Cau es sol de s'horabaixa

Alegria
Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es penyassegat
i una pluja suau de pols estelar.
Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament
sa gent se dutxa i ompl es carrers.
Cau es sol de s'horabaixa dins es meu cor,
tothom m'estima i jo estim tothom.
Falla sa corrent
ses fireres no vendran cacavets.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben, i es fars il.luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida... alegria.
Es municipals, és evident,
fan aparcar bé a sa gent.
Antònia Font: Alegria (2002)

Projectes i més projectes

A la Guarderia Teatre no parem.
Aquest diumenge 16 fem el Llop a Centelles, el proper dia 30 el fem a Balenyà (Hostalets).
A la ràdio seguim amb el programa que de moment està funcionant força bé.
Per Festa Major de Tona estem preparant una actuació enmig del ball de confetti de l'últim dia, seria una espècie de contra-pregó d'uns deu minuts de durada, jo de vosaltres no m'ho perdria.
Pels volts de la Diada estem preparant els Racons lunars que es faran dins el marc de l'Aplec de l'Ajuda a Balenyà-Hostalets. Estic fent uns guions que en principi haurien de ser una nova obra de teatre però els farem servir per veure l'acollida de públic a la nova proposta, en tinc moltes ganes.
A la foto podem veure la darrera actuació del molt aconsellable joc-espectacle EL LLOP de la Guarderia Teatre.

Una nit vaig somiar que mon pare era Déu (una follia sobre Paul Auster)

Aquest dissabte, des de la Guarderia Teatre, vam organitzar una obra de teatre titulada "Una nit vaig somiar que mon pare era Déu (una follia sobre Paul Auster)" dirigida i interpretada pel mallorquí Salvador Oliva. Com és mal costum en aquest tipus d'espectacles a Tona, al teatre hi van assistir poques persones, menys de 20. És una llàstima que la gent tingui aquest poc hàbit cultural que et fa quedar a casa en comptes d'assistir al teatre per veure propostes com les d'en Salvador Oliva . Va ser una obra genial en tots els aspectes i massa gent s'ho va perdre. En Salvador ens va regalar carisma a dojo i professionalitat per transmetre el que Paul Auster va plasmar en el llibre "True tales of American life" que precisament he començat a llegir avui en anglès. Em sembla que el títol en català és el mateix que en l'obra de teatre.
Us poso el text del tríptic:

Tot comença quan Paul Auster va demanar als americans que li contessin
històries viscudes per ells mateixos per després contar-les en un
programa de ràdio. En va rebre prop de quatre mil de les qual en trià
cent setanta-nou per convertir-les en literatura. Aquestes històries són
les que conta el llibre Vaig creure que el meu pare era Déu.
Com que sóm un entusiasta de les històries de Paul Auster i perquè
aquest llibre em va fascinar, un any després de llegir-lo, una nit, jo,
vaig somiar que mon pare era Déu.
Una coincidència o una revelació?
No, un deute.
Parlar de racisme, d'amor, de mort, d'amistat, de religió, de guerra, de
por, de sort..., amb exigència i naturalitat era la meva obligació.
Les vivències són convertides en literatura i la literatura en teatre.
Les nostres històries són les millors perque són les que hem viscut.
Paul Auster és un escriptor intel.ligent, capaç d'enganxar el lector amb
un argument senzill, que fa de mirall dels comportaments humans i fa
pensar molt, també juga amb l'atzar, les casualitats i en això m'hi
sento molt identificat. Hi ha gent que pensa que els pren el pèl, però a
mi m'encanta que jugui amb mi i em faci còmplice de la seva escriptura.
La lectura de la seva obra em deixa un regust fantàstic.

Aquest espectacle està dedicat a Joan Carles Bellviure per
ensenyar-me tantes coses, i com no, als meus pares: Salvador i Maria.
Ja ho veieu, si teniu oportunitat de veure aquest espectacle no ho dubteu ni un segon, us en penedireu.

