Tot per l'audiència: l'alarma social dirigida

De tant en tant surten notícies relacionades amb l'escola que sobten i preocupen. Aquesta setmana els mitjans ens han fet saber que un nen de tercer de primària va estar a punt de morir asfixiat en fer una macabra juguesca que consistia en aguantar la respiració al màxim de temps possible i amb una tovallola al coll, tot plegat molt estrany i encara en investigació. Algun mitjà, en la seva peculiar dèria d'alarmar a la població, afirmava que aquestes pràctiques són habituals en alguns centres. Aquests mateixos mitjans que quan va sortir la "moda" del bulling es van dedicar a escampar als quatre vents que això del bulling és un fenomen més que generalitzat, ja sabeu, allò del "siempre toca". Està clar que obliden que la seva funció és informar i no alarmar, però és clar, ven més, té més audiència. A veure, d'assetjament escolar n'hi ha, sí, i també n'hi ha hagut sempre i certament hi ha casos que s'han de tractar molt a fons però no fotem, no hem de confondre petites pica-baralles i habituals "ara no t'estic amic" amb això del bulling. Si cada vegada que dos o més alumnes deixen de ser amics o de parlar-se per qualsevol coseta (que per ells és important en un moment concret) ho relacionéssim amb el bulling ja us puc ben assegurar que l'alarma social seria de dimensions catastròfiques. Per "secret professional" no us explicaré converses amb mares preocupades sobre aquest fenomen però ja us dic que hi ha programes i cadenes de TV que fan molt de mal, molt, als pares i als alumnes... i de retruc a l'escola.
Foto1: "Dues garses emprenyen a un pobre gatet" de JRoca
Foto2:"El gatet treu les urpes i una garsa pringa fort" de JRoca

Conductes imitatives

Ara sembla que el CAC es mou (una mica, no fos cas) en contra del programa de pressing catch que emeten en horari protegit i que és seguit per milers de nens arreu de l'estat. Aquí en teniu la notícia i aquí un post d'aquest bloc de principis de gener, uns quants mesos abans que el CAC es mogués una mica (no fos cas) el passat 29 d'abril. Ja ho sé, no tenim competències, som una nació sense estat amb un estatuet de pena que encara ens retallaran més i no tenim ni veu ni vot. Però cap problema, es veu que el CAC farà unes guies que ens ajudaran a mirar la tele, chapeau.
Mentrestant continua el Diario de Patricia i ara amb menors d'edat explicant les seves misèries a tort i a dret, llastimós. En diuen talk show...
Foto: "Conductes imitatives" de JRoca

Mestre primer i especialista després

Una de les coses que he hagut de re-aprendre aquest curs és a treballar en una escola més gran doncs els darrers quatre cursos els vaig passar en una escola cíclica on lògicament les coses són molt diferents. En aquest aspecte la coordinació amb altres mestres és molt més gran, l'any passat jo era el tutor de tot cicle mitjà i aquest any tutoritzo una sola classe i em coordino amb un equip de set persones, tot i això a aquestes alçades de curs puc dir que l'adaptació ha estat molt més ràpida i positiva del que m'esperava i era el que més em preocupava del canvi d'aires. Pel que fa a l'educació física aquest curs només faig sis hores, és per això que aquest bloc que va néixer com a un bloc d'un mestre d'educació física, de vegades deixa de banda l'assignatura en els escrits per centrar-se més en altres temes escolars i/o socials. Sé que tinc lectors que només busquen escrits d'EF i que segueixen el bloc a partir de la pàgina web o altres blocs d'EF i agraeixo el seu interès pel bloc, no us tinc oblidats, ja hi penso amb vosaltres!
A les colònies hem tingut moltes xerrades sobre EF amb altres mestres i no n'hi ha cap que no hagi tingut alguna mala experiència amb algun MEF o aquests auto-anomenats mestres de "gimnàstica". El que va sortir més és el "MEF" esportista, obsessionat amb l'esport d'alt nivell i el rendiment esportiu però que a nivell pedagògic deixa molt que desitjar. Aquests "MEF" basen les seves programacions només en esport, sigui quina sigui l'edat, i no es centren gens o gairebé gens en l'educació física de base que necessiten els alumnes per afrontar més endavant la tècnica dels esports. El que no faré jo serà assenyalar amb el dit a ningú però si que faré el possible per lluitar contra la mala imatge que tenim el col·lectiu MEF que des del meu punt de vista som per davant de tot mestres i després especialistes en EF.
Foto: "Una EF d'alçada" de JRoca

