Integració lingüística i unes quantes reflexions associades.

Avui m'ha arribat un nen nou a classe, en el que va de curs és el segon de la meva classe i potser el desè pel que fa a l'escola petita on treballo. Ara no explicaré el cas concret d'aquest nen perquè no és ètic ni dir-ne el nom ni explicar coses personals d'altra gent en aquest bloc. Aquest exemple em recorda un cas semblant en una altra escola on vaig treballar fa uns anys. Em va arribar a mig curs un nen nou, d'origen magrebí que venia d'una altra escola catalana. Resulta que el nen parlava un català perfecte de la Plana de Vic i em va sobtar la manera d'utilitzar el verb fotre i cardar que deia sense miraments, em feia gràcia, és clar, però d'entrada cada vegada que deia els verbs en qüestió jo li repetia la frase amb l'equivalent més suau:
- M'ha fotut un pinyu!
- M'ha fet mal, deus voler dir..
- Sí, això

- Li he cardat un xut que el porter ni l'ha vista!
- Deus voler dir que li has clavat un xut que el porter ni l'ha vista.

Tot això em va fer reflexionar sobre la integració lingüística. Es pot considerar integrat lingüísticament un nen quan ja utilitza les paraules grolleres de la llengua del país? És groller dir fotre i cardar en comptes de dir les conjugacions del verb fer? És útil que jo vagi renyant els nens que utilitzen aquest vocabulari quan és el que senten pel carrer i també a la tele i quan jo fora de l'escola en sóc un usuari? Bé, ho deixo a l'aire perquè feu el futut favor d'opinar.

El tema del magrebí que parla català popular em va fer reflexionar també sobre una altra qüestió. Resulta que hi ha un partit que diu que som feixistes perquè eduquem en català en comptes de fer-ho en castellà, un senyor que es diu Mariano diu que a Catalunya es fa com a l'època de Franco però al revés, això és el mateix que dir-nos feixistes. El personatge es queda tan ample i continua el seu camí cap a vés a saber on. Mentrestant el nen magrebí parla català, castellà, la llengua pròpia i sap algunes paraules en anglès.
Un dels objectius generals d'etapa diu que els alumnes en acabar l'educació primària han de dominar el català i el castellà, en l'època de Franco em sona que no era ben bé així. Quan va morir el dictador jo tenia nou mesos i al llibre de família hi posava Jorge en comptes de Jordi, resulta que els meus pares quan van anar a registrar el nom els van dir que estava prohibit en català i havia de ser en castellà per "derecho de conquista". Fa uns pocs anys un senyor que surt a les monedes va dir que "el castellano nunca fué lengua de imposición", a mi que m'ho expliquin, no ho acabo d'entendre.
Aquests són només dos exemples però jo em pregunto: Què els hem fet perquè ens tractin així?