I esperaré que arribi demà...

Torno de la ràdio escoltant la ràdio, és un costum de cada dilluns. Per la carretera només em creuo amb dos cotxes mentre en Barril fa broma amb en Mas, en Pere no l'Artur, l'Artur no està per bromes. En Barril li pregunta què s'han perdut els oients que s'acaben d'incorporar al programa i en Mas sempre li diu que li encanta que li facin aquesta pregunta, un recurs repetitiu però alhora genial, agradable a l'oient, interessant.
A la ràdio faig el que em dóna la gana, potser ningú m'escolta, m'és ben igual. Avui he punxat el Houses of the holy, en Hendrix a la BBC, el live at Leeds dels Who, el Raw Power de l'Iggy, l'In Utero, el congrés dels solitaris i he acabat amb un So broken de la Björk acompanyada de Raimundo Amador, m'ho he passat bé, em desafogo, és la teràpia dels dilluns per començar la setmana amb energia.
Ara m'obsessiona l'acollida de Trajectòries. De moment dues persones se l'han llegit i les crítiques no són per tirar coets. És difícil fer riure diuen. La veritat és que no és una obra fàcil, no és fàcil ni llegir-la ni imaginar-la, no és de format clàssic, no té format, són cinquanta escenes amb trenta-cinc personatges que voltegen dos protagonistes involuntaris. Demà tindré noves crítiques, aquesta vegada de gent de la faràndula. Passi el que passi no em penso desmoralitzar, si ho hagués fet no hauria guanyat el premi a millor guió del concurs de monòlegs Caixa de Manlleu, les crítiques a les primeres lectures del monòleg eren exactament iguals.
Demà.
Demà presento papers pel concurs de trasllats, encara no tinc l'ordre de preferència de les escoles definit, només tinc la número 1, dubto amb les altres però em sembla que en posaré dinou.
Demà la Bruna farà el primer dia de vida, felicitats papes!