Aquest curs que acaba de començar és una barreja entre experiències que feia temps que no tocava i unes quantes de noves que d'entrada m'estan costant més del que m'esperava. Després de passar dos anys a cicle inicial portant el projecte informàtic aquest any m'aventuro a cicle superior a fer matemàtiques, educació física i les TIC en anglès. Hi ha tants canvis que encara m'he de situar: feia molts anys que no anava a cicle superior i mai havia fet matemàtiques però com que m'agrada sé que me'n sortiré; d'altra banda em toca fer les TIC en anglès a cinquè i sisè de manera que m'he de fer entendre molt bé en la meva tercera llengua que normalment uso poc. Pel que fa a l'educació física, que feia dos anys que no tocava a primària, de seguida hi he trobat el cuquet que quasi no recordava i tinc tantes ganes de fer coses noves i de compartir-les que no sé ni per on començar. Per sort aquest any continuaré a parvulari fent psicomotricitat però només a P4 i P5, ja he dit molts vegades que passar per infantil aporta moltíssim i entre tantes matemàtiques i ordinadors m'anirà bé envoltar-me de salts i rialles pre-desdentegades. Com m'agrada la meva feina i com em molesta la gent que en parla tan malament. Foto: "Amunt, amunt" de JRoca'11
Com cada estiu, una vegada acaba el curs del tot, intento ordenar una mica la paperassa que he anat recollint per fer neteja de la que sobra. A manca de cuina econòmica com la de les iaies, fa un parell d'anys em vaig comprar una màquina de triturar paper -d'aquelles senzilles que s'encallen cada 10 fulls- i en aquesta època treu fum: tinc actes d'avaluació dels tres trimestres, actes de coordinació, fulls de notes, memòries, el Pla Anual i un munt de notificacions que omplen el despatx de paper. Els fulls que estan plens per un costat i no tenen informacions confidencials els aprofito per la impressora o els col·loco a la pila de fulls per pintar o retallar que té la meva filla, la resta passen per la trituradora però n'hi ha molts que els acostumo a custodiar una temporada, per si de cas. M'adono que els mestres arribem a acumular una quantitat indecent de fulls i intento veure la nostra professió d'aquí a uns anys i com la tecnologia pot evitar aquest malbaratament de fulls. Aquest any he portat el notebook en algun claustre i molts companys em miraven estranyats o amb un "què fot aquest?". Em pregunto si sóc un friki o si aquest petit gest pot ajudar a canviar les coses; sempre hi ha d'haver algú que comenci penso. L'escola (com la majoria d'escoles) té wifi i des del portàtil s'accedeix a la xarxa on hi ha tots els documents que calen pel nostre dia a dia. Sincerament crec que es podria reduir considerablement la paperassa en els propers anys, només cal ser conscients de les virtuts de les TIC i de com poden ajudar-nos en el dia a dia, no és tan difícil. M'imagino una reunió d'avaluació d'aquí a uns anys: ens reunim al voltant de la taula cadascú amb el seu portàtil o tablet, a la pantalla tots tenim el mateix document que mitjançant el Google Docs col·laboratiu hem anat modificant al núvol, comença la reunió. Foto: "Esmicolats" de JRoca'11
El tema de la conscienciació social de les donacions de sang va millorant però encara a poc a poc. La informació que rebem els donants quan hi ha una marató de donació al nostre poble es fa via publicitat tradicional amb cartells, via SMS, via e-mail i també mitjançant una trucada en alguna ocasió. Tot i això crec que haurien de valorar el potencial de les xarxes socials com Facebook i Twitter. Si fem una ullada a la seva excel·lent pàgina web veurem que a la part de sota proposa que seguim el Banc de Sang i Teixits a aquestes xarxes socials però si ho fem, a la pràctica, ens trobem amb dades desactualitzades quan precisament els usuaris d'aquestes xarxes acostumem a valorar-ne la seva utilitat per estar al dia; no pot ser que organismes oficials com aquests només tinguin 297 followers (@donarsang piulen força però amb uns tuits que fan difícils els RT i per tant la propagació) o 39 followers (@maratonssang que ha fet tan sols 5 tuits en tot el 2011 i és precisament el compte recomanat en l'e-mail que vaig rebre! ). A Facebook el "Vine a donar sang" no arriba a 4000 seguidors. Tot plegat ens fa veure que cal que d'alguna manera es coordinin per arribar a molta més gent -amb un perfil que potser no acostuma a donar sang- i alhora estalviar força diners en publicitat tradicional.
