El bloc de les Pinediques

A l'escola engeguem un bloc d'Internet i se'ns ha acudit fer-ho el 23 d'abril, ja ho sé, en aquest país les dates d'inauguracions oficials són Sant Jordi o la Diada, què voleu que hi fem, són dates ben boniques i fàcils de recordar. Per començar a donar a conèixer el bloc demanem a les famílies que responguin una enquesta-concurs sobre la portada que presidirà el bloc fins l'any que ve. Jo aquest any no sóc ni coordinador d'informàtica ni tan sols estic a la comissió però com que em coneixeu una mica sabeu que sóc el màxim responsable de la introducció del bloc, no sé d'on treuré hores...
El bloc de les Pinediques de Taradell

La llengua de les papallones

Avui a la fila d'entrada a les nou se m'ha acostat un alumne i m'ha ensenyat una ala de papallona trencada de grans dimensions, una d'aquelles de les grans papallones amb "els ulls" grossos a l'ala i de colors macos. Entrant a l'aula hem anat a buscar el microscopi i un per un l'hem observada amb detall, els de la classe del costat s'hi han sumat després.
La pregunta és: hem perdut una estona de llengua que era l'assignatura que tocava o hem guanyat una estona de vivències fora del currículum escolar?
Ahir era 14 d'abril i a l'escola actual és només una data marcada amb guix a la pissarra , el meu més sincer record pels mestres de la República.
Salut i República

Vint-i-cinc anys de Ràdio Taradell, una de les emissores locals històriques del país

I avui diumenge he assistit a la presentació d'un nou llibre on hi he col·laborat una mica, es tracta del llibre "25 anys sense parar" de Laia Miralpeix (El 9 Nou) i Marc Güell (Rac1) que ha estat presentat per l'Albert Om dins dels actes del 25è aniversari de Ràdio Taradell. El llibre explica un munt d'històries sobre aquests 25 anys i el parlament de l'Albert Om ha estat simplement genial, com es nota que és un comunicador de cap a peus, ha sabut combinar l'emotivitat i el sentit de l'humor de manera senzilla i alhora ha enganxat el públic amb la seva simpatia. També ha explicat anècdotes com la retransmissió amb una tele petita de la final de la Copa del Rei de futbol del 83 amb botifarres del Schuster incloses! una altra anècdota que ha emocionat ha estat el desplegament informatiu de l'emissora en els incendis de l'estiu del 83 on es va cremar part del terme municipal de Taradell, aquells dies Ràdio Taradell va estar a l'alçada del que s'espera d'una emissora municipal que és una de les històriques del país.
Pel que a mi respecta he estat encantat de retrobar-me amb amics de fa molts anys com en Mariano Coma i l'Isabel Campos que va ser qui em va guiar en el món de la ràdio ara fa uns 13 o 14 anys i compartir taula amb gent interessant que ha parlat de música i de ràdio. Tots hem coincidit amb la màgia que té la ràdio que fa que no ho poguem deixar fàcilment. Del llibre, que he de llegir amb atenció, m'ha sorprès molt la foto de la portada on hi surto parlant pel micro en una instantània que calculo deu ser de l'any 2000 o 2001.
Després de l'entrega anual de premis de programació el grup local Gottic ha representat l'obra de teatre "La guilla" d'en Toni Casasses amb qui vam fer un dels programes històrics entre el 96 i el 98: "L'hora de la família Cabres". En aquell programa d'humor vaig fer els meus primers guions de ràdio tot i que els guions d'en Toni eren molt millors, tants anys després m'agrada veure que els dos continuem fent guions humorístics, bé, els tres doncs el meu germà que també formava part del programa també en fa en el seu bloc. Avui més d'un i més de dos ens han animat a continuar amb "L'hora de la família Cabres", just deu anys després del darrer programa, em temo que no podrà ser però ens ha animat sentir que va ser un programa tan estimat.
Foto: "Tresors a la ràdio" de JRoca

Cels de zafir

Ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre que ha de ser un dels llibres de l'any: Cels de zafir, les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils de l'Eduard Sallent. L'autor va explicar, a la llibreria "Muntanya de llibres" de Vic plena a vessar, que els seus primers llibres van ser escrits per necessitat i aquest ja el va fer per plaer. Pel títol haureu vist que es tracta d'un llibre de muntanya, d'himalaisme per ser més exactes, però no us espanteu si no sou escaladors o aficionats a l'alta muntanya doncs l'estil de l'Eduard entra a tothom i així ho va demostrar amb la seva opera prima "Mentre hi hagi llum". Amb el seu primer llibre on explica en primera persona l'ascensió al Nanga Parbat (8125m) és capaç de provocar en el lector una sensació molt difícil d'explicar en paraules, en el meu cas hi va haver moments que em va arribar a provocar una espècie de vertigen de trobar-me enmig d'una ascensió tan complicada i accidentada en un lloc tan remot, i aquesta és una de les claus de "Mentre hi hagi llum", un llibre que pot enganxar a la gent que com jo no som aficionats a l'alta muntanya o a l'escalada. Amb "Cels de zafir" l'Eduard ha recollit els testimonis dels millors escaladors nacionals i "ha fet d'altaveu", com ell mateix va explicar ahir, de molts fets i anècdotes que no havien sortit a la llum fins ara, ho fa amb un estil proper i original que defuig dels clàssics llibres d'escalada buscant el cantó més humà dels alpinistes, em sembla que no m'equivoco si dic que hi haurà un abans i un després d'aquest llibre.
Foto: "La presentació de Cels de zafir" de JRoca
Ampliació: El 9 Nou
Més informació sobre el llibre

El moment que no surt mai a les cançons

Anant a treballar avui he estat escoltant Mishima en comptes de la ràdio i això ha fet que tot el dia tingués al cap la melodia de "No et fas el llit", una cançó que considero que està per sobre de moltes coses, em té hipnotitzat.
Ara escolto a tot volum el Murray Street i comença a ploure, veig que hauria de fer-ho més sovint.
M'adono que el bloc ha arribat al tercer aniversari i penso en el que ha canviat la meva vida en aquests tres darrers anys. Les dues decisions més encertades que he pres en aquest darrer milenar de dies han estat per aquest ordre: ser pare i canviar d'escola.
Foto: " Les meves dones al pantà de Santa Fe" de JRoca

La tortuga Tuca

A la classe de 3er tenim una tortuga que es diu Tuca, és política d'escola que cada classe tingui algun animal i nosaltres vam escollir la Tuca, altres classes tenen des de peixos a conills o hàmsters. Aquest és el vuitè curs seguit que sóc tutor i no m'havia trobat mai amb animals a l'aula i tenen coses positives com la responsabilitat que els alumnes agafen vers aquests però no cal dir que no deixen de ser animals engabiats amb una vida solitària i trista. A l'aula també tenim unes alzines petites que van créixer a partir d'uns aglans que els nens van plantar a una torratxa l'any passat, les reguem de tant en tant i als alumnes els fa il·lusió perquè han vist l'evolució de la vida, en aquest cas vegetal, des de la llavor a l'arbre, bé arbret.
Avui l'encarregat no ha donat menjar a la Tuca i quan han marxat a la una li he donat quatre gambetes i he aprofitat per la gravar-la amb el mòbil, el soroll de fons ve del passadís i del pati, tenia la porta i la finestra oberta.

Què vols ser quan siguis gran?

