Feliç any nou-10

Foto: "El sol efímer espera el seu final sota una onada" de JRoca'09

El peatge de les visites escolars

Fa uns quants anys en una reunió amb els pares d'una nena que jo tutoritzava, aquests es van queixar d'una excursió a una coneguda fàbrica de iogurts del Vallès. L'argument que em van dir és que la marca pretenia vendre el seu producte als nens a base de regals; val a dir que cada alumne va rebre una petita mostra de iogurts de diferents gustos. Després de les explicacions vaig quedar força sorprès i em sembla recordar que els vaig dir alguna cosa així: qualsevol empresa que deixa entrar alumnes a les seves instal·lacions i en alguns casos inclòs destina un espai per aquest fet, sempre té finalitats comercials i són els pares els responsables de vetllar per un consum responsable dels seus fills ja que són ells i no els mestres els que van al súper a comprar on hi ha milers de productes i són ells, i no els mestres, els que en teoria han de veure la televisió al costat dels seus nens advertint-los del bombardeig publicitari.
Els vaig dir que entenia la seva postura però que per visitar una fàbrica per dins veient el procés de fabricació d'un producte hi havia aquest peatge.

La paradoxa de l'atletisme

El jamaicà Bolt ha demostrat ser l'home més ràpid del planeta i s'ho ha guanyat a pols a base d'entrenaments específics i una força mental excepcional. El reconeixement mundial i la repercussió social de les seves fites ha arribat a tots els mitjans de comunicació, siguin o no especialitzats en esports. D'altra banda un servidor ha tingut problemes per trobar a la xarxa l'atleta masculí més complet del planeta, si fem cas a la prova de decatló disputada a Berlín, el nord-americà Trey Hardee i l'atleta femenina més completa, si fem cas a la prova d'heptatló, la britànica Jessica Ennis. Si Bolt té un entrenament basat en la velocitat; els decatletes i les heptatletes s'entrenen en diferents disciplines de velocitat, de llançaments, de salts i de resistència; entenc que els 100 metres llisos siguin mediàtics però no entenc com és possible que el conjunt de proves de decatló i heptatló són ningunejades d'aquesta manera tan descarada.

En Bolt poster no hauria aprovat educació física

Hi ha una creença força popular que relaciona l'educació física escolar i el rendiment esportiu. Partint d'aquí molta gent troba lògic que les qualificacions de l'assignatura vagin en concordança a uns resultats numèrics en la línia dels esports que veiem per la tele; d'aquesta manera hom creuria lògic que en Usain Bolt, en Leo Messi o la Gemma Mengual tinguessin bones qualificacions en educació física quan tenien edat de primària i ja destacaven en les seves disciplines esportives. No tinc ni idea de les notes que van tenir aquests esportistes però sé que si em creuo amb algun esportista o projecte d'esportista de l'esport que sigui no obtindrà la màxima qualificació si no compleix els objectius de l'assignatura, que dit sigui de passada, estan molt allunyats del rendiment immediat i molt propers als valors que han d'anar lligats als alumnes en edat de primària que són el fet de compartir, ajudar, participar, acceptar, valorar i mostrar-se tolerant, responsable i respectuós amb tothom; entre d'altres coses.

La frase final

Fem el trenet, pessiguem els culs, ara ajupits, ara drets, ara movem la cintura, ara toquem el nas del company, ara nens a sobre els pares,...
Alguns pares, extenuats de cansament, amb rodanxes Camacho a les aixelles i suor torrencial baixant per les galtes van agrair efusivament a l'animador infantil les paraules de comiat després de tres quarts d'hora però jo em vaig quedar amb la frase final:
- I a tots els pares, gràcies per jugar amb els vostres fills!
Foto: "Salt amb estil" de JRoca'09

