dimarts

La llei de Macondo


Fa uns dies que estic immers a Cien años de soledad del García Márquez. És un d'aquells llibres que n'he sentit a parlar tant que al final me'l vaig comprar i ara que n'he llegit un terç m'ha vingut aquella cosa que només em ve amb els bons llibres i que no sé com explicar, suposo que es diu plaer per la lectura.
"En cierta ocasión que el padre Nicanor llevó al castaño un tablero y una caja de fichas para invitarlo a jugar a las damas, José Arcadio Buendía no aceptó, según dijo, porque nunca pudo entender el sentido de una contienda entre dos adversarios que estaban de acuerdo en los principios. El padre Nicanor, que jamás había visto de este modo el juego de damas, no pudo volver a jugar".

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest llibre, juntament amb el On the Road del Jack Kerouac van ser els llibres que van despertat-me el virus de l'afecció a la lectura quan tenia 17 anys. Gaudeix-lo, paga molt la pena.

Petjada ha dit...

Sortint del post... m'agrada veure com la pubilla és model única de les teves imatges i com la capçalera de girasols alegra el lloc!

Anònim ha dit...

Compte amb García Márquez. Quan és bo és bo, però quan és repetitiu i pesat li agafes tanta mania que se t'espatllen fins i tot els llibres bons.

JRoca_Font ha dit...

Ricard,
jo d'adolescent llegia poc, aquest gust m'ha vingut de més gran i vaig endarrerit, he de llegir molt i hi ha molta gent que em recomana coses interessants.
Petjada,
són girasols de l'Empordà, això els dóna més valor.
Ie Madarame,
ho tindré en compte, per cert,
tens un bloc ben curiós, m'agrada.