La meva primera Mitja Marató

Per fi ha arribat el dia D i he corregut la meva primera Mitja Marató i ha estat la de Granollers, probablement la més coneguda i ben organitzada del país. La veritat és que me l'havia preparada força bé, havia fet uns 400km en els darrers tres mesos però no ha estat gens fàcil, durant aquests dies he tingut diferents molèsties físiques que feien endarrerir una mica la preparació i per això avui al matí estava molt nerviós per si a mitja cursa apareixeria alguna molèstia que m'impedís acabar en condicions.
De bon matí he esmorzat un suc de taronja, un bon pa amb tomàquet amb fuet, un cafè i una barreta energètica. M'he pres un ibuprufè perquè ahir vaig notar massa la maleïda ciàtica a la cuixa esquerra i em feia por que em fes la guitza al llarg de la cursa. 
Les previsions meteorològiques anunciaven molt fred i vent i per això he optat per portar una tèrmica i una samarreta a sobre, la de l'any passat quan vaig fer el Quart de la Mitja. Fins a l'últim moment he dubtat pels guants i he encertat deixant-los al cotxe. Al cap portava una cinta amb Windstopper i el buf #correx2 per lluitar contra el càncer infantil.
Arribats a Granollers l'ambient era el de les grans ocasions: milers de corredors, cadascú amb el seu objectiu; caminaven, estiraven o corrien suaument fins a la línia de sortida. Els que corríem per primera vegada o els més lents portàvem el dorsal de color negre i ens havíem de situar al calaix de darrera però he vist força gent amb dorsals de diferents colors fora dels calaixos. Com que he arribat força d'hora he aprofitat per fer exercicis d'estiraments a l'herba d'una rotonda.
A les onze he anat a buscar un lloc i he comès l'errada del principiant en situar-me massa enrera. L'objectiu inicial era acostar-me per sobre o per sota a 1h55m i situant-me tan enrera passaria de les dues hores amb tota seguretat. 
La cursa ha començat de manera poc glamurosa, m'esperava una altra cosa, la veritat. Simplement hem anat caminant fins a la línia que engegava els xips i ja està, ni compte enrera ni res, sense adonar-nos-en ja estàvem corrent. Els tres primers quilòmetres han estat com un entrenament suau, molt lents (6:14 m/km el primer); amb tanta gent era molt difícil avançar i em feia por accelerar-me per dosificar les forces, em sentia molt encallat, el cos em demanava anar almenys a 5:20 però no podia mantenir un ritme. 