El gest dels capitans del Barça donant l'oportunitat d'aixecar la quarta Champions a l'Eric Abidal és de les coses més maques que he vist al voltant de l'esport "rei". Ho és pel que simbolitza i perquè es veu un gest sincer per part d'un equip humà que ens està donant moltes alegries. El Barça, sobretot el darrer Barça, és governat per experts en màrqueting i per tant es tenen molt en compte els gestos i la imatge del club arreu del món; a les xarxes socials també es veu i sobretot en la publicitat. El magnífic encert que va ser publicitar Unicef fa uns quants anys va ser el preludi d'un nou estil que crec que està humanitzant el món del futbol i que comença a ser imitat. I ara cal un pas més, un nou pas valent per demostrar que realment aquest club està a l'avantguarda també en la protecció dels infants; ara cal regular el tabac al Camp Nou. Actualment anar al Camp Nou significa tornar a casa fent pudor de fum i ja va sent hora de separar el món de l'esport i el tabac. No es pot demanar canviar l'horari dels partits per facilitar que les grades s'omplin de mainada i alhora permetre que estiguin dues hores respirant fum, cal ser coherents i ara és el moment: és el moment per l'Abidal; pels que pateixen, han patit i patiran càncer i pel sentit comú. Si no es regula aquest tema seguirem pensant que això de voler omplir les grades de mainada és perquè volen fidelitzar el client jove, una nova estratègia de màrqueting per vendre samarretes de qualitat pèssima a preus desorbitats.
Tarda de P3 però avui sense psicomotricitat, és l'últim dia de trimestre i toca explicar la llegenda de Sant Jordi i menjar la mona que han fet durant el matí. Amb la Sílvia, la tutora d'un dels grups, agafem el llibre de la llegenda i comencem a explicar quan la mainada està asseguda davant nostre. - Sílvia, tens una capa? La Sílvia corre a buscar un parell de teles de colors que ajuntarem amb unes pinces d'estendre roba. Avui ens divertirem . Ella s'amaga amb una capa verda i surt de cop rugint, és el drac! Uns quants nens s'aixequen per no perdre's detall, d'altres s'amaguen. Amb la Sílvia ens mirem i la frase telepàtica seria una cosa així com: "Ai que se'ns fotaran a plorar". Jo m'he posat una corona de tortell de reis i sóc el monarca del petit país amenaçat. La Maite, l'altra tutora, plora desconsolada. És la princesa. L'estem liant improvisadament amb gestos i diàlegs propis del commedia Dell'Arte -però sense màscares- que encanten a la majoria dels menuts espectadors. Jo surto de la classe per la porta de darrera i em canvio la capa, aquesta és blanca; també trobo un regle de pissarra que serà l'espasa, ara ja sóc en Sant Jordi i apareixeré per l'altra porta quan la princesa estigui sola davant del perill. Entro triomfant fent una espècie de tombarella estil Chuck Norris d'estar per casa i em clavo un cop al colze amb una cadira, la canalla riu però no tinc temps per perdre, he de liquidar el drac però ho farem amb emoció. Comença la lluita i la princesa s'ha apartat del rebombori.. òndia, falten les roses! "- Maite, corre, busca una rosa". La Maite torna amb un ram de flors que no sé pas d'on ha sortit, ha anat bé allargar la lluita per preparar les roses, entre les taules diríem que els nens no les han vist. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, en Sant Jordi es carrega el drac i surt un ram de roses vermelles que dóna a la princesa per casar-se. Alegria, esclat de joia, Caneletes! Ha guanyat Sant Jordi! aixeco les mans amb el regle de fusta i uns vint-i-cinc marrecs se'm tiren al damunt com si hagués marcat a la final de la Champions. Els altres nens i nenes s'acosten a la Sílvia que feia de drac... val, era de bromes.. Foto: "Paisatge curiós" de JRoca'11