Recomanacions de cara a l'estiu

Acabo d'actualitzar les recomanacions culturals que cada trimestre poso al bloc (a la part dreta, a baix).
Bé, aquesta vegada he optat per un llibre fascinant que he acabat de llegir fa poc: Els pilars de la terra de Ken Follet. Sí, ja ho sé, ha esdevingut un llibre mediàtic i tot el que vulguis però val la pena llegir les quasi 1300 pàgines per endinsar-se a una època cruel magistralment explicada.
De disc he optat per un dels meus clàssics de sempre, em refereixo al Vs de Pearl Jam. Per mi és el seu millor disc ja que transmet força l'escoltis com l'escoltis. A més té grans temes com aquell Rearviewmirror (jo l'hagués titulat adrenalina aquesta), aquell Go, Animal a més d'un Daughter. Sempre l'aconsello a amics i normalment no es decepcionen.
Per la cançó he escollit una preciosa peça d'aquell paio que té veu de Bourbon, en Tom Waits. És del Small Change que possiblement és el disc que més he escoltat d'ell (i en tinc més d'una dotzena). De cançó en podria haver escollit ben bé 8 o 9 però avui m'ha vingut bé aquesta. Aquest home destila blues, rock, jazz i molt whisky barat al costat del piano.
De pel·lícula aquesta vegada n'he escollida d'un dels meus directors preferits autor de diverses obres d'art, el gran Julio Medem. En podria haver triat una altra però Vacas té una ambició admirable per ser una opera primma. M'agrada com està filmada, el guió, els actors, la música, el tema, tot. No m'estranya que l'hagi vist almenys cinc vegades.



De lloc he escollit Formentera perquè és una illa captivadora, hi he de tornar però com que no puc almenys us l'aconsello a vosaltres.


Salut, pau i República.

No penso descansar

Fa molt de temps que estava esperant l'estiu per tenir temps d'iniciar una colla de projectes que tinc en ment durant l'any. Ara no tinc l'excusa del temps, he de pencar de valent i portar-los tots a terme.
Tinc en projecte una obra de teatre, un nou programa de ràdio, uns espectacles de teatre amb el grup, escriure nous monòlegs, aprendre a tirar millors fotos, llegir molt i sobretot ser bon pare.
D'entrada aniré pel programa de ràdio ja que comença demà mateix.
Abans hauré de desconnectar del cole però hi passaré un dia d'aquests per entregar quatre coses que em falten i arreglar una mica la classe, no he tingut temps de fer-ho tot.
Bé, suposo que des del bloc seguiré escrivint quatre cosetes durant l'estiu.
Salut i bon estiu.

Un concurs educatiu: això és una televisió pública!

Avui he vist per primera vegada un concurs de Tv3 que es diu Pica Lletres i està presentat per en Lluís Gavaldà. El programa, adreçat a alumnes de 3er d'ESO, està basat en els concursos de lletrejar paraules que són força populars als EUA. Fa uns mesos vaig veure la pel·lícula-documental Spellbound que tracta d'aquest tema i em va sorprendre gratament. Bé, allà als EUA ho fan més a l'engròs i converteixen els concursos televisius en combats a vida o mort, en fan un gra massa per un programa educatiu però què ens pot estranyar d'un país on és més fàcil comprar una arma que fotre's una cervesa a depèn de quines edats?
Doncs bé, després de veure la pel·lícula, a la classe on sóc tutor (3er i 4rt) vaig començar a fer un concurs similiar adaptat durant l'hora de llengua catalana i els va agradar molt, hi volien jugar a tota hora.
Amb el Pica Lletres s'aconsegueixen dues coses que crec que ha d'oferir una televisió pública i catalana com és TV3. En primer lloc potenciar l'ús de la llengua catalana entre els joves i en segon lloc divulgar la riquesa que té aquesta maltractada llengua que és la nostra. En una època en la que els joves escriuen fatal entre d'altres coses per culpa d'SMS i Messengers, està molt bé que es facin concursos d'aquest tipus. Espero que tingui molt d'èxit.
PD: No he posat res sobre el fi de curs d'aquest any, no m'ha vingut de gust.

Ja n'hi ha prou d'aquest color!