Avui a classe parlàvem dels sectors del treball; us en recordeu d'allò del sector primari, secundari i terciari? els he preguntat què volien ser quan siguin grans i de les respostes en trec algunes conclusions:
- Fa temps que no fan "Veterinaris" per la tele.
- Bomber?, astronauta (rimador?), futbolista? tòpics en hores baixes.
Els he dit que em diguessin quines creien que eren les coses bones i dolentes de cada feina i les nenes que han dit que volien ser mestres de guarderia no trobaven res dolent a la professió.
- Vinga, farem una prova-joc. Que vinguin les que volen ser mestres de guarderia. Ara tots els altres us heu d'imaginar que sou nens i nenes d'un any i mig i les mestres us atendran, ja podem començar.
No cal que digui que hi ha hagut una disbauxa que ha fet que al cap de trenta segons s'hagi acabat la prova-joc. Tot seguit les nenes m'han mirat i una m'ha dit:
- Ara entenc perquè has dit que era complicat...
Com admiro les mestres de l'escola bressol de la pubilla!
Foto: "Mirada juganera" de JRoca

"Por la noche cargamos nuestras pilas"

He descobert un dels problemes del Barça i intentaré parlar amb algú del cos tècnic per aportar el meu granet de sorra a l'equip, espero no trobar-los massa enfeinats...
Bé, la meva teoria és que jugant a les 21h d'un diumenge el més normal és que juguin adormits i la piloteta no els vulgui entrar, m'explico: a aquesta hora els jugadors acostumen a dormir o ja van amb el pijama. El rigurós codi intern de Rijkaard fa que els jugadors se'n vagin a dormir entre les 21:30 i les 21:45 sens falta cada dia i és clar, quan han de rendir entre les 21h i les 23h el cos no hi està acostumat doncs a aquestes hores dormen o estan en preparació de la son.
Una altra raó del baix rendiment és l'obligació de Rijkaard de fer-los estudiar les jugades del rival i les pròpies d'estratègia, us hi heu fixat que sempre porten els auriculars de l'Ipod a l'orella? els més "hipòcrites" (que volen que el Barça perdi) diran que escolten música però la realitat és que estan escoltant les jugades gravades pel gran estratega Neskeens: cada partit és estudiat al mil·límetre i les jugades d'estratègia són el pa de cada dia, amb tanta pressió tàctica no ens ha d'estranyar que els jugadors rendeixin tant poc, són humans i no el Deep Blue!
Solució: jugar a les vuit de matí que és una bona hora ja que és quan els jugadors porten una estona desperts per assistir als entrenaments matinals imposats per Rijkaard i el seu equip, ah, i una altra cosa, que els deixin sortir una mica de tant en tant que entrenar vuit hores al dia no ha de ser bo.

Festes amb estil

Malbaratament lúdic de l'aigua

Jo, Jordi Roca i Font, major d’edat, de professió mestre de primària, amb domicili a Tona, província de Barcelona.

Exposo

Que el dia 2 d’abril del 2008 vaig comprar una ampolla d’aigua destil·lada envasada per fer un fórmula barrejada amb sabó amb la intenció de jugar a fer bombolles. La fórmula va anar bé per re-omplir la petita ampolleta model imitació Disney (Ànec Donald) comprada a un basar oriental per 75 cèntims d'Euro. D'aquesta manera exposo que no vaig utilitzar aigua de boca per re-omplir l'objecte en qüestió.

Demano
Que se'm retiri la multa de 480,93 € per malbaratament de recursos hídrics per activitats lúdiques en època de situació d'emergència nacional. El veí que em va denunciar em té mania perquè el meu FordFi és més maco que el seu cotxe.

Adjunto com a proves a l'annex

1- Factura on es veu que vaig comprar l'ampolla d'aigua destil·lada (marca blanca) a l'establiment d'inicials BP.
2- Vídeo demostratiu en el que es veu la meva filla gaudint de les bombolles.
3- Pàgina web on mostren com fer la fórmula de les bombolles i aconsellen fer-ho amb aigua destil·lada i no de boca.
4- Fotografia de la banyera de casa en la que es veu en el seu interior una galleda model "basar xino" amb el mànec trencat de tant reutilitzar l'aigua per regar les plantes.
5- Fotografia del meu jardí en la que es veu que no tenim ni piscina ni gespa i les plantes són autòctones, també es veu un petit cactus que no reguem mai.
6- Declaració jurada de l'alcalde de Tona on exposa que sóc bon ciutadà i que una de les meves màximes és fer bandera de les 3 R: Reciclar, re-utilitzar i en el cas que ens ocupa re-omplir. A la declaració s'hi apunta també la regidora de medi ambient i un paio de la brigada municipal.

Escrivint, llegint i dormint poc i malament

Aquesta setmana està sent dura doncs la pubilla s'ha llevat cada matinada cridant i plorant: un dia a les cinc, un altre a les tres i ahir a les quatre, a veure avui, suposo que toca a les sis. Ja ens havien dit que els ullals són així, quan han de sortir fan més mal que la resta de dents. El problema d'aixecar-se de matinada és que durant el dia es noten les seqüel·les en forma de son.
D'altra banda la setmana està sent fructífera pel que fa a la meva vessant farandulera: he escrit el pregó per la Festa Major d'estiu 2008 de Tona que representarà el grup Tona78-Talia i he enllestit un monòleg pel concurs de Caixa de Manlleu i el 9TV. Ara es gira feina pels assaigs i en el cas del monòleg per la gravació abans de final de mes per entrar al concurs. També tinc dos monòlegs més a la recàmera per si algú s'anima a representar-los, jo només els escric, no tinc fusta d'actor.
També m'ha arribat una nova tramesa dels llibres de l'escola republicana amb un llibre (a la foto) que em feia especial il·lusió, n'havia sentit a parlar quan em documentava per escriure Punxes a la sorra i ara ja el tinc als dits.
Foto: "L'auca del noi català, antifeixista i humà (1937)" de JRoca

El món al revés

Passejant pel parc, sortint de l'escola bressol o simplement fent una ullada al carrer em pregunto si sóc un antisistema perquè no fumo i si ho fes mai se'm passaria pel cap fer-ho davant de la meva filla o altres nens. Els paquets de tabac han canviat la inscripció per una que diu "Era broma: fumar no perjudica els teus fills, fuma, fuma, que els va bé!" ? és que no m'explico com pot haver-hi tants pares que prefereixen el plaer que els aporta el tabac a la salut dels seus fills, no ho puc entendre. Fa un temps vam tenir la pubilla amb problemes respiratoris (va estar hospitalitzada i tot) i el pneumòleg el primer que ens va dir és si som fumadors o la pubilla està en contacte amb el tabac d'alguna manera, ens va dir que un percentatge altíssim de problemes respiratoris es solucionen simplement allunyant a les criatures dels tabac.
- Jordi, tot això ho dius perquè no has fumat mai, si fumessis o fossis ex-fumador no series tan radical..
- Ah, resulta que el radical sóc jo, em sembla que demanar allunyar els nens del tabac no és una postura radical, diria que és una postura lògica.
- Si fumessis també ho faries davant de la teva filla.
- M'estàs dient que canviaria la meva escala de valors si fos fumador?
- No em parlis d'escala de valors, estem a l'aire lliure i no faig mal a ningú. Jo fumo perquè m'agrada, em relaxa i em sento bé, i si ho faig davant dels meus fills és perquè em dóna la gana, també els toca el fum dels tubs d'escapament i les radiacions del microones i ningú va amb lleis estúpides a prohibir-ho, no? doncs ja està, no ho pots entendre tu.
- Ja ho post ben dir, no ho puc entendre.

Slastic i la traductora de P3

La mare magrebina va arribar a l'entrevista acompanyada de la seva filla petita de P3. En Jordi les va fer entrar i després de seure va començar el que havia de ser una entrevista entre una mare i un mestre tutor:
- Vols que et parli en català o en castellà?- la cara de la mare era de no entendre res- ¿te hablo en castellano o en català?
- Bien, bien..
En aquell moment en Jordi va entendre que certament la mare no entenia ni un borrall de català o castellà i que havia portat la seva menuda de P3 per fer de traductora. La mare va començar a parlar en el seu idioma a la petita i aquesta no deia res a en Jordi.
- Fatima (no Fàtima), què diu la mare?
La Fatima no deia res, tenia vergonya.
- No m'ho vols dir?
Seguia sense dir res.
- Diga-li a la teva mare que la Malika ha de llegir més a casa.
La nena no li deia res i la mare mirava a en Jordi somrient, la situació ja passava de surrealista. La mare tot seguit li preguntava a la nena què li havia dit en Jordi i la Fatima responia una sola paraula, en Jordi va insistir:
- Aneu a la biblioteca de vegades?
- Sí - contestava la Fatima.
- I agafeu llibres?
- Sí.
- Molt bé, diga-li a la mare que la Malika ha de llegir més.
La Fatima seguia sense fer de traductora i en Jordi va començar el repertori de gestos propis del Tricicle i vocabulari de Tarzan.
- Llibres, libros, a la biblioteca, bé, llegir molt, molt bé...
La mare somreia:
- Sí, sí..
Uns segons després els moments incòmodes van augmentar fruit de la incomunicació:
- La Malika es porta bé, molt maca, diga-li Fatima.
Aquesta vegada li va fer cas, la mare va somriure. En Jordi es va aixecar i elles també, van quedar per parlar per un altre dia amb una traductora professional que va per les escoles. Sortint de l'aula, amb gestos, en Jordi li va fer entendre a la mare que el te que havia portat amb les pastes típiques del Marroc pels mestres el dia de l'aniversari de la Malika era un detall maquíssim i boníssim.
Nota: Els noms estan canviats, la història és real.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea II" de JRoca