Fa molt de temps que no escric a Diari MEF perquè estic intentant gestionar millor la meva activitat 2.0, portava un ritme que no era bo i m'he adonat que m'estava perdent coses que no m'hauria de perdre en la "vida real" per culpa de dedicar massa temps davant d'una pantalla. De vegades em trobava amb gent que em deia coses com: "No sé pas com t'ho fas per arribar a tot" o "No sé pas d'on treus el temps"; certament no arribo a tot i he de centrar-me una mica per fer bé unes quantes coses en comptes de fer mig bé moltes coses. No té sentit que m'embarqui en més projectes que no puc complir i hauria d'aprendre a dir que no més sovint, he entès que m'ho he d'agafar amb més calma perquè tanta activitat no afecti a la gent del meu entorn. Ja ho veieu, suposo que estic madurant. La majoria que esteu llegint això fa anys que més o menys passeu per aquí a llegir aquest bloc i em coneixeu força tot i que potser no m'heu vist mai o no heu parlat mai amb mi, el 2.0 té aquestes coses. Haureu vist que segueixo publicant a l'ARA Mestres, m'hi trobo bé però no per això he de perdre el contacte més sincer amb aquest bloc personal que porto des de fa sis anys. Seguiré publicant, sense pressió, quan tingui coses a dir que em semblin prou interessants. Foto: "Pubilla i cala" de JRoca'11
Ahir dijous 3 de març vaig fer la meva primera xerrada com a ponent amb adults. Era una xerrada col·loqui organitzada pel Departament de Filologia de la Universitat de Vic i anava adreçada a uns 150 alumnes de primer curs de magisteri. El títol de l'acte era: "Enllaçant la competència comunicativa i les TIC" i els meus objectius eren diversos: conscienciar els futurs mestres de la importància del bon ús de la llengua, explicar algunes experiències reeixides que combinen competència comunicativa i competència digital i finalment parlar de blocs/blogs i la seva vessant educativa. Com que els estudiants havien llegit "L'apunt docent" a l'ARA també van comentar alguns aspectes que van considerar interessants i em van fer preguntes en l'apartat de més debat. Per la ponència vaig decidir fer un Prezi perquè és una eina molt espectacular i encara novedosa que podia enganxar a l'audiència. La meva pubilla, que ara fa P4, va fer uns quants dibuixos que em van ajudar a completar la presentació i també em vaig ajudar d'un vídeo amb una experiència de ràdio amb alumnes que vaig fer l'any passat a l'escola. Tot plegat va anar força bé tot i l'evident nerviosisme que se'm va notar sobretot al principi de l'acte i que va suposar que parlés massa ràpid. Una de les coses més difícils en preparar un acte d'aquest tipus és l'estructuració del temps, m'havien demanat una intervenció de mitja hora però en els assaigs a casa arribava a passar entre 35 i 43 minuts depenent de les explicacions i suposo que aquest fet va fer que anés un pèl ràpid. Una altre problema era adequar-me al nivell dels interlocutors, no podia ser massa tècnic parlant amb alumnes de primer de magisteri però tampoc em podia passar explicant coses que en teoria ja haurien de saber; aquest aspecte és difícil de preveure i cal "estudiar" una mica per sobre l'audiència in situ per engegar després un dels possibles plans previstos. Acabat l'acte em comentaven les professores que pels alumnes de magisteri és important conèixer de primera mà molts dels punts que es van tractar i sobretot la vessant més pràctica del dia a dia de l'aula que de moment només es poden imaginar ja que no han fet pràctiques a les escoles. En definitiva va ser una molt bona experiència i agraeixo a les organitzadores de la Facultat d'Educació el fet d'haver-me donat aquesta oportunitat d'explicar la meva tasca docent als futurs mestres. Foto: "Un portàtil" d'Eulàlia Roca
