dijous

Néixer amb un teclat sota el braç

Són molts els que parlen dels anomenats nadius digitals com a una espècie de hackers que han nascut amb un teclat als dits i que superen els mestres en qualsevol disciplina informàtica. A la pràctica però, te n'adones que la canalla domina o acostuma a dominar els vídeo-jocs en diferents consoles a més de diferents xats i pàgines web temàtiques però que potser són incapaços de ser eficients cercant informació útil per a la vida quotidiana.
Com a coordinador TIC amb força experiència en l'àmbit de la informàtica educativa he estat treballant molt en el tema de la competència digital a primària i sobre el que pot ser útil als alumnes per desenvolupar-se bé amb les TIC. He comprovat in situ com molts alumnes que diuen estar ficats al Messenger o al Facebook i que tenen almenys tres consoles diferents de vídeo-jocs no se'n surten a l'hora de navegar de forma segura o de desar uns documents en unes carpetes concretes de l'ordinador. Amb això vull dir que estem davant d'uns alumnes que entren a les TIC sense cap tipus de por -la qual cosa pot ser positiva- però que no disposen d'una base forta per en-sortir-se'n sense perdre el temps i la paciència davant de la pantalla.
A l'escola estem testant un nou mètode per assolir la competència digital que espero difondre a la xarxa durant aquest present curs. De moment no us en puc dir gaire més, ens basem amb el programari lliure, en aplicacions Google i altres aplicacions gratuïtes que puguin trobar-se.
Podeu subscriure-us al meu nou bloc: http://lesticaldia.blogspot.com

diumenge

I si fem una vaga a la japonesa?

Les darreres vagues estèrils en l'ensenyament van fer que moltes escoles es plantegessin mesures diferents al simple fet de no anar a treballar el dia concret de la vaga; crec que està molt bé trobar noves maneres de protesta sobretot si busquen la complicitat dels pares.
Per aquest dimecres 29S a l'ensenyament jo optaria per una cosa semblant a una vaga a la japonesa. Les vagues a la japonesa que segons Viquipèdia són una llegenda urbana, suposen treballar més hores del compte per augmentar la productivitat i a la llarga perjudicar a l'empresa. L'ensenyament no pot buscar un augment de productivitat ja que l'objectiu no és produir objectes, peces o coses que es puguin quantificar, tot i això, la majoria de mestres ens emportem feina per fer a casa i d'aquesta manera omplim unes jornades que pels ulls de la societat són molt més curtes; estem treballant a casa corregint, creant materials, programant, etc..
La meva proposta -que arriba massa tard- seria fer una jornada molt més llarga dins dels centres el dia de la vaga, per exemple de 9h a 21h. Els alumnes farien l'horari habitual i els mestres es quedarien a les aules fent la feina que acostumen a fer a casa, així de simple.
Em molesta la gent que diu que els mestres fem vagues a la mínima, que ens estem queixant tot el dia, que fem poques hores i que estem carregats de vacances.
Els comentaris estan oberts.

Danys col·laterals sense veu ni vot

Generalitzar és molt fàcil, ho fa tothom; veieu? ja he generalitzat. És fàcil generalitzar, és fàcil perquè no cal gaire esforç, ara he estat molt obvi. Raonar ja és una altra cosa, requereix un esforç. Molta gent generalitza sobre el fet educatiu, és l'esport nacional.
Per analitzar calen dades i si no tens dades perquè potser no existeixen has de recórrer a les sensacions que veus, les sensacions que notes. I noto males vibracions a l'educació, noto més ruptura que mai, noto més cansament i escolto més frases de l'estil: "Jo faré el mínim esforç, que no esperin que treballi més", "Si ells van d'aquest plan jo passo de fer-m'hi com fins ara" i moltes d'altres.
Es nota crispació i em temo que la ruptura social entre mestres i pares cada vegada anirà a més, només cal passar a llegir una mica els grups de Facebook sobre la mesura de la supressió de les sortides escolars per veure què es cou: mestres enfrontats a l'administració, pares demanant explicacions als mestres, monitors demanant treballar i un sector important en perill, tot plegat un munt de postures que no es mouen en un conflicte amb uns danys col·laterals sense veu ni vot.

dissabte

No és una jugada mestra

La gota que ha fet vessar el got ha estat la supressió de la jornada intensiva sense una justificació clara. Aquesta mesura sumada a d'altres polèmiques de l'actual Conselleria d'Educació han provocat una protesta insòlita, una nova dimensió de protesta que implica altres sectors socials que fins ara es mantenien al marge del que passava als centres educatius tot i ser aquests els principals -i de vegades únics- clients. Aquest curs 2010-11 molts centres del país han optat per suprimir les sortides escolars i passar el relleu de la protesta a les empreses clarament perjudicades: cases de colònies, empreses de monitoratge, empreses d'autocars, empreses d'espectacles culturals, museus, companyies de teatre, etc... Pel que tinc entès aquestes empreses, que veuran una baixada radical dels seus beneficis, ja pressionen a l'administració fent de portaveus dels mestres en les seves reivindicacions.
Sembla una jugada perfecte: implicació social de diversos sectors que poden fer més extensiva una problemàtica que mitjançant el diàleg i les vagues no s'ha pogut solucionar. Però no és una jugada perfecte perquè els principals damnificats de la supressió de les sortides són els alumnes, i amb això no s'hi juga. D'entrada cal dir que -lògicament- totes les sortides que es fan a l'escola responen a raons pedagògiques i ajuden a l'assoliment d'uns objectius que complementen el treball de l'aula. Però hi ha una altre tema: l'escola és l'única oportunitat que tenen molts alumnes de fer una sortida a llocs com el Zoo, l'Aquàrium o a veure un espectacle teatral, de dansa o de música per posar uns exemples. Moltes famílies, per diverses raons com la manca de recursos econòmics o desestructuració familiar, mai porten els seus fills a fer una sortida, mai. Són els nens i nenes que viuen les sortides escolars d'una manera més intensa, ho viuen amb una il·lusió especial per les petites coses com el moment en el que s'apaguen els llums en un teatre o quan estenen el sac de dormir a la llitera de les colònies. Aquest és un dels valors de l'escola pública, el valor de fer iguals alumnes que no tenen la sort de tenir una família o unes circumstàncies que entrarien en els estàndards diguem-ne normals.
Em sembla que sempre recordaré les paraules que em va dir una nena amb problemes familiars greus el primer dia d'unes colònies:
- Jordi, no vull que s'acabin mai les colònies.

Apunt relacionat:
Propostes no constructives a l'Apunt docent.
Foto: "La fageda d'en Jordà a la tardor" de JRoca'07 dins l'àlbum Flickr DiariMef