El refugi 307 i la memòria històrica

Ahir vam visitar el refugi 307 tocant la falda de la muntanya de Montjuïc. Aquest refugi, com tants d'altres, va ser construït per nens i persones grans que van quedar a la rereguarda durant la guerra civil. La visita va durar uns quaranta minuts i va ser explicada per un guia amb molta passió per la nostra història per la qual cosa ens va saber transmetre perfectament tots els coneixements sobre el refugi, la resta de refugis, els bombardeigs i el conflicte bèl·lic que ens va portar a quaranta anys de feixisme. Entre el grup de visitants hi havia gent gran que explicava amb pèls i senyals algunes de les sensacions que van patir quan eren petits, no van faltar ulls entelats. De seguida vaig pensar que molts nens i joves d'aleshores no han tingut l'oportunitat de veure el que s'està fent ara per la recuperació de la memòria històrica; fa trenta anys que va morir el dictador i tot just fa poc temps que es comencen a recordar uns fets que van colpir a tanta gent, molts no han viscut prou per veure-ho, trenta anys són molts anys.

I què dir de l'enginyer Ramon Parera que va ser dissenyador i supervisor de les obres de centenars de refugis? avui en dia ningú en sabria res si no fos per un reportatge al Trenta Minuts. Tot molt típic del nostre país: en Ramon Parera no té ni un carrer, ni una plaça amb el seu nom, ni un parc, ni tan sols un petit passatge; us posaria un enllaç a la Viquipèdia però ni això, tot molt típic del nostre país. Quanta gent està viva gràcies a en Ramon Parera?

El teatre, l'escola, l'Educació Física i l'Emili Teixidor

Ahir vaig assistir a la xerrada-col·loqui "El teatre com a eina educativa" a càrrec d'Emili Teixidor a l'Institut del Teatre de Vic dins dels actes del dia mundial del teatre. Hi vaig anar com a mestre aficionat al teatre esperant aprendre alguna cosa i compartir amb altres mestres les experiències teatrals a l'escola però la cosa no va anar com em podia esperar, la xerrada va ser decepcionant en el sentit que no em va aportar res. Es va parlar de teatre, de joves que fan teatre, de nens que fan teatre però a l'hora de la veritat els mestres que estàvem allà poc vam aprendre per aplicar a les nostres classes. Jo crec que l'error va ser de plantejament de la xerrada o de títol potser, amb un títol així el més normal és esperar alguna cosa més. De l'Emili Teixidor també n'esperava més, em va deixar de pedra amb un comentari que va fer sobre l'educació física escolar que val més que no reprodueixi, simplement diré que la imatge que tenia d'aquest respectat escriptor em va canviar del tot. Entre el públic es van fer diverses aportacions com experiències que es porten a terme en algunes escoles i jo vaig explicar el que fem a la meva escola on hem incorporat dins de l'horari lectiu una sessió de teatre setmanal: la sisena hora també pot donar coses bones. Entre el públic es va dir també que a les facultats de magisteri s'hauria d'ensenyar teatre als futurs mestres i també expressió oral; veig que anant a la UAB vaig tenir sort amb l'alt nivell que s'imparteix en expressió corporal i amb una assignatura d'expressió oral. Sortint vaig estar parlant amb dues mestres sobre aquestes experiències i vaig manifestar cert optimisme dient que hi ha escoles que es mouen i innoven en aquests aspectes i que de ben segur cada vegada més escoles s'apuntaran a reconèixer el valor de l'expressió corporal i el teatre.
Al bloc d'en Gerard Guix també hi ha un post sobre aquest tema.
Llegiu també: "El teatre per aprendre a ser" de Marta Esmarats.
Foto: "El papa surt a la Revistona" de JRoca

Dilema a la biblioteca?

En un curs que fem sobre el foment de la lectura va sortir el tema dels clàssics que no poden faltar a les bibliotques escolars. Sembla ser que a les biblioteques italianes tenen el "Pinotxo" com a llibre diguem-ne nacional i se suposa que a cada país tenen els seus clàssics imprescindibles. Al nostre país hi ha clàssics de molts gèneres i en el món del còmic va sortir el nom d'en Massagran, el personatge creat per Josep Maria Folch i Torres l'any 1910. Quants catalans hem crescut amb en Massagran? jo me'ls he llegit tots i en tinc un bon record i com jo un munt de conciutadans nostres. Bé, partint que en Massagran és un clàssic nacional vol dir que l'hem d'incorporar a les nostres biblioteques escolars? ho dic perquè si analitzem les aventures africanes del nostre heroi veurem que en Massagran és un personatge més que racista i aporta uns valors molt allunyats a la convivència entre cultures que fa uns anys que estem fomentant. Ja sabem que a principis de segle passat les coses eren i es veien de forma molt diferent però en ple segle XXI és indubtable (crec) que en Massagran no aporta valors positius almenys en aquests aspectes. Els lectors adults saben llegir les aventures d'en Massagran amb perspectiva d'entendre el temps històric en el qual van ser escrites però ho saben fer els menuts lectors? el dilema està servit...
Foto: www.tarragona.cat

Twitter: Al sofà una estoneta davant de la tele

Torno del partit setmanal de futbol sala i al sofà miro una mica la tele. A TV3 la Terribas entrevista a en Josep Benet (l'any passat) i quedo admirat per la manera de parlar d'aquest home que ens ha deixat avui mateix, és un plaer escoltar-lo.
Durant els anuncis faig zàpping i em topo amb els "Serrano" a Tele5, quina pena, ho miro una mica i com sempre els alumnes ridiculitzen els seus professors i professores, van a l'institut a fer gambirotades i a llligar, estudiar no "mola", no m'estranya que als instituts hi hagi tants problemes amb els exemples que ens donen algunes sèries que d'altra banda tenen una audiència espectacular i una legió de seguidors fidels.
Arribo al 3-24 i diuen que el jugador del Sevilla Maresca ha estat sancionat amb 4 partits per l'agressió a Agüero. Ahir mateix el reincident Maresca deia que el primer que va fer quan va acabar el partit és demanar perdó a l'argentí, em vaig indignar quan va recalcar que això era una cosa que havien de saber els nens, el que penso jo és que els nens no han ni de veure aquests personatges ni escoltar-los i que Comitè de competició hauria de sancionar amb més de 4 partits les actituds d'aquest tipus i més amb jugadors amb historial d'expulsions com és el cas. Ja que hi som també penso que en Puyol hauria de ser sancionat per l'entrada criminal que va deixar fora de combat el jugador del Valladolid Llorente, no s'entén com un jugador com ell ha de recórrer a fer això, deu ser que la manca d'entrenaments seriosos fa que aquest tipus de jugadors perdin la forma física i es dediquin a repartir llenya.