Avui a la tarda fent zàpping m'he adonat que a la primera de Televisió Espanyola feien Toros.
En ple segle XXI quan tothom és conscient que aquesta tradició macabre és una salvatjada i una tortura pels animals hem de seguir permetent que es retransmetin Toros en horari infantil amb els nostres impostos?
N'hi ha per llogar-hi cadires!
Ni de dretes ni d'esquerres! els governs ofereixen Toros a la ciutadania en horari protegit. Ja ho sé, si no vols no ho mires però una televisió pública no ha d'oferir això en aquest horari, ho hauria d'oferir en horari de matinada o no oferir-ho.
Per cert, diuen que hi ha un horari televisiu protegit. Protegit de què? És protegir el menor oferir-li un espectacle on es tortura un pobre animal a poc a poc?
Quina falta de coherència més preocupant.

Festa de Fi de curs 2005/06

D'aquí a unes hores comencem la festa de fi de curs de l'escola.
Aquest any ha canviat molt perquè a alguns mestres no ens semblava bé la festa anterior. Ja a principi de curs vam buscar un plantejament diferent i em sembla que l'hem trobat. Anteriorment es feien uns balls per classe que poc tenien a veure amb el currículum i en alguns casos eren força grollers i provocatius en la línia de diferents programes de la televisió de masses altrament dita tele-escombraries. Ja m'enteneu, jo no sé perquè unes nenes de cicle mitjà o superior han de vestir-se com si tinguessin 16-18 anys per ballar amb poca roba i de forma insinuant, ho tobo patètic.
Ja sé, els agrada molt i la societat ho marca així però en una escola no hem d'entrar a promocionar aquestes coses, una escola és un lloc on s'han d'educar uns valors. Si a la festa del barri volen fer allò que ho facin però des de l'escola no hem de permetre oferir una imatge com fan a Antena 3 i/o a Tele 5 on els nens són mercaderies divertides que entren en modes dictades i calculades per gent sense escrúpuls en pro d'un share més alt que el rival.
Doncs bé, si no plou, farem balls tradicionals catalans del Cd del Galop com el "Petit vailet", el "Patatuf", ball de bastons, la Patum de Berga, etc... També cantarem cançons traidicionals d'arreu del món i tot això gràcies a un mestre de música amb molta empenta que ha portat gran part de la festa. Amb ell ens hem coordinat des d'EF per fer els balls i la resta de la gent ha col·laborat en la decoració i altres coses. Per mi aquesta és la idea d'una festa de fi de curs on els pares podran comprovar el que fem a l'escola i de pas despedir el curs amb armonia tots junts.
Unes nenes se m'han queixat que els agradaria fer balls d'aquells de "mucha marcha" i coses per l'estil. Jo els he dit que a l'escola s'educa i que aquells balls amb les seves lletres no eduquen i que per tant no han de tenir cabuda a l'escola.
Així de clar.

Estatut vs Estatuet

Remenant per la xarxa he trobat un document de l'Estatuet comparat amb l'Estatut aprovat pel Parlament. El document, en pdf, està molt treballat perquè té de color vermell i tatxat l'Estatut del nostre Parlament i en color verd hi ha l'Estatuet que deu ser el germà petit i tonto. Ho dic perquè pobret té menys diners, menys formes de guanyar-ne, menys formes de desenvolupar-se i a sobre no té ni identitat pròpia, bé, en té però està preambulitzada.
Mirem el document aquí.
L'article 134 que podem trobar a la pàgina 37 parla de l'esport i el lleure. Hi havia coses d'educació física però estan en vermell en el punt 2. També aconsello llegir altres articles com per exemple el número 1.
Ah, el dia 18 a votar.

L'Ajuntament del Figaró mou fitxa

Han repartit a l'escola una enquesta perquè l'omplin els alumnes del centre sobre quines són les seves preferències en esport, han d'omplir l'enquesta puntuant quins són els esports que més els agraden.
Segons diuen a la carta l'esport és molt important pel desenvolupament de les persones en molts aspectes, hi estic molt d'acord. Per això mateix, fa 2 mesos, vaig enviar un e-mail al Consell Esportiu del Vallès Oriental demanant que fessin alguna cosa pels nens del Figaró. Us en cito uns apartats. Inicialment els feia unes preguntes sobre un concurs esportiu al qual volia presentar l'escola però ni em van contestar, deu ser que el poble no té prou categoria per ells o que ni ho van llegir o que jo que sé.

