L'Aplec de la rosa

A Tona estem de celebració, estem d'Aplec de la rosa a Lurdes i al Castell, i ja en van seixanta-sis! Tota una tradició que va començar en ple franquisme i que perdura en el temps gràcies a l'esforç i al sentiments d'unes quantes persones que ho fan possible. La nostra pubilla, per segon any, s'ha vestit de pubilla catalana amb la roba que ja va portar la seva mare i ha pujat a la carrossa a fer el recorregut pel poble acompanyant a la Roseraire Major; qui sap si algun dia ella ho serà com ho va ser la seva àvia.
Ahir en ple recorregut feia un estudi ràpid de la tipologia de gent que hi havia seguint la festa: hi havia, com no, els tonencs de moltes generacions que des de sempre hi han estat presents. També hi havia els tonencs fills de la immigració andalusa dels anys seixanta i setanta amb els seus fills vestits amb la roba típica catalana, magnífic! I no oblidem el nou flux migratori que els darrers anys ha convertit Tona en un poble de poc menys de 6000 habitants a un poble de més de 8000, em refereixo als nous tonencs provinents majoritàriament de l'àrea metropolitana, em va agradar veure'n alguns seguint la festa. La reflexió a tot plegat és que ens agradin o no les sardanes, els esbarts dansaires i passejades de les carrosses guarnides, el més important és que l'Aplec fa poble i que ser tonenc, com ser català, és un orgull que està a l'abast de qui vulgui ser-ne, vingui d'on vingui.
Foto: "Passejada amb carrossa guarnida" de JRoca

En Sala i Martín i el florido pensil

Ahir dijous vaig escoltar el "Problemes domèstics" de Catalunya Ràdio on en Xavier Sala i Martín va explicar molt bé unes quantes coses d'economia i ho va fer d'una manera molt entenedora. Tot anava bé fins que el senyor economista va començar a parlar de l'escola i del sistema educatiu, va anar al recurs fàcil d'intel·lectualillo de tertúlia (de bar) que és deixar l'escola per terra dient, entre d'altres coses, que l'escola en aquest país no fomenta l'esperit crític i només anem a buscar la memorització de les coses per oblidar-les de seguida després de l'examen, un tòpic una mica gastat, no? si en fot d'anys que es diuen aquestes coses, diria que de l'escola franquista i les llistes dels "reyes godos".
Senyor Sala i Martín, ja sabem que als teus estimats Estats Units sou tan perfectes que tots els alumnes surten amb un nivell educatiu a l'elit mundial i per això el país funciona tan bé que volen estendre el seu "coneixement" arreu del món. En comptes de criticar, sense conèixer l'escola catalana, no seria millor que ens aportés solucions per ser tan llestos i competitius com els americans?
Us imagineu que Catalunya tingués un conseller d'educació que fos economista? .... bé... potser.. tan se val.
Hi fot un fred que pela.
Foto: "All star" de JRoca
Nota: Podeu escoltar l'entrevista a CatRàdio

Engargulladors que ballen rigaton

En aquestes colònies (esportives) a part de passar-m'ho bé practicant caiac, mini-golf, tir amb arc i alguna que altra activitat més amb els alumnes la impressió que m'emporto no és gaire satisfactòria en l'aspecte monitors. Porto uns quants anys anant de colònies cada any i abans de ser mestre havia estat monitor d'esplai per la qual cosa sé de què parlo quan dic que els monitors ( no tots, és clar), van a la llei del mínim esforç i aquí és quan em preocupo doncs estem parlant d'unes estades que per la majoria dels nens i nenes són una oportunitat única a l'any de conviure amb els amics durant tres dies i compartir experiències que recordaran durant molts anys, molts, potser tota la vida. M'agradaria veure quants d'aquests monitors estarien fent aquesta feina en el temps lliure i de forma no remunerada com fan milers de monitors arreu del país en esplais, escoltes i agrupacions; és una tema de vocació, de vocació educativa per ser més exactes.
Aquest matí he preguntat als alumnes quines han sigut les millors i les pitjors coses de les colònies i cap ha comentat com a millors els monitors i la majoria han dit com a pitjor la discoteca de la primera nit, no m'estranya. L'activitat anomenada discoteca consisteix amb un lloc amb una mirrorball, uns quants llums i uns altaveus a volum de discoteca de veritat, és a dir, a un volum poc apte per qualsevol nen de vuit anys. Un servidor, veient que el putu rigaton arribava a extrems de veure nens plorant i demanant anar a dormir, va demanar a la monitora punxa-discos que abaixés el volum i així ho va fer. Cinc minuts després el tornava a apujar per escoltar alguna cançó d'aquestes insuportables que va provocar que més del 70% dels nens deixessin la discoteca, tot plegat molt penós: un mestre-tutor demanant a una monitora abaixar e volum i la noia passant de tot.
"Joves esmaperduts,
gelosos i saberuts,
aixequen les mans enlaire
perquè al fons no els queda gaire."
"Hereus": Kitsch. Kitsch 10
Foto: "Lliteres" de JRoca

Macarrons

Ja he tornat de colònies i em sembla que podria escriure uns quants posts però de moment us deixo amb un clàssic.

3 cosetes

Demà me'n vaig de colònies i m'ensumo que seran divertides doncs hi ha programades un munt d'activitats, ja us diré si supero algun dels rècords d'altres colònies. Després de quatre anys anant de colònies amb tota l'escola les d'aquest any es presenten només amb el cicle mitjà, es nota que treballo en una escola més gran, d'avantatge hi ha el fet que els més grans no explicaran històries de por als petits i això és positiu perquè en teoria podré dormir més, algun any he hagut de dormir en una llitera amb els nens que tenien por.

D'altra banda aquest cap de setmana ha servit perquè es resolgués un dels misteris més ben guardats de la blogosfera catalana; per fi els autors del famós bloc de la Mireia Galindo han sortit de l'armari i ho han fet a COM Ràdio. Escolteu el que diuen en aquest enllaç, us asseguro que val la pena.

I una altra cosa: us deixo el nou vídeo d'Àcid Úric, l'alter ego de l'Oriol Cardona, un company de Ràdio Taradell, concretament del programa "Rock en viu".

Foc, cendra, llum

Diumenge 4 de maig a les sis de la tarda s'estrena "Foc, cendra, llum" de T.H.E. (Tribu Homo Erectus) al vestíbul de la sala La Canal de Tona.
Què és?
Foc, cendra i fum és un espectacle de creació
pròpia amb guió original, però en el qual
s’utilitzen diferents textos de la història
universal de la literatura, ja que la literatura,
amb el seu espai fictici i els seus símbols, és
un dels aspectes claus de l’espectacle. Tot i
que la proposta adquireix un format
pròpiament teatral (degut al seu esperit
paròdic, burlesc, desmitificador,
intranscendent: ¡humà!) la paraula i la seva
força poètica en són l’eix vertebrador. Com
tots els treballs de TribuHomoErectus el
símbol i el ritual són el punt de partida de la
creació artística.
Fotos de la preestrena: Xevi Vilardell
Text extret del seu web

I al final ha petat

Es veia des de feia temps que la manca de treball, de sacrifici, de vergonya i d'humilitat passaria factura a aquesta colla que idolatrem des de petits quan comencem a aprendre aquell himne del club que diuen que és més que un club.
Finalment ha petat: l'any passat ja hauria pogut petar quan van regalar la lliga, quan van fotre pena a la SuperCopa d'Europa amb un bany tàctic del Sevilla, quan van regalar la Copa del Rei perdent 4-0 a Getafe i quan van perdre el Mundial de clubs contra un equip fluixet. Doncs no, no va petar, van continuar amb un equip tècnic de gent que no treballa, gent que no estudia i gent que no s'implica i és clar, els jugadors se n'han aprofitat de valent: ni codi ètic, ni mesures correctives, ni entrenaments, ni compromís amb el club; molta festa, molt golf, molts restaurants cars i molt morro. Els jugadors segueixen ignorant a l'afició amb els seus auriculars a l'orella en els curts recorreguts que van de l'autocar a l'hotel.. de concentració, sí, és clar. Quina falta de respecte que demostren, els hauria de caure la cara de vergonya.
Aires i fums. 7 d'agost del 2007
L'escut. 11 de novembre del 2007
El club de la comèdia. 17 de març del 2008
Por la noche cargamos nuestras pilas. 7 d'abril del 2008
La clau. Youtube: "No va ser un gran futbolista però és un gran treballador"

