dimecres

Què més es pot demanar?

A classe de llengua me'n vaig per les branques, ho reconec. La passió que sento per la meva llengua fa que molt sovint per explicar un tema com per exemple la vocal neutra o la síl·laba tònica m'hi estigui molta estona intentant empastifar als meus alumnes d'aquesta passió per aquesta parla i totes les seves boniques variants.
Un dia tocava parlar dels sons vocàlics de la "o" i els vaig explicar que un servidor té una predilecció especial per la "o" tancada de les comarques gironines, m'encanta com sona; els en posava un munt d'exemples. Un mes després en una sortida a la Fageda d'en Jordà, a la Garrotxa, una monitora va començar a parlar i de sobte va deixar anar una meravellosa o tancada; i després una altra, i una altra. Una alumna eficient em va buscar amb la mirada i em va fer una rialla. Què més puc demanar?

5 comentaris:

Montserrat ha dit...

Aquests són els intants màgics en què recordem el per què ens vàrem fer mestres.

Montse ha dit...

Sens cap mena de dubte, NO POTS DEMANAR RES MÉS. Això sí que és tot un regal. I més amb una qüestió com la pronuncia de les vocals, segons com tan subtil.

M'ha encantat l'entrada.

JRoca ha dit...

Montserrat,
ja ho pots ben dir.
Montse,
hi tant que és subtil, per això em va fer més gràcia; un regal! gràcies.
Salut

Montse ha dit...

Perdona que torni a intervenir, però és que m'havia oblidat d'apuntar que... ÉS TAN BO ANAR-SE'N PER LES BRANQUES!!! (Potser perquè jo també en sóc molt donada???)

Res, que a apilar experiències com aquesta: els autèntics motors de la nostra feina.

JRoca ha dit...

Montse,
gràcies per col·laborar de nou. Anar-se'n per les branques marca la diferència entre una classe avorrida i una que pot resultar significativa diria jo.
Salut