L'Aplec de la rosa

A Tona estem de celebració, estem d'Aplec de la rosa a Lurdes i al Castell, i ja en van seixanta-sis! Tota una tradició que va començar en ple franquisme i que perdura en el temps gràcies a l'esforç i al sentiments d'unes quantes persones que ho fan possible. La nostra pubilla, per segon any, s'ha vestit de pubilla catalana amb la roba que ja va portar la seva mare i ha pujat a la carrossa a fer el recorregut pel poble acompanyant a la Roseraire Major; qui sap si algun dia ella ho serà com ho va ser la seva àvia.
Ahir en ple recorregut feia un estudi ràpid de la tipologia de gent que hi havia seguint la festa: hi havia, com no, els tonencs de moltes generacions que des de sempre hi han estat presents. També hi havia els tonencs fills de la immigració andalusa dels anys seixanta i setanta amb els seus fills vestits amb la roba típica catalana, magnífic! I no oblidem el nou flux migratori que els darrers anys ha convertit Tona en un poble de poc menys de 6000 habitants a un poble de més de 8000, em refereixo als nous tonencs provinents majoritàriament de l'àrea metropolitana, em va agradar veure'n alguns seguint la festa. La reflexió a tot plegat és que ens agradin o no les sardanes, els esbarts dansaires i passejades de les carrosses guarnides, el més important és que l'Aplec fa poble i que ser tonenc, com ser català, és un orgull que està a l'abast de qui vulgui ser-ne, vingui d'on vingui.
Foto: "Passejada amb carrossa guarnida" de JRoca

En Sala i Martín i el florido pensil

Ahir dijous vaig escoltar el "Problemes domèstics" de Catalunya Ràdio on en Xavier Sala i Martín va explicar molt bé unes quantes coses d'economia i ho va fer d'una manera molt entenedora. Tot anava bé fins que el senyor economista va començar a parlar de l'escola i del sistema educatiu, va anar al recurs fàcil d'intel·lectualillo de tertúlia (de bar) que és deixar l'escola per terra dient, entre d'altres coses, que l'escola en aquest país no fomenta l'esperit crític i només anem a buscar la memorització de les coses per oblidar-les de seguida després de l'examen, un tòpic una mica gastat, no? si en fot d'anys que es diuen aquestes coses, diria que de l'escola franquista i les llistes dels "reyes godos".
Senyor Sala i Martín, ja sabem que als teus estimats Estats Units sou tan perfectes que tots els alumnes surten amb un nivell educatiu a l'elit mundial i per això el país funciona tan bé que volen estendre el seu "coneixement" arreu del món. En comptes de criticar, sense conèixer l'escola catalana, no seria millor que ens aportés solucions per ser tan llestos i competitius com els americans?
Us imagineu que Catalunya tingués un conseller d'educació que fos economista? .... bé... potser.. tan se val.
Hi fot un fred que pela.
Foto: "All star" de JRoca
Nota: Podeu escoltar l'entrevista a CatRàdio