Llegir per plaer i no per obligació

Cada dimecres els de 3er B tenim una hora de biblioteca i l'aprofitem al màxim. Fa un temps hem establert que durant aquesta hora els alumnes que hagin llegit algun llibre el comentaran a la resta de la classe i tot seguit es farà una mica de debat, ha estat un èxit que no m'esperava, sense precedents com s'acostuma a dir. Cada setmana tinc llista d'espera amb un mínim de cinc comentaris de llibres en una classe de disset alumnes. La setmana passada aprofitant que era Sant Jordi vam fer nou comentaris de llibres i ja hi ha alguns nens que després de la posada en comú es passen els llibres entre ells i podria dir que els devoren, comencen a sentir la necessitat de llegir per plaer i així ho manifesten en les exposicions públiques que fem. Alguns alumnes em demanen comentar un llibre cada setmana, n'estic molt content perquè també comencen a dominar el fet de parlar en públic amb una correcció i un posat que fan goig.
Us concreto el TOP 5 de les preguntes que fan més al comentarista:
- T'ha agradat? Per què?
- Creus que és adequat per a la nostra edat?
- De quin gènere és?
- Ens el recomanes?
- Fa riure? fa plorar?
Us asseguro que les respostes valen molt la pena.
Foto: "Les sabates, sobre els mitjons" de JRoca

Taronges de la Xina

A la classe de P5 els alumnes s'havien de dibuixar, va ser divertit utilitzar tots els colors i arrugar els papers una mica; com és habitual no s'estaven gaire quiets i va haver-hi petites baralles per la possessió dels colors. La Laia acabava d'arribar de la Xina on va ser adoptada per una família catalana, era una nena molt atenta i de seguida va començar a dominar la nostra llengua. El dibuix de la Laia era semblant als altres però en comptes de fer dues grans rodones desiguals que feien d'ulls ella va dibuixar-se amb dues ratlles gruixudes. Quan la majoria ja havien acabat de dibuixar-se, la Laia va veure que era l'única que tenia dues ratlles. Sense pensar-s'ho gaire va agafar amb força el llapis i a sobre de les dues ratlles gruixudes va dibuixar dues grans rodones desiguals.
Nota: Aquesta anècdota és real, me la va explicar fa un temps una ex-companya de feina que és mestra d'infantil, el nom de la nena és inventat.
Foto: "Mirall màgic" de JRoca

Eixavuiro umbilicus est

Com a creador i administrador del Fòrum MEF de tant en tant he d'anar esborrant missatges comercials on intenten vendre des de Viagra fins a Rolex a bon preu, tot plegat molt típic dels fòrums d'Internet i del correu electrònic. Avui però, al fòrum ha aparegut un missatge si més no curiós d'anàlisi signat per una tal Anaya:
"Que mierda de página.Solo sabéis miraros el ombligo. Ponerlo esn castellano y no en vuestro dialecto"
Bé, podria contestar però no seria picar ferro fred?
Foto: "Eixavuiro" de JRoca

Orgull

Si hi ha un grup català que des de sempre he tingut al costat aquest és sens dubte Kitsch. Segueixo la banda banyolina des del primer disc i no els he deixat d'escoltar mai. La primera experiència en el directe de Kitsch es remunta al sis d'octubre del 1990 en un mític concert a l'antiga Campsa de Vic quan un servidor tenia 15 anys. Avui puc dir que és el grup que he vist més vegades en directe, me n'he perdut ben pocs i en tots els concerts a Osona i rodalies sempre hi he vist la mateixa gent, gent que com jo hem estat i seguim fidels als Kitsch encara que passin els anys i passem de ser uns xitxarel·los a uns hipotecats pares de família amb monovolum. La samarreta negra amb el logo ha passat a tenir un color grisós però encara la porto amb orgull perquè orgull és el que fa falta per escoltar aquest grup, i "Orgull" és un tema del seu darrer disc que tinc des d'ahir.
Foto: Portada de Kitsch 10.
Font: www.kitschmusic.com

Pseudopoema de Sant Jordi sense gaire gràcia (ni estil)

La pilota que van penjar a l'hora del pati d'un dia d'hivern ja està recoberta de fulles.
La pluja ha accelerat l'assimilació de l'element indonesi a l'arbre de manera que ja en forma part. D'aquí un temps potser algun ocell en farà un niu d'alt standing amb aroma de cuir i plàstic rebentat.






Fotos: "Pilota penjada: 1/4/08 i 22/4/08" de JRoca

Monòlegs i Lliris d'una primavera

Ahir a la tarda vam estar al local de la Guarderia Teatre gravant un monòleg pel 3er concurs de monòlegs humorístics del 9TV i Fundació Caixa de Manlleu 2008. El monòleg, que ja tenia escrit des de feia quasi un any, es titula "El nou ordre mundial" i és interpretat per l'actor de la Guarderia Teatre Xevi Canet. Si passem a les semi-finals el monòleg s'interpretarà en directe pel 9TV la tercera setmana de maig, a veure si hi ha sort com fa dos anys, seguiré informant. També estic a l'espera d'un altre monologuista (d'un altre grup teatral) que està estudiant un altre monòleg meu, potser aquest any n'hi haurà dos de meus, seria fantàstic passar a semis amb els dos, els dos actors són molt bons.
D'altra banda avui us vull recomanar un disc que m'he comprat per mil peles a Internet. Es tracta d'un disc de debut (i mort) d'un grup osonenc que es va dir Lliris i que va sorgir l'any 95. No van tenir gaire repercussió tot i la qualitat del seu cd, una llàstima, les lletres de les cançons són impressionants, si no us fa por gastar-vos mil peles compreu-vos aquest disc i ja en parlarem. Els Lliris van tenir la mala sort d'enganxar la baixada de l'anomenat rock català de principis dels 90, en aquells temps sortien grups com xurros i la qualitat general va baixar de tal forma que molta gent se'n va cansar, molta gent va començar amb prejudicis i etiquetes comunes a tots els grups que cantaven en català i això va fer molt mal. Per sort actualment hi ha grups que canten en la nostra llengua que no tenen res a envejar a cap grup a nivell, com a mínim, europeu.
Foto: "Lectura al llit" de JRoca

Mar de boires

De bon matí a Tona hi havia un bona boira, sí, d'aquelles que donen la fama a la Plana de Vic. Arribant a Taradell me n'adono que tinc els llums encesos i no fa falta.
Quan pujo a la classe l'espectacle és fabulós: tota la plana sud està coberta per una capa blanca d'on sobresurt el magnífic turó del Castell de Tona com si es tractés d'un vaixell enmig d'un mar de boira.
Al llarg del matí la inversió tèrmica va treballant i movent la boira, a l'hora del pati ja no en queda, ara a més del turó es veu una part del meu poble.
Des de la finestra avui he tornat a veure un gaig al pati de l'escola, els seus colors es fan mirar però l'ocell és vergonyós i no es deixa veure gaire. La pluja que fa uns dies que cau sembla que ha tornat les coses a la normalitat, almenys això sembla per unes setmanes.
Ara estic mirant el reportatge d'en Tomàs Molina sobre l'aigua i penso que tenim sort de tenir una televisió pública com TV3 que ens explica de forma tan intel·ligent i didàctica temes vitals com l'estalvi de l'aigua.

Ràdio, teatre, karaoke, ballaruques i lectures

Cap de setmana de poc descans:
Dissabte al matí em van convidar a una taula rodona i entrevista a Ràdio Taradell dins dels actes del 25è aniversari. A l'entrevista vaig repassar la meva trajectòria des del 1994 i a la pregunta de sobre nous projectes ja vaig deixar anar que m'interessaria fer un programa infantil com a experiència escolar dins de la sisena hora, tot això no només depèn de mi però m'agradaria molt, ho vaig deixar anar, a veure si hi ha sort i el projecte surt a la llum.