Al km5 ha arribat el primer avituallament i he aprofitat per beure aigua a glopets molt petits ben bé durant cinc minuts. El grup seguia molt lent i jo em notava incòmode. Als vorals de la carretera força corredors paraven per pixar i d'altres abandonaven per alguna molèstia. El públic apretava molt, m'ha encantat el caliu i el suport durant tota la cursa. Una banda de joves amenitzava el nostre pas amb rock'n'roll, uns de més granadets ho feien amb jazz i uns altres ho feien a ritme de batucada. Dins del gran grup seguia costant avançar i he buscat un carril bici lateral menys transitat que arribava a l'entrada de La Garriga. Al km10 he vist que el ritme era molt més baix del previst (56m15s), si el mantenia passaria clarament de les dues hores, necessitava fer alguna cosa per millorar-lo. A La Garriga l'ambient era fabulós: carrers plens i molta gent animant dient el nom de pila que posava al dorsal. També moltes estelades, bonic de veure en el poble de l'Albert Rivera. A l'entrada del poble lleugeres pujades que em pensava que serien més dures i per part meva l'obsessió de veure la meva família. He estat dos km mirant a banda i banda de carrer fins que al final he trobat les meves nenes amb altres amics i he aprofitat per saludar efusivament, m'han donat una injecció de moral. Passava ja pel km12 i m'he pres un gel energètic amb aigua a glopadetes. He mantingut l'ampolla d'aigua a la mà fins el següent avituallament al km15, el sorollet que feia marcava un ritme que notava còmode, ja anava a prop de 5m/km, el grup s'estirava per moments i aprofitava per passar a força gent. A partir del km15 dins del grup la gent no feia tanta broma i l'ambient no era tan festiu com durant els primers kms; només se sentien respiracions forçades. Jo em trobava bé i he aprofitat per augmentar el ritme fins a 4:40 a estones, avançava a molta gent i cada vegada sentia més força, en aquell moment, mirant el Garmin he començat a pensar que superaria les expectatives. Arribat al km17 he notat que se'm feia llarg i que tenia moltes ganes d'acabar, he accelerat mogut per la baixada del terreny i l'empenta de la gent, veia Granollers al fons. Superat els 18,2 km tot el que feia era desconegut per mi, mai havia arribat tan lluny, era un incentiu més. He vist un paio que tenia un ritme molt bo i m'hi he enganxat "a roda" esquivant a la gent durant uns 3 kms, entre el km15 i el km20 he passat més de 600 corredors. Del km20 al final ha sigut una bogeria, la gent cridava molt i jo només mirava endavant l'inflable de la línia de meta i intentava esquivar els corredors que havien dosificat malament l'energia i quasi caminaven agònics, he agafat forces no sé d'on i m'he posat a 4:28 i he passat 730 corredors més fins a l'arribada. A l'arribada m'he tret el buf del #correx2 i l'he mostrat a les càmeres que fan fotos a la línia, ha sigut aleshores quan m'ha vingut al cap la família de la nena de dos anys morta de càncer, segur que avui estaven allà agraint el suport dels centenars de corredors que ens hem posat el buf. Arribant he parat quasi de cop per no xocar amb la gent i em sembla que m'he abraçat a un noi amb un pitrall de l'organització que se m'ha tret de sobre amb un "cap allà si us plau", jo anava xop i estava esgotat però també excitat. Mirant el Garmin he vist que havia fet 1:51:15 i només volia abraçar-me a algú per celebrar-ho però no coneixia a ningú, anava caminant amb altres desenes de corredors esgotats a la recerca d'una bossa amb aigua i galetes, he vist que a la mà tenia una ampolla buida d'aigua destrossada. Finalment he pogut trobar els meus amics i després de diverses cues al pavelló hem pogut sortir per anar a fer una birra a un bar de nom "Quatre vents" regentat per xinos.