Engargulladors que ballen rigaton

En aquestes colònies (esportives) a part de passar-m'ho bé practicant caiac, mini-golf, tir amb arc i alguna que altra activitat més amb els alumnes la impressió que m'emporto no és gaire satisfactòria en l'aspecte monitors. Porto uns quants anys anant de colònies cada any i abans de ser mestre havia estat monitor d'esplai per la qual cosa sé de què parlo quan dic que els monitors ( no tots, és clar), van a la llei del mínim esforç i aquí és quan em preocupo doncs estem parlant d'unes estades que per la majoria dels nens i nenes són una oportunitat única a l'any de conviure amb els amics durant tres dies i compartir experiències que recordaran durant molts anys, molts, potser tota la vida. M'agradaria veure quants d'aquests monitors estarien fent aquesta feina en el temps lliure i de forma no remunerada com fan milers de monitors arreu del país en esplais, escoltes i agrupacions; és una tema de vocació, de vocació educativa per ser més exactes.
Aquest matí he preguntat als alumnes quines han sigut les millors i les pitjors coses de les colònies i cap ha comentat com a millors els monitors i la majoria han dit com a pitjor la discoteca de la primera nit, no m'estranya. L'activitat anomenada discoteca consisteix amb un lloc amb una mirrorball, uns quants llums i uns altaveus a volum de discoteca de veritat, és a dir, a un volum poc apte per qualsevol nen de vuit anys. Un servidor, veient que el putu rigaton arribava a extrems de veure nens plorant i demanant anar a dormir, va demanar a la monitora punxa-discos que abaixés el volum i així ho va fer. Cinc minuts després el tornava a apujar per escoltar alguna cançó d'aquestes insuportables que va provocar que més del 70% dels nens deixessin la discoteca, tot plegat molt penós: un mestre-tutor demanant a una monitora abaixar e volum i la noia passant de tot.
"Joves esmaperduts,
gelosos i saberuts,
aixequen les mans enlaire
perquè al fons no els queda gaire."
"Hereus": Kitsch. Kitsch 10
Foto: "Lliteres" de JRoca

Macarrons

Ja he tornat de colònies i em sembla que podria escriure uns quants posts però de moment us deixo amb un clàssic.

3 cosetes

Demà me'n vaig de colònies i m'ensumo que seran divertides doncs hi ha programades un munt d'activitats, ja us diré si supero algun dels rècords d'altres colònies. Després de quatre anys anant de colònies amb tota l'escola les d'aquest any es presenten només amb el cicle mitjà, es nota que treballo en una escola més gran, d'avantatge hi ha el fet que els més grans no explicaran històries de por als petits i això és positiu perquè en teoria podré dormir més, algun any he hagut de dormir en una llitera amb els nens que tenien por.

D'altra banda aquest cap de setmana ha servit perquè es resolgués un dels misteris més ben guardats de la blogosfera catalana; per fi els autors del famós bloc de la Mireia Galindo han sortit de l'armari i ho han fet a COM Ràdio. Escolteu el que diuen en aquest enllaç, us asseguro que val la pena.

I una altra cosa: us deixo el nou vídeo d'Àcid Úric, l'alter ego de l'Oriol Cardona, un company de Ràdio Taradell, concretament del programa "Rock en viu".

Foc, cendra, llum

Diumenge 4 de maig a les sis de la tarda s'estrena "Foc, cendra, llum" de T.H.E. (Tribu Homo Erectus) al vestíbul de la sala La Canal de Tona.
Què és?
Foc, cendra i fum és un espectacle de creació
pròpia amb guió original, però en el qual
s’utilitzen diferents textos de la història
universal de la literatura, ja que la literatura,
amb el seu espai fictici i els seus símbols, és
un dels aspectes claus de l’espectacle. Tot i
que la proposta adquireix un format
pròpiament teatral (degut al seu esperit
paròdic, burlesc, desmitificador,
intranscendent: ¡humà!) la paraula i la seva
força poètica en són l’eix vertebrador. Com
tots els treballs de TribuHomoErectus el
símbol i el ritual són el punt de partida de la
creació artística.
Fotos de la preestrena: Xevi Vilardell
Text extret del seu web

I al final ha petat

Es veia des de feia temps que la manca de treball, de sacrifici, de vergonya i d'humilitat passaria factura a aquesta colla que idolatrem des de petits quan comencem a aprendre aquell himne del club que diuen que és més que un club.
Finalment ha petat: l'any passat ja hauria pogut petar quan van regalar la lliga, quan van fotre pena a la SuperCopa d'Europa amb un bany tàctic del Sevilla, quan van regalar la Copa del Rei perdent 4-0 a Getafe i quan van perdre el Mundial de clubs contra un equip fluixet. Doncs no, no va petar, van continuar amb un equip tècnic de gent que no treballa, gent que no estudia i gent que no s'implica i és clar, els jugadors se n'han aprofitat de valent: ni codi ètic, ni mesures correctives, ni entrenaments, ni compromís amb el club; molta festa, molt golf, molts restaurants cars i molt morro. Els jugadors segueixen ignorant a l'afició amb els seus auriculars a l'orella en els curts recorreguts que van de l'autocar a l'hotel.. de concentració, sí, és clar. Quina falta de respecte que demostren, els hauria de caure la cara de vergonya.
Aires i fums. 7 d'agost del 2007
L'escut. 11 de novembre del 2007
El club de la comèdia. 17 de març del 2008
Por la noche cargamos nuestras pilas. 7 d'abril del 2008
La clau. Youtube: "No va ser un gran futbolista però és un gran treballador"