"el poble on treballo no té cap tipus d'equipament esportiu públic i per això els nens del poble són mancats de qualsevol activitat esportiva al mateix poble. Per aquest motiu la única possibilitat esportiva que tenen és mitjançant les classes d'Educació Física que imparteixo a la única escola que tot i ser nova és mancada d'instal·lacions dignes sobretot per falta d'espai, previsió, diners i deixadesa."

"D'altra banda us voldria demanar si des del Consell Esportiu del Vallès Oriental podeu fer alguna cosa per aquests nens i nenes que tenen ganes de fer esport i no poden perquè viuen en un poble com el Figaró. Em refereixo a autocars que els puguin portar a la Garriga o alguna cosa que els pugui incentivar. Estaria molt bé que aquest poble de més de 1000 habitants tingués pavelló municipal o algun lloc públic on practicar esport.

Jo a nivell personal ja vaig enviar cartes al Síndic de Greuges pel que considero que és una discriminació dels infants del Figaró quan van construir una escola nova sense equipaments com un gimnàs o sala coberta. Ara, després de rebre les respostes donant-me la raó, estic pensant en denunciar al mateix Síndic la manca d'equipaments esportius pels nens del poble. M'agradaria que el Consell Esportiu, el mateix ajuntament o les autoritats que facin falta facin alguna cosa per promoure l'esport al poble.

Atentament.

Jordi Roca i Font

Mestre de primària especialista en EF"

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions sobre el que vulgui.

El poder, en diuen el poder

Ahir dissabte llegia al Periódico de Catalunya una carta d'una AMPA d'una escola de Barcelona. Es queixaven que el centre té unes importants mancances en equipaments, neteja i seguretat. Segons deien els membres de l'AMPA el centre pateix això des de fa moltíssims anys i sembla ser que no tenen ni gimnàs ni sala de psicomotricitat per la qual cosa de seguida vaig pensar en el cas de la meva escola. I també vaig pensar que aquests problemes acostumen a tenir una solució econòmica i organitzativa, és a dir, que qui ha de donar ordres tingui suport econòmic perquè aquestes es puguin dur a terme.
No tinc ni idea del cas d'aquella escola però m'imagino que tan el Claustre com la resta de la comunitat educativa deuen haver fet alguna cosa per intentar solucionar el problema. Suposo que quan qui ha de prendre decisions a més alt nivell es va trobar sobre la taula el cas d'aquella escola devia dir que no tenia pressupost per arreglar-ho i per això les coses no s'han arreglat. Estic parlant de suposicions però el que està clar és que el pressupost en educació ha de créixer, i molt, per afrontar els problemes que tenim actualment i els que estan venint.
Em nego a pensar que Catalunya no genera recursos econòmics per afrontar aquests problemes. Està clar que de diners en generem i també està clar que se'n van sense tornar per arreglar les necessitats de la gent.
Amb el nou Estatuet tindrem més diners per solucionar tot això o seguirem tenint, entre d'altres coses, escoles sense recursos?
Quina pena em fan alguns polítics. S'omplen la boca de paraules com "concert econòmic" i després es conformen amb les escorrialles sabent perfectament que no arreglarem res.
El poder, en diuen el poder.