Els 58 minuts més intensos

Quan estàs a mitja classe de matemàtiques concentrat fent operacions a la pissarra i ve el conserge trucant la porta amb un telèfon a la mà el primer que penses és "què coi passa ara? Tan urgent és?". I ho era d'urgent, molt; era la meva dona dient que acabava de trencar aigües a la feina mateix i que quedàvem ASAP a l'Hospital General de Vic; abans però, havia de passar per casa per agafar la canastreta. Sembla ser que m'intentava localitzar al mòbil però jo el tenia en silenci. Ho sé, sóc un professional. Va ser entrar a la classe i dir-ho als nens mentre recollia les coses amb rapidesa. Els crits eren eixordadors i jo els anava dient:
- Va, no us poseu nerviosos! Vinga, tranquils.
I després em mirava les mans que delataven que els més nerviós -òbviament- era jo. 
- Nens, me'n vaig pitant.
"Que tinguis molta sort!", "Va Jordi!" cridaven. Dos o tres ja havien fet un dibuix a la pissarra i frases amb moltes admiracions.
Vaig baixar les escales corrent buscant a algú i precisament vaig topar-me amb una reunió de pedagògica, els vaig etzibar:
- He de marxar, l'Elisenda ha trencat aigües, he deixat els nens sols, a 5è A. 
- Ostres, corre, vés, no et preocupis per la classe.
Vaig fer els 8 quilòmetres que van de la feina a casa en un temps poc prudent i en arribar a casa vaig agafar les coses per tornar al cotxe de nou per superar els 11,8 quilòmetres que ens separen de l'HGV en temps de multa i retirada de carnet. 
En arribar a l'hospital, carregat amb la bossa, vaig entrar a urgències i em van dir que seguís la línia verda fins a l'ascensor. Pel camí una parella entranyable d'avis que devien tenir entre els dos uns cent noranta anys em barraven el pas i com que l'opció de saltar-los per sobre era poc viable (per la poca alçada del sostre) vaig mig apartar la bona dona i li vaig dir:
- Perdoni, és que tinc molta pressa, tinc la dona de part.
El Sonotone va funcionar i quan girava a la dreta vaig sentir que em deia:
- Que tinguis sort, fill! 
Vaig arribar a l'ascensor i vaig veure que el número estava al 6 o 8 -no ho sé ara- el cas és que jo estava al -1 i havia d'anar a l'1 passant pel 0. Vaig començar a prémer els botons amb l'absurda creença que clicant més vegades l'ascensor baixaria abans, finalment, tornat a la realitat, vaig abordar un despistat amb bata dient-li:
- Escales, escales, on? Escales, on?
Mig espantat i sense dir res em va assenyalar el camí de les escales que lògicament estava allà mateix i ben senyalitzat. Vaig agafar aire i vaig pujar els dos pisos a temps de rècord. Una vegada allà vaig mirar els cartells i corrent vaig anar a petar davant d'una porta tancada on posava sales de parts amb un intèrfon a fora. 
- Hola, tinc la meva dona aquí.
- T'estem esperant, corre, entra.
Entrant una infermera em va dir:
- Noi, no sé si hi estaràs a temps.
- Què? No fotis!
- Va vés a la taquilla a canviar-te, t'has de posar una bata.
Entrant a la taquilla apareixia la Montse (companya de feina de la meva dona que la va acompanyar). La Montse portava bata verda i feia cara d'espantada, quasi sense dir-li res li vaig donar les bosses, el meu anorac, jersei i li vaig dir:
- Té, posa-ho a la taquilla.
Crec que li vaig dir "si us plau" però no ho recordo; suposo que ella tampoc. M'imagino que per uns minuts llarguíssims se li havia passat pel cap assistir al part, no les tenia totes. En tot cas va fer el que li vaig manar mentre jo em posava la bata i entrava a la sala de parts, recent estrenada, de l'Hospital General de Vic.
En entrar vaig trobar-me la meva dona ja empenyent, ja suada i diverses persones que em miraven i pensaven "mira, el noi ha arribat a temps".
Després de fer un petó a l'Elisenda vaig preguntar si tenia temps de rentar-me les mans, encara tenia guix de la pissarra incrustat. Em van dir que encara faltava una miqueta mentre preparaven utensilis diversos i parlaven del procés de donació de cordó. La veritat és que tranquil·litza molt veure gent tranquil·la en situacions així; és una mica com quan vas en avió i veus les hostesses impassibles a qualsevol turbulència.
El part va ser ràpid: el resum seria un "empeny, empeny", "respira profundament", "ara", "ja li veig el cap", "empeny fort", "ho fas molt bé", "va que surt", "mira que maca". 
Na Mariona va sortir a les 12:43 ben bufona amb 3,650 quilos. A les 11:45 jo sortia de l'escola, ho sé perquè sonava el timbre de canvi de classe quan entrava al cotxe.
És espectacular com canvia un dia -la vida- en poca estona, poc abans de les onze aprofitant l'hora del pati, havia trucat a la dona i em va assegurar que tot estava perfecte.

La pubilla, qui els seguidors del bloc quasi heu vist néixer, ja és una germana gran com cal i ens ajuda moltíssim. Esperem que la petita Mariona sigui tan bona nena com la seva germana, hi signem sense pensar-ho.