La importància dels cicerones

Llegeixo a l'editorial del Periódico que un terç dels mestres de l'escola pública canviaran d'escola de cara al proper curs i aquesta és una possible causa que repercuteix en la qualitat de l'ensenyament. La veritat és que quan hi ha molts canvis sempre és més difícil consolidar equips i normalment als nous els costa una mica adaptar-se a la forma de treballar de la nova escola. Des de fora hom pot pensar que totes les escoles són iguals i que els mestres quan arribem a un centre nou el dia u de setembre (en el millor dels casos) ja podem agafar el fil en poc temps però no és veritat, no hi ha dos centres iguals i és bo voltar força per entendre la complexitat de les escoles del país i aprendre una mica de cada una. Ens trobem en una situació estranya: per un costat és bo que no hi hagi moviment excessiu de plantilla en els centres però de cara als mestres és bo voltar per diferents escoles per agafar experiència/es; què hem de fer doncs per evitar que aquests intercanvis de personal repercuteixin negativament en la qualitat educativa? usar el sentit comú i no donar per suposat gairebé res:
Els "nouvinguts" preguntar molt sense vergonya i els "antics pobladors" fer de cicerones sobre les peculiaritats del centre; una cosa tan senzilla com aquesta pot ajudar molt a una adaptació ràpida dels nous mestres* i en conseqüència, millorar la qualitat educativa en certa mesura. En les escoles on he treballat, que no són poques, sempre he agraït un cop de mà d'un guia expert i ara que sóc definitiu intento sempre ser un bon amfitrió, tots hi guanyem i no costa tant.
Foto: "Sense mala maror" de JRoca'09
* També en substitucions curtes.

El treball infantil fet espectacle

Fa uns dies vèiem a les notícies esportives el debut professional d'un nen de 12 anys a la lliga de futbol boliviana. Aquest fet, que jo qualifico de salvatjada, és més greu si tenim en compte que l'entrenador que el va fer debutar és el seu propi pare. No cal haver vist cinc partits de futbol per entendre que és un esport de contacte i no cal ser doctor traumatòleg per entendre que un nen de 12 anys no està preparat per aguantar físicament en una lliga on una colla d'homes s'hi juguen el pa de les seves famílies en un país com Bolívia; en llenguatge planer diríem: "No estan d'hòsties i si han de posar el peu a l'alçada del genoll del rival l'hi posen, i si li han de clavar un cop de colze als morros, doncs l'hi claven". Sobta, veient el vídeo, com tothom s'enfada quan el nen rep una entrada d'un contricant que el deu doblar en edat (com a mínim); què esperaven?
Potser algun lector voldrà comparar aquesta notícia amb la d'esports tradicionalment amb més precocitat com la gimnàstica però crec que no es pot comparar un esport individual amb un de contacte com el futbol.
Un altre dia parlaré del que penso de la gimnàstica i esports semblants.

Cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana

"El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l'aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc, hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l'any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de vidre amb uns filets de colors a l'interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble... En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l'humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella... Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana...!"
El quadern gris: Josep Pla
Després d'unes quantes recomanacions intel·ligents i benintencionades sumades a petites estades al bell Empordà, finalment, als meus trenta-quatre anys, he decidit llegir Josep Pla. Fragments com el que exposo aquí a sobre em diuen que no m'equivoco.
Foto: "En Pla a Sant Miquel del Fai" de JRoca'09

En Xesco Boix, els pezqueñines i el finançament

En un cd en directe que vam comprar d'en Xesco Boix , el compositor i mite infantil explicava una història carregada de moralina just abans del hit "Un peixet en el fons de l'estany". Resulta que hi havia un pescador que va pescar un peix petit i el peix en qüestió li va demanar que el tornés al mar per tornar-lo a pescar una vegada hagués crescut. El pescador passant de les súpliques del peix el va tancar al sarró i va dir: - Més val això que res.
Bé, les paraules exactes no serien així però s'entén, com el títol. Si ho apliquem a la societat catalana és fàcil entendre que potser ara tindrem un peix petit (que és millor que no tenir-ne o que te'l prenguin als teus propis nassos) però els vascos i els navarresos tenen unes piscifactories de collons que els garanteixen peixos grossos de per vida; i nosaltres, ja es veurà.

La confiança i la desconfiança

Avui hem vist a la tele el gerent d'un hospital qualificant de "terrorífic error" la mort d'un nadó prematur per una negligència mèdica dels serveis d'infermeria. No parlaré d'aquest cas concret però sí de la desconfiança en la sanitat que inevitablement generarà; passa una mica com en els accidents d'avió: cada vegada que n'hi ha un aquest fet genera desconfiança cap a aquest transport per molt que es digui, amb dades a la mà, que és un transport molt segur. Amb l'escola passa el mateix: totes les dades negatives que van sortint el que fan és generar desconfiança i de seguida s'activa el maleït cercle viciós que fa que les coses no rutllin com han de rutllar: els mestres no treballen a gust, els alumnes ho noten, els pares no confien en els mestres, els alumnes senten com els seus pares no parlen bé dels mestres i ja està, ja ho tenim tot: pèrdua d'autoritat, desmotivació, fracàs.. i mala maror. El llibre "L'escola contra el món" de Gregorio Luri parla, entre d'altres coses, de la importància de la confiança en l'escola i posa exemples d'experiències reeixides* en altres països; crec que val la pena llegir el llibre per ajudar, en la mesura del possible, a esborrar el "contra" que hi ha entre l'escola i el món.
* Diria que aquesta és la paraula preferida d'en Gregorio Luri.
Foto: "Només entra amb confiança" de JRoca'09