A la tarda em van convidar a l'assaig general d'una obra que s'estrenarà el proper 4 de maig a les 18h a la sala La Canal de Tona. "Foc, cendra i fum" és el nom d'aquesta experiència de petit format del grup teatral Tribu Homo Erectus (THE) amb coproducció de la Guarderia Teatre. Per definir una mica de què va us podria dir que és un recorregut per la història de la literatura universal en relació als ritus de l'homo erectus, ja us anuncio que no és una obra fàcil però que val la pena. Més informació al seu web.

Al vespre sopar de colla amb karaoke inclòs: Demano disculpes públicament a en Thom Yorke per la meva interpretació de Creep i dono les gràcies als assistents per no fer ús dels seus telèfons mòbils per gravar-la.

Matí de diumenge després de dormir poc: em van convidar, com cada St.Jordi, a l'exposició de l'escola Joan XXIII de Balenyà on vaig treballar entre el 2000 i el 2003 i avui hi hem anat amb la família sencera, la majoria d'ex-companys encara no havien vist la pubilla. Ha estat molt agradable i passejar per l'escola m'ha portat molts records, m'han explicat alguns projectes que tenen en ment i ja m'han agafat ganes d'apunta-m'hi però ara em dec a una altra escola.
Tot seguit animació infantil a Masies de Voltregà amb "Jordi Patxeco i la colla". La pubilla s'ho ha passat molt bé tot i que en un principi no sabia ben bé de què anava la cosa, en Jordi Patxeco s'ha encarregat de fer moure el cos de la gent i la pubilla ha acabat aplaudint en el que ha sigut la seva primera experiència en animació infantil.

I demà dilluns reunió per decidir els guanyadors del concurs Escric 2008 de l'escola, en el meu primer any he format part del jurat.

Foto: "La bassa de la Canal es mostra receptiva a la pluja que ha de venir" de JRoca

Ha plogut força, no creieu?

Fotos: "Gairebé ple" de JRoca setembre del 2006

Pendents del cel

Aquesta tarda ha fet un temps ben curiós a Taradell, hi ha hagut un bon xàfec, una bona estona de sol i molt de núvol, tot ben barrejat; suposo que el vent que bufava ha fet que els núvols no s'estiguessin gaire quiets i per això la visita pluvial ha estat minsa pel que fa als ansiosos litres per metre quadrat. A les quatre els meus alumnes estaven a punt de fer anglès i abans de deixar-los perquè tenia una entrevista amb uns pares els he dit:
- Heu vist quin dia? hi ha una mica de pluja i una mica de sol, fa el típic dia d'Arc de Sant Martí..
En acabar la frase mitja classe s'ha acostat ràpidament a les finestres a la recerca del bonic fenomen però no hi ha hagut sort. A les cinc la mestra d'anglès m'ha comentat que no paraven de mirar per la finestra, demà em diran que els he enganyat i jo els diré que això de l'Arc de Sant Martí és un fenomen ben capritxós que no sempre surt quan se suposa que ha de sortir.
Foto: "La torre i la lluna" de JRoca

El bloc de les Pinediques

A l'escola engeguem un bloc d'Internet i se'ns ha acudit fer-ho el 23 d'abril, ja ho sé, en aquest país les dates d'inauguracions oficials són Sant Jordi o la Diada, què voleu que hi fem, són dates ben boniques i fàcils de recordar. Per començar a donar a conèixer el bloc demanem a les famílies que responguin una enquesta-concurs sobre la portada que presidirà el bloc fins l'any que ve. Jo aquest any no sóc ni coordinador d'informàtica ni tan sols estic a la comissió però com que em coneixeu una mica sabeu que sóc el màxim responsable de la introducció del bloc, no sé d'on treuré hores...
El bloc de les Pinediques de Taradell

La llengua de les papallones

Avui a la fila d'entrada a les nou se m'ha acostat un alumne i m'ha ensenyat una ala de papallona trencada de grans dimensions, una d'aquelles de les grans papallones amb "els ulls" grossos a l'ala i de colors macos. Entrant a l'aula hem anat a buscar el microscopi i un per un l'hem observada amb detall, els de la classe del costat s'hi han sumat després.
La pregunta és: hem perdut una estona de llengua que era l'assignatura que tocava o hem guanyat una estona de vivències fora del currículum escolar?
Ahir era 14 d'abril i a l'escola actual és només una data marcada amb guix a la pissarra , el meu més sincer record pels mestres de la República.
Salut i República

Vint-i-cinc anys de Ràdio Taradell, una de les emissores locals històriques del país

I avui diumenge he assistit a la presentació d'un nou llibre on hi he col·laborat una mica, es tracta del llibre "25 anys sense parar" de Laia Miralpeix (El 9 Nou) i Marc Güell (Rac1) que ha estat presentat per l'Albert Om dins dels actes del 25è aniversari de Ràdio Taradell. El llibre explica un munt d'històries sobre aquests 25 anys i el parlament de l'Albert Om ha estat simplement genial, com es nota que és un comunicador de cap a peus, ha sabut combinar l'emotivitat i el sentit de l'humor de manera senzilla i alhora ha enganxat el públic amb la seva simpatia. També ha explicat anècdotes com la retransmissió amb una tele petita de la final de la Copa del Rei de futbol del 83 amb botifarres del Schuster incloses! una altra anècdota que ha emocionat ha estat el desplegament informatiu de l'emissora en els incendis de l'estiu del 83 on es va cremar part del terme municipal de Taradell, aquells dies Ràdio Taradell va estar a l'alçada del que s'espera d'una emissora municipal que és una de les històriques del país.
Pel que a mi respecta he estat encantat de retrobar-me amb amics de fa molts anys com en Mariano Coma i l'Isabel Campos que va ser qui em va guiar en el món de la ràdio ara fa uns 13 o 14 anys i compartir taula amb gent interessant que ha parlat de música i de ràdio. Tots hem coincidit amb la màgia que té la ràdio que fa que no ho poguem deixar fàcilment. Del llibre, que he de llegir amb atenció, m'ha sorprès molt la foto de la portada on hi surto parlant pel micro en una instantània que calculo deu ser de l'any 2000 o 2001.
Després de l'entrega anual de premis de programació el grup local Gottic ha representat l'obra de teatre "La guilla" d'en Toni Casasses amb qui vam fer un dels programes històrics entre el 96 i el 98: "L'hora de la família Cabres". En aquell programa d'humor vaig fer els meus primers guions de ràdio tot i que els guions d'en Toni eren molt millors, tants anys després m'agrada veure que els dos continuem fent guions humorístics, bé, els tres doncs el meu germà que també formava part del programa també en fa en el seu bloc. Avui més d'un i més de dos ens han animat a continuar amb "L'hora de la família Cabres", just deu anys després del darrer programa, em temo que no podrà ser però ens ha animat sentir que va ser un programa tan estimat.
Foto: "Tresors a la ràdio" de JRoca

Cels de zafir

Ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre que ha de ser un dels llibres de l'any: Cels de zafir, les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils de l'Eduard Sallent. L'autor va explicar, a la llibreria "Muntanya de llibres" de Vic plena a vessar, que els seus primers llibres van ser escrits per necessitat i aquest ja el va fer per plaer. Pel títol haureu vist que es tracta d'un llibre de muntanya, d'himalaisme per ser més exactes, però no us espanteu si no sou escaladors o aficionats a l'alta muntanya doncs l'estil de l'Eduard entra a tothom i així ho va demostrar amb la seva opera prima "Mentre hi hagi llum". Amb el seu primer llibre on explica en primera persona l'ascensió al Nanga Parbat (8125m) és capaç de provocar en el lector una sensació molt difícil d'explicar en paraules, en el meu cas hi va haver moments que em va arribar a provocar una espècie de vertigen de trobar-me enmig d'una ascensió tan complicada i accidentada en un lloc tan remot, i aquesta és una de les claus de "Mentre hi hagi llum", un llibre que pot enganxar a la gent que com jo no som aficionats a l'alta muntanya o a l'escalada. Amb "Cels de zafir" l'Eduard ha recollit els testimonis dels millors escaladors nacionals i "ha fet d'altaveu", com ell mateix va explicar ahir, de molts fets i anècdotes que no havien sortit a la llum fins ara, ho fa amb un estil proper i original que defuig dels clàssics llibres d'escalada buscant el cantó més humà dels alpinistes, em sembla que no m'equivoco si dic que hi haurà un abans i un després d'aquest llibre.
Foto: "La presentació de Cels de zafir" de JRoca
Ampliació: El 9 Nou
Més informació sobre el llibre