El ja passat curs 2011/12

El meu últim apunt en aquest bloc va ser a principi de curs i ara ja l'hem acabat. He estat tot un curs sense publicar aquí entre d'altres coses perquè ha passat el que no volia que passés: l'Apunt docent al diari ARA i el bloc de l'escola han ocupat gran part dels meus esforços per seguir sent un blocaire i això ha anat en detriment del meu bloc de sempre.
Pel que fa al curs 2011-12 puc dir que he après moltíssim a cicle superior però m'ha costat més del que esperava i he passat dies molt durs. No és el mateix tractar amb alumnes de cicle mitjà que de cicle superior i sempre és complicat moure's fent equilibris entre el que seria un mestre dur i un altre que vol inspirar confiança en pre-adolescents. Qualsevol moviment cap a un dels dos costats provoca crítiques duríssimes, sublevacions pel que creuen que són injustícies o un abús de confiança en alumnes que encara no tenen definides moltes coses i que han de ser -i comportar-se com- nens grans a la força per fer el salt a l'ESO.  Ser el mestre de matemàtiques als dos sisè no ha ajudat gaire, tot i els meus titànics esforços l'assignatura és la que és i no és fàcil pel que fa a la motivació; tot i això, l'experiència m'ha agradat i vull repetir-la. Pel que fa a les TIC en anglès tampoc ha estat fàcil perquè pel tema idiomàtic en cada sessió fèiem menys contingut però es tracta d'anar agafant l'aire i segur que el curs que ve anirà millor.

 Ara, sense dubte el millor moment del curs va ser el passat 2 de juny quan vam anar a Madrid a rebre la "Peonza de oro" al millor bloc educatiu en la categoria de blocs escolars. Va ser la culminació a un esforç molt gran des de la comissió TIC que dirigeixo i un reconeixement a la feina que estem portant a terme.
Gent, passeu un estiu collonut tot i els nostres governants.
Salut
Foto (Paqui): "A l'entrega de premis a Madrid" Juny'12

El meu nou curs

Aquest curs que acaba de començar és una barreja entre experiències que feia temps que no tocava i unes quantes de noves que d'entrada m'estan costant més del que m'esperava. Després de passar dos anys a cicle inicial portant el projecte informàtic aquest any m'aventuro a cicle superior a fer matemàtiques, educació física i les TIC en anglès. Hi ha tants canvis que encara m'he de situar: feia molts anys que no anava a cicle superior i mai havia fet matemàtiques però com que m'agrada sé que me'n sortiré; d'altra banda em toca fer les TIC en anglès a cinquè i sisè de manera que m'he de fer entendre molt bé en la meva tercera llengua que normalment uso poc. Pel que fa a l'educació física, que feia dos anys que no tocava a primària, de seguida hi he trobat el cuquet que quasi no recordava i tinc tantes ganes de fer coses noves i de compartir-les que no sé ni per on començar. Per sort aquest any continuaré a parvulari fent psicomotricitat però només a P4 i P5, ja he dit molts vegades que passar per infantil aporta moltíssim i entre tantes matemàtiques i ordinadors m'anirà bé envoltar-me de salts i rialles pre-desdentegades. Com m'agrada la meva feina i com em molesta la gent que en parla tan malament.
Foto: "Amunt, amunt" de JRoca'11

TIC vs paperassa

Com cada estiu, una vegada acaba el curs del tot, intento ordenar una mica la paperassa que he anat recollint per fer neteja de la que sobra. A manca de cuina econòmica com la de les iaies, fa un parell d'anys em vaig comprar una màquina de triturar paper -d'aquelles senzilles que s'encallen cada 10 fulls- i en aquesta època treu fum: tinc actes d'avaluació dels tres trimestres, actes de coordinació, fulls de notes, memòries, el Pla Anual i un munt de notificacions que omplen el despatx de paper. Els fulls que estan plens per un costat i no tenen informacions confidencials els aprofito per la impressora o els col·loco a la pila de fulls per pintar o retallar que té la meva filla, la resta passen per la trituradora però n'hi ha molts que els acostumo a custodiar una temporada, per si de cas. M'adono que els mestres arribem a acumular una quantitat indecent de fulls i intento veure la nostra professió d'aquí a uns anys i com la tecnologia pot evitar aquest malbaratament de fulls.
Aquest any he portat el notebook en algun claustre i molts companys em miraven estranyats o amb un "què fot aquest?". Em pregunto si sóc un friki o si aquest petit gest pot ajudar a canviar les coses; sempre hi ha d'haver algú que comenci penso. L'escola (com la majoria d'escoles) té wifi i des del portàtil s'accedeix a la xarxa on hi ha tots els documents que calen pel nostre dia a dia. Sincerament crec que es podria reduir considerablement la paperassa en els propers anys, només cal ser conscients de les virtuts de les TIC i de com poden ajudar-nos en el dia a dia, no és tan difícil.
M'imagino una reunió d'avaluació d'aquí a uns anys: ens reunim al voltant de la taula cadascú amb el seu portàtil o tablet, a la pantalla tots tenim el mateix document que mitjançant el Google Docs col·laboratiu hem anat modificant al núvol, comença la reunió.
Foto: "Esmicolats" de JRoca'11

