divendres

El poderós gos d'atura espanyol i els seus xaiets

Mirava la tv aquesta tarda fent zàpping i em trobo amb la llista de la gloriosa-furia-española-selección-nacional-de-futbol-del-Sabio-de-Hortaleza on una cadena escrivia el nom dels convocats per no sé quin partit i entre ells hi havia en Cesç , sí, amb ce trencada final! M’imagino els redactors:
- Oye, ¿el Ches ese como se escribe?
- Yo que sé, en catalán supongo, ponle una c de esas como la de Barça.
- ¿Al principio del nombre?
- No hombre no, no seas bruto, al final.
I per què passen aquestes coses? això és una anècdota més o menys divertida i insignificant però el problema és que des de molts llocs de l'estat espanyol o francès no ens coneixen ni saben res de nosaltres. I què provoca el desconeixement? provoca prejudicis, mals entesos, males intencions, tòpics, etc... I qui s'aprofita de tot això? de veritat cal una resposta?
Els polítics espanyols s'omplen la boca de paraules com pluralitat i cultura però, mani qui mani, mai cap govern ha apostat per la coneixença de veritat de les realitats nacionals i culturals de l'estat. És una idea forassenyada que a les escoles ensenyin mínimes nocions de les totes les llengües de l'estat? no cal que a Cuenca aprenguin a parlar català però tenir nocions de quina llengua es parla aquí i algunes normes ortogràfiques no trobo que faci mal a ningú, o sí? és clar, pot fer mal als que tenen por que la gent conegui com som i que entengui el que legítimament reclamem, això els fa por, els fa por que la gent sigui menys manejable pels seus mitjans afins que no paren de divulgar el seu missatge excloent contra la pluralitat de l'estat.
És forassenyat que la televisió pública (que paguem tots, bé, quasi tots) faci en horari de màxima audiència programes divulgatius sobre la pluralitat de l'estat? no s'atreveixen, els és més rendible manejar el ramat de xais lloant les merescudes vacances mallorquines de la família Real.

dijous

Ja tens la teva comanda


Fa uns dies vaig anar a la botiga de discos on vaig sempre i remenant vaig trobar el directe d'en Joan Miquel Oliver que es diu "Live in Paris". Resulta que per qüestions d'espai tenen només les caràtules al públic i quan vas al mostrador et donen el CD. Doncs va i per error no el tenien, el vaig haver de demanar. Una setmana després vaig rebre un SMS dient que ja tenien la meva comanda. Vaig pensar, "mite'ls, per assegurar-se que els clients hi aniran envien SMS". Ho trobo bé, és un servei molt directe i s'asseguren que reps el missatge. Estic segur que fa uns anys no ho haurien fet encara que hi haguessin hagut mòbils, em refereixo que les botigues de discos (sobretot les petites) han de fer front amb estratègies com aquesta davant la davallada de vendes espectacular que els ha suposat Internet. I les discogràfiques? què fan les discogràfiques per evitar que la gent s'ho baixi fàcilment per Internet? hi ha de tot i jo crec que la clau és abaixar preus i oferir continguts extres com algun DVD, més fotos, les lletres, etc.... . Sortosament els tres últims cedés que m'he comprat tenien un preu just i amb aquesta mesura crec que eviten que la gent s'ho baixi amb la mula.
Miyagui: Miyagui. 6 temes + DVD amb concert sencer, reportatges i curtmetratge. Preu 10 €
Sanjosex: Temps i rellotge. Preu: 9'50€ Recomanat per en Miquel de la Llumenera de NY!
Joan Miquel Oliver: Live in Paris Preu: 8 €

