dimarts

No ficció: Les ferides de guerra


En Jordi era tutor d'un grup on havia d'arribar un alumne magrebí a mig curs procedent d'un altre centre de Catalunya. El primer que va preguntar en Jordi a direcció era si aquest alumne parlava català o castellà i li van dir que sí. El dia que va arribar el nen, de nou anys, semblava tímid i no deia res. Ja dins l'aula en Jordi li va dir que expliqués alguna cosa d'ell perquè els altres alumnes el comencessin a conèixer:
- Ahir em vaig cardar una hòstia amb bici que casi em mato.
En Jordi es va quedar esmaperdut i el nano es va dedicar a ensenyar les ferides de guerra a tothom arremangant-se les mànigues.

2 comentaris:

musa ha dit...

Espectacular... La canalla dónen importància a coses sorprenents, tot i que més sorprenent (o no ens ho hauria de resultar tant) és escoltar canalla d'origen estranger parlar amb el nostre accent :D

JRoca ha dit...

Des de l'escola no fomento mai l'ús dels verbs fotre o cardar com a substitutius de fer però crec que no s'han de perdre mai, formen part de la nostra llengua i quan algú els utilitza i no és d'origen catalanoparlant vol dir que s'ha fet seva la llengua, és bonic. Un dia en faré un post.
Salut