Cada 3 segons algú necessita sang a Catalunya

El tema de la conscienciació social de les donacions de sang va millorant però encara a poc a poc. La informació que rebem els donants quan hi ha una marató de donació al nostre poble es fa via publicitat tradicional amb cartells, via SMS, via e-mail i també mitjançant una trucada en alguna ocasió. Tot i això crec que haurien de valorar el potencial de les xarxes socials com Facebook i Twitter.
Si fem una ullada a la seva excel·lent pàgina web veurem que a la part de sota proposa que seguim el Banc de Sang i Teixits a aquestes xarxes socials però si ho fem, a la pràctica, ens trobem amb dades desactualitzades quan precisament els usuaris d'aquestes xarxes acostumem a valorar-ne la seva utilitat per estar al dia; no pot ser que organismes oficials com aquests només tinguin 297 followers (@donarsang piulen força però amb uns tuits que fan difícils els RT i per tant la propagació) o 39 followers (@maratonssang que ha fet tan sols 5 tuits en tot el 2011 i és precisament el compte recomanat en l'e-mail que vaig rebre! ). A Facebook el "Vine a donar sang" no arriba a 4000 seguidors.
Tot plegat ens fa veure que cal que d'alguna manera es coordinin per arribar a molta més gent -amb un perfil que potser no acostuma a donar sang- i alhora estalviar força diners en publicitat tradicional.

Ara és el moment d'un Camp Nou sense fum

El gest dels capitans del Barça donant l'oportunitat d'aixecar la quarta Champions a l'Eric Abidal és de les coses més maques que he vist al voltant de l'esport "rei". Ho és pel que simbolitza i perquè es veu un gest sincer per part d'un equip humà que ens està donant moltes alegries.
El Barça, sobretot el darrer Barça, és governat per experts en màrqueting i per tant es tenen molt en compte els gestos i la imatge del club arreu del món; a les xarxes socials també es veu i sobretot en la publicitat. El magnífic encert que va ser publicitar Unicef fa uns quants anys va ser el preludi d'un nou estil que crec que està humanitzant el món del futbol i que comença a ser imitat.
I ara cal un pas més, un nou pas valent per demostrar que realment aquest club està a l'avantguarda també en la protecció dels infants; ara cal regular el tabac al Camp Nou. Actualment anar al Camp Nou significa tornar a casa fent pudor de fum i ja va sent hora de separar el món de l'esport i el tabac. No es pot demanar canviar l'horari dels partits per facilitar que les grades s'omplin de mainada i alhora permetre que estiguin dues hores respirant fum, cal ser coherents i ara és el moment: és el moment per l'Abidal; pels que pateixen, han patit i patiran càncer i pel sentit comú.
Si no es regula aquest tema seguirem pensant que això de voler omplir les grades de mainada és perquè volen fidelitzar el client jove, una nova estratègia de màrqueting per vendre samarretes de qualitat pèssima a preus desorbitats.