dimarts

L'Afers Exteriors

Acabo de veure el darrer capítol de l'Afers Exteriors a TV3 i em trec el barret davant d'un programa i d'un estil de fer televisió que m'encanta. A en Miquel l'he seguit des de sempre i s'ha de dir que s'ha envoltat de gent boníssima per fer projectes innovadors que interessen i que alhora eleven la qualitat en una televisió pública. Està molt de moda desprestigiar tot el que surt de casa nostra, els catalans ho hem fet sempre i em temo que ho seguirem fent, suposo que va amb nosaltres, és allò tan comentat i tòpic del "ningú és profeta a casa seva". Criticar sempre és més fàcil que buscar sentit a les coses. He llegit i sentit coses molt lletges d'aquest programa però em quedo amb el que he après i el que he gaudit. M'ha agradat veure compatriotes nostres escampats pel món que han posat el seu granet de sorra al país que els ha acollit sense oblidar les seves arrels.
Fa poc vaig llegir "Veus de l'exili" de Josep Mª Figueres basat en el programa de Catalunya Ràdio del mateix nom. Aquest llibre recull els testimonis de la diàspora catalana acabada i perduda la Guerra Civil. I qui se'n recorda d'ells? Feia trenta anys que s'havia mort en Franco i ningú els havia dit res fins que van aparèixer els del programa de ràdio a entrevistar-los a Mèxic o a on fos. Aquell programa i ara el llibre els ret homenatge de la mateixa forma que l'Afers Exteriors ret homenatge, a la seva manera, a tots aquests catalans que hi ha pel mapamundi treballant, estudiant, simplement vivint o intentant fer aquest món més just.
Que es pateja el món amb els nostres impostos? no siguem ridículs.

dilluns

No ficció: Xooof

A l'hora d'educació física plovia i com que l'escola no tenia gimnàs en Jordi va recórrer al "pla B" que era fer una sessió d'expressió corporal a dins de l'aula. El Pla B d'aquell dia era visionar uns esquetxos del Tricicle i després imitar-los. Mentre en Jordi preparava el DVD va sentir un comentari:
- Quina merda, segur que no fa gens de riure.
Van asseure's a terra mateix i van començar els esquetxos de l'espectacle Xoooof, sí, aquell de l'illa deserta. Van passar cinc segons i la majoria dels alumnes ja s'estaven tronxant de riure. En Jordi va posar el Pause i va fer comentar alguns aspectes comprovant que l'atenció dels alumnes era total. Tot seguit va agafar un matalàs que seria l'illa i el va deixar a terra, van apartar taules i cadires i va demanar voluntaris. De seguida van aixecar el dit tots els alumnes i el que havia fet el comentari despectiu era dels que demanava amb més èmfasi el fet de sortir a imitar els nàufrags.
- Tu seràs l'últim.
Aquella sessió va funcionar molt bé i cada vegada que sortia algú a imitar el Tricicle hi ficava algun gest nou de collita pròpia, era interessant i ric. Al final van comentar el que havien après i sobretot van comprendre que el cos pot expressar, i molt.

dissabte

Son muy suyos...


Aeroports, renfes, apagades, infraestructures, peatges, estatuets, balances fiscals, borbons... "son muy suyos".
El menjador escolar a Catalunya costa el triple que a Astúries o Andalusia
Fragment: L'informe indica que, a Catalunya, el cost del servei de menjador de l'escola és de 5,95 euros per dia, quasi el triple dels 2,10 que es cobren a les escoles d'Andalusia i d'Astúries.

divendres

Consulti el farmacèutic

Portem uns dies amb la nena enfebrada. No entraré en detalls sobre el que és estar 45 minuts en una sala d'espera del CAP i marxar perquè no ens atenien, 4 hores més de rellotge en diferents sales d'espera, banyar la nena a dos quarts de quatre de la nit perquè baixi dels 40,2, etc.. Tampoc entraré en detalls sobre com es fa per captar una dosi d'orina a una nena de 15 mesos per a un anàlisi o com tres persones l'agafaven per extreure-li sang després d'equivocar-se de vena. Tot això són coses de pares i nens, s'han d'assumir i acceptar encara que costi i en el nostre cas som pares primerencs i fem les primeres passes com diu en Gavaldà en el programa d'en Capdevila. Avui la pubilla sembla estar millor, tot apunta a "un virus", com no.
El post d'avui va sobre els medicaments infantils. Abans a la caixa posava "mantener fuera del alcance de los niños", un clàssic. Ara posa, "mantener fuera del alcance y de la vista de los niños". No sé si hi ha casos de nens amb poders a la vista tipus Superman que treuen rajos vermells i fan malifetes als medicaments, en tot cas és curiós el missatge. També, ja que hi som, és curiós com abans els anuncis de medicaments deien: "En cas de dubte consulti el farmacèutic" i ara diuen "consulti al seu farmacèutic" sense "en cas de dubte". La pregunta és: l'hem de consultar sempre encara que no tinguem dubtes de com fer anar el producte en qüestió? va, qui s'apunta a fer el primer acudit sobre condons?
A la foto: el papa i la nena ballant al so del Friends of mine sota l'atenta mirada de la Kim Gordon.
Foto:JRoca