Llegir per plaer i no per obligació

Cada dimecres els de 3er B tenim una hora de biblioteca i l'aprofitem al màxim. Fa un temps hem establert que durant aquesta hora els alumnes que hagin llegit algun llibre el comentaran a la resta de la classe i tot seguit es farà una mica de debat, ha estat un èxit que no m'esperava, sense precedents com s'acostuma a dir. Cada setmana tinc llista d'espera amb un mínim de cinc comentaris de llibres en una classe de disset alumnes. La setmana passada aprofitant que era Sant Jordi vam fer nou comentaris de llibres i ja hi ha alguns nens que després de la posada en comú es passen els llibres entre ells i podria dir que els devoren, comencen a sentir la necessitat de llegir per plaer i així ho manifesten en les exposicions públiques que fem. Alguns alumnes em demanen comentar un llibre cada setmana, n'estic molt content perquè també comencen a dominar el fet de parlar en públic amb una correcció i un posat que fan goig.
Us concreto el TOP 5 de les preguntes que fan més al comentarista:
- T'ha agradat? Per què?
- Creus que és adequat per a la nostra edat?
- De quin gènere és?
- Ens el recomanes?
- Fa riure? fa plorar?
Us asseguro que les respostes valen molt la pena.
Foto: "Les sabates, sobre els mitjons" de JRoca

Taronges de la Xina

A la classe de P5 els alumnes s'havien de dibuixar, va ser divertit utilitzar tots els colors i arrugar els papers una mica; com és habitual no s'estaven gaire quiets i va haver-hi petites baralles per la possessió dels colors. La Laia acabava d'arribar de la Xina on va ser adoptada per una família catalana, era una nena molt atenta i de seguida va començar a dominar la nostra llengua. El dibuix de la Laia era semblant als altres però en comptes de fer dues grans rodones desiguals que feien d'ulls ella va dibuixar-se amb dues ratlles gruixudes. Quan la majoria ja havien acabat de dibuixar-se, la Laia va veure que era l'única que tenia dues ratlles. Sense pensar-s'ho gaire va agafar amb força el llapis i a sobre de les dues ratlles gruixudes va dibuixar dues grans rodones desiguals.
Nota: Aquesta anècdota és real, me la va explicar fa un temps una ex-companya de feina que és mestra d'infantil, el nom de la nena és inventat.
Foto: "Mirall màgic" de JRoca

Eixavuiro umbilicus est

Com a creador i administrador del Fòrum MEF de tant en tant he d'anar esborrant missatges comercials on intenten vendre des de Viagra fins a Rolex a bon preu, tot plegat molt típic dels fòrums d'Internet i del correu electrònic. Avui però, al fòrum ha aparegut un missatge si més no curiós d'anàlisi signat per una tal Anaya:
"Que mierda de página.Solo sabéis miraros el ombligo. Ponerlo esn castellano y no en vuestro dialecto"
Bé, podria contestar però no seria picar ferro fred?
Foto: "Eixavuiro" de JRoca

Orgull

Si hi ha un grup català que des de sempre he tingut al costat aquest és sens dubte Kitsch. Segueixo la banda banyolina des del primer disc i no els he deixat d'escoltar mai. La primera experiència en el directe de Kitsch es remunta al sis d'octubre del 1990 en un mític concert a l'antiga Campsa de Vic quan un servidor tenia 15 anys. Avui puc dir que és el grup que he vist més vegades en directe, me n'he perdut ben pocs i en tots els concerts a Osona i rodalies sempre hi he vist la mateixa gent, gent que com jo hem estat i seguim fidels als Kitsch encara que passin els anys i passem de ser uns xitxarel·los a uns hipotecats pares de família amb monovolum. La samarreta negra amb el logo ha passat a tenir un color grisós però encara la porto amb orgull perquè orgull és el que fa falta per escoltar aquest grup, i "Orgull" és un tema del seu darrer disc que tinc des d'ahir.
Foto: Portada de Kitsch 10.
Font: www.kitschmusic.com