Retorn, desgavell, renúncia, promeses incomplertes i Estatuet

Dijous
Aparco el cotxe i n'hi ha dos que esperen que baixi per saludar-me.
Tothom em saluda, sembla que hagi estat mig any i no 20 dies (5 de paternitat + 15 de casament).
Entro a l'aula i veig el caos. Quin desgavell. M'he de posar seriós. Com s'aprofiten de la situació quan no hi ha el tutor. Necessito unes quantes hores per posar-me al dia i ordenar (o intentar-ho) l'aula.
Hora del pati. Tota l'escola és a fora perquè fem jornada intensiva. Passejo esmorzant un plàtan i vigilant.
Una nena magrebina de P3 que va arribar més tard sense ni parlar català em mira i em segueix pel pati. Quan veu que estic sol se m'acosta, m'agafa la mà i m'hi fa un petó. Em diu:
- I la teva filla?
- Està dormint.
- On?
- A casa.
Riu i marxa corrent amb un somriure. La segueixo amb la mirada, va a un grupet i els explica que ha parlat amb mi, m'assenyala, els altres em miren i riuen.
Tornant del pati castigo a un nen de sisè que s'ha enfilat a la cistella de bàsquet simulant una esmatxada, sap que està prohibit i penalitzat, l'he enxampat in fraganti i no el perdono, és reincident, se'm queixa i em diu que es pensava que tornaria més permisiu, no ho diu amb aquestes paraules però ho entenc així. Se'm fa llarg tornant del pati però a les dues cap a casona.
Divendres
Em passo el matí intentant posar ordre a la meva classe. He d'avaluar i saber exactament què ha fet cada alumne en la meva absència.
Tornant del pati tinc psicomotricitat. Els dic que possiblement l'any que ve no ho faré jo, no els fa gens de gràcia. Si m'agafo reducció de jornada intentaré no fer psicomotricitat perquè ho fem a les tardes. Estic fart de treballar en aquestes condicions de manca d'espais adequats i de recursos humans, no treballo a gust i les promeses que se'm van fer pel 2006 han quedat en res, no he rebut ni la més mínima explicació per part de ningú. La idea que tinc de la psicomotricitat no és aquesta perquè estic més pendent que no es facin mal que de motivar la creativitat.
Necessitem un gimnàs!
El nou Estatuet (no en puc dir Estatut d'això) ens donarà suficient finançament per tenir gimnàs a les escoles catalanes de nova construcció? i per més beques? i per més aules d'acollida? i per més guarderies públiques? i per llibres de text gratuïts? i per aules d'informàtica adequades? i per.. i per... i per...
estic escoltant Sisa
"Amb algú que no té ombra
i té el cap sota la sorra.
Amb aquells que no t'escolten
si el que dius no és el que toca,
no cal parlar".
No cal parlar. El congrés dels solitaris (2005)

Post 121

Dijous se'm farà molt difícil tornar a la feina. Tinc ganes d'estiu.
Loco
Loco,
cerques països tropicals,
flors i dones naturals,
biquinis,daikiris, tucans.
Loco,
mediterrani assolellat,
"són tranquils els habitants"afirmen els guiris locals.
Tocadiscos peruans, hotels,souvenirs d'art africà,
platges verges a postals, tambors,guitarrons desafinats.
Qui s'apunta a ballar damunt la mar?
qui s'apunta a dormir i a somiar?
Xeremies, taper-wares, olé!
shorts i twingos de lloguer,
sobrassada i cocarrois, molt bons,
una ensaïmada pren el vol.
Taxi; Antònia Font (2004)

"Enrollat" vs exigent

Ja s'acaba la temporada d'hoquei i ja he decidit no tornar a entrenar com a preparador físic la temporada vinent. Al llarg dels nou mesos del repte que em vaig marcar he intentat motivar als nois (d'entre 15 i 17 anys) i inculcar noves formes de treballar. En certa mesura ho he aconseguit però entrenar adolescents no és fàcil i he de reconèixer que n'he acabat molt fart. No és fàcil trobar un equilibri entre l'entrenador "enrollat" i l'entrenador exigent i ara a final de temporada ja se m'han anat de les mans. La competició ha acabat i aquests dies entrenem a un altre ritme i una colla d'adolescents cansats de l'exigència de l'institut, de la pressió de les notes i d'unes quantes coses més de l'edat no són fàcils de tractar.
A l'escola és diferent ja que més o menys tens unes formes de fer-los creure però tot el que és extra-escolar és més complicat.
Quan vaig acabar la carrera em vaig trobar que no entrava a llistes i no tenia feina. No vaig tenir més remei que fer extra-escolars durant dos anys fins que vaig aconseguir entrar a llistes com a substitut. No va ser gens fàcil però vaig aprendre moltíssim i això m'ha servit per formar-me com a educador. D'entre les perles que en vaig treure us en poso una d'un vailet de 9 anys:
- Tu faràs el que et digui jo perquè els meus pares et paguen.