Els números no surten però les tisores sí

Fins ara les substitucions per reducció de jornada podien ser molt favorables pels centres: per dues persones que feien substitucions d'1/3 de jornada el Departament enviava una persona a jornada sencera, això volia dir que es guanyaven algunes hores que eren ben emprades per guanyar en qualitat d'ensenyament. A partir del curs 2009-10 la cosa canvia cap a malament: per aconseguir una persona substituta a jornada sencera caldran tres persones a 1/3 de jornada, això vol dir que les hores que es tenien ara es deixaran de tenir; no cal dir que al llarg del curs són un munt d'hores menys que eren òptimes per reforços, desdoblaments, grups lectors o el que el centre considerés oportú.
Hi ha una màxima que diu que quan les coses van bé no s'han de canviar i està clar que aquestes hores de més eren positives per les escoles i també pel personal interí/substitut. Entenc que el Departament vulgui reduir despeses en èpoques de crisi però no accepto que aquesta reducció vagi en contra de la qualitat educativa que pot oferir més personal en un centre.
Cada vegada està més clar perquè van escollir un Conseller economista per posar-lo al capdavant d'Educació: preveient les escorrialles de finançament que ens donaran és obvi que cal retallar per algun costat perquè els números no surten per enlloc, oi Castells?
Foto: "Queda clar" de JRoca'09

Almenys el pantà està ple

Un dels símbols de la comarca d'Osona és el campanar de l'església de Sant Romà de Sau al bell mig de l'embassament, o no; vull dir que de vegades l'església no queda ben bé al mig sinó més aviat a la vora, depèn del nivell, és clar.
Aquest matí he agafat la càmera i m'he arribat al pantà de Sau a fer quatre fotos. No fa gaire aquest paratge era vist amb preocupació per la manca d'aigua conseqüència d'una sequera terrible; avui, per sort, o per la Moreneta - això ho deixo a gust del consumidor- el pas del riu Ter per la vall ofereix un paisatge hídric-idíl·lic que fa pensar que el problema de l'aigua sembla molt llunyà. Espero que haguem après la lliçó sobre l'ús d'aquest recurs i no caiguem en l'error de tornar a malbaratar-lo com abans, hi hagi sequera, o no.
Foto: "Ple" de JRoca'08_07_09 Per veure la foto més gran clica-la.
Vols veure més fotos? Visita el Flickr DiariMEF
Apunts relacionats:
H dos O 5 febrer 2008
Península de debò 26 maig 2008

L'olfacte golejador

No cal fitxar un 9 quan al Departament d'Educació hi ha un golejador amb totes les de la llei. Fa uns mesos, al més pur estil Mag Lari però sense aquell sentit de l'humor, es va treure del barret el tema de les hores extres; uns mesos després, veient l'oposició generada, va congelar aquesta proposta i ara, com aquell que no vol la cosa, amb un olfacte golejador digne de Romário da Souza, ha colat novament les hores extres amb l'eufemisme "d'ampliació d'horari lectiu".

El Conseller economista corre per la banda, rep la pilota del Conseller Castells en bona posició , se'n va d'un, se'n va de dos, se'n va de tres sindicats, increïble jugada! el porter surt i li pica suaument per sobre! Gooooooooooooooool del Conseller Maragall! El Conseller Castells l'abraça mentre l'Ernest s'aixeca la samarreta i mostra la inscripció "Estatuet" a la samarreta interior imperio. ZP, dret, aplaudeix des de la grada i fa el signe de victòria.