El moment que no surt mai a les cançons

Anant a treballar avui he estat escoltant Mishima en comptes de la ràdio i això ha fet que tot el dia tingués al cap la melodia de "No et fas el llit", una cançó que considero que està per sobre de moltes coses, em té hipnotitzat.
Ara escolto a tot volum el Murray Street i comença a ploure, veig que hauria de fer-ho més sovint.
M'adono que el bloc ha arribat al tercer aniversari i penso en el que ha canviat la meva vida en aquests tres darrers anys. Les dues decisions més encertades que he pres en aquest darrer milenar de dies han estat per aquest ordre: ser pare i canviar d'escola.
Foto: " Les meves dones al pantà de Santa Fe" de JRoca

La tortuga Tuca

A la classe de 3er tenim una tortuga que es diu Tuca, és política d'escola que cada classe tingui algun animal i nosaltres vam escollir la Tuca, altres classes tenen des de peixos a conills o hàmsters. Aquest és el vuitè curs seguit que sóc tutor i no m'havia trobat mai amb animals a l'aula i tenen coses positives com la responsabilitat que els alumnes agafen vers aquests però no cal dir que no deixen de ser animals engabiats amb una vida solitària i trista. A l'aula també tenim unes alzines petites que van créixer a partir d'uns aglans que els nens van plantar a una torratxa l'any passat, les reguem de tant en tant i als alumnes els fa il·lusió perquè han vist l'evolució de la vida, en aquest cas vegetal, des de la llavor a l'arbre, bé arbret.
Avui l'encarregat no ha donat menjar a la Tuca i quan han marxat a la una li he donat quatre gambetes i he aprofitat per la gravar-la amb el mòbil, el soroll de fons ve del passadís i del pati, tenia la porta i la finestra oberta.

Què vols ser quan siguis gran?

Avui a classe parlàvem dels sectors del treball; us en recordeu d'allò del sector primari, secundari i terciari? els he preguntat què volien ser quan siguin grans i de les respostes en trec algunes conclusions:
- Fa temps que no fan "Veterinaris" per la tele.
- Bomber?, astronauta (rimador?), futbolista? tòpics en hores baixes.
Els he dit que em diguessin quines creien que eren les coses bones i dolentes de cada feina i les nenes que han dit que volien ser mestres de guarderia no trobaven res dolent a la professió.
- Vinga, farem una prova-joc. Que vinguin les que volen ser mestres de guarderia. Ara tots els altres us heu d'imaginar que sou nens i nenes d'un any i mig i les mestres us atendran, ja podem començar.
No cal que digui que hi ha hagut una disbauxa que ha fet que al cap de trenta segons s'hagi acabat la prova-joc. Tot seguit les nenes m'han mirat i una m'ha dit:
- Ara entenc perquè has dit que era complicat...
Com admiro les mestres de l'escola bressol de la pubilla!
Foto: "Mirada juganera" de JRoca

"Por la noche cargamos nuestras pilas"

He descobert un dels problemes del Barça i intentaré parlar amb algú del cos tècnic per aportar el meu granet de sorra a l'equip, espero no trobar-los massa enfeinats...
Bé, la meva teoria és que jugant a les 21h d'un diumenge el més normal és que juguin adormits i la piloteta no els vulgui entrar, m'explico: a aquesta hora els jugadors acostumen a dormir o ja van amb el pijama. El rigurós codi intern de Rijkaard fa que els jugadors se'n vagin a dormir entre les 21:30 i les 21:45 sens falta cada dia i és clar, quan han de rendir entre les 21h i les 23h el cos no hi està acostumat doncs a aquestes hores dormen o estan en preparació de la son.
Una altra raó del baix rendiment és l'obligació de Rijkaard de fer-los estudiar les jugades del rival i les pròpies d'estratègia, us hi heu fixat que sempre porten els auriculars de l'Ipod a l'orella? els més "hipòcrites" (que volen que el Barça perdi) diran que escolten música però la realitat és que estan escoltant les jugades gravades pel gran estratega Neskeens: cada partit és estudiat al mil·límetre i les jugades d'estratègia són el pa de cada dia, amb tanta pressió tàctica no ens ha d'estranyar que els jugadors rendeixin tant poc, són humans i no el Deep Blue!
Solució: jugar a les vuit de matí que és una bona hora ja que és quan els jugadors porten una estona desperts per assistir als entrenaments matinals imposats per Rijkaard i el seu equip, ah, i una altra cosa, que els deixin sortir una mica de tant en tant que entrenar vuit hores al dia no ha de ser bo.

Festes amb estil

Malbaratament lúdic de l'aigua

Jo, Jordi Roca i Font, major d’edat, de professió mestre de primària, amb domicili a Tona, província de Barcelona.

Exposo

Que el dia 2 d’abril del 2008 vaig comprar una ampolla d’aigua destil·lada envasada per fer un fórmula barrejada amb sabó amb la intenció de jugar a fer bombolles. La fórmula va anar bé per re-omplir la petita ampolleta model imitació Disney (Ànec Donald) comprada a un basar oriental per 75 cèntims d'Euro. D'aquesta manera exposo que no vaig utilitzar aigua de boca per re-omplir l'objecte en qüestió.

Demano
Que se'm retiri la multa de 480,93 € per malbaratament de recursos hídrics per activitats lúdiques en època de situació d'emergència nacional. El veí que em va denunciar em té mania perquè el meu FordFi és més maco que el seu cotxe.

Adjunto com a proves a l'annex

1- Factura on es veu que vaig comprar l'ampolla d'aigua destil·lada (marca blanca) a l'establiment d'inicials BP.
2- Vídeo demostratiu en el que es veu la meva filla gaudint de les bombolles.
3- Pàgina web on mostren com fer la fórmula de les bombolles i aconsellen fer-ho amb aigua destil·lada i no de boca.
4- Fotografia de la banyera de casa en la que es veu en el seu interior una galleda model "basar xino" amb el mànec trencat de tant reutilitzar l'aigua per regar les plantes.
5- Fotografia del meu jardí en la que es veu que no tenim ni piscina ni gespa i les plantes són autòctones, també es veu un petit cactus que no reguem mai.
6- Declaració jurada de l'alcalde de Tona on exposa que sóc bon ciutadà i que una de les meves màximes és fer bandera de les 3 R: Reciclar, re-utilitzar i en el cas que ens ocupa re-omplir. A la declaració s'hi apunta també la regidora de medi ambient i un paio de la brigada municipal.