Commedia Dell'Arte a P3

Tarda de P3 però avui sense psicomotricitat, és l'últim dia de trimestre i toca explicar la llegenda de Sant Jordi i menjar la mona que han fet durant el matí. Amb la Sílvia, la tutora d'un dels grups, agafem el llibre de la llegenda i comencem a explicar quan la mainada està asseguda davant nostre.
- Sílvia, tens una capa?
La Sílvia corre a buscar un parell de teles de colors que ajuntarem amb unes pinces d'estendre roba. Avui ens divertirem . Ella s'amaga amb una capa verda i surt de cop rugint, és el drac! Uns quants nens s'aixequen per no perdre's detall, d'altres s'amaguen. Amb la Sílvia ens mirem i la frase telepàtica seria una cosa així com: "Ai que se'ns fotaran a plorar". Jo m'he posat una corona de tortell de reis i sóc el monarca del petit país amenaçat. La Maite, l'altra tutora, plora desconsolada. És la princesa. L'estem liant improvisadament amb gestos i diàlegs propis del commedia Dell'Arte -però sense màscares- que encanten a la majoria dels menuts espectadors. Jo surto de la classe per la porta de darrera i em canvio la capa, aquesta és blanca; també trobo un regle de pissarra que serà l'espasa, ara ja sóc en Sant Jordi i apareixeré per l'altra porta quan la princesa estigui sola davant del perill. Entro triomfant fent una espècie de tombarella estil Chuck Norris d'estar per casa i em clavo un cop al colze amb una cadira, la canalla riu però no tinc temps per perdre, he de liquidar el drac però ho farem amb emoció. Comença la lluita i la princesa s'ha apartat del rebombori.. òndia, falten les roses! "- Maite, corre, busca una rosa". La Maite torna amb un ram de flors que no sé pas d'on ha sortit, ha anat bé allargar la lluita per preparar les roses, entre les taules diríem que els nens no les han vist. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, en Sant Jordi es carrega el drac i surt un ram de roses vermelles que dóna a la princesa per casar-se. Alegria, esclat de joia, Caneletes! Ha guanyat Sant Jordi! aixeco les mans amb el regle de fusta i uns vint-i-cinc marrecs se'm tiren al damunt com si hagués marcat a la final de la Champions. Els altres nens i nenes s'acosten a la Sílvia que feia de drac... val, era de bromes..
Foto: "Paisatge curiós" de JRoca'11

El 2.0 té aquestes coses

Fa molt de temps que no escric a Diari MEF perquè estic intentant gestionar millor la meva activitat 2.0, portava un ritme que no era bo i m'he adonat que m'estava perdent coses que no m'hauria de perdre en la "vida real" per culpa de dedicar massa temps davant d'una pantalla. De vegades em trobava amb gent que em deia coses com: "No sé pas com t'ho fas per arribar a tot" o "No sé pas d'on treus el temps"; certament no arribo a tot i he de centrar-me una mica per fer bé unes quantes coses en comptes de fer mig bé moltes coses.
No té sentit que m'embarqui en més projectes que no puc complir i hauria d'aprendre a dir que no més sovint, he entès que m'ho he d'agafar amb més calma perquè tanta activitat no afecti a la gent del meu entorn. Ja ho veieu, suposo que estic madurant. La majoria que esteu llegint això fa anys que més o menys passeu per aquí a llegir aquest bloc i em coneixeu força tot i que potser no m'heu vist mai o no heu parlat mai amb mi, el 2.0 té aquestes coses.
Haureu vist que segueixo publicant a l'ARA Mestres, m'hi trobo bé però no per això he de perdre el contacte més sincer amb aquest bloc personal que porto des de fa sis anys. Seguiré publicant, sense pressió, quan tingui coses a dir que em semblin prou interessants.
Foto: "Pubilla i cala" de JRoca'11