Apunts relacionats:
Hores extres que trenquen equips. 20 gener 2009
Dos-cents vuitanta Euros i mala maror. 19 febrer 2009
Falta personal, temps mort i carbasses. 12 març 2009
Foto: "Olfacte golejador" del web Clubbol via Google imatges

Darrera una revista

En el darrer sopar d'ex-alumnes de 8è d'EGB algú va portar la revista que vam fer amb notícies de les colònies a la Garrotxa. Eren unes quantes fotocòpies grapades en les quals hi havia unes quantes fotos amb blanc i negre enganxades amb cola i una Times New Roman arcaica que ho dominava tot. El disseny era estil atapeït i de mala lectura, molt de moda a finals dels vuitanta.
- Us en recordeu d'aquells disquets plans?
Vam riure molt.
D'aquí a quinze o vint anys els meus alumnes actuals potser es reuniran per fer un sopar, o potser es reuniran a la xarxa social que estigui de moda. En cas de fer-se el sopar, algú treurà algun aparell mòbil i passarà l'enllaç del bloc de l'escola a la resta. Tots recordaran les notícies, les fotos, els vídeos i els podcasts; se'n fotaran del disseny arcaic, de la poca qualitat dels youtubes i de la inutilitat dels podcasts.
- Us en recordeu del Google?
LOL.

Foto: "Sempre de moda" de JRoca'09

El mite de l'"empollona" i la xacra de la gimnàstica

L'altre dia els mitjans entrevistaven la jove catalana amb la millor nota de selectivitat i deien que va treure un 9,82. Espectacular.
En una ràdio, que escolto cada matí, comentaven que les notes de la noia al batxillerat també havien estat molt altes però que hi havia una assignatura que li havia fet baixar unes dècimes. Quina assignatura van dir? la gimnàstica, sí, van dir gimnàstica i es van quedar tan amples, bé, però aquí no va acabar tot ja que van tenir ganes d'acabar-ho d'adobar per maltractar a l'audiència amb tòpics i dir que el plint i la vertical pont se li resistien.
I jo penso: a aquestes alçades encara han de dir que la gimnàstica és una assignatura? i és clar, si aquest és el missatge que rep l'oïdor de ràdio no vull ni imaginar-me la imatge que deu tenir una part important de la societat de l'assignatura d'educació física, m'esgarrifo.
Foto: "Petards" de JRoca'09

Una màquina que funciona amb aigua?

La Guarderia Teatre estrena aquest cap de setmana "La màquina d'aigua" de David Mamet i ahir em van convidar a l'assaig general a Balenyà (Osona). Una de les raons per les quals us aconsello anar-la a veure és la temàtica del text: un paio inventa una màquina que funciona amb aigua i uns poderosos li tallen les ales; a grosso modo els trets van en aquesta direcció. Escrita l'any 1976, l'obra, que originalment havia de ser radiofònica, transcorre als anys 30 del segle passat i podríem dir que encara és vigent perquè, en una era d'Internets i globalitzacions a un clic, encara depenem del petroli de forma exagerada.
I si a part de pensar una mica us agrada el teatre, les bones escenografies, els muntatges sorprenents del millor grup amateur d'Osona amb música pròpia creada per a l'ocasió i teniu 8 Euros, aneu a treure el cap al Rocòdrom de Balenyà, a l'Ajuntament mateix, obra d'Enric Miralles i Carme Pinós.
Més informació: www.laguarderiateatre.com
La Guarderia Teatre al Facebook

Crisi al món dels blocs?

Un dels temes més comentats darrerament en el món blocaire és la crisi, o la suposada crisi, dels blocs "per culpa" de l'èxit de les noves xarxes socials. El meu punt de vista, exposat a la darrera reunió de l'Osonosfera, és que s'ha diversificat l'oferta sense augmentar excessivament el número de lectors.
Posem el cas d'una persona que fa anys que segueix blocs i que últimament ha entrat a xarxes socials com Facebook o Twitter. Fa dos anys aquesta persona llegia durant una hora diària els seus blocs preferits; avui, tenint la mateixa hora, consulta diferents blocs, el Facebook i el Twitter entre d'altres. Resultat? està menys estona visitant blocs i possiblement ha fet una selecció de blocs preferits que consulta més o menys diàriament però comentant menys i deixant-ne molts per manca de temps.
Tot això significa que hi ha crisi al món blocaire? no necessàriament però hi ha hagut molts blocaires que han adoptat canals d'expressió més àgils com són Twitter i Facebook com a altaveus de les seves coses quotidianes; si abans escrivien un post dient que s'havien comprat unes sabates o que havien anat a Port Aventura, avui ho diuen en 140 caràcters o enllaçant mil fotos al Facebook. Així doncs també podem concloure, i en aquesta línia diria que hi ha la Trina Milán, que hi ha una especialització més gran dels blocs i per tant, de crisi res de res.
Ah sí, si voleu votar aquest bloc als Premis Blocs Catalunya 2009 ho podeu fer al següent enllaç. La categoria on vaig inscriure el bloc és la de blocs personals, vaig estar dubtant si inscriure'l a la categoria educació però com que en molts apunts parlo de temes més personals la decisió va anar per aquest camí, gràcies.
Foto: "Al Parc de les Feixetes" de JRoca'09

Osonosfera piu, piu, tweet, tweet. Per molts anys!