Escrivint, llegint i dormint poc i malament

Aquesta setmana està sent dura doncs la pubilla s'ha llevat cada matinada cridant i plorant: un dia a les cinc, un altre a les tres i ahir a les quatre, a veure avui, suposo que toca a les sis. Ja ens havien dit que els ullals són així, quan han de sortir fan més mal que la resta de dents. El problema d'aixecar-se de matinada és que durant el dia es noten les seqüel·les en forma de son.
D'altra banda la setmana està sent fructífera pel que fa a la meva vessant farandulera: he escrit el pregó per la Festa Major d'estiu 2008 de Tona que representarà el grup Tona78-Talia i he enllestit un monòleg pel concurs de Caixa de Manlleu i el 9TV. Ara es gira feina pels assaigs i en el cas del monòleg per la gravació abans de final de mes per entrar al concurs. També tinc dos monòlegs més a la recàmera per si algú s'anima a representar-los, jo només els escric, no tinc fusta d'actor.
També m'ha arribat una nova tramesa dels llibres de l'escola republicana amb un llibre (a la foto) que em feia especial il·lusió, n'havia sentit a parlar quan em documentava per escriure Punxes a la sorra i ara ja el tinc als dits.
Foto: "L'auca del noi català, antifeixista i humà (1937)" de JRoca

El món al revés

Passejant pel parc, sortint de l'escola bressol o simplement fent una ullada al carrer em pregunto si sóc un antisistema perquè no fumo i si ho fes mai se'm passaria pel cap fer-ho davant de la meva filla o altres nens. Els paquets de tabac han canviat la inscripció per una que diu "Era broma: fumar no perjudica els teus fills, fuma, fuma, que els va bé!" ? és que no m'explico com pot haver-hi tants pares que prefereixen el plaer que els aporta el tabac a la salut dels seus fills, no ho puc entendre. Fa un temps vam tenir la pubilla amb problemes respiratoris (va estar hospitalitzada i tot) i el pneumòleg el primer que ens va dir és si som fumadors o la pubilla està en contacte amb el tabac d'alguna manera, ens va dir que un percentatge altíssim de problemes respiratoris es solucionen simplement allunyant a les criatures dels tabac.
- Jordi, tot això ho dius perquè no has fumat mai, si fumessis o fossis ex-fumador no series tan radical..
- Ah, resulta que el radical sóc jo, em sembla que demanar allunyar els nens del tabac no és una postura radical, diria que és una postura lògica.
- Si fumessis també ho faries davant de la teva filla.
- M'estàs dient que canviaria la meva escala de valors si fos fumador?
- No em parlis d'escala de valors, estem a l'aire lliure i no faig mal a ningú. Jo fumo perquè m'agrada, em relaxa i em sento bé, i si ho faig davant dels meus fills és perquè em dóna la gana, també els toca el fum dels tubs d'escapament i les radiacions del microones i ningú va amb lleis estúpides a prohibir-ho, no? doncs ja està, no ho pots entendre tu.
- Ja ho post ben dir, no ho puc entendre.

Slastic i la traductora de P3

La mare magrebina va arribar a l'entrevista acompanyada de la seva filla petita de P3. En Jordi les va fer entrar i després de seure va començar el que havia de ser una entrevista entre una mare i un mestre tutor:
- Vols que et parli en català o en castellà?- la cara de la mare era de no entendre res- ¿te hablo en castellano o en català?
- Bien, bien..
En aquell moment en Jordi va entendre que certament la mare no entenia ni un borrall de català o castellà i que havia portat la seva menuda de P3 per fer de traductora. La mare va començar a parlar en el seu idioma a la petita i aquesta no deia res a en Jordi.
- Fatima (no Fàtima), què diu la mare?
La Fatima no deia res, tenia vergonya.
- No m'ho vols dir?
Seguia sense dir res.
- Diga-li a la teva mare que la Malika ha de llegir més a casa.
La nena no li deia res i la mare mirava a en Jordi somrient, la situació ja passava de surrealista. La mare tot seguit li preguntava a la nena què li havia dit en Jordi i la Fatima responia una sola paraula, en Jordi va insistir:
- Aneu a la biblioteca de vegades?
- Sí - contestava la Fatima.
- I agafeu llibres?
- Sí.
- Molt bé, diga-li a la mare que la Malika ha de llegir més.
La Fatima seguia sense fer de traductora i en Jordi va començar el repertori de gestos propis del Tricicle i vocabulari de Tarzan.
- Llibres, libros, a la biblioteca, bé, llegir molt, molt bé...
La mare somreia:
- Sí, sí..
Uns segons després els moments incòmodes van augmentar fruit de la incomunicació:
- La Malika es porta bé, molt maca, diga-li Fatima.
Aquesta vegada li va fer cas, la mare va somriure. En Jordi es va aixecar i elles també, van quedar per parlar per un altre dia amb una traductora professional que va per les escoles. Sortint de l'aula, amb gestos, en Jordi li va fer entendre a la mare que el te que havia portat amb les pastes típiques del Marroc pels mestres el dia de l'aniversari de la Malika era un detall maquíssim i boníssim.
Nota: Els noms estan canviats, la història és real.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea II" de JRoca

El refugi 307 i la memòria històrica

Ahir vam visitar el refugi 307 tocant la falda de la muntanya de Montjuïc. Aquest refugi, com tants d'altres, va ser construït per nens i persones grans que van quedar a la rereguarda durant la guerra civil. La visita va durar uns quaranta minuts i va ser explicada per un guia amb molta passió per la nostra història per la qual cosa ens va saber transmetre perfectament tots els coneixements sobre el refugi, la resta de refugis, els bombardeigs i el conflicte bèl·lic que ens va portar a quaranta anys de feixisme. Entre el grup de visitants hi havia gent gran que explicava amb pèls i senyals algunes de les sensacions que van patir quan eren petits, no van faltar ulls entelats. De seguida vaig pensar que molts nens i joves d'aleshores no han tingut l'oportunitat de veure el que s'està fent ara per la recuperació de la memòria històrica; fa trenta anys que va morir el dictador i tot just fa poc temps que es comencen a recordar uns fets que van colpir a tanta gent, molts no han viscut prou per veure-ho, trenta anys són molts anys.

I què dir de l'enginyer Ramon Parera que va ser dissenyador i supervisor de les obres de centenars de refugis? avui en dia ningú en sabria res si no fos per un reportatge al Trenta Minuts. Tot molt típic del nostre país: en Ramon Parera no té ni un carrer, ni una plaça amb el seu nom, ni un parc, ni tan sols un petit passatge; us posaria un enllaç a la Viquipèdia però ni això, tot molt típic del nostre país. Quanta gent està viva gràcies a en Ramon Parera?

El teatre, l'escola, l'Educació Física i l'Emili Teixidor

Ahir vaig assistir a la xerrada-col·loqui "El teatre com a eina educativa" a càrrec d'Emili Teixidor a l'Institut del Teatre de Vic dins dels actes del dia mundial del teatre. Hi vaig anar com a mestre aficionat al teatre esperant aprendre alguna cosa i compartir amb altres mestres les experiències teatrals a l'escola però la cosa no va anar com em podia esperar, la xerrada va ser decepcionant en el sentit que no em va aportar res. Es va parlar de teatre, de joves que fan teatre, de nens que fan teatre però a l'hora de la veritat els mestres que estàvem allà poc vam aprendre per aplicar a les nostres classes. Jo crec que l'error va ser de plantejament de la xerrada o de títol potser, amb un títol així el més normal és esperar alguna cosa més. De l'Emili Teixidor també n'esperava més, em va deixar de pedra amb un comentari que va fer sobre l'educació física escolar que val més que no reprodueixi, simplement diré que la imatge que tenia d'aquest respectat escriptor em va canviar del tot. Entre el públic es van fer diverses aportacions com experiències que es porten a terme en algunes escoles i jo vaig explicar el que fem a la meva escola on hem incorporat dins de l'horari lectiu una sessió de teatre setmanal: la sisena hora també pot donar coses bones. Entre el públic es va dir també que a les facultats de magisteri s'hauria d'ensenyar teatre als futurs mestres i també expressió oral; veig que anant a la UAB vaig tenir sort amb l'alt nivell que s'imparteix en expressió corporal i amb una assignatura d'expressió oral. Sortint vaig estar parlant amb dues mestres sobre aquestes experiències i vaig manifestar cert optimisme dient que hi ha escoles que es mouen i innoven en aquests aspectes i que de ben segur cada vegada més escoles s'apuntaran a reconèixer el valor de l'expressió corporal i el teatre.
Al bloc d'en Gerard Guix també hi ha un post sobre aquest tema.
Llegiu també: "El teatre per aprendre a ser" de Marta Esmarats.
Foto: "El papa surt a la Revistona" de JRoca

Dilema a la biblioteca?