Educació Física vs oci amb activitat física

Un interessant bloc d'EF es fa ressò que al Regne Unit cinc escoles han començat a fer classes d'EF amb la consola de Nintendo Wii. En el darrer seminari que vam fer d'EF vam parlar de les TIC i l'EF i a cap dels assistents se li va acudir aquesta iniciativa tan peculiar, i mira que en van arribar a sortir de coses!.
Bé, d'entrada hauríem de definir quins objectius es pretenen amb la introducció d'aquest element i en el cas britànic sembla ser que la cosa va per la reducció de casos d'obesitat. Partint d'aquí i partit també que aquesta vídeoconsola altament addictiva té jocs on es sua de valent podem afirmar que amb la Wii es fa activitat física. La pregunta és: pel sol fet de fer activitat física (que no esport) podem aplicar-la a les sessions d'EF? la meva resposta va encaminada al No. Com a MEF de seguida que sento a parlar d'alguna cosa nova que es pugui aplicar a l'EF penso en l'organització que pot comportar i en aquest cas estem parlant d'una inversió econòmica molt gran a més de la introducció d'un element irreal, virtual o com en vulgueu dir que "enganya" sobre dels moviments que pugui fer posem pel cas una pilota de tennis, hem de tenir els nostres alumnes davant d'una pantalla en comptes de tenir-los en una pista poliesportiva? han de tocar un comandament en comptes del tacte d'una pilota? tens la mateixa sensació encistellant en una cistella real que en una feta per ordinador? no fotem!. No estic en contra de la Wii, de fet hi he jugat i és molt divertit, però no barregem les coses: una cosa és l'EF i una altra l'oci que qualsevol persona pugui tenir a casa seva.
Els defensors de la iniciativa afirmen que és molt motivant pels alumnes, malament van els MEF britànics si no són capaços de motivar els seus alumnes, no?.
També és motivant el Messenger i que jo sàpiga (encara) no es fa servir en les classes de llengua...
Per cert: el bloc ha passat les 30.000 visites.
Foto: "Suc de maduixa regalimant" de JRoca

No és veritat que estic millor

Ha estat una setmana ben estranya sobretot per la neu caiguda ja en primavera.
Una de les millors sensacions que vaig tenir va ser la de notar l'escalfor de la llar de foc encesa mentre a fora nevava de nit, va ser bonic obrir la porta del jardí i escoltar la neu com queia suaument, diria que fa un so característic, un so de neu suposo. Una altra de les sensacions agradables va ser conduir de nit mentre nevava i al cedé del cotxe sonava "Miquel a l'accés 14".
Aquest matí el pluviòmetre no marcava gran cosa, estava ple de pedretes que la pubilla hi havia ficat feia molts dies, dies de sequera intensa.
Foto: "La neu mulla" de JRoca

La xuleta d'en Nadal

El diari esportiu Marca en la seva edició digital mostra com el tennista mallorquí Rafa Nadal s'apunta a la mà una xuleta que posa: "posició, valent, concentració, bolla alta". En la redacció de la notícia esmenten que valent en espanyol significa "agresivo", tot curiós, jo diria que vol dir "valiente".
Bé, fins aquí tot normal, sembla ser que el tennista per concentrar-se millor en el joc s'escriu això a la mà, és una mica sorprenent però cada esportista té les seves manies, no?
Resulta que al diari Marca els usuaris registrats poden escriure comentaris de les notícies i el que hauria de ser sorprenent (però que no ho és veient el panorama) és que alguns lectors critiquen que Nadal escrigui aquestes paraules en català-mallorquí. Alguns comentaris diuen que el fet d'escriure-ho en mallorquí li resta "orgullo español" al tennista, veure-ho per creure-ho..
Foto: Marca digital

La setmana del pare

Aquests dies el papa té festa perquè és mestre i se'n va a dormir molt tard perquè escriu tres projectes alhora, és així el papa. El problema és que la pubilla es lleva a quarts de vuit i el papa no pot dormir gaire, què hi farem. Ens llevem, ens vestim, esmorzem, ballem (avui amb els Strokes), dibuixem:

anem a fer un tomb pel poble inadequat (per cotxets i gent amb discapacitat):

busquem un bar on fer cafè sense fum i
com que no n'hi ha cap acabem anant al casal dels avis. Allà ens hi trobem bé perquè els avis s'estimen molt a la pubilla, hi ha molt espai, és net i els que el porten són gent fantàstica.
Just a fora del casal hi ha un parc infantil i el papa i la nena juguen una estoneta:

M'adono que la pubilla imita moltes de les nostres conductes, ens idolatra, com és lògic, penso en un vídeo que m'ha arribat a partir d'una subscripció per e-mail a un grup d'innovació educativa.

"Atenció barcelonins, hi ha perill de bombadeig..."

Aquests dies de març mentre al Tibet intenten lluitar contra Goliat i a Kosovo se n'adonen que havia estat massa fàcil, el nostre país commemora un aniversari més que tràgic de la nostra història, aquests dies fa 70 anys dels bombardeigs més forts sobre Catalunya. Sí, els feixistes sabien perfectament que el català és amant de la llibertat i per això Catalunya era el banc de proves perfecte per engegar una guerra inusual fins aleshores: la guerra contra la rereguarda i la població civil. Era una guerra programada des de Madrid, Roma i Berlín contra una legítima República, la primera república atacada (i no seria l'última), en una guerra que duraria fins a mitjans 1945.
La recuperació de la memòria històrica crec que és necessària per donar a conèixer a les noves generacions el que van passar els seus avis i besavis, hi ha molta gent que diu que no hem de remoure el passat, no hi estic d'acord, els que van guanyar van tenir quaranta anys per suavitzar el que van fer i no s'ha fet justícia, hem de recordar entre d'altres coses qui va dictar que el príncep esdevingués rei.
Amb el projecte teatral Punxes a la sorra em vaig trobar amb la necessitat de parlar dels bombardeigs sobre el nostre país: una de les protagonistes, la Carme, era responsable de la porta d'un refugi quan sonaven les sirenes i l'altra protagonista, la Mercè, va veure com la seva Escola del Mar era destruïda per una bomba el gener del 38. En el procés de documentació per escriure el text vaig visitar l'exposició "Quan plovien bombes" al Museu d'Història de Catalunya i allà vaig entendre millor el gran impacte psicològic que causaven les bombes a part del dany irreparable i el material, a l'obra inclouria unes frases que els barcelonins van sentir per la ràdio 385 vegades al llarg de la guerra: “Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, la Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”.
Algú em va dir després de veure l'obra que aquell text l'havia sorprès molt i em preguntaven d'on l'havia tret, jo els deia que era real, que sonava dia sí i dia també a les ràdios dels barcelonins.
Foto: "La Montse entra a escena per mostrar a les actrius les sensacions d'un bombardeig en un assaig de Punxes a la sorra" de JRoca

El club de la comèdia

Barça en el que portem de temporada a la lliga: 180 córners i 2 gols a favor. (1 gol cada 90 córners)
Almería contra el Barça: 8 córners i 2 gols a favor. (1 gol cada 4 córners)
Declaracions de Frank Rijkaard ahir: "Lo que está claro es nosotros tenemos que seguir trabajando duro y que no renunciaremos a nada".
Dilluns donava 48 hores de descans a la plantilla després de perdre a casa contra el Vila-real, no va haver-hi xerrada als jugadors, dimecres a la tarda suau entrenament amb moltes baixes i dijous alguns jugadors ni van entrenar, sembla ser que a la nit algun jugador va sortir de festa... Font: Joan Josep Pallàs (El Mundo Deportivo, edició 16-3-08).
Foto: www.elblaugrana.com

Qui estimarà la nostra llengua?

Un bon amic, coneixent la meva afició pel nostre bell catalanesch, m'ha passat aquest document que no puc deixar de publicar al bloc. Li vull dedicar expressament a la lingüista elitista que està passant uns mals moments degut a un accident diguem-ne informàtic.
Si cliqueu la foto la podreu veure amb més detall, val la pena.
Nota: La foto està feta a Barcelona i el meu amic va parar el cotxe en doble fila un moment per fer-la, senyor Guàrdia, va ser només un moment.
Publicant la foto no vull originar cap polèmica ni mala maror, tothom escriu com vol o com pot, és d'agrair que els de l'establiment escriguin en català quan moltíssima gent es passa al castellà de seguida. La foto demostra una cosa que els deia als meus alumnes l'altre dia:
- Tenim una llengua que costa molt d'escriure correctament, molt sovint el so no és igual que la paraula escrita i això fa que sigui difícil d'escriure, molt més difícil que el castellà. Vosaltres teniu l'oportunitat d'estudiar bé la nostra llengua, molta gent, com els vostres avis, no van tenir l'oportunitat d'estudiar en català perquè abans tot es feia en castellà, i ara, encara que el parlin bé no el saben escriure, vosaltres heu d'aprofitar les classes de català per aprendre a escriure'l bé perquè tenim una llengua que necessita ser estimada, i si no l'estimem nosaltres, qui l'estimarà?