dijous

No ficció: Bon dia

El claustre s'estava acabant i les cares eren de "va pleguem que tinc gana". La directora va dir:
- Algú té alguna cosa més a dir?
- Jo.
Tothom se la va mirar amb cara de mala lluna, era nova a l'escola i la seva adaptació no havia sigut ràpida, a més ja passaven cinc minuts de les dues i si hi havia coses a dir es podia allargar més la reunió.
- Digues.
- Vull proposar que quan arribem al matí diguem bon dia.
- Com?
- Simplement això, que quan arribem ens diguem bon dia entre nosaltres.
- Però això ja ho diu tothom, no?
- No sempre i hi ha gent a qui no ho he sentit a dir mai... i els veig cada matí.
- Val, ja ho sabem, cada matí a dir bon dia. Vinga, a dinar.
La nova mestra va fer un somriure guanyador i més d'un i més de dos es van aixecar emprenyats, per al·lusions.
Nota: Aquesta història, a diferència de les altres de la sèrie No ficció, no l'he viscuda personalment però me l'ha explicada una bona amiga. Els fets no devien anar exactament així però el sentit de l'escrit i la reflexió és el que compten en aquest cas.

dimecres

No ficció: La llebre i la tortuga

En Jordi es disposa a fer una sessió d'educació física amb els de cicle superior. Com és habitual els reuneix asseguts a la rodona central de la pista i els explica el que han de fer.
- Avui aprendrem una paraula molt important que es diu dosificar, a algú li sona?
Els nens es miren i en un surt un que diu alguna cosa no digne d'esmentar.
- Veieu aquells cons que he col·locat? és un circuit de resistència. Fixeu-vos que hi ha pujades i baixades. Heu d'aguantar corrent deu minuts sense parar i no importa si aneu ràpids o lents, no és cap cursa, no importa qui queda primer, només importa aguantar deu minuts. Digues.
- Podem adelantar?
- Sí.
- I la paraula aquesta tan important què vol dir?
- Això us ho diré quan acabeu els deu minuts. Vull que tothom vagi al ritme que vulgui, que us trobeu còmodes al circuit i que no intenteu atrapar a ningú, cadascú ha de ser capaç de saber quin és el seu ritme bo per aguantar, entesos?
- Sí.
En aquell moment els "futboleros" ja busquen una bona posició de sortida i fan mirades de menyspreu a algunes nenes. En Jordi fa el senyal de sortida i engega el cronòmetre. Com era d'esperar uns quants nens comencen a córrer com desesperats i en el primer minut ja han doblat gran part del grup. Passen quatre minuts i tothom continua corrent però un dels esverats diu que té "flato", el MEF li diu que camini. Algun altre es para amb l'excusa de cordar-se la sabata però és que no pot més, està esgotat. Passen deu minuts i l'objectiu s'ha acomplert per tothom menys per la majoria dels anomenats futboleros. Un es queixa:
- No hi ha dret, elles quasi no corrien!
- Han corregut tota l'estona però a un ritme més baix, no s'han parat en cap moment i han aconseguit estar deu minuts corrent, tu en canvi, has gastat totes les teves forces al principi i no has aguantat. La gent que ha aguantat ha dosificat l'esforç i la gent que no ha escoltat ni ha fet cas del que he dit no ha aguantat.
- Així, la paraula aquella què vol dir?
Una de les nenes s'avança a en Jordi.
- Vol dir que no has de gastar totes les teves forces sense pensar.
- Molt bé - intervé en Jordi - és com el conte de la llebre i la tortuga, sabeu per què al final va guanyar la tortuga?
- Perquè va dosificar l'esforç.