En un curs que fem sobre el foment de la lectura va sortir el tema dels clàssics que no poden faltar a les bibliotques escolars. Sembla ser que a les biblioteques italianes tenen el "Pinotxo" com a llibre diguem-ne nacional i se suposa que a cada país tenen els seus clàssics imprescindibles. Al nostre país hi ha clàssics de molts gèneres i en el món del còmic va sortir el nom d'en Massagran, el personatge creat per Josep Maria Folch i Torres l'any 1910. Quants catalans hem crescut amb en Massagran? jo me'ls he llegit tots i en tinc un bon record i com jo un munt de conciutadans nostres. Bé, partint que en Massagran és un clàssic nacional vol dir que l'hem d'incorporar a les nostres biblioteques escolars? ho dic perquè si analitzem les aventures africanes del nostre heroi veurem que en Massagran és un personatge més que racista i aporta uns valors molt allunyats a la convivència entre cultures que fa uns anys que estem fomentant. Ja sabem que a principis de segle passat les coses eren i es veien de forma molt diferent però en ple segle XXI és indubtable (crec) que en Massagran no aporta valors positius almenys en aquests aspectes. Els lectors adults saben llegir les aventures d'en Massagran amb perspectiva d'entendre el temps històric en el qual van ser escrites però ho saben fer els menuts lectors? el dilema està servit...
Foto: www.tarragona.cat

Twitter: Al sofà una estoneta davant de la tele

Torno del partit setmanal de futbol sala i al sofà miro una mica la tele. A TV3 la Terribas entrevista a en Josep Benet (l'any passat) i quedo admirat per la manera de parlar d'aquest home que ens ha deixat avui mateix, és un plaer escoltar-lo.
Durant els anuncis faig zàpping i em topo amb els "Serrano" a Tele5, quina pena, ho miro una mica i com sempre els alumnes ridiculitzen els seus professors i professores, van a l'institut a fer gambirotades i a llligar, estudiar no "mola", no m'estranya que als instituts hi hagi tants problemes amb els exemples que ens donen algunes sèries que d'altra banda tenen una audiència espectacular i una legió de seguidors fidels.
Arribo al 3-24 i diuen que el jugador del Sevilla Maresca ha estat sancionat amb 4 partits per l'agressió a Agüero. Ahir mateix el reincident Maresca deia que el primer que va fer quan va acabar el partit és demanar perdó a l'argentí, em vaig indignar quan va recalcar que això era una cosa que havien de saber els nens, el que penso jo és que els nens no han ni de veure aquests personatges ni escoltar-los i que Comitè de competició hauria de sancionar amb més de 4 partits les actituds d'aquest tipus i més amb jugadors amb historial d'expulsions com és el cas. Ja que hi som també penso que en Puyol hauria de ser sancionat per l'entrada criminal que va deixar fora de combat el jugador del Valladolid Llorente, no s'entén com un jugador com ell ha de recórrer a fer això, deu ser que la manca d'entrenaments seriosos fa que aquest tipus de jugadors perdin la forma física i es dediquin a repartir llenya.

Educació Física vs oci amb activitat física

Un interessant bloc d'EF es fa ressò que al Regne Unit cinc escoles han començat a fer classes d'EF amb la consola de Nintendo Wii. En el darrer seminari que vam fer d'EF vam parlar de les TIC i l'EF i a cap dels assistents se li va acudir aquesta iniciativa tan peculiar, i mira que en van arribar a sortir de coses!.
Bé, d'entrada hauríem de definir quins objectius es pretenen amb la introducció d'aquest element i en el cas britànic sembla ser que la cosa va per la reducció de casos d'obesitat. Partint d'aquí i partit també que aquesta vídeoconsola altament addictiva té jocs on es sua de valent podem afirmar que amb la Wii es fa activitat física. La pregunta és: pel sol fet de fer activitat física (que no esport) podem aplicar-la a les sessions d'EF? la meva resposta va encaminada al No. Com a MEF de seguida que sento a parlar d'alguna cosa nova que es pugui aplicar a l'EF penso en l'organització que pot comportar i en aquest cas estem parlant d'una inversió econòmica molt gran a més de la introducció d'un element irreal, virtual o com en vulgueu dir que "enganya" sobre dels moviments que pugui fer posem pel cas una pilota de tennis, hem de tenir els nostres alumnes davant d'una pantalla en comptes de tenir-los en una pista poliesportiva? han de tocar un comandament en comptes del tacte d'una pilota? tens la mateixa sensació encistellant en una cistella real que en una feta per ordinador? no fotem!. No estic en contra de la Wii, de fet hi he jugat i és molt divertit, però no barregem les coses: una cosa és l'EF i una altra l'oci que qualsevol persona pugui tenir a casa seva.
Els defensors de la iniciativa afirmen que és molt motivant pels alumnes, malament van els MEF britànics si no són capaços de motivar els seus alumnes, no?.
També és motivant el Messenger i que jo sàpiga (encara) no es fa servir en les classes de llengua...
Per cert: el bloc ha passat les 30.000 visites.
Foto: "Suc de maduixa regalimant" de JRoca

No és veritat que estic millor

Ha estat una setmana ben estranya sobretot per la neu caiguda ja en primavera.
Una de les millors sensacions que vaig tenir va ser la de notar l'escalfor de la llar de foc encesa mentre a fora nevava de nit, va ser bonic obrir la porta del jardí i escoltar la neu com queia suaument, diria que fa un so característic, un so de neu suposo. Una altra de les sensacions agradables va ser conduir de nit mentre nevava i al cedé del cotxe sonava "Miquel a l'accés 14".
Aquest matí el pluviòmetre no marcava gran cosa, estava ple de pedretes que la pubilla hi havia ficat feia molts dies, dies de sequera intensa.
Foto: "La neu mulla" de JRoca

La xuleta d'en Nadal

El diari esportiu Marca en la seva edició digital mostra com el tennista mallorquí Rafa Nadal s'apunta a la mà una xuleta que posa: "posició, valent, concentració, bolla alta". En la redacció de la notícia esmenten que valent en espanyol significa "agresivo", tot curiós, jo diria que vol dir "valiente".
Bé, fins aquí tot normal, sembla ser que el tennista per concentrar-se millor en el joc s'escriu això a la mà, és una mica sorprenent però cada esportista té les seves manies, no?
Resulta que al diari Marca els usuaris registrats poden escriure comentaris de les notícies i el que hauria de ser sorprenent (però que no ho és veient el panorama) és que alguns lectors critiquen que Nadal escrigui aquestes paraules en català-mallorquí. Alguns comentaris diuen que el fet d'escriure-ho en mallorquí li resta "orgullo español" al tennista, veure-ho per creure-ho..
Foto: Marca digital

La setmana del pare

Aquests dies el papa té festa perquè és mestre i se'n va a dormir molt tard perquè escriu tres projectes alhora, és així el papa. El problema és que la pubilla es lleva a quarts de vuit i el papa no pot dormir gaire, què hi farem. Ens llevem, ens vestim, esmorzem, ballem (avui amb els Strokes), dibuixem:

anem a fer un tomb pel poble inadequat (per cotxets i gent amb discapacitat):

busquem un bar on fer cafè sense fum i
com que no n'hi ha cap acabem anant al casal dels avis. Allà ens hi trobem bé perquè els avis s'estimen molt a la pubilla, hi ha molt espai, és net i els que el porten són gent fantàstica.
Just a fora del casal hi ha un parc infantil i el papa i la nena juguen una estoneta:

M'adono que la pubilla imita moltes de les nostres conductes, ens idolatra, com és lògic, penso en un vídeo que m'ha arribat a partir d'una subscripció per e-mail a un grup d'innovació educativa.

"Atenció barcelonins, hi ha perill de bombadeig..."