Compte: no dic que per estimar la nostra llengua l'haguem d'escriure bé, dic que escriure-la bé també és una manera d'estimar-la, una més, simplement això.
Foto: "Cuart de bañy" de Tricky

El descompte, Guantánamo i Barri Sèsam

Aquesta tarda he fet una trucada que val uns 164 € menys en la meva factura anual d'ADSL, és per estar content, no? Resulta que els amics de Telefónica fan unes ofertes molt bones per a nous clients i que els que som clients des de fa anys no entrem a les promocions. Bé, partint d'aquí uns quants usuaris van amenaçar a donar-se de baixa si no se'ls aplicava el descompte i la companyia va accedir a passar-los de 39,9 a 26,2 € al mes durant 12 mesos. Vaig llegir la notícia i no me la creia però acabo de trucar al 1004 dient que em donaria de baixa si no se m'aplica el descompte i me l'han aplicat! Em sembla que passaré per la Martulina per a celebrar-ho com acostumo a celebrar les bones notícies...
D'altra banda avui escoltava en Basté anant a treballar i m'ha cridat l'atenció un article d'un bloc sobre la música que utilitzen a Guantánamo per a torturar els presoners, no us el perdeu. Us imagineu uns altaveus a tot volum amb la cançó de Sesame Street maltractant uns presoners que intenten dormir? doncs està al número 10.

Foto: Google- imatges- cerca: sesame street

Wish you were here Ten

Va, avui parlaré una mica de futbol perquè el senyor Rosales estigui content.
Resulta que aquest divendres en Frank Rijkaard ha programat una sessió a porta tancada al Mini Estadi per assajar faltes i llançaments de córner, és a dir, llançaments a pilota parada. Bé, sembla ser que tota la colla d'assessors a sou i el senyor entrenador se n'han adonat que marcar només 2 gols amb 175 córners és un problema sobretot si han regalat una lliga com la van regalar l'any passat i estant ara a 8 punts del Madrid. Es veu que la súper-tàctica de col·locar en Márquez al primer pal perquè pentini la pilota ja ha estat vista pels rivals en alguna ocasió i ara el tapen més.
Wish you were here Ten...

Pública o concertada?

Aquests dies de jornades de portes obertes de moltes escoles m'he trobat amb alguns amics que m'han demanat consell a l'hora d'escollir el centre pel seus fills:
- Tu Jordi que ets mestre d'escola pública, ens aconselles la pública o la privada concertada per la nostra filla?
- Depèn.
- De què? dels diners?
- No, depèn del centre. El que heu de fer és visitar les dues opcions (o més) que us interessin i preguntar, mirar, comparar i decidir.
- Però ens aconselles la pública o no?
- No conec aquesta escola concreta, aneu-hi, compareu-la amb la concertada i després decidiu què voleu fer.
- Tu què faràs? portaràs la teva filla a la pública?
- Encara no ho sabem, ho decidirem després de comparar les dues opcions i preguntar moltes coses.
- O sigui, no descarteu la pública?
- És clar que no, és la nostra primera opció però abans de decidir volem comparar amb la concertada.
- Però què vols dir amb comparar? què valores més d'una escola tu?
- Aquesta és la qüestió: cadascú valorarà coses diferents depenent de molts factors i aquí és on heu de fer la balança per escollir.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea" de JRoca

Mishima

Porto el cap de setmana escoltant Mishima i el seu nou disc "Set tota la vida". És un d'aquells grups que feia molt de temps que coneixia de referències però que no havia escoltat gairebé gens i de moment no em decepcionen pas gens, tot el contrari. Intento cançó a cançó buscar semblances amb altres grups i em costa força, suposo que això vol dir que el grup té personalitat o que jo hi entenc menys del que em penso. Avui a la ràdio he punxat la cançó "Em deuria enamorar", de moment és la que més m'agrada però coneixent-me és possible que demà l'odiï.

Diran que han guanyat però el campió serà l'avorriment

Hi ha coses que no s'acaben d'entendre i una d'elles és l'interès que pot tenir per l'audiència televisiva veure els polítics votant en un TeleNotícies en hora punta. Avui a TV3 han mostrat tots els caps de llista de cada província i de cada partit mentre votaven i si hi afegim el president, el president del Parlament i no sé pas qui més el resultat ha estat uns quants minuts veient gent votant. Ho hauria de veure de nou però jo diria que han ensenyat pel cap baix unes 30-35 persones votant ( 5 candidats de diferents partits x 4 províncies + presidents i les seves parelles en alguns casos + candidats estatals + País Basc + Andalusia). Patètic per a l'espectador, quin interès té veure un paio mostrant el DNI, donant la mà als pobres que els ha tocat ser taula electoral i donant uns sobres fent un somriure fals?
M'imagino l'escena del polític semi-desconegut que ha hagut d'esperar les càmeres per exercir el seu dret a vot, el desplegament de càmeres no donava per a tothom:
- Pentini's mentrestant.
- Ja porto mitja hora ben pentinat...
- Doncs un moment que arriba el càmera.
- Val, nen, no t'allunyis gaire que el papa ha de votar i has de sortir per la tele..
- Vull anar a casa a jugar a la Play...
- Porta't bé i no em facis quedar malament, ja saps el que em hem parlat a casa..
No sé si això surt d'una Junta Electoral o de TV3 (i altres cadenes) però avorrit ha estat, i molt, i si a sobre hi afegim la utilització dels fills que ha fet algun/a candidat/a, l'espectacle ja ha passat de penós. La festa de la democràcia a nivell televisiu de moment és un avorriment, a veure si aquest vespre-nit ho arreglen amb els formatgets tot i que jo espero que ho arregli la cara d'alguns polítics veient els resultats i a sobre dient que han guanyat.

No m'interessa

Cada ics anys quan arriben les eleccions estatals o nacionals la bústia s'omple de sobres un 95% dels quals van a parar a la paperera en molts casos sense ni llegir-los ja sigui per mandra o en alguns casos per fàstic. No faré el típic post dient que tots els polítics són iguals, hi ha centenars de blocs que ja fan aquesta funció, el meu post d'avui va sobre el fet de rebre aquesta propaganda electoral: hi ha alguna manera de dir als partits o a determinats partits que no vull rebre els seus sobres? estaria bé que en la seves pàgines web hi hagués una opció on hi poguéssim posar el nom i l'adreça i marcar la casella: "No, no vull rebre més informació del vostre partit"; també estarien bé les següents opcions per marcar:
- No, no vull rebre més informació del vostre partit i estic fart d'acumular papers per casa.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit i desitjo que perdeu les eleccions.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè sou una colla de galifardeus
- No, no vull rebre més informació del vostre partit que no respecta el meu país ni la seva llengua i cultura.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè sou uns mentiders i uns hipòcrites.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè m'heu decepcionat massa vegades.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè heu permès i pactat un Estatuet de pena traint al Parlament de Catalunya.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit, només m'interessa el partit de futbol sala que faig amb els col·legues cada dimarts.
Afegiu les vostres propostes, ah i diumenge a votar.

Sembrar flors

Des de fa uns mesos estic subscrit a la col·lecció d'Ara Llibres sobre llibres de text de l'escola catalana del segle passat basada sobretot en el període republicà. Avui m'ha arribat una tramesa de llibres nova i entre aquests llibres històrics hi ha "L'avi: llibre de l'escola i de la llar" de Joan Comorera. Aquesta obra, amb pròleg de Ventura Gassol, tinc ganes de llegir-la amb atenció doncs combina dues de les passions: l'educació i la història de l'educació republicana. En el llibre hi ha els següents apartats : Escola, Educació Física, Educació intel·lectual i tècnica, Educació cívica i moral, Educació estètica, La llar i Conclusions. Fent-hi una primera ullada i sense previ coneixement de l'existència del llibre s'endevina com l'autor mostra tots els coneixements anteriors a partir de l'experiència d'un avi que ho explica tot als seus néts, molt interessant.
Una mica en la línia del post anterior sobre l'estat del benestar i l'educació per a tothom us teclejo el que contesta l'avi als néts quan aquests esmenten que hi ha nens que no tenen escola:
"- Quan els vostres pares eren petits hi havia menys escoles que ara. Els vostres pares n'han bastit moltes. Vosaltres, quan sigueu grans, construireu les que manquen. Tots els nens de Catalunya han de tenir Escola. No estima Catalunya el qui no estima els seus forjadors del demà: els nens. Estimem Catalunya a través dels seus nens. Ajudem el seu progrés educant en el deure i en el treball els seus ciutadans futurs. Sembrem flors si volem alegrar la nostra vellesa amb flors. Sembrem ciutadania si volem viure lliures. Sense ciutadans no existeix Catalunya, i la riquesa és el pes mort que enfonsa en l'abisme les pobres ànimes embrutides. - Sí que ho farem - contestaren decidits Jordi i Nuri."
Això ho va escriure l'any 1935 en Joan Comorera des de la presó a Madrid quan va ser tancat pels Fets del sis d'octubre del 1934, més tard esdevindria Conseller de la Generalitat.
Foto: "Espígol" de JRoca

Què és la democràcia?

