Mission impossible

Divendres va ser dels pitjors dies que recordo a la feina i mira que n'he passat de dolents! Va passar allò que passa molt poc sovint (per sort) que s'ajunten un cúmul de circumstàncies totes dolentes i al final deriva a una situació impossible de controlar. Vaig demanar ajuda i ningú em va ajudar i em vaig tornar a sentir sol, sol i incapaç de fer rutllar la situació. Sóc tutor d'un grup molt complicat i de vegades és frustrant veure com fer la feina es converteix en una missió impossible. Aquesta feina crema molt, ja ho sé, em direu que estic en una escola petita i que tinc pocs alumnes, digueu-me el que volgueu que això crema. Fins avui no he escrit res perquè estava força desfet.
Avui s'ha girat la truita una mica, m'he animat força. He anat a comprar fruita i una dona se m'ha acostat:
- Ets en Jordi, oi?
- Sí.
- Sóc la mare d'en ...... ........ te'n recordes de quan vas treballar a ............ .. .........
- Ah, és clar, com està?
- Encara parla de tu, n'estava molt.
- I jo d'ells, és un grup molt maco, sempre els recordaré.
- L'any que ve comença l'institut.
- Ja fa sisè? com passa el temps!
- Tu els sabies portar, vau connectar molt bé...
La resta de la conversa no la poso, hem estat parlant uns minuts. Li havia fet entrevistes com a tutor i no l'havia reconeguda, bé, també han passat uns anys. Del que si que me'n recordo és del seu fill i del grup aquell que tant em van aportar. Que bé que m'ha anat aquesta trobada casual, m'ha fet pujar la meva ferida autoestima després d'uns dies fatals. També he pensat que intentaré visitar aquell grup que vaig haver de deixar contra la meva voluntat perquè no tenia plaça definitiva allà.
Ara llegia uns blocs de mestres. N'hi ha de mestres que escriuen de forma anònima, poden dir millor que jo el que pensen de tot plegat. Jo callaré.