Diari d'un mestre en una escola de nova construcció sense gimnàs II

Ja ha arribat el fred.

A l’hora del pati se m’han acostat dues nenes de cicle inicial corrent. Anaven tapades amb les seves bufandes, guants i anoracs. M’han preguntat:

- Jordi, estem a l’hivern?

- No, encara estem a la tardor, l’hivern comença just quan comencen les vacances de Nadal, encara falta un mes.

- Veus? Ja t’ho deia jo – li diu l’una a l’altra mentre marxen corrent per fer passar el fred. La que ha perdut “l’aposta” sembla que es justifiqui en la temperatura i el sil·logisme fred-hivern.

Que hagin fet aquesta pregunta no és casual.

L’escola està situada al vessant de la muntanya obac.

Aquest matí els termòmetres marcaven 2 graus a les 9 i amb el vent que corria la sensació era d’estar dins d’un congelador.

Després del pati els mateixos de cicle inicial tenen sessió d’EF amb un servidor. Els he cridat i he sigut incapaç d’obligar-los a treure’s els anoracs, gorros, guants i bufandes per fer la sessió. Si tinguéssim un gimnàs podrien anar amb màniga curta i tot ; els seus moviments serien menys artificials que els moviments forçats de la vestimenta d’hivern i les seves mans podrien agafar objectes amb més precisió ja que els guants poden ser calents però poc adequats també.

La sessió és ridícula, no funciona, ni em senten quan els parlo entre d’altres coses perquè la C-17 passa a tocar i el soroll de cotxes es manifesta, és impossible fer alguna cosa de profit, els de cicle inicial encara són molt petits per suportar aquest fred (l’escola és cíclica i hi ha nens que fa poc que han començat primer, míta’ls! fa uns mesos feien P5).

He decidit anar a dins però al menjador les taules ja estan parades pel torn de dinar, caldrà anar al vestíbul, tenim uns quants metres quadrats. Aquí és on un MEF ha de demostrar el que val, en la improvisació. Un matalàs tapa el passadís, quan algun mestre hagi de passar haurà d’apartar-lo però jo he de delimitar l’espai perquè vull fer un joc amb pilotes petites. Tanco les portes, ja tinc un espai delimitat.

Qui truca? A la porta d’entrada una persona ve a parlar amb direcció, ha de passar pel mig del vestíbul i veure l’espectacle que estem fent. No sé qui és, serà algú del Departament? Miro la seva cara de sorpresa i no de vergonya, si fos algú del Departament faria cara de vergonya, això suposo jo, penso massa, suposo massa.

- Vinga, aparteu-vos un moment si us plau, deixeu passar aquest senyor.

- Gràcies – em mira als ulls i després gira la mirada al terra ja que es disposa a caminar enmig d’un mar de pilotes blaves de pocs centímetres.

La sessió passa sense pena ni glòria, he mirat massa vegades el rellotge, mal senyal.

Els he hagut d'interrompre diverses vegades pel soroll que feien, són canalla, s’esveren i criden, l’educació física els encanta, llàstima que visquin en un poble petit d’un país del primer món on existeix la discriminació per pertinença a una comunitat petita.