Diria que una de les funcions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és divulgar la llengua catalana i promoure'n l'ús. Vull pensar que la gent que treballa -per exemple a TVC- té un nivell de llengua molt superior a la mitjana nacional de la mateixa manera que vull pensar que les facultats de magisteri no permeten que els futurs mestres obtinguin el títol sense tenir una excel·lent competència lingüística però és clar, sóc un ingenu i visc en un país que no valora prou la seva llengua. Som tan rucs que no som capaços de veure el tresor que tenim i precisament aquesta displicència cap a la llengua és un dels motius de militància pels pessimistes sobre el futur del català. L'any 1983 es va crear TV3 en un moment clau per la nostra llengua just en l'inici de l'encertada immersió lingüística quan els nivells de coneixement del català -sobretot escrit- eren baixíssims. Molt sovint quan es parla de normalització sembla que només es parli de català oral però hem de tenir present que hi ha desenes de milers de catalans que tot i parlar la llengua no són capaços d'escriure-la bé entre d'altres coses perquè no van tenir la sort d'aprendre-la a l'escola. I aquí també hi ha d'entrar TV3 perquè per molta gent és una font fiable de català correcte, per tant, és totalment inadmissible que a TVC es facin faltes d'ortografia. El nivell d'exigència que s'ha de demanar és altíssim perquè la funció i la responsabilitat pública que té la corporació és primordial per la llengua. És trist comprovar que encara ara es facin atemptats contra la llengua a nivell escrit i també a nivell oral amb castellanismes o amb els pronoms febles, a qui hem de demanar responsabilitats? jo de moment he enviat una queixa al defensor de l'audiència i he marcat la casella de rebre resposta perquè vull que m'expliquin què collons està passant. Foto: "3/2/2011" Catanyòlia
La llei antitabac, com va passar amb la llei contra les corridas de toros a Catalunya, ha donat la raó al senyor Mike Godwin que és l'autor de l'anomenada llei de Godwin: A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u. Si analitzem una mica el que es va dir pels mitjans de la xarxa ens trobarem que una part dels fumadors tracta de nazis al govern per haver aprovat aquesta necessària llei que malauradament per milers de famílies, que han viscut un Nadal amb un plat menys a taula, ha arribat tard i malament. Ha arribat tard perquè fa massa anys que es coneixen els efectes nocius del tabac i ha arribat malament perquè el pedaç que va suposar la llei feta-la-trampa del 2006 ha estat ruïnós per una part dels empresaris que van fer obres costoses al seus locals. Sóc dels que penso que la llei encara és fluixa doncs no regula els espais esportius a l'aire lliure tot i regular els parcs infantils. Si la llei accepta la lògica que el tabac perjudica també en espais a l'aire lliure com un parc infantil perquè no accepta que els camps de futbol, pistes poliesportives o pistes d'atletisme són també espais on cada dia milers de nens i nenes practiquen esport? han tingut l'oportunitat de fer com a Anglaterra on anar a veure un partit de futbol és una altra cosa ja que no t'has d'empassar el fum de tabac, puros i porros dels seguidors asseguts a almenys cinc seients a la rodona, però no s'han atrevit. I els fumadors que parlen de manca de llibertat i diuen viure en un règim totalitari que els ho prohibeix tot? d'entrada cal dir que ningú els ha prohibit seguir fumant, simplement s'ha regulat per evitar que la major part de la població pateixi els efectes d'una part de la població que té un problema d'addicció molt complicat de tractar i que és l'èxit més rotund de les tabacaleres que destinen milions de dòlars en investigació perquè això segueixi passant. I respecte als bars que es veu que tancaran per culpa de la llei potser hauríem d'analitzar què fa que una persona deixi de visitar un bar, diria que hi ha molts factors, n'esmentaré uns quants: proximitat amb el lloc de treball o de residència, tracte correcte, relació qualitat-preu, ambient, netedat, etc.. si tots sabem que a sobre hi ha molta crisi i que hi ha molta competència el probable fet que alguns bars hagin de baixar persianes no serà només degut a la llei antitabac, serà degut a una suma de factors. Hi ha bars i restaurants