A classe (3er Pri) ha sortit la frase "estirar més el braç que la màniga" i com és habitual ningú sabia el que significava, cada dia s'utilitzen menys les frases fetes i és una llàstima perquè tenen un valor diria que imprescindible per la qualitat d'una llengua. Després de l'explicació els poso l'exemple de no malgastar i alguns alumnes surten amb històries de guardioles que tenen guardades amb Euros que els donen a casa per bon comportament, l'estalvi sembla que almenys es valora. Un alumne aixeca la mà:
- Si ens ho gastéssim tot no tindríem diners i no podríem ni anar a l'escola.
La resta d'alumnes fan que sí amb el cap i esperen que jo intervingui.
- Per sort això aquí no passaria. Tenim la sort de viure en un país on l'educació i la sanitat són gratuïtes, per tant, qualsevol persona tingui diners o no té dret a educació i a la sanitat que vol dir anar al metge quan estem malalts.
- Però Jordi, aquí a l'escola ens feu pagar les sortides i les colònies, no és gratuït del tot.
- L'escola pública és gratuïta però hi ha una part de les despeses que han de pagar els vostres pares.
- I qui paga l'altra part?
- Us en recordeu que vam parlar dels impostos quan parlàvem de l'Ajuntament?
- Sí.
- Què són els impostos?
- Uns diners que paguen els nostres pares i que recull l'Ajuntament per gastar-los amb coses del poble.
- Molt bé, amb una part d'aquests diners l'Ajuntament i també la Generalitat paguen una part de les sortides i les colònies, els vostres pares han de pagar la resta. Llogar un autocar és molt car perquè s'ha de pagar la benzina, el conductor, els peatges.. després s'ha de pagar el museu, el teatre o el lloc on anem, tot això és molt car i la Generalitat o l'Ajuntament no ho pot pagar.
- I si algú no pot pagar ni això?
- Demana una ajuda i l'Ajuntament se n'encarrega, en aquest país ningú ha de tenir menys oportunitats per tenir menys diners.
- Sempre dius que tenim sort de viure en aquest país.
- I és cert, hi ha països on només poden anar a escola la gent rica i molts nens de la vostra edat són obligats a treballar.
- Allà no els ho paga la Generalitat o l'Ajuntament?
- No, en molts països no tenen ni democràcia.
- I què és la democràcia?
- El pitjor sistema a excepció de tots els altres. (W. Churchill)
- Què?!!!

Nota: Aquesta conversa no és 100% real, hi he afegit el colofó final per no allargar-la més del compte en el bloc i donar-li un petit toc d'humor, aquell dia la conversa es va allargar força i vaig haver de tallar-ho perquè va arribar un punt que ja eren "figues d'un altre paner", sovint surten temes socials a les classes i els tracto de la millor manera que puc.
Foto: "1984" de JRoca

A veure!

A l'hora del pati una colla de mestres vam arribar a la conclusió que la nostra frase o conjunt de paraules amb mínim sentit que més utilitzem possiblement és "A veure!". El "Calleu" no estaria molt lluny de la primera posició i dins del podi dels tòpics hi hauria la frase: "Per què no ho dius en veu alta i així riurem tots?".
Foto: "Amunt, amunt" de JRoca

+EF = + Futbol = - Cultura?

Llegeixo la carta que envia una professora d'EF a la Vanguardia queixant-se de les paraules del guanyador del Goya, Jaime Rosales, autor de la pel·lícula "La soledad" en una entrevista al mateix diari. Aquest director deixa anar: "Si en las escuelas se valora más la educación física, de adultos se pasarán las horas viendo fútbol en lugar de consumir cultura".
Impressionant: el sil·logisme portat al màxim extrem de l'estupidesa. L'autora de la carta li deixa les coses clares i subscric al 100% les seves paraules però no em vull quedar amb ganes d'afegir-hi el meu granet de sorra. N'estic una mica fart d'aquests suposats intel·lectuals que parlen sobre educació sense haver trepitjat una escola en els darrers 25 anys com a mínim, n'estic fart d'haver d'aguantar com la professió de mestre es desvirtua constantment i de forma tan lleugera per un tipus de personatges que es creuen tenir la veritat absoluta de tot pel sol fet de tenir un micro davant de tant en tant, però com voleu que l'educació vagi bé així? rebem per tots els fronts i els que ens haurien d'ajudar més són precisament els que apunyalen per l'esquena a la primera de canvi.
Què sap en Jaime Rosales d'EF? quin argument exposa per relacionar aquesta assignatura amb l'anti-cultura? però què s'ha pensat? és que el xandall està renyit amb la cultura? està prohibit entrar amb xandall a les biblioteques o a les llibreries? la gent que cuida el seu cos, fa esport i té actituds saludables és imbècil, inculte o ignorant? quina vergonya Jaime, quina vergonya i quin ridícul que has fotut, el Goya t'ha pujat al cap, és una pena. No he vist "La soledad" però segur que està ben bé, per cert, la puc anar a veure encara que sigui mestre especialista d'educació física o m'he de disfressar d'intel·lectual bohemi amb ulleres de pasta que fuma amb pipa?
Cerco al Youtube i trobo una entrevista amb el súper-intel·lectual, el nou Garci: "Debo de alguna manera ofrecer a través de mi trabajo a la sociedad", "Tengo una ética de la responsabilidad". Encara ens parla d'ètica, i de responsabilitat.
Foto: "Vam anar a una calçotada i ens vam embrutar els dits mentre parlàvem de futbol, i què?" de JRoca
Nota: Aquest és el post número 100 d'EF en aquest bloc.

Compartint EF a la xarxa

Aquests darrers dies he estat molt ficat en temes de teatre i us he parlat poc del projecte que estem portant uns quants MEF osonencs que vam participar al Seminari d'Educació Física de Vic. En aquest seminari vam tractar l'EF des de la perspectiva de la nova llei educativa i vam arribar a fer un material entre tots que properament publicarem. Una vegada acabades les sessions pròpiament dites ens hem seguit reunint per polir el material i buscar formes de fer-lo públic, serà un plaer donar a conèixer una bona feina feta entre tots que de ben segur ajudarà a molta gent en la seva tasca educativa diària.
D'altra banda estic subscrit a les notícies per e-mail a les notícies al portal web CompartiendoEF i cada dia en fan alguna de nova, són gent innovadora amb ganes de millorar i dignificar l'assignatura dia a dia la qual cosa és lloable. En l'últim e-mail ens feien coneixement d'un article que hauríem de llegir tots els MEF: Prevención de accidentes en el ámbito escolar y primeros auxilios ante las lesiones más frecuentes en la práctica físico-deportiva de María del Mar Serrano Ramos a la revista Efdeportes.com.
També és destacable el post "Grupo de trabajo educación física lúdica" del bloc Mes Trex.
Des d'Aragó ens arriba un altre bloc d'EF: No solo EF
Per la meva part tinc ganes de tornar a fer material nou per la pàgina "Educació Física, no gimnàstica!" i alhora fer extensiu aquest material a altres pàgines educatives com vaig fer la darrera vegada que vaig crear material nou.
Per cert, d'on treuré el temps?
Foto: "de mica en mica s'omple la pica..." de JRoca

Tinc aurèola: l'aurèola ROCA

Setmana de cultura: si ahir hi havia titelles avui música i cinema, hem anat a Manlleu a veure un espectacle anomenat “El rostre pàl·lid de Buster Keaton” de December Quintet, es tracta de música per a cinema mut, així de senzill i així d’interessant. December Quintet ens ha explicat com eren les pel·lícules mudes i com s’ho feien uns músics en directe per amenitzar les pel·lícules. Amb sentit de l’humor, pedagogia i molt d’art ens han delectat amb una sessió musical amb imatges de la fantàstica pel·lícula del 1922.