Neix Esportieducacio.cat

Fa pocs dies ha nascut una nova pàgina web de gran interès pels professionals de l'educació física i l'esport que es diu esportieducacio.cat . El professor Enric Mª Sebastiani n'és el coordinador i compta amb una llarga experiència en el món de l'educació física tal i com es pot veure en el seu extens currículum. En aquesta nova proposta hi trobareu moltes notícies, articles i enllaços de l'àmbit de l'educació i l'esport (educació física, recursos per a la recerca, organismes i entitats, publicacions...). A més, ofereix la possibilitat de publicar articles i notícies en ella de forma molt dinàmica.
Estic pensant en escriure algun article com a aportació, a veure si m'inspiro i l'escric però no ho sé, ara mateix tinc massa coses al cap, estic de baixa per matrimoni però no deixo de pensar en l'escola i la classe de la qual sóc tutor, quan pugui hi passaré, la sobtada notícia del naixement va deixar moltes coses poc lligades en plenes competències bàsiques, preparació de fi de curs, proves diverses, etc... per sort confio en els companys/es que han agafat el meu relleu, especialment amb la Mercè.

La final de Manlleu

Ahir a la nit es va disputar la final de concurs de monòlegs de Caixa de Manlleu i va ser retransmesa en directe pel 9TV.
Com ja sabeu vaig fer un guió i l'amic Tricky (Jordi Armadans) el va representar. Doncs va anar molt bé perquè l'actuació va ser espectacular i vam guanyar el premi al millor guió. Ho dic en plural perquè si un guió no té un bon actor que el representi no anem enlloc, ambdues coses són molt importants per fer un bon monòleg i estem molt satisfets del resultat obtingut. Ara amb la Guarderia Teatre estem passant un bon moment i esperem que duri. Tot i que el monòleg era a part de la Guarderia he d'agrair la implicació de diversos membres del grup i alhora amics a portar-ho a terme, sense ells/es això no hauria estat possible.
L'entrega del premi es farà el proper dia 17 de juny a Manlleu dins dels actes del Premi de teatre Caixa de Manlleu que cada any va a més. Em van dir que hi havia d'assistir per recollir el premi de 600 Euros i això significa que em perdré l'acte previst per aquell dia: el Llop. Em feia gràcia actuar una vegada més però ja hi haurà algú que em substitueixi, ningú és imprescindible.

De baixa però no avorrit

Fa uns dies que no parlo del cole, estic de baixa per primera vegada en la meva carrera. He ajuntat la baixa per paternitat i la de casament i així puc estar per les pubilles de la casa, tot i això la setmana que ve passaré pel cole per arreglar quatre cosetes que em volten pel cap, això de ser tutor..
Avui els de la Guarderia Teatre ens hem multiplicat. El gruix del grup ha representat "L'hostalera" a Manlleu i la resta hem projectat la pel·lícula "El sentit de la vida" tancant el cicle Monty Python. No ha vingut gaire gent a veure la peli, només tres persones, això no anima gaire la veritat.
Demà (avui dissabte) tenim la gran final del concurs de monòlegs de Caixa de Manlleu. Serà televisada a les 21:30 en directe a Osona pel 9 TV. Tenim opcions a algun premi però vist el nivellàs serà complicat, ja us informaré.
Me'n vaig a dormir (a veure quantes hores seguides...)

Uf, he llegit que el govern del PP de les Illes Balears negocia un finançament molt millor que el català.
Ho deixo a l'aire...
Salut, pau i República.

Val més que 1000 paraules...

Avançant-se...

Fa poc vaig escriure això al bloc.
Suposava que faltava un mes pel naixement de la pubilla de la casa que al final s'ha avançat provocant una alegria i un canvi radical en les nostres vides que no ens esperàvem tenir tan aviat. Doncs resulta que quan vam tornar de l'hospital vam comprovar contents com el magraner també s'havia avançat i va oferir aquest bonic espectacle de vida.

Ja la tenim aquí amb una Champions sota el braç!

