No ficció: Bon dia

El claustre s'estava acabant i les cares eren de "va pleguem que tinc gana". La directora va dir:
- Algú té alguna cosa més a dir?
- Jo.
Tothom se la va mirar amb cara de mala lluna, era nova a l'escola i la seva adaptació no havia sigut ràpida, a més ja passaven cinc minuts de les dues i si hi havia coses a dir es podia allargar més la reunió.
- Digues.
- Vull proposar que quan arribem al matí diguem bon dia.
- Com?
- Simplement això, que quan arribem ens diguem bon dia entre nosaltres.
- Però això ja ho diu tothom, no?
- No sempre i hi ha gent a qui no ho he sentit a dir mai... i els veig cada matí.
- Val, ja ho sabem, cada matí a dir bon dia. Vinga, a dinar.
La nova mestra va fer un somriure guanyador i més d'un i més de dos es van aixecar emprenyats, per al·lusions.
Nota: Aquesta història, a diferència de les altres de la sèrie No ficció, no l'he viscuda personalment però me l'ha explicada una bona amiga. Els fets no devien anar exactament així però el sentit de l'escrit i la reflexió és el que compten en aquest cas.