dimarts

No ficció: Les ferides de guerra


En Jordi era tutor d'un grup on havia d'arribar un alumne magrebí a mig curs procedent d'un altre centre de Catalunya. El primer que va preguntar en Jordi a direcció era si aquest alumne parlava català o castellà i li van dir que sí. El dia que va arribar el nen, de nou anys, semblava tímid i no deia res. Ja dins l'aula en Jordi li va dir que expliqués alguna cosa d'ell perquè els altres alumnes el comencessin a conèixer:
- Ahir em vaig cardar una hòstia amb bici que casi em mato.
En Jordi es va quedar esmaperdut i el nano es va dedicar a ensenyar les ferides de guerra a tothom arremangant-se les mànigues.

dilluns

No ficció: Sóc de poble!

Aquell dijous en Jordi va agafar el tren a Balenyà-estació per anar al carrer Casp amb l'esperança de trobar una bona substitució a prop de casa però li va tocar un poble al límit de la delegació territorial. El divendres va sortir molt d'hora quan encara era fosc i va arribar al poblet quan faltaven encara trenta-cinc minuts per les nou després de fer prop d'una hora i vint de camí. Va voltar pel poble una bona estona, semblava un lloc encantador, tothom deia "bon dia" i al forn de pa on va anar a buscar un croissant va notar com xiuxiuejaven darrera seu, li va semblar sentir: "deu ser de Barcelona". No va ser difícil localitzar l'escola i es va quedar esperant que vinguessin la resta de mestres. En arribar va demanar per la directora que molt amablement li va dir que a les nou tocava classe amb cicle superior (sencer) de medi natural. Puntuals els sis alumnes de cicle superior es van asseure i semblaven tímids fins que un es va animar i la resta el van seguir: "tens novia?", "Quants anys tens?", "et quedaràs molt temps?", "d'on ets?", les preguntes van anar per aquest ordre.
A la tarda tocava classe de plàstica amb els de cicle inicial. Un marrec va anar al lavabo i tornant va clavar un cop de porta que va ressonar al Pedraforca:
- Què fas?
- Sóc de poble jo!

divendres

Objectius a mitges...


A la pàgina de la XTEC es poden consultar els nous currículums les assignatures de primària i secundària. Em miro els objectius generals de l'àrea d'educació física:

L'àrea d'Educació física en l'etapa de l'educació primària té com a objectiu el desenvolupament de les capacitats següents:

1. Conèixer, acceptar i valorar el propi cos i l'activitat física com a mitjà d'exploració per a l'elaboració de l'autoimatge, l'autoestima i l'autoconfiança.

2. Apreciar els efectes beneficiosos envers la salut de l'exercici físic i de l'adquisició d'hàbits higiènics, alimentaris i posturals.

3. Utilitzar el coneixement del propi cos, les capacitats físiques i les habilitats motrius per resoldre i adaptar el moviment a les necessitats o circumstàncies de cada situació.

4. Seleccionar i aplicar de forma eficaç i autònoma, principis i regles per resoldre problemes motors en la pràctica d'activitats físiques.

5. Participar en jocs com a element d'aproximació als altres, seleccionant les accions i controlant l'execució de les mateixes, prèvia valoració de les pròpies possibilitats.

6. Regular i dosificar l'esforç, assolint un nivell d'autoexigència d'acord amb les pròpies possibilitats i les característiques de la tasca.

7. Explorar les possibilitats i recursos expressius del propi cos per comunicar sensacions, emocions i idees.

8. Compartir i gaudir de l'exercici físic i de l'expressió i comunicació corporal en col·lectivitat mitjançant el joc, la dansa i qualsevol activitat física que comporti el desenvolupament de la persona.