Cronologia dels fets
Dijous 18/5/06
7:30 Sona el despertador. Ahir vam anar a dormir molt tard, costa aixecar-se.
9:00 Comencen les classes
10:00 Surto de l'escola, tenim una ecografia que havia quedat força endarrerida per culpa de la vaga de metges.
11:25 L'ecografia va bé, tot normal, sembla ser que ara, a les 36 setmanes, deu pesar uns 2'7 Kg.
13:48 Dinem a casa els pares
15:00 Entro a l'escola. Preparo unes sessions molt divertides d'expressió corporal, s'ho passen bé, molt bé.
17:31 Torno a casa
18:14 Em preparo per anar al pavelló a entrenar els d'hoquei, miro a la Tv com la Copa arriba a Barcelona. Sona el mòbil.
- Jordi, avui no aniràs a entrenar.
- Ah, no? per què? què passa?
- Em sembla que he trencat aigües...
- Que, que, que , què dius?
- Vinc a casa i després anirem a l'hospital, ja he trucat a la llevadora.
18:16 Estic histèric, intento fer la "canastilla", no sé si ho faig bé. Preparo roba en una maleta. No paro d'anar d'un lloc a l'altre.
19:22 Arribem a l'hospital, entrem a urgències.
19:43 Confirmat, ha trencat aigües. Ens donen una habitació. No hi ha contraccions.
20:32 Llegim tranquil·lament a l'habitació i parlem. Tenia la intenció d'acabar "Els pilars de la terra" abans del naixement, no ha pogut ser, encara em falten unes cinc-centes pàgines.
22:15 Ve alguna contracció, molt aïllada.
22:56 Cada vegada hi ha més contraccions, les apunto a una llibreta marcant els segons. Fem broma, estem molt animats, truquem a uns amics i els hi retransmetem les contraccions en directe.
23:45 Les contraccions són clares i en intervals curts, alguna és forta, ja no fa tanta gràcia.
00:34 Les contraccions s'intensifiquen, comencen a fer mal, la intensitat ha pujat.
1:04 Ens baixen a la sala de dilatació.
1:34 Les contraccions augmenten, una màquina ho registra.
2:56 Això comença a molestar molt, fa moltíssima calor. El dolor augmenta en intensitat i durada.
3:32 Hi ha contraccions molt violentes. La llevadora creu que falta poc.
3:58 El dolor és insuportable, la nena té ganes de sortir, la cosa dilata força. No li posen l'epidoral. Hi ha un altre part, hem d'esperar que acabin.
4:31 Entrem al paritori, comença l'hora de la veritat. El paritori em fa pensar en una pel·lícula de Monty Phyton que precisament fem divendres 26 a tona: The meaning of life (El sentit de la vida). Hi ha una escena d'una sala de parts amb una curiosa màquina que fa "piiiiing".
4:45 Això no serà fàcil, la mare està molt cansada, costa molt.
4:53 Neix l'Eulàlia. És el moment més emocionant de la meva vida.
4:58 La tinc en braços, obre els ulls i mira a tot arreu, està tranquil·la, no em plora. La mare està bé, esgotada però bé, ha sigut molt valenta i ha valgut la pena. Ens confirmen que la petitona de la casa pesa 2.840 grams, és més de l'esperat tenint en compte que és una mica prematura. Tot seguit anem a la sala de dilatació de nou per passar dues hores molt llargues, no dormim. Fan moltes proves a la petita, està bé, és preciosa, com la mare.

Una mica de poesia

Diumenge vaig anar a veure un espectacle de poesia de l'Enric Casasses acompanyat de Feliu Gasull a la guitarra. Em feia gràcia veure'l en directe doncs me n'havien parlat molt i a més el coneixia d'alguna col·laboració amb en Pascal Comelade que és un músic que admiro molt. Des que m'he ficat en el món del teatre amb els amics de la Guarderia Teatre estic descobrint noves propostes a tenir en compte i força sovint anem al teatre.
Doncs bé, com era d'esperar hi havia molt poca gent, només divuit per ser exactes i això és una de les coses que fan pensar. Feia cosa veure una sala amb capacitat per unes tres-centes persones amb tant poca gent. Però bé, la parella de dalt de l'escenari van mostrar-se agraïts i van oferir un espectacle ben digne. Si us sóc sincer no vaig entendre gran cosa ja que aquest home fa poesia molt surrealista però vaig passar una bona estona. S'han de potenciar els espectacles d'aquest tipus encara que siguin per minories.