Aquests dies de març mentre al Tibet intenten lluitar contra Goliat i a Kosovo se n'adonen que havia estat massa fàcil, el nostre país commemora un aniversari més que tràgic de la nostra història, aquests dies fa 70 anys dels bombardeigs més forts sobre Catalunya. Sí, els feixistes sabien perfectament que el català és amant de la llibertat i per això Catalunya era el banc de proves perfecte per engegar una guerra inusual fins aleshores: la guerra contra la rereguarda i la població civil. Era una guerra programada des de Madrid, Roma i Berlín contra una legítima República, la primera república atacada (i no seria l'última), en una guerra que duraria fins a mitjans 1945.
La recuperació de la memòria històrica crec que és necessària per donar a conèixer a les noves generacions el que van passar els seus avis i besavis, hi ha molta gent que diu que no hem de remoure el passat, no hi estic d'acord, els que van guanyar van tenir quaranta anys per suavitzar el que van fer i no s'ha fet justícia, hem de recordar entre d'altres coses qui va dictar que el príncep esdevingués rei.
Amb el projecte teatral Punxes a la sorra em vaig trobar amb la necessitat de parlar dels bombardeigs sobre el nostre país: una de les protagonistes, la Carme, era responsable de la porta d'un refugi quan sonaven les sirenes i l'altra protagonista, la Mercè, va veure com la seva Escola del Mar era destruïda per una bomba el gener del 38. En el procés de documentació per escriure el text vaig visitar l'exposició "Quan plovien bombes" al Museu d'Història de Catalunya i allà vaig entendre millor el gran impacte psicològic que causaven les bombes a part del dany irreparable i el material, a l'obra inclouria unes frases que els barcelonins van sentir per la ràdio 385 vegades al llarg de la guerra: “Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, la Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”.
Algú em va dir després de veure l'obra que aquell text l'havia sorprès molt i em preguntaven d'on l'havia tret, jo els deia que era real, que sonava dia sí i dia també a les ràdios dels barcelonins.
Foto: "La Montse entra a escena per mostrar a les actrius les sensacions d'un bombardeig en un assaig de Punxes a la sorra" de JRoca

El club de la comèdia

Barça en el que portem de temporada a la lliga: 180 córners i 2 gols a favor. (1 gol cada 90 córners)
Almería contra el Barça: 8 córners i 2 gols a favor. (1 gol cada 4 córners)
Declaracions de Frank Rijkaard ahir: "Lo que está claro es nosotros tenemos que seguir trabajando duro y que no renunciaremos a nada".
Dilluns donava 48 hores de descans a la plantilla després de perdre a casa contra el Vila-real, no va haver-hi xerrada als jugadors, dimecres a la tarda suau entrenament amb moltes baixes i dijous alguns jugadors ni van entrenar, sembla ser que a la nit algun jugador va sortir de festa... Font: Joan Josep Pallàs (El Mundo Deportivo, edició 16-3-08).
Foto: www.elblaugrana.com

Qui estimarà la nostra llengua?

Un bon amic, coneixent la meva afició pel nostre bell catalanesch, m'ha passat aquest document que no puc deixar de publicar al bloc. Li vull dedicar expressament a la lingüista elitista que està passant uns mals moments degut a un accident diguem-ne informàtic.
Si cliqueu la foto la podreu veure amb més detall, val la pena.
Nota: La foto està feta a Barcelona i el meu amic va parar el cotxe en doble fila un moment per fer-la, senyor Guàrdia, va ser només un moment.
Publicant la foto no vull originar cap polèmica ni mala maror, tothom escriu com vol o com pot, és d'agrair que els de l'establiment escriguin en català quan moltíssima gent es passa al castellà de seguida. La foto demostra una cosa que els deia als meus alumnes l'altre dia:
- Tenim una llengua que costa molt d'escriure correctament, molt sovint el so no és igual que la paraula escrita i això fa que sigui difícil d'escriure, molt més difícil que el castellà. Vosaltres teniu l'oportunitat d'estudiar bé la nostra llengua, molta gent, com els vostres avis, no van tenir l'oportunitat d'estudiar en català perquè abans tot es feia en castellà, i ara, encara que el parlin bé no el saben escriure, vosaltres heu d'aprofitar les classes de català per aprendre a escriure'l bé perquè tenim una llengua que necessita ser estimada, i si no l'estimem nosaltres, qui l'estimarà?

Compte: no dic que per estimar la nostra llengua l'haguem d'escriure bé, dic que escriure-la bé també és una manera d'estimar-la, una més, simplement això.
Foto: "Cuart de bañy" de Tricky

El descompte, Guantánamo i Barri Sèsam

Aquesta tarda he fet una trucada que val uns 164 € menys en la meva factura anual d'ADSL, és per estar content, no? Resulta que els amics de Telefónica fan unes ofertes molt bones per a nous clients i que els que som clients des de fa anys no entrem a les promocions. Bé, partint d'aquí uns quants usuaris van amenaçar a donar-se de baixa si no se'ls aplicava el descompte i la companyia va accedir a passar-los de 39,9 a 26,2 € al mes durant 12 mesos. Vaig llegir la notícia i no me la creia però acabo de trucar al 1004 dient que em donaria de baixa si no se m'aplica el descompte i me l'han aplicat! Em sembla que passaré per la Martulina per a celebrar-ho com acostumo a celebrar les bones notícies...
D'altra banda avui escoltava en Basté anant a treballar i m'ha cridat l'atenció un article d'un bloc sobre la música que utilitzen a Guantánamo per a torturar els presoners, no us el perdeu. Us imagineu uns altaveus a tot volum amb la cançó de Sesame Street maltractant uns presoners que intenten dormir? doncs està al número 10.

Foto: Google- imatges- cerca: sesame street

Wish you were here Ten

Va, avui parlaré una mica de futbol perquè el senyor Rosales estigui content.
Resulta que aquest divendres en Frank Rijkaard ha programat una sessió a porta tancada al Mini Estadi per assajar faltes i llançaments de córner, és a dir, llançaments a pilota parada. Bé, sembla ser que tota la colla d'assessors a sou i el senyor entrenador se n'han adonat que marcar només 2 gols amb 175 córners és un problema sobretot si han regalat una lliga com la van regalar l'any passat i estant ara a 8 punts del Madrid. Es veu que la súper-tàctica de col·locar en Márquez al primer pal perquè pentini la pilota ja ha estat vista pels rivals en alguna ocasió i ara el tapen més.
Wish you were here Ten...

Pública o concertada?

Aquests dies de jornades de portes obertes de moltes escoles m'he trobat amb alguns amics que m'han demanat consell a l'hora d'escollir el centre pel seus fills:
- Tu Jordi que ets mestre d'escola pública, ens aconselles la pública o la privada concertada per la nostra filla?
- Depèn.
- De què? dels diners?
- No, depèn del centre. El que heu de fer és visitar les dues opcions (o més) que us interessin i preguntar, mirar, comparar i decidir.
- Però ens aconselles la pública o no?
- No conec aquesta escola concreta, aneu-hi, compareu-la amb la concertada i després decidiu què voleu fer.
- Tu què faràs? portaràs la teva filla a la pública?
- Encara no ho sabem, ho decidirem després de comparar les dues opcions i preguntar moltes coses.
- O sigui, no descarteu la pública?
- És clar que no, és la nostra primera opció però abans de decidir volem comparar amb la concertada.
- Però què vols dir amb comparar? què valores més d'una escola tu?
- Aquesta és la qüestió: cadascú valorarà coses diferents depenent de molts factors i aquí és on heu de fer la balança per escollir.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea" de JRoca

Mishima

Porto el cap de setmana escoltant Mishima i el seu nou disc "Set tota la vida". És un d'aquells grups que feia molt de temps que coneixia de referències però que no havia escoltat gairebé gens i de moment no em decepcionen pas gens, tot el contrari. Intento cançó a cançó buscar semblances amb altres grups i em costa força, suposo que això vol dir que el grup té personalitat o que jo hi entenc menys del que em penso. Avui a la ràdio he punxat la cançó "Em deuria enamorar", de moment és la que més m'agrada però coneixent-me és possible que demà l'odiï.