Xerrada: Enllaçant la competència comunicativa i les TIC

Ahir dijous 3 de març vaig fer la meva primera xerrada com a ponent amb adults. Era una xerrada col·loqui organitzada pel Departament de Filologia de la Universitat de Vic i anava adreçada a uns 150 alumnes de primer curs de magisteri. El títol de l'acte era: "Enllaçant la competència comunicativa i les TIC" i els meus objectius eren diversos: conscienciar els futurs mestres de la importància del bon ús de la llengua, explicar algunes experiències reeixides que combinen competència comunicativa i competència digital i finalment parlar de blocs/blogs i la seva vessant educativa. Com que els estudiants havien llegit "L'apunt docent" a l'ARA també van comentar alguns aspectes que van considerar interessants i em van fer preguntes en l'apartat de més debat.
Per la ponència vaig decidir fer un Prezi perquè és una eina molt espectacular i encara novedosa que podia enganxar a l'audiència. La meva pubilla, que ara fa P4, va fer uns quants dibuixos que em van ajudar a completar la presentació i també em vaig ajudar d'un vídeo amb una experiència de ràdio amb alumnes que vaig fer l'any passat a l'escola. Tot plegat va anar força bé tot i l'evident nerviosisme que se'm va notar sobretot al principi de l'acte i que va suposar que parlés massa ràpid.
Una de les coses més difícils en preparar un acte d'aquest tipus és l'estructuració del temps, m'havien demanat una intervenció de mitja hora però en els assaigs a casa arribava a passar entre 35 i 43 minuts depenent de les explicacions i suposo que aquest fet va fer que anés un pèl ràpid. Una altre problema era adequar-me al nivell dels interlocutors, no podia ser massa tècnic parlant amb alumnes de primer de magisteri però tampoc em podia passar explicant coses que en teoria ja haurien de saber; aquest aspecte és difícil de preveure i cal "estudiar" una mica per sobre l'audiència in situ per engegar després un dels possibles plans previstos.
Acabat l'acte em comentaven les professores que pels alumnes de magisteri és important conèixer de primera mà molts dels punts que es van tractar i sobretot la vessant més pràctica del dia a dia de l'aula que de moment només es poden imaginar ja que no han fet pràctiques a les escoles.
En definitiva va ser una molt bona experiència i agraeixo a les organitzadores de la Facultat d'Educació el fet d'haver-me donat aquesta oportunitat d'explicar la meva tasca docent als futurs mestres.
Foto: "Un portàtil" d'Eulàlia Roca

Cultura de dol

La deixadesa com a norma

Diria que una de les funcions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és divulgar la llengua catalana i promoure'n l'ús. Vull pensar que la gent que treballa -per exemple a TVC- té un nivell de llengua molt superior a la mitjana nacional de la mateixa manera que vull pensar que les facultats de magisteri no permeten que els futurs mestres obtinguin el títol sense tenir una excel·lent competència lingüística però és clar, sóc un ingenu i visc en un país que no valora prou la seva llengua. Som tan rucs que no som capaços de veure el tresor que tenim i precisament aquesta displicència cap a la llengua és un dels motius de militància pels pessimistes sobre el futur del català.
L'any 1983 es va crear TV3 en un moment clau per la nostra llengua just en l'inici de l'encertada immersió lingüística quan els nivells de coneixement del català -sobretot escrit- eren baixíssims. Molt sovint quan es parla de normalització sembla que només es parli de català oral però hem de tenir present que hi ha desenes de milers de catalans que tot i parlar la llengua no són capaços d'escriure-la bé entre d'altres coses perquè no van tenir la sort d'aprendre-la a l'escola. I aquí també hi ha d'entrar TV3 perquè per molta gent és una font fiable de català correcte, per tant, és totalment inadmissible que a TVC es facin faltes d'ortografia. El nivell d'exigència que s'ha de demanar és altíssim perquè la funció i la responsabilitat pública que té la corporació és primordial per la llengua.
És trist comprovar que encara ara es facin atemptats contra la llengua a nivell escrit i també a nivell oral amb castellanismes o amb els pronoms febles, a qui hem de demanar responsabilitats? jo de moment he enviat una queixa al defensor de l'audiència i he marcat la casella de rebre resposta perquè vull que m'expliquin què collons està passant.
Foto: "3/2/2011"
Catanyòlia