9. Participar en activitats físiques compartint projectes, establint relacions de cooperació per assolir objectius comuns sense discriminacions, per mitjà de la participació solidària, tolerant, responsable i respectuosa i resolent els conflictes mitjançant el diàleg.

10. Conèixer i valorar la diversitat d'activitats físiques, lúdiques i esportives com elements culturals, propis i d'altres cultures, mostrant una actitud crítica tant des de la perspectiva de participant com d'espectador/a.

M'agrada com ha quedat, això sí, tot molt teòric perquè amb la reducció d'hores d'educació física em temo que aquests bonics objectius hauran de quedar a mitges...

dimarts

La llei de Macondo


Fa uns dies que estic immers a Cien años de soledad del García Márquez. És un d'aquells llibres que n'he sentit a parlar tant que al final me'l vaig comprar i ara que n'he llegit un terç m'ha vingut aquella cosa que només em ve amb els bons llibres i que no sé com explicar, suposo que es diu plaer per la lectura.
"En cierta ocasión que el padre Nicanor llevó al castaño un tablero y una caja de fichas para invitarlo a jugar a las damas, José Arcadio Buendía no aceptó, según dijo, porque nunca pudo entender el sentido de una contienda entre dos adversarios que estaban de acuerdo en los principios. El padre Nicanor, que jamás había visto de este modo el juego de damas, no pudo volver a jugar".

no... ...sí!



Bungalou al Delta, casa rural a l'Empordà i càmping al Berguedà, aquestes són les sortides de l'estiu 2007. Ara només falta la Festa Major de Gràcia i ja tindrem la guinda.
Per cert, després de passar diverses vegades pel costat dels cartells de la foto vaig ser incapaç de no tirar una instantània per mostrar-vos el text, us aconsello perdre (guanyar) uns segons per llegir-lo amb atenció. No crec que aquest càmping sigui el lloc ideal per fer unes estades ortogràfiques.
Cliqueu la foto per veure-la més gran i gaudir millor del text.

dijous

This record should be played loud


Porto força dies intentant ordenar els meus cds. Quan m'hi poso re-descobreixo un disc que fa temps que no escolto i no hi ha manera de continuar. Ja sé que em direu que puc continuar ordenant els cds amb música de fons però el problema és que després d'un en trobo un altre i no paro. Suposo que si em pregunten quin és el meu TOP TEN de discos contestaria una cosa diferent avui que abans d'ahir o la setmana que ve, vés a saber. Ara m'he re-enganxat al Let it bleed dels Stones, feia anys que no l'escoltava.
Va, com que aniré uns dies de vacances amb la colla us deixaré deures sobre alguns discos clàssics que cal tenir i escoltar, encara que sigui cada cinc anys.
Led Zeppelin: II
Tom Waits: The heart of saturday night (1974)
The doors: LA woman (1971)
Bob Dylan: Blonde on blonde (1966)
Nick Drake: Pink Moon (1972)
The Rolling Stones: Aftermath (1966)
Lou Reed: Transformer (1972)
The who: Who's next (1971)
The Beatles: white album (1968)
Pink Floyd: Wish you were here (1975)
Jimi Hendrix: Electric ladyland (1968)
Van Morrison: Moondance (1970)
Sisa: Galeta galàctica (1976)
Black Sabbath: Master and reality (1971)
Fleetwood Mac: The Pious bird og good omen (1969)
David Bowie: Ziggy Stardust... (1972)
Ten Years After: Cricklewood Green (1970)
Pau Riba: Dioptria I(1970)
Neil Young: Tonight's the night (1975)
AC DC: High voltage (1976)
The Velvet underground and Nico (1967)
Creedance Clearwater Revival: Bayou Country (1969)
Leonard Cohen: Songs from a room (1969)
Deep Purple: Made in Japan (1972)
Uriah Heep: Demons and wizards (1972)
Veureu que només he posat discos d'entre el 1966 i el 1976, és la meva dècada predilecta. A gaudir-ne, a tot volum!

dimecres

El Fons SaltaMontes

La família Roca camina tranquil·lament per la fira d’atraccions. Un home ben vestit amb un maletí se’ls acosta:

- Que n’és de maca la nena – li toca les galtes.- Quant té ara?