amb un èxit brutal on no es permet fumar des de fa molt de temps i molts bars que després de la llei del 2006 van canviar el cartellet de prohibit fumar pel de fumar veient que perdien clientela, en aquell moment els fumadors escollien els bars amb fum i potser deixaven el bar de tota la vida, ara si deixen de visitar el bar serà pels factors abans esmentats però ja no valdrà l'excusa del fum. I és clar, també s'ha de parlar dels que vam deixar de visitar bars amb fum i ara tornarem a entrar, som molts més dels que la gent es pensa i sovint anem amb família per la qual cosa també gastem més. El que ha de fer el govern ara és complementar la llei amb campanyes de conscienciació i d'ajuda a combatre el tabaquisme, no entenc com no han fet anuncis en prime-time explicant les raons de la nova llei o oferint ajuda contra el tabaquisme, això és fer les coses a mitges, hi ha molta gent que necessita una empenta per deixar el tabac i fent les coses com s'han fet, a mitges, simplement han aconseguit que s'hagi enfadat i s'hagi tancat en banda. Mal fet.
Quan vaig començar a fer aquest web a finals de l'any 2000 l'Educació Física encara tenia poca presència a Internet i per això ha estat referent per molts professionals que cercaven informació sobre la matèria. La il·lusió amb la que vaig començar aquest projecte em va animar a actualitzar els continguts durant força anys i sempre em quedarà la satisfacció d'haver posat el meu granet de sorra a dignificar aquesta assignatura i a ajudar a tants professionals.
Per sort, el col·lectiu MEF és i ha estat sempre molt inquiet i en aquesta dècada que ha passat han proliferat les pàgines web i els portals dedicats a l'EF que han agafat el relleu d'"Educació Física, no gimnàstica!" (i també d'altres que ho han anat deixant), per millorar clarament els continguts i posar-se al servei de l'educació física d'aquí i d'arreu del món.
Content de complir una dècada a Internet deixo el material amb llicència Creative Commons per qui en vulgui fer ús i en cas d'actualitzar ho faré en altres webs o portals que crec que han agafat el relleu amb una dedicació que ara mateix jo no puc tenir per aquest projecte.
Tema sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística: Està clar que el tribunal aquest sap perfectament que acabar amb la immersió és acabar a la llarga amb la llengua catalana, un objectiu que no van aconseguir ni el Conde-Duque de Olivares, ni Felip Quint, ni les dictadures de Primo de Rivera i el General Franco tot i els seus demostrables esforços repressors. Llegeixo un article de la Constitución Española del 1978, concretament el 3.3:
La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
Diria que amb la llei a la mà carregar-se la immersió és inconstitucional doncs la immersió lingüística respecta i protegeix una "modalidad lingüística de España". Com ho veieu? Relacionat: "La nova planta transgènica" a ARA.cat
En aquest enllaç teniu el famós informe d'avaluació PISA pel que fa referència a l'Estat Espanyol. Haureu vist pels mitjans que la Comunidad Autónoma de Catalunya ha pujat força en rendiment respecte l'anterior informe del 2006. L'encara Conseller Maragall diu que els esforços del professorat i dels centres han millorat aquests resultats, hi estic molt d'acord. La veritat és que els centres cada dia estem cercant fórmules per millorar els aspectes que detectem que no funcionen com voldríem; els esforços són molt grans i sincerament crec que el proper informe PISA encara serà molt millor, aquí queda escrit. Hem de ser optimistes i deixar enrere aquest espiral negatiu que envolta massa sovint a l'educació. Ara que els enemics de la llengua catalana han pujat en vots i en diputats al Parlament és bo comprovar com la nostra immersió lingüística lluny de provocar problemes ens situa per sobre de la majoria de les Comunidades Autónomas monolingües precisament en aspectes com la comprensió lectora.