Diran que han guanyat però el campió serà l'avorriment

Hi ha coses que no s'acaben d'entendre i una d'elles és l'interès que pot tenir per l'audiència televisiva veure els polítics votant en un TeleNotícies en hora punta. Avui a TV3 han mostrat tots els caps de llista de cada província i de cada partit mentre votaven i si hi afegim el president, el president del Parlament i no sé pas qui més el resultat ha estat uns quants minuts veient gent votant. Ho hauria de veure de nou però jo diria que han ensenyat pel cap baix unes 30-35 persones votant ( 5 candidats de diferents partits x 4 províncies + presidents i les seves parelles en alguns casos + candidats estatals + País Basc + Andalusia). Patètic per a l'espectador, quin interès té veure un paio mostrant el DNI, donant la mà als pobres que els ha tocat ser taula electoral i donant uns sobres fent un somriure fals?
M'imagino l'escena del polític semi-desconegut que ha hagut d'esperar les càmeres per exercir el seu dret a vot, el desplegament de càmeres no donava per a tothom:
- Pentini's mentrestant.
- Ja porto mitja hora ben pentinat...
- Doncs un moment que arriba el càmera.
- Val, nen, no t'allunyis gaire que el papa ha de votar i has de sortir per la tele..
- Vull anar a casa a jugar a la Play...
- Porta't bé i no em facis quedar malament, ja saps el que em hem parlat a casa..
No sé si això surt d'una Junta Electoral o de TV3 (i altres cadenes) però avorrit ha estat, i molt, i si a sobre hi afegim la utilització dels fills que ha fet algun/a candidat/a, l'espectacle ja ha passat de penós. La festa de la democràcia a nivell televisiu de moment és un avorriment, a veure si aquest vespre-nit ho arreglen amb els formatgets tot i que jo espero que ho arregli la cara d'alguns polítics veient els resultats i a sobre dient que han guanyat.

No m'interessa

Cada ics anys quan arriben les eleccions estatals o nacionals la bústia s'omple de sobres un 95% dels quals van a parar a la paperera en molts casos sense ni llegir-los ja sigui per mandra o en alguns casos per fàstic. No faré el típic post dient que tots els polítics són iguals, hi ha centenars de blocs que ja fan aquesta funció, el meu post d'avui va sobre el fet de rebre aquesta propaganda electoral: hi ha alguna manera de dir als partits o a determinats partits que no vull rebre els seus sobres? estaria bé que en la seves pàgines web hi hagués una opció on hi poguéssim posar el nom i l'adreça i marcar la casella: "No, no vull rebre més informació del vostre partit"; també estarien bé les següents opcions per marcar:
- No, no vull rebre més informació del vostre partit i estic fart d'acumular papers per casa.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit i desitjo que perdeu les eleccions.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè sou una colla de galifardeus
- No, no vull rebre més informació del vostre partit que no respecta el meu país ni la seva llengua i cultura.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè sou uns mentiders i uns hipòcrites.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè m'heu decepcionat massa vegades.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè heu permès i pactat un Estatuet de pena traint al Parlament de Catalunya.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit, només m'interessa el partit de futbol sala que faig amb els col·legues cada dimarts.
Afegiu les vostres propostes, ah i diumenge a votar.

Sembrar flors

Des de fa uns mesos estic subscrit a la col·lecció d'Ara Llibres sobre llibres de text de l'escola catalana del segle passat basada sobretot en el període republicà. Avui m'ha arribat una tramesa de llibres nova i entre aquests llibres històrics hi ha "L'avi: llibre de l'escola i de la llar" de Joan Comorera. Aquesta obra, amb pròleg de Ventura Gassol, tinc ganes de llegir-la amb atenció doncs combina dues de les passions: l'educació i la història de l'educació republicana. En el llibre hi ha els següents apartats : Escola, Educació Física, Educació intel·lectual i tècnica, Educació cívica i moral, Educació estètica, La llar i Conclusions. Fent-hi una primera ullada i sense previ coneixement de l'existència del llibre s'endevina com l'autor mostra tots els coneixements anteriors a partir de l'experiència d'un avi que ho explica tot als seus néts, molt interessant.
Una mica en la línia del post anterior sobre l'estat del benestar i l'educació per a tothom us teclejo el que contesta l'avi als néts quan aquests esmenten que hi ha nens que no tenen escola:
"- Quan els vostres pares eren petits hi havia menys escoles que ara. Els vostres pares n'han bastit moltes. Vosaltres, quan sigueu grans, construireu les que manquen. Tots els nens de Catalunya han de tenir Escola. No estima Catalunya el qui no estima els seus forjadors del demà: els nens. Estimem Catalunya a través dels seus nens. Ajudem el seu progrés educant en el deure i en el treball els seus ciutadans futurs. Sembrem flors si volem alegrar la nostra vellesa amb flors. Sembrem ciutadania si volem viure lliures. Sense ciutadans no existeix Catalunya, i la riquesa és el pes mort que enfonsa en l'abisme les pobres ànimes embrutides. - Sí que ho farem - contestaren decidits Jordi i Nuri."
Això ho va escriure l'any 1935 en Joan Comorera des de la presó a Madrid quan va ser tancat pels Fets del sis d'octubre del 1934, més tard esdevindria Conseller de la Generalitat.
Foto: "Espígol" de JRoca

Què és la democràcia?

A classe (3er Pri) ha sortit la frase "estirar més el braç que la màniga" i com és habitual ningú sabia el que significava, cada dia s'utilitzen menys les frases fetes i és una llàstima perquè tenen un valor diria que imprescindible per la qualitat d'una llengua. Després de l'explicació els poso l'exemple de no malgastar i alguns alumnes surten amb històries de guardioles que tenen guardades amb Euros que els donen a casa per bon comportament, l'estalvi sembla que almenys es valora. Un alumne aixeca la mà:
- Si ens ho gastéssim tot no tindríem diners i no podríem ni anar a l'escola.
La resta d'alumnes fan que sí amb el cap i esperen que jo intervingui.
- Per sort això aquí no passaria. Tenim la sort de viure en un país on l'educació i la sanitat són gratuïtes, per tant, qualsevol persona tingui diners o no té dret a educació i a la sanitat que vol dir anar al metge quan estem malalts.
- Però Jordi, aquí a l'escola ens feu pagar les sortides i les colònies, no és gratuït del tot.
- L'escola pública és gratuïta però hi ha una part de les despeses que han de pagar els vostres pares.
- I qui paga l'altra part?
- Us en recordeu que vam parlar dels impostos quan parlàvem de l'Ajuntament?
- Sí.
- Què són els impostos?
- Uns diners que paguen els nostres pares i que recull l'Ajuntament per gastar-los amb coses del poble.
- Molt bé, amb una part d'aquests diners l'Ajuntament i també la Generalitat paguen una part de les sortides i les colònies, els vostres pares han de pagar la resta. Llogar un autocar és molt car perquè s'ha de pagar la benzina, el conductor, els peatges.. després s'ha de pagar el museu, el teatre o el lloc on anem, tot això és molt car i la Generalitat o l'Ajuntament no ho pot pagar.
- I si algú no pot pagar ni això?
- Demana una ajuda i l'Ajuntament se n'encarrega, en aquest país ningú ha de tenir menys oportunitats per tenir menys diners.
- Sempre dius que tenim sort de viure en aquest país.
- I és cert, hi ha països on només poden anar a escola la gent rica i molts nens de la vostra edat són obligats a treballar.
- Allà no els ho paga la Generalitat o l'Ajuntament?
- No, en molts països no tenen ni democràcia.
- I què és la democràcia?
- El pitjor sistema a excepció de tots els altres. (W. Churchill)
- Què?!!!

Nota: Aquesta conversa no és 100% real, hi he afegit el colofó final per no allargar-la més del compte en el bloc i donar-li un petit toc d'humor, aquell dia la conversa es va allargar força i vaig haver de tallar-ho perquè va arribar un punt que ja eren "figues d'un altre paner", sovint surten temes socials a les classes i els tracto de la millor manera que puc.
Foto: "1984" de JRoca