I anem a un altre tema: la crítica del 9 Nou de l'obra Punxes a la sorra escrita per un servidor. Bé, d'entrada us posaré uns breus antecedents del crític que la fa: Ignasi Janer. Fa poc menys de tres anys la Guarderia Teatre va versionar "L'hostalera" de Carlo Goldoni, tot un clàssic. Totes les crítiques de la gent que l'anava a veure eren excel·lents, totes? no. Resulta que pel senyor Janer l'obra era un desastre i així ho va manifestar a la seva crítica al bi-setmanari més important de la Catalunya interior. Continuem: la gent de la Guarderia es va presentar al prestigiós premi Caixa de Manlleu i resulta que van guanyar el primer premi, sí senyor, 6000 €! ah, això no és tot, van guanyar també el premi del públic valorat amb 1500€. Està prou bé tenint en compte que es van presentar 42 obres...

Més? vinga va, més. El passat maig del 2006 un servidor va presentar el text d'un monòleg al concurs de monòlegs humorístics de Caixa de Manlleu i el 9TV. El monòleg el va interpretar en Jordi Armadans i ho va fer tant bé que vam guanyar el premi al millor guió valorat amb 600€ que ens vam repartir (com és lògic). En acabar l'entrega de premis es va sentir una veu darrera nostre que deia en veu alta (perquè se'l sentís) que els premis havien estat injustos, qui era aquesta veu que no va respectar el que va dictaminar el jurat format per en Carles Capdevila (TV3, Catalunya Ràdio), Dolors Rusinyol (Universitat de Vic) i Xavier Bardolet (El 9 Nou) ? sí, l'Ignasi Janer.
Nota afegida posteriorment: he rectificat el nom de Xavier Bardolet, abans havia escrit erròniament Jordi Bardolet, en Jordi Vilarrodà m'ho ha fet notar en un comentari. Gràcies.

Més? resulta que m'ha arribat que a la comarca d'Osona hi ha algun grup que veta l'entrada d'aquest crític als seus espectacles després de precedents amb crítiques destructives. D'aquesta manera alguns amics ja em van avisar que la crítica possiblement no seria bona. Bé, tampoc és d'estranyar si quan va venir el crític va estar-se tota l'estona xerrant amb la persona del seu costat com m'ha dit un amic que seia davant seu. Doncs la crítica ("Una guerra sense sang". El 9 Nou nº2759. Pàgina 46) no ha estat bona, ha estat un linxament contra el text i contra la meva persona, tota la gent que l'ha llegida així ho ha vist, a més hi ha algunes imprecisions que el noi no devia entendre per estar distret. Un amic amb molt sentit de l'humor m'ha dit per SMS: "Enhorabona, t'estàs fent un espai, ja ets algú. Un pas endavant per triomfar"; un altre m'ha dit: "Ni cas, va ser genial!!!". Val més agafar-s'ho bé, em quedo amb els comentaris d'amics, coneguts i no coneguts que van venir a felicitar-me després de les 3 representacions que hem fet, aquests són els que m'importen, com també els de la gent de teatre que hi entén de veritat com uns amics professionals que no citaré sense demanar-los permís. Us deixo amb la part final de la crítica, l'únic tros on parla de les tres fantàstiques actrius:

"L'estrena professional de la direcció de Montse Rodríguez s'acompanya d'una interpretació també femenina (Marta Esmerats (va amb a i no amb e), Marta Pons i Aina de Cos-Estrada) que compleix, amb un esforç poc recompensat perquè l'aurèola* Roca és inversament proporcional a la força emotiva que hauria de desprendre una història com aquesta"

* Aurèola: fig Glòria que aconsegueix una persona pels seus mèrits, per les seves virtuts. (Font: Enciclopèdia Catalana)
He de reconèixer que això d'aurèola Roca m'ha fet gràcia, ho entenc com a un segell molt personal. Déu n'hi do crear una aurèola Roca amb només tres obres escrites de les quals una es va estrenar en l'àmbit amateur i una altra està per estrenar. Tinc aurèola: l'aurèola Roca!

Missatges al vent

Avui a l'escola han vingut els de Titelles Naip a explicar als nostres alumnes alguns aspectes que segur que desconeixien sobre les discapacitats físiques i sensorials, l'espectacle es deia "Missatges al vent". Aquest interessant projecte parteix de l'Associació de Discapacitats Físics d'Osona (ADFO) i corre per les diferents escoles d'Osona adreçat sobretot a alumnes d'entre cicle mitjà i superior. La posada en escena ha estat clara i força original amb un llenguatge entenedor i tot seguit hi ha hagut un col·loqui entre els actors de la companyia i els alumnes, m'ha fet gràcia perquè un dels actors ha esmentat en Bob Dylan i veient el desconeixement que en tenien els nens ha dit que ho preguntessin després als mestres que els ho explicaríem, poc devia saber que en sóc un fan dels bons. Tornant a classe hem aprofitat per fer un debat i ampliar informació sobre el tema però no m'han demanat res sobre en Bob Dylan, ja els explicaré alguna cosa més endavant, potser a l'hora d'informàtica que tinc prevista una sessió amb la Viquipèdia els explico les biografies i surt el gran mestre.
Bé, us deixo amb un vídeo que ens demostra que tot i viure en un país del primer món encara hi ha molt camí per a recórrer per la normalització dels discapacitats físics. Entrem en eleccions, oi? polítics, mireu això!
Nota: Vídeo gravat durant el mes de gener del 2008 al voltant de la biblioteca pública de Tona.

Cop de puny a l'horari infantil televisat

Continua la bogeria per l'Smackdown i sumada al fàcil accés a les noves tecnologies per part de la majoria de la població fa que el còctel sigui perillós a més de patètic. A les notícies ja hem vist notícies de nens accidentats imitant postures dels seus ídols mediàtics que la cadena Cuatro emet conscientment en horari infantil.
Quant temps més hem d'aguantar això?
hem d'esperar que es mati algú perquè els organismes competents (in-competents) facin alguna cosa? ja ens coneixem la història del revolt perillós que tothom sap que és perillós però que ningú actua fins que hi ha sang (jove quasi sempre) a la calçada, sí, he vist arreglar carreteres al costat d'un ram de flors a la tanca.
A veure, hi ha organismes oficials que puguin evitar això? ja s'ha acabat amb el Tomate, no es pot fer pressió social per acabar amb aquest espectacle en horari infantil? que quedi clar que no estic d'acord en prohibir-lo, el que vull és que facin aquest show en horari de nit quan, en teoria, els menors dormen.
L'altre dia vaig veure'n un tros: va sortir un personatge d'aquests musculats i amb cara de mala lluna enmig de cridòria general a l'estil yankie; el comentarista va comentar que el personatge en qüestió era molt estimat pels nens, us ho podeu creure? creieu-vos-ho.
Molt bon article sobre el tema:
Els nens exhibeixen a internet com imiten el 'pressing catch'. El Periódico.
És que ningú farà res per evitar aquesta merda?
Aneu al Youtube i cerqueu "Pressing catch" o "Smackdown" a la recerca...