Demà divendres es celebra a Taradell el primer aniversari de la comunitat blocaire Osonosfera i el Twitter serà un dels temes a debatre en la xerrada que es farà a la biblioteca Antoni Pladevall i Font a les vuit del vespre.
Recordo un article del País on es parlava de les TIC aplicades a l'escola britànica i esmentaven el Twitter a part d'altres eines com els blocs, la Viquipèdia, podcasts : Los colegiales ingleses entran en la era de los blogs y Wikipedia.
Bé, com a coordinador TIC (o TAC) entenc que a l'escola s'introdueixi la Viquipèdia, els podcasts, els blocs, el correu electrònic i diferents programes d'edició ja siguin d'àudio o vídeo però, el Twitter? el Twitter a l'escola*? per molt que ho intenti no li veig una aplicació pels alumnes; pels mestres està clar que sí doncs pot ajudar a trobar molta informació a partir de subscripcions a diferents canals però pels alumnes no ho acabo de veure clar, el que més em preocupa del microblogging amb alumnes és la necessitat d'estar "online" moltes hores al dia, no crec que sigui gaire bo a aquestes edats, ja tindran temps d'estar enganxats onze mesos a l'any....
Què en penseu vosaltres?
* Primària s'entén.
Foto:"Posa't bé per la foto Puput" de JRoca'09

Els voltors famolencs

S'ha criticat molt la introducció de la nova prova a sisè de primària i jo no veig que n'hi hagi per tant. El Departament necessita saber com funciona el sistema per així intentar trobar les formes d'arreglar-lo, no ho veieu així? ja sabeu que no sóc precisament el president del club de fans del senyor economista que fa de Conseller d'educació però quan una cosa crec que la fa bé, o almenys amb bones intencions, tampoc cal que se li posin pals a les rodes.
El que no acabo d'entendre és com un tema com la prova a sisè s'ha magnificat tant; cada dos per tres fem proves diferents per obtenir dades que ens permeten conèixer les diferents situacions a l'escola i no passa res. Aquesta vegada, com acostuma a ser habitual, els voltors famolencs a la recerca de carronya que són part de la premsa nacional, han tret els grans titulars que l'única cosa que provoquen és malestar a la comunitat educativa.
Recordo el titular d'una emissora de ràdio catalana el dia que es van fer les proves:
"Les proves de sisè s'han desenvolupat sense incidents".
És clar, què et pensaves periodista? potser grups de nens de sisè fent barricades amb contenidors cremant i antiavalots repartint llenya? potser que algun sonat entrés a algun centre amb una metralladora i buidés el carregador al crit de "No volem les proves de sisè!!!"? vinga va.
Alguns periodistes fan més mal que bé.
Foto: "El respecte no s'hereta" de JRoca'09

Capítol 1: El sentit comú

L'altre dia a la biblioteca municipal vaig quedar més que sorprès veient la quantitat de llibres d'autoajuda per a pares que hi ha al mercat. N'hi ha de tot tipus i temàtiques: el nen no dorm, no menja, m'insulta, pega a tothom, camina estrany, li vull treure els bolquers, li vull treure el xumet, vull que llegeixi molt, vull que esdevingui un geni, vull que em retiri... Quatre rengleres atapeïdes de llibres, DVD i em sembla que alguna supernunny a domicili. Vaig pensar que, amb els tres anys d'experiència demostrada com a pare, podria escriure un llibre titulat: "Aplica la lògica i el sentit comú".
Al llibre hi hauria exemples reals:
L'altre dia anant en cotxe amb la nena a darrera un imbècil va fer un avançament perillós i a mi se'm va escapar:
- Què fot aquest imbècil?
La nena ho va repetir. Lògic.
Nota mental: compte amb el que dius si hi ha nens a davant.
Fi del primer capítol.
Foto: "Muntatge que sembla fàcil" de JRoca'09