Haureu vist que el #28N a part del dia de les eleccions és també el dia que surt el nou diari ARA, oi? doncs resulta que els blocaires del portal Criatures ens incorporem a l'edició digital i que jo formaré part de l'apartat Mestres d'aquest diari dirigit per en Carles Capdevila. Seguiré escrivint "L'apunt docent" però aquesta vegada a l'ARA amb d'altres mestres que, com jo, intentarem acostar a la societat com és una escola per dins. Ens fareu confiança?
Em sorprèn que a la campanya electoral de la nostra Comunidad Autónoma les dues forces més bel·ligerants contra el sistema d'immersió lingüística que actualment és llei a Catalunya no rebin una resposta més contundent de l'Administració educativa. Em costa d'entendre que davant de les bajanades i mentides malintencionades que estan escampant als quatre vents (sobretot al de l'oest) no surti per exemple el Conseller d'Educació per respondre amb contundència les acusacions que s'estan fent. Podria sortir amb dades a la mà -per exemple de les proves de sisè- i dir que tots els alumnes quan acaben la primària dominen bé el castellà i que no passa el mateix amb el català. Sabeu què penso? penso que si el Conseller treu les dades haurà de reconèixer que la llengua vehicular en moltes escoles no és el català com marca la llei. Haurà de reconèixer que en algunes escoles públiques catalanes surten alumnes sense parlar i en molts casos ni entendre el català. I no, no parlo només de nouvinguts de Sud-Amèrica, parlo de catalans nascuts en entorns completament castellanoparlants que tenen l'escola com a únic contacte amb la llengua catalana. És una llàstima que l'Administració no pugui garantir a aquestes persones, que també paguen impostos com la resta de catalans, l'avantatge que suposa el domini d'almenys les dues llengües oficials. Tot això també és fracàs escolar. Foto: "El millor cartell que he vist mai" de JRoca'10
Si ets mestre i t'estimes el teu país i la teva llengua tens un problema amb el Partido Popular de Catalunya i el Partido de la ciudadanía-Ciudadanos perquè no pots entendre la bel·ligerància i la mentida tan descarada que poden arribar a fer amb el tema de la immersió lingüística. A veure: qui, amb dos dits de front, es pot creure que els mestres perseguim els alumnes que parlen castellà? qui es pot creure que la missió de l'escola catalana és una espècie d'etnocidid'una llengua viva i rica que parlen més de 500 milions de persones arreu del món? qui es pot creure que un país com Catalunya de tradició dialogant pionera a la vella Europa, que ha patentat la paraula seny o que viu amb normalitat tenir un Molt Honorable nascut a Andalusia pugui tenir conductes excloents amb la meitat de la seva població? tot plegat molt surrealista. Diuen defensar els drets lingüístics dels castellanoparlants quan en realitat volen veure desaparèixer la llengua originària del país com han fet i estan fent els francesos amb les llengües regionals. A Catalunya no hi ha conflicte lingüístic però el volen crear, i qualsevol persona que toqui una mica de peus a terra, sap que en cas de conflicte sempre guanya la llengua més forta. Recordo que una vegada a Eivissa vaig veure un cartell que em va entristir molt: en un comerç s'hi podia llegir: Parlem eivissenc. Ho deien així: com a un fet diferencial únic, una raresa, una anècdota. Un souvenir. És com quan vas a la Catalunya Nord i des del cotxe veus que hi ha més senyeres per metre quadrat que a la manifestació del 10 de juliol, després baixes i te n'adones que tot és souvenir, cartró-pedra, el somni del PP i Ciudadanos: una gran i única llengua amb alguns gals lluint vestits regionals d'Astèrix i Obèlix que a la botiga de menhirs pengen el cartell de "Parlem català". I tristament molt monolingüisme a tot arreu. Foto: "Boira espessa" de JRoca'10