- Catorze mesos – En Jordi ja ha après a parlar en mesos.

- Així que encara no puja a les atraccions...

- No, encara no.

- Miri, precisament d’això li vull parlar...

Els pares es miren desconfiats.

- Vostès saben el que val portar a les atraccions un nen avui en dia?

- No, però ens imaginem que surt car.

- Molt car sí.. però el meu banc ha treballat perquè vostès no tinguin problemes en un futur proper quan la nena els demani pujar a totes les atraccions..

- El seu banc ha treballat per evitar-nos problemes? Que amables..

- Sí, es tracta del Fons SaltaMontes.- obre el maletí i treu un full de publicitat.- Mirin, vostès ara que la nena té catorze mesos comencen a invertir en aquest fons i quan sigui una mica més gran la nena es beneficia dels diners acumulats...

- O sigui, rollo pla de pensions però més a curt termini i per gastar-s’ho en atraccions...

- Vostè hi entén senyor...

- Roca.

- Senyor Roca, vostè obre ara el Fons SaltaMontes posem pel cas amb 3000 Euros i aquest fons va treballant sense que vostè hagui de fer res.

- I com treballen els diners?

- Bona pregunta. Amb el Fons SaltaMontes no ha de preocupar-se de l’Ibex 35, ni de l’EuroStock, ni de l’Euríbor, el Fons SaltaMontes està lligat a les pujades d’un parc d’atraccions espectacular, molt més gran del que pugui imaginar... si el parc puja els seus diners pugen..

- I quin parc és aquest?

- Terra mítica.

- Val, gràcies però no ens interessa..

- No marxi senyor Roca, no ho sap tot encara...

- Merci, però no ens interessa...

- No, miri, la nena tindrà prioritat per pujar al SaltaMontes i el tren de la bruixa de les quatre a les sis de la tarda.

- Fa massa calor a aquesta hora.

- No marxi, el Fons SaltaMontes li regala un cotó de sucre a la seva nena perquè recuperi les forces després de pujar a les atraccions..

- Ja li dic que no m’interessa, adéu..

- Ep, també li regalem una samarreta de Terra Mítica i un dos per un a l’entrada..

- Miri, tenim una guardiola-porquet i li anem ficant un Euro de tant en tant, si el porc puja a la Llotja de Lleida els diners de la guardiola es queden igual i si el porc baixa també.

dimarts

Aires i fums

Baixen de l'autocar ells però no els seus fums.
El Barça B es disposa a entrar a les instal·lacions municipals de la Unió Esportiva Tona per jugar contra el primer equip del poble que aquest any jugarà a Primera Regional. Els del Barça B jugaran a Tercera Divisió però n'hi ha algun que es pensa que amb l'escut es guanyen partits, es mou com si fos un crac del futbol i porta auriculars per esquivar la premsa i les noies. Porta tatuatges xinesos emulant algun futbolista que idolatra però el gamarús no sap que la inscripció diu "rollitos de primavera" en comptes d'una frase de combat, qui li va fer el tatuatge encara riu i ho comenta a les seves amistats. Ningú l'espera per fer-se una foto amb ell, ningú sap ni com es diu però a l'entrar al camp diu xulescament:
- A ver si nos vamos a encontrar alguna vaca o algo en el campo...
Ja saps on t'has ficat Pep?

dilluns

Invasió subtil i altres contes


Es veu que hi ha gent que s'apunta als càstings de qualsevol programa de tele-realitat només pel fet d'estar en contacte amb gent que potser seran famosos algun dia. Fan fotos amb els seus telèfons mòbils i fan ganyotes a les càmeres que els filmen a la fila a la recerca de freaks. Potser alguna dia seran famosos perquè una productora els impulsarà fins on els pugui exprémer però molt pocs seran capaços de mantenir-se, la resta acabaran a la portada d'Intervíu o fotent-se ralles als lavabos de qualsevol discoteca de moda amb un cartell al front que digui "soy famos@". Els programes de la tarda, en horari infantil, es poblen de famosets de pa sucat amb oli que venen exclusives i escàndols que poc poden interessar a algú que hagi llegit més de tres llibres en sa vida.
S'ha creat una espècie de macrocultura (per dir-ho d'alguna manera) que premia aquestes coses i que fa que cada vegada la cultura de veritat vagi més en decadència. A l'escola ho notem i cada vegada més, fa uns anys cap nen sabia el que era un càsting i ara juguen a fer càstings i "polígrafos" a l'hora del pati...

