El repte més gran

Ahir al vespre vaig anar a veure com alguns companys de la Guarderia Teatre assajaven una obra de Jesús Moncada. És una obra divertidíssima però alhora complicada de fer i el treball l’actors és importantíssim. Em va agradar veure el diàleg entre el director i els actors i com buscaven la forma de dir una frase una i altra vegada fins que sonés com volia el director. Cada director té una manera diferent de dirigir i és interessant veure la relació que s’estableix amb els actors. Jo podria dir que vaig créixer entre assajos de teatre, els meus pares sempre han fet teatre amateur i de petits sempre estàvem jugant entre butaques del desaparegut cinema Orient mentre assajaven un dels seus vodevils. Entre jocs mirava els assajos i no em veia actuant, no tinc fusta d’actor, no m’agrada estar lligat a un guió, de més gran vaig veure que el que volia era escriure perquè altres actuessin. Ara estic escrivint, ja he fet dues obres i estic davant del repte més gran que se m’ha plantejat mai. Fa tres mesos em van venir a buscar per un projecte que m’entusiasma i que vaig ser incapaç de rebutjar per la temàtica que tracta, és un projecte que implica molta documentació, molta lectura i que després d’un temps d’estudi m’he aventurat a començar amb l’ajuda de diversa gent. Estic escrivint sobre uns fets que van passar fa molts anys i que formen part de la història del nostre país, de moment només us dic això, més endavant us comentaré més detalls del repte més gran.

David Bowie: Ziggy Stardust