Sembla ser que el Departament d'Educació finalment deixarà en mans dels Consells Escolars del centres la decisió de fer o no fer jornada intensiva durant el mes de juny. Realment me n'alegro molt doncs encara no he entès el motiu pel qual aquesta jornada va ser suprimida quan és demostrat que en molts centres del país resulta inadequat fet classe a les tardes degut a la calor. Com sabeu, la meva postura en el tema de la supressió de les sortides escolars també és clara i ara espero que les escoles les considerin oferir de nou. I el millor del cas és que aparentment no hi ha guanyadors ni vençuts en aquesta batalla entre el Departament i els sindicats: - Els sindicats m'imagino que es posaran medalles al·legant que gràcies a les mesures que han estat fent han aconseguit la rectificació de la Conselleria de l'Ernest Maragall . - Per la seva part el Departament d'Educació surt reforçat en un dels més polèmics decrets que atorguen més autoritat a les direccions dels centres ja que seran les que proposaran tornar a l'status quo* inicial després de passar pel Consell Escolar. La seva jugada és justificar la decisió de "tirar enrera" al·legant que les direccions decideixen més. Tot plegat bones notícies pels màxims perjudicats inicialment en tot aquest assumpte que són els alumnes: ara tornaran a tenir sortides i els mestres tindrem un motiu menys de queixa. * Tenia ganes de fer servir aquest terme llatí al meu bloc, han hagut de passar més de 5 anys i 800 apunts. Foto: "Més o menys pararel·les" de JRoca'10
El fenomen NiNi em temo que és més greu del que sembla i en part és conseqüència de la pèrdua d'autoritat que tenen les famílies i l'escola. Són joves que no han tingut mai ni el sentit del deure ni el de la disciplina i que a sobre, en la majoria dels casos, han viscut en l'abundància d'una època de vaques grasses envoltats de comoditats i de joguines d'última generació. Tot plegat un problema de valors. Qui serà el tòtil que aprendrà a pescar quan té peix fresc a taula sense moure un dit? i si a sobre té tot l'oci a tocar que mai van tenir els seus pares perquè en aquell temps - a la seva edat- ja treballaven i no estaven d'històries? Aquest país té 150.000 personatges que ni treballen ni estudien quan cap altra generació de la història ho ha tingut tan fàcil pel que fa a informació i ofertes d'estudis. D'acord, n'hi ha que viuen en famílies molt desestructurades i amb problemes molt greus que fan que les seves circumstàncies siguin especials però normalment quan parlem de ninis estem parlant bàsicament de ganduls, paràsits i joves sense ofici ni benefici enganxats al sofà, al porro, a la play i a la moto. Deia Churchill que la democràcia és el pitjor sistema a excepció de tots els altres; amb l'estat del benestar que gaudim gràcies a l'esforç dels nostres pares deu passar el mateix: és el pitjor sistema a excepció de tots els altres però només si les noves generacions que pugen tenen el valor de l'esforç i el treball; en cas contrari hi ha el perill de pensar que potser només haurien de gaudir de l'estat del benestar qui se'l mereixi perquè els paràsits socials acabaran amb les pensions, amb la sanitat, amb l'educació... i amb tot. Hi ha qui critica el govern per ajudar els ninis amb aquestes noves mesures, jo desitjo que funcionin i que almenys una part d'aquests joves s'incorporin a la vida real, la vida on l'esforç i la suor del front s'ha d'entendre com a un benefici personal però també col·lectiu. Cada nini que s'adorm en comptes d'anar a estudi o a treballar és un argument i un vot per les noves forces d'ultradreta que guanyen adeptes sota la premissa de: "Con Franco esto no pasaba". Foto: "Skyline" de JRoca'10
