Trail Cap de Creus 2015

Prèvia: 
- Després de la mala experiència l'edició passada amb les rampes els darrers quilòmetres feia mesos que tenia fixada aquesta data per treure'm l'espina clavada. Durant el mes d'abril havia anat a córrer per la zona i havia tingut sensacions molt bones a la temuda pujada final on vaig passar tantes males estones el 2014.

- Fins l'últim moment vaig dubtar pel calçat; feia només uns dies i menys de 40km que portava les Xodus 5.0 i són força diferents de les 4.0 que tenia atrotinades després d'un miler de km. Finalment vaig optar per les noves i vaig embenar-me bé els peus per les butllofes aparegudes a la darrera Cursa del Roc Gros.
- Veient que les rampes m'apareixen sempre quan m'acosto als 18-20km en muntanya aquesta vegada anava més preparat amb una petita ampolleta d'electrolits per diluir a l'aigua en gotes.
Dia D:
Preveient la calor vaig omplir la bossa d'hidratació amb aigua i dos bidons de 500ml amb beguda d'electrolits; també portava diverses barretes, gels, dàtils i avellanes de Reus. De roba vaig optar per la samarreta més fresca que tinc i l'habitual mocador de cap que m'acompanya sempre en les sortides llargues.
La sortida, a les 9 en punt, és de les més espectaculars per la música i el bon ambient, realment surts molt motivat. Com que anava amb en Tricky, que té un nivell molt més alt que jo, vaig sortir massa endavant i en el primer km ja em van avançar un centenar de corredors. 

Arribant a les primeres rampes de la primera pujada aperitiu de més de 400 d+ en 4km la calor ja es començava a notar perquè la zona estava exposada al sol i no bufava gens de tramuntana que apaivagués la sensació asfixiant. Vaig pujar prou bé però el sol de cara em molestava molt, hauria pagat molts diners per una gorra en aquell moment. La baixada i posterior pujada al Puig Alt se'm va fer pesada pel terreny i per l'atapeïment de corredors massa junts encara els primers km. Vaig baixar molt ràpid del Puig Alt (sota 5) per buscar posicions amb menys gent i em vaig plantar a l'avituallament pels volts de l'hora (6m+ 2014). "Hi havia hòsties" per agafar un bon lloc i endrapar plàtan i omplir els dipòsits de líquid, quina gentada remullant-se i bevent en excés. Jo vaig aprofitar per buidar un dels bidons just abans per així omplir-lo del tot. Al Puig Alt (6,5km) em va sorprendre la gentada fent-se selfies amb el paisatge de fons, alguns corredors portaven pal de selfies i tot, ho vaig trobar sorprenent, no eren dos o tres, eren molts més parant a fer-se fotos. Jo vaig aprofitar per guanyar unes posicions baixant fins a la base militar on en Jaume i en Carles de Tona em van atrapar i vam fer la baixada d'uns 4km junts fins a Cala Jòncols; per sort una brisa suau minimitzava la calor durant el descens. Les vistes de la baixada són espectaculars amb un punt on es veu Cadaqués a l'esquerra però cal estar alerta i no distreure's perquè el terreny és pedregós i una caiguda podria ser perillosa. A cala Jòncols (12km) hi vaig arribar a 1h45m (8m+ 2014) de carrera i vaig parar-me una bona estona a remullar-me a l'avituallament: un voluntari amb una manguera ens va mullar de dalt a baix, la calor picava fort i tocaven pujades i baixades a les zones de cales. La primera pujada, la que va de Jòncols a sobre la Canadell (foto 1) se'm va fer molt llarga, allà vaig perdre de vista el tonencs i vaig seguir sol. Pujant al cap Norfeu (10m+ 2014) havia guanyat una mica de força després d'endrapar dàtils i avellanes amb un gel. La baixada fins a la Pelosa la vaig fer força bé però el terreny estava molt sec, en algun tram anàvem parats perquè el pendent era massa fort i algú s'aturava prop del penya-segat. De la Pelosa a la cala Calitjàs hi ha trams maquíssims amb un camí molt estret entre cactus a la dreta i precipici al mar a l'esquerra. Una vegada a Calitjàs em notava prou bé però ara venia una part força carregosa amb força arbustos "exfoliants" i calor directa; de la mullada de cala Jòncols ja no en quedava res, ara era tot suor. Veient ja cala Montjoi vam patir un canvi de recorregut respecte l'any passat que em va fotre molt mal (foto 2): en comptes de passar per pista els darrers 800 o 900 m a la platja vam passar arrant de penya-segat per un camí molt estret i amb pujades i baixades constants que esgotaven molt; val a dir que a nivell de paisatge és molt més maco però tampoc el pots gaudir gaire doncs si et despistes te la pots fotre bona. Finalment vaig arribar a cala Montjoi després de 2 hores i mitja, un quart d'hora més que l'any passat que tenint en compte la calor i el canvi de recorregut no és tant.