"Ens parla de cultura i és capaç d'agafar la seva filla per fer una foto amb un ex-futbolista"
Foto:JRoca

divendres

Missió: foto amb en Pep


Avui comença la festa major de Tona.
Aquest any la pubilla encara no ens demanarà anar a pujar a les atraccions però tenim previst anar a veure algun espectacle infantil.
Fa uns anys quan mirava el programa de la festa major sempre passava de llarg els espectacles infantils i ara començo a marcar-los amb un cercle.
Fa uns anys la festa major era sinònim de tornar a casa amb un estat força lamentable quan el sol començava a picar l'ullet, ara la cosa ha canviat tant que dubto que em quedi fins el final del ball de confeti.
Aquest any passejarem pel poble, farem algun gelat, algun sopar amb amics (amb nens) i algun espectacle o concert si els avis es volen quedar la pubilla, tot molt light, el nou rol de pares comporta portar-se bé.
Ah, el Barça B juga a Tona demà. Vestirem la petitona amb la samarreta del Barça i li demanarem a en Pep Guardiola si es deixa fer una foto amb ella, quan sigui gran li direm que el de la foto és un dels ídols dels pares.

dijous

Millor amb el llum tancat

L'Ajuntament de Tona ha passat un paper per les cases informant sobre noves normes per evitar la contaminació lluminosa. Ens informen del que és la contaminació lluminosa i ens diuen entre d'altres coses que "afecta a la visualització de les estrelles i per tant disminució de la qualitat de vida". També diuen que afecta a "la fauna i la flora de costums nocturns, impedint-los trobar aliment i les condicions adequades per a la reproducció".
Molt bé, estarem al cas.
Fotarem un cop de roc al fanal de davant de casa per veure millor les estrelles i així guanyar en qualitat de vida. I ja que hi som, ara que tenim vacances observarem quina de les plantes de casa té costums nocturns i li allunyarem tots els llums perquè pugui trobar aliment i copular en pau.
Foto:Google

dimecres

Alimentant el tòpic i la maria

Torno de quatre dies a l'Empordà on hem estat desconnectats de la rutina. Engego el pc i visito el bloc "Que no detengan la Educación Física" on una colla de webmestres de pàgines d'EF d'arreu de l'estat preocupats per la reducció d'hores expliquem coses relacionades amb aquesta lluita. Veig que hi ha una petita victòria, "La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic) ha demanat a la Generalitat que no redueixi les hores d'educació física a primària el curs vinent." Visito sindicat.net per comprovar quins mitjans s'han fet ressò de la notícia i només El Punt i El Periodico ho han fet, tot plegat força vergonyós. D'entrada és patètic que només dos diaris nacionals n'hagin parlat i llegint el contingut és indignant que a aquestes alçades un diari com El Periodico encara pensi que gimnàstica i educació física són exactament el mateix. El Punt tampoc queda curt i també fa la mateixa equiparació tot i que el redactat en general és molt millor i parla d'exercici físic en comptes d'hàbits esportius com diu el Periodico. M'imagino que dins dels diaris importants hi ha una secció d'educació i en el cas d'aquest diari últim sembla ser que l'educació física es dedica tan sols a gimnàstica i esport. Tampoc cal fer un manifest explicatiu cada vegada que es parli d'educació física als mitjans de comunicació però alimentant el tòpic i l'etiqueta d'assignatura "maria" no anem pas bé, en comptes d'ajudar-nos ens feu mal i en comptes d'informar feu el ridícul.
Article El Punt
Article El Periodico