Per Twitter circulava fa poc un vídeo on un d'aquests experts motivacionals fa un discurs on diu que l'escola mata la creativitat. Sir Ken Robinson és un gran orador, un paio que sap com ficar-se el públic a la butxaca i que domina els tempos del seu discurs, a sobre hi posa molt d'humor, podria fer monòlegs tranquil·lament i se'n sortiria bé. Em vaig empassar els 19 minuts del vídeo i vaig riure; també em va fer pensar. Com que entenc que avui en dia estar-se 19 minuts davant d'una pantalla mirant un vídeo és una cosa que no motiva gaire us faré una mica de resum del que em va captivar més: Explica que està escrivint un llibre on narrarà com diferents persones van aconseguir trobar el seu talent. Una d'aquestes persones és Gillian Lynne que és una gran ballarina i coreògrafa coneguda entre d'altres pels espectacles Cats i El fantasma de l'òpera. Diu que de petita a l'escola patia el que avui es coneix com a TDAH però que als anys 30 del segle passat -quan va passar la història- no estava gaire estudiat. A l'escola no se'n sortien i la família va buscar un metge que els va aconsellar que l'apuntessin a fer ballet. I va triomfar. Després diu que a l'escola tan sols li haurien dit que callés i estigués quieta. El que vol dir és que l'escola li hauria tallat la creativitat i el talent innat que tenia. Com a resum diu que "hem de repensar els principis fonamentals sota els quals eduquem els nostres fills" per treure més la creativitat -que s'ha de potenciar- i que la imaginació és un do molt important.
Molt bé sir Robinson, estic d'acord amb vostè, ara pot fer una conferència explicant com ho fem? Quan vegi un nen gandulejant per classe, faltant el respecte i amb una falta total d'interès i atenció per tot li he de permetre fer el que vulgui per no tallar-li la creativitat? i si acaba convertit en un altre NI-NI (ni estudia, ni treballa)?
Ja he comentat algunes vegades que Twitter és una eina imprescindible pels docents que vulguin estar al dia de les coses que passen al món. A través d'en @jdegra m'he assabentat d'una notícia que fa esfereir: Escoles italianes posaran publicitat a les aules per finançar-se! La notícia de La Vanguardia no deixa gaire clares algunes coses com a què dóna dret exactament pagar 69'80€ + IVA però realment és un precedent que no m'agrada gens. M'imagino que no permetran anunciar qualsevol cosa però qui posa el límit? què és políticament correcte anunciable a les taules i cadires d'una escola? si el target en una aula són els infants m'imagino que no anunciaran cotxes, assegurances o serveis de gas natural; què anunciaran doncs? tot plegat fa mala espina. - A quina classe vas maco? a la classe dels dofins? a la dels conills? - No, a la classe dels Phoskitos!
Sóc mestre de primària especialista en EF i coordinador TIC. Pico l'ullet a la dramatúrgia, la ràdio, la fotografia i és clar, als blocs. Sóc pare des del 2006.
Hi ha tants canvis que encara m'he de situar: feia molts anys que no anava a cicle superior i mai havia fet matemàtiques però com que m'agrada sé que me'n sortiré; d'altra banda em toca fer les TIC en anglès a cinquè i sisè de manera que m'he de fer entendre molt bé en la meva tercera llengua que normalment uso poc. Pel que fa a l'educació física, que feia dos anys que no tocava a primària, de seguida hi he trobat el cuquet que quasi no recordava i tinc tantes ganes de fer coses noves i de compartir-les que no sé ni per on començar. Per sort aquest any continuaré a parvulari fent psicomotricitat però només a P4 i P5, ja he dit molts vegades que passar per infantil aporta moltíssim i entre tantes matemàtiques i ordinadors m'anirà bé envoltar-me de salts i rialles pre-desdentegades. Com m'agrada la meva feina i com em molesta la gent que en parla tan malament.
Entrades