Moltes gràcies per venir

A tota la gent que heu vingut a veure Punxes a la sorra i que heu comentat amb nosaltres les vostres impressions, punts de vista i sensacions: moltes gràcies. Agraïm l'interès i les crítiques que han sorgit perquè això ens anima a continuar endavant.
Properes representacions: Igualada, teatre de l'Aurora. 29 de febrer i 1 de març
Foto: "Moviment a la sorra" de JRoca

Vaga 14F

Dijous de vaga i molta controvèrsia. Una companya de feina amb molta experiència em comenta que els mestres tenim molt poca consciència sindical i això fa que ens "colin gols" a dojo, som així, diu. M'agrada escoltar mestres que tenen molta més experiència que jo, sempre s'aprèn dels que en saben més, després em construeixo el meu propi criteri.
Pel que a mi respecte faré vaga ( no festa com m'ha dit un nen aquest matí) , penso que si tots els sindicats van a una deu ser per alguna cosa, que val la pena vaja. Avui he fet una cosa que feia temps que no feia: escoltar a "La pissarra" en podcast des d'aquest mateix bloc, a la dreta ho trobareu. És més que recomanable escoltar aquest mini-espai de poc més d'un minut en el qual diferents mestres parlen de diferents temes educatius, crec que si escoltéssim més tot aniria millor, no us perdeu els comentaris del passat 14 de gener d'un director d'una escola gracienca, valen la pena.
I va, ja que hi som també afegeixo que crec que el conseller d'educació hauria de ser una persona que hagués estat relacionada amb l'educació i no un economista, potser són coses meves però em sembla que aniríem millor.
Salut

Mig miler = cinc-cents

Post cinc-cents i Santa Eulàlia: una coincidència i un munt de Laies per a felicitar... i una Eulàlia.
En grec Eulàlia vol dir "ben parlada". M'agrada. El parlar bé és una qualitat que valoro molt i demostra intel·ligència, serenor i seny; tot el contrari dels que s'omplen la boca d'insults i d'estupideses com alguns polítics. Cada dia la diuen més grossa i saben que així arrencaran uns quants vots despreciables tenyits d'anti-catalanisme. La línia del PP no és nova, els objectius són els mateixos de sempre: eliminar-nos culturalment, així de clar, i aquesta vegada ja ho diuen de forma descarada amb la seva creuada (mai millor dit) contra la immersió lingüística a Catalunya.
Em remeto a un post escrit l'abril passat: Seny contra l'odi dirigit.
Foto: "Lost highway" de JRoca

Aquest cap de setmana a l'Institut del teatre de Vic

Momama informa:

els dies 16 i 17 de febrer de 2008

a l'Institut del Teatre de Vic

es representa:

Punxes a la sorra

Punxes a la sorra és la història de dues dones embarassades que han d’abandonar el país degut a l’avanç de les tropes feixistes el gener del 1939. Parla d’un exili forçós i decadent on la lluita per la supervivència i la pugna per uns ideals topaven a la impertorbable sorra del camp d’Argelers. Parla també de la generositat, el desencís, l’amistat, la nostàlgia i de la llum d'una maternitat que arriba massa tard per una però esdevé la vida per a l'altra.

Amb text de Jordi Roca

Direcció de Montse Rodríguez

Interpretació d'Aina de Cos, Marta Esmarats i Marta Pons

Disseny d'il.luminació de Quim Blancafort

Espai sonor de Toni Vilalta

Peça musical de Lluís Soler

Escenografia de Momama

Ajudantia de direcció de Gerard Guix

Entrades disponibles al servei Telentrada en aquest enllaç i a taquilles.
Més informació i fotografies al bloc de Punxes a la sorra.

Un petit cop de mà

Tauler d'anuncis

Avui hem acabat el seminari d'educació física i ha estat més que profitós. Entre els MEF que hi hem assistit hem comentat que aquesta vegada els d'EF ens hem avançat a la resta en el tractament d'aquesta assignatura en la nova llei educativa, de maria res de res, queda clar? que n'aprenguin! Per si fos poc hem fet un bon sopar i ens ho hem passat ben bé. Ara les col·laboracions continuaran entre nosaltres i avançarem més per a una educació física de qualitat, que ningú en tingui cap dubte.

D'altra banda avui faré com els futbolistes i els famosos amb bloc o web; anunciaré coses meves al meu bloc (que per alguna cosa és un bloc personal):
Després de meditar-ho molt he decidit deixar de ser membre de la Guarderia Teatre per raons personals que són unes quantes i que per mi i la meva família són importants. Seguiré escrivint perquè és una cosa que no puc deixar de fer però em desvinculo del grup. No entraré a cap altre grup teatral, almenys no ho tinc previst, simplement col·laboraré amb qui em necessiti i ara a la Guarderia no em necessiten.
Foto: "K-pri K7" de JRoca

H dos O

Faltant vint metres per aparcar el cotxe un esquirol ha sortit del pati de l'escola i ha creuat el carrer uns metres davant meu; per la frenada he comprovat que tot i ser de bon matí estava ben despert, a pocs metres uns quants nens no han vist l'escena, estaven massa entretinguts mirant un pobre gripau esclafat per un cotxe minuts abans. En aquells moments la ràdio anunciava les noves mesures del govern per estalviar aigua i encara al cotxe se m'ha acudit que a la classe de coneixement del medi social podria parlar una mica del tema, és bo parlar de temes que puguin veure a les notícies i que possiblement també siguin tema de debat a casa. Ja a l'escola el tema de l'aigua era tema de conversa entre els mestres que tenen jardí de gespa, no és el meu cas. A l'hora de medi social tocava parlar dels serveis municipals, les funcions de les regidories i l'alcalde i de pas hi he colat el tema de l'aigua. Hem parlat del pantà de Sau (que la majoria han visitat) i de la sequera que cada vegada preocupa més.
- Però Jordi, si ahir va ploure, per què dius que hi ha sequera?
També hem parlat de les mesures que hem de prendre.
- No ens podrem dutxar?
Bé, ha estat força bé perquè en general hi ha molta conscienciació en el tema de l'aigua, a casa han parlat del tema i m'agrada veure com aquesta generació (almenys a Taradell) té molt assumit el tema de l'estalvi d'aigua i sobretot el reciclatge.
Quan he arribat a casa he recordat que encara no havia instal·lat el reductor de cabal d'aigua de l'aixeta que regalaven fa unes setmanes amb el diari del diumenge.
Foto: "Jugant amb el pluviòmetre" de JRoca

Ruta de l'exili

Cap de setmana a cavall entre el Principat i la Catalunya Nord.
Dissabte vam visitar a Perpinyà a l'Antoni Casadellà: un mestre jubilat francès que va néixer a la Maternitat d'Elna l'any 1942. Ens va convidar a casa seva a dinar i vam estar parlant llargament de diferents temes relacionats amb la República, el magisteri, l'obra Punxes a la sorra, el llibre que està escrivint sobre els seus pares exiliats, etc... És un pou de saviesa i un republicà convençut. Ha promès ajudar-nos a promocionar la nostra obra a diferents pobles de la Catalunya Nord, si tot va bé aquest any veurem Punxes a la sorra a Elna mateix.
Al vespre vam tornar a la zona de Darnius, Agullana, la Vajol... una zona de contrabandistes, de secrets, exili i lingots d'or amagats; ja veieu, una zona plena de misteri que sembla que revifa després dels reportatges del 33 i del llibre "El setè camió". Vam fer nit a una casa rural plena d'història on vam tenir llargues converses amb bona gent d'exquisit tracte. No ho tenia previst però els vaig donar un DVD de l'obra, ells que saben de què va el tema de l'exili valoraran millor que ningú el nostre esforç per portar-lo a escena. Un dels temes de conversa va ser l'escola on els fills de la zona aprenen francès com a llengua estrangera, es troben amb el problema que quan van a l'institut allà hi fan anglès i aquests tenen un nivell nul o molt baix, certament és un problema perquè en aquella zona cal saber parlar francès i alhora tenir en compte que l'anglès és la llengua més universal i important per aprendre.
I aquest matí ens hem arribat al coll de Manrella a veure el monument a Lluís Companys i a la resta d'exiliats. Tot seguit hem anat amb una comitiva força nombrosa al Coll de Lli a recordar la ruta que va fer el President fins a l'estat francès, malauradament només tornaria per a ser afusellat. Allà diverses persones desvinculades políticament han parlat i han cantat cançons acompanyats en tot moment per una freda tramuntana, ha estat emotiu. He conegut el doctor per la Universitat de Girona Salomó Marquès que és un expert en el tema de l'exili i en el magisteri de la República, hem estat parlant una estona i m'he compromès a enviar-li el DVD de l'obra. M'ha agradat molt quan ha parlat i m'ha agradat especialment el que ha dit que fa amb els seus alumnes de la UdG, els porta d'excursió per la ruta de l'exili, he pensat que un mestre de la República faria el mateix.
Fotos: "Companys al port de Manrella" de JRoca