Consideracions sobre la llei antitabac

La llei antitabac, com va passar amb la llei contra les corridas de toros a Catalunya, ha donat la raó al senyor Mike Godwin que és l'autor de l'anomenada llei de Godwin: A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.
Si analitzem una mica el que es va dir pels mitjans de la xarxa ens trobarem que una part dels fumadors tracta de nazis al govern per haver aprovat aquesta necessària llei que malauradament per milers de famílies, que han viscut un Nadal amb un plat menys a taula, ha arribat tard i malament. Ha arribat tard perquè fa massa anys que es coneixen els efectes nocius del tabac i ha arribat malament perquè el pedaç que va suposar la llei feta-la-trampa del 2006 ha estat ruïnós per una part dels empresaris que van fer obres costoses al seus locals. Sóc dels que penso que la llei encara és fluixa doncs no regula els espais esportius a l'aire lliure tot i regular els parcs infantils. Si la llei accepta la lògica que el tabac perjudica també en espais a l'aire lliure com un parc infantil perquè no accepta que els camps de futbol, pistes poliesportives o pistes d'atletisme són també espais on cada dia milers de nens i nenes practiquen esport? han tingut l'oportunitat de fer com a Anglaterra on anar a veure un partit de futbol és una altra cosa ja que no t'has d'empassar el fum de tabac, puros i porros dels seguidors asseguts a almenys cinc seients a la rodona, però no s'han atrevit.
I els fumadors que parlen de manca de llibertat i diuen viure en un règim totalitari que els ho prohibeix tot? d'entrada cal dir que ningú els ha prohibit seguir fumant, simplement s'ha regulat per evitar que la major part de la població pateixi els efectes d'una part de la població que té un problema d'addicció molt complicat de tractar i que és l'èxit més rotund de les tabacaleres que destinen milions de dòlars en investigació perquè això segueixi passant. I respecte als bars que es veu que tancaran per culpa de la llei potser hauríem d'analitzar què fa que una persona deixi de visitar un bar, diria que hi ha molts factors, n'esmentaré uns quants: proximitat amb el lloc de treball o de residència, tracte correcte, relació qualitat-preu, ambient, netedat, etc.. si tots sabem que a sobre hi ha molta crisi i que hi ha molta competència el probable fet que alguns bars hagin de baixar persianes no serà només degut a la llei antitabac, serà degut a una suma de factors. Hi ha bars i restaurants amb un èxit brutal on no es permet fumar des de fa molt de temps i molts bars que després de la llei del 2006 van canviar el cartellet de prohibit fumar pel de fumar veient que perdien clientela, en aquell moment els fumadors escollien els bars amb fum i potser deixaven el bar de tota la vida, ara si deixen de visitar el bar serà pels factors abans esmentats però ja no valdrà l'excusa del fum. I és clar, també s'ha de parlar dels que vam deixar de visitar bars amb fum i ara tornarem a entrar, som molts més dels que la gent es pensa i sovint anem amb família per la qual cosa també gastem més.
El que ha de fer el govern ara és complementar la llei amb campanyes de conscienciació i d'ajuda a combatre el tabaquisme, no entenc com no han fet anuncis en prime-time explicant les raons de la nova llei o oferint ajuda contra el tabaquisme, això és fer les coses a mitges, hi ha molta gent que necessita una empenta per deixar el tabac i fent les coses com s'han fet, a mitges, simplement han aconseguit que s'hagi enfadat i s'hagi tancat en banda. Mal fet.

Una dècada d'Educació Física, no gimnàstica!

En el desè aniversari de la pàgina web "Educació Física, no gimnàstica!" anuncio:

Quan vaig començar a fer aquest web a finals de l'any 2000 l'Educació Física encara tenia poca presència a Internet i per això ha estat referent per molts professionals que cercaven informació sobre la matèria. La il·lusió amb la que vaig començar aquest projecte em va animar a actualitzar els continguts durant força anys i sempre em quedarà la satisfacció d'haver posat el meu granet de sorra a dignificar aquesta assignatura i a ajudar a tants professionals.

Per sort, el col·lectiu MEF és i ha estat sempre molt inquiet i en aquesta dècada que ha passat han proliferat les pàgines web i els portals dedicats a l'EF que han agafat el relleu d'"Educació Física, no gimnàstica!" (i també d'altres que ho han anat deixant), per millorar clarament els continguts i posar-se al servei de l'educació física d'aquí i d'arreu del món.

Content de complir una dècada a Internet deixo el material amb llicència Creative Commons per qui en vulgui fer ús i en cas d'actualitzar ho faré en altres webs o portals que crec que han agafat el relleu amb una dedicació que ara mateix jo no puc tenir per aquest projecte.

Moltes gràcies per tot!

Jordi Roca i Font (desembre del 2010)