A la cala hi havia molt bon ambient, espectacular! Moltes famílies esperaven els seus corredors i es veien abraçades i petons a dojo. Jo vaig trobar-m'hi la família i em va animar molt, de fet feia molta estona que corria pensant-hi. Vaig refrescar-me molt bé, vaig remullar-me les cuixes i em vaig disposar a enfrontar la darrera pujada consistent en 300d+ en poc menys de 4km. Feia tant temps que esperava aquell moment que crec que estava emocionat i excitat a parts iguals. Vaig començar corrent encegat pel repte, em veia bé. Un corredor em va dir que tenia la motxilla oberta i ell mateix me la va tancar, estava tan flipat que ni me n'havia adonat a la platja. A les primeres pujades vaig córrer bé i vaig caminar en trams més drets a un ritme prou bo. Al cap de 2km (cap al 18,5) vaig notar una punxada als músculs tensors de la fascia lata a parts iguals a dreta i esquerra; això em va enfonsar anímicament perquè vaig començar a recordar el calvari de l'any passat precisament al mateix lloc. Vaig seguir pujant procurant forçar el més mínim possible i parant-me a estirar quan trobava una pedra adient però "el coco" podia més que les cames, no podia parar de pensar en les rampes tot i que no eren especialment fortes, eren avisos però sabia per experiència que les rampes a la fasci lata immobilitzen més que els d'isquios o bessons. Vaig intentar prendre'm dues càpsules de magnesi i sals que em van vendre a la farmàcia però les tenia als pantalons i se m'havien fos literalment, merda! Vaig buidar el dipòsit d'aigua de la motxilla a les cuixes, sortia calenta però sembla que va funcionar una mica. Amb molta paciència vaig aconseguir pujar els primers 200 d+ i ara tocaven uns 300m de pla abans dels darrer km de pujada de 100 d+ a ple sol. Em quedava poca aigua als bidons perquè no vaig parar de beure en tota la pujada i vaig buidar també les gotes de l'ampolleta d'electrolits directament a la llengua: quin fàstic, súper-salat!. Al tros previ a la pujada final una noia va parar marejada i va començar a vomitar al costat del corriol, li vaig oferir aigua però em va dir que no i vaig continuar amunt. Abans de la pujada vaig trobar un dels pocs arbres del tram i m'hi vaig recolzar per fer estiraments, un paio em va mirar i va dir: "Què? rampes, eh?", li vaig somriure amb la cara de "ja veus". A pocs metres de la pujada vaig trobar un home assegut a terra que feia molta mala cara, estava deshidratat i li vaig donar tota l'aigua que em quedava als bidons, realment em pensava que a dalt del Pla de Gates hi havia avituallament i podria recuperar líquid però aquest any van eliminar aquest punt d'avituallament justament el dia més calorós. Em faltaven 500m de pujada a ple sol que vaig fer caminant a poc a poc i parant a estirar quan trobava un arbre o una pedra recta. Ja havia completat quasi 1200m d+ que és molt més del que acostumo a fer en entrenaments i això es nota, tenia les cames carregades però les rampes es controlaven i vaig iniciar els 3 eterns km de baixada intentant no aixecar gaire les cames per no despertar els tremolors i amb les mans a sobre les cuixes fent pressió. Com en tota la cursa tenia aquesta cançó al cap i suposo que em donava forces. Els primers trams de baixada eren molt pedregosos i força tècnics, els vaig fer lent però vaig avançar uns quants corredors que estaven pitjor que jo. Ja al tros pla veient edificis de Roses em vaig animar molt i vaig començar a córrer ràpid per sota 6 i amb moments de 5:10 i 5:20, tenia moltes ganes d'arribar i vaig treure l'estelada de la motxilla sense parar ni mig segon. Un home que seguia la cursa ens va dir que faltava només un km i vaig accelerar inconscientment, faria un km a sac traient les forces qui sap d'on.

En els últims metres les famílies dels corredors populars com jo animaven molt fort i vaig veure les meves nenes que m'animaven, faltaven pocs segons per creuar la meta en 3h41m, 18 minuts més que l'any passat però només 6 posicions pitjor (238 de 433); l'any passat amb 3h41m hauria fet 82 llocs pitjor, una mostra que la calor va fer estralls en els corredors. 
I si tot va bé l'any que ve hi tornaré més preparat.