A un mes vista...

El magraner ja està ple de fruits, d'aquí a pocs dies començaran a sortir les flors i voldrà dir que l'estiu és aquí. Fa un parell de mesos el vaig podar i mentre ho feia pensava que si tot anava bé quan l'Eulàlia nasqués el magraner estaria florit.

Sí, sí, sí anem cap a Manlleu!

Hem passat a la final del I concurs de monòlegs de Caixa de Manlleu i el 9TV! La competència ha estat molt bona i el jurat no ho ha tingut gens fàcil per escollir entre els semi-finalistes.
El proper dissabte 20 a les vuit del vespre serà retransmesa la semi-final que s'ha gravat avui a la televisió local d'Osona El 9TV, no us ho perdeu. El dia 27 hi ha la final amb els sis finalistes que quedem. Hi ha premis pel millor monòleg, pel segon i pel millor guió. Arribar fins aquí ja ha estat un èxit i és en part gràcies a la col·laboració de tots els amics de la Guarderia Teatre que han ajudat en tot de forma desinteressada. Ara només falta l'últim pas i ja ho tenim.
Moltes gràcies a tothom

In tens

Dijous a la tarda:
Torno de colònies. Entro a la xarxa i veig que s'ha acabat el tripartit, algun dia diré el que penso en el bloc d'aquest tema. Per cert, a les colònies m'han picat dos mosquits i a sobre he dormit massa poc. Tinc son. També tinc entrenament a dos de set, hi vaig, com costa aguantar adolescents esverats.
Tot seguit tinc assaig del monòleg que gravem el dissabte al 9TV, estic nerviós per saber si passem a la final, dissabte ho sabrem. L'amic Ernest Villegas que és actor professional ens dóna un cop de mà, el monòleg agafa un nou aire, que senzill ho fa. Acabem a les onze de la nit. Estic esperançat, podem passar, crec. Quina son, volia escriure al bloc però prefereixo dormir.
Divendres:
Les colònies m'han deixat KO però això de no dormir em servirà per d'aquí a un temps quan dormir sigui un luxe, m'he d'entrenar.
A la tarda faig el programa de mà del cicle de cinema Monty Pyhton, avui toca "La vida de Brian". Vaig a fer fotocòpies i a ajudar a muntar. Estic nerviós, la setmana passada vam tenir 7/8 persones, avui ho hem de superar. Comento que seria un èxit que alguna d'aquestes persones repetís, voldria dir que funciona.
Que bé! hem triplicat les xifres d'assistents i hi ha hagut gent que ha repetit, el cicle es consolida o almenys això vull creure. Acaba la pel·lícula i desmuntem. Uns quants improvisem un partidet de futbol a la sala; acabem suats i esgotats però amb la promesa de fer-ho més sovint, paper mullat, com sempre. Són quarts de dues, amb un parell d'amics decidim fer unes birres en un bar on fan concerts. Uff, quant de fum. Diversos ex-alumnes em saluden, a alguns ni els reconec. Un se'm para a davant:
- Hola Jordi, què fots per aquí?
- Perdona, et conec?
- És clar tio, jo sóc en ......
Collons, s'ha fet rastes, pearcings, fuma i beu com un "cosaco", em fa veure com si fos un bitxo raro per estar en un lloc on no hi pinto res. M'ho agafo bé, tampoc m'emprenyaré, a mi ningú em treu el concert de la Polly Jean del 96. El grup que no sé ni com es diu comença i el públic coreja les cançons, el reggae-ska no és que m'agradi gaire. Vaig cap a casona, ara sí, escriuré al bloc.
Bona nit.

Ràdio de qualitat

Avui estava escoltant el gran programa "El cafè de la República" a Catalunya Ràdio. Faig ràdio des del 1994 en una emissora local i això de les ones sempre m'ha agradat, té una màgia especial i la gent que ho ha provat ho pot dir clarament. Com a aficionat m'encanta el programa d'en Joan Barril i més quan deixa uns minuts a un MEF per parlar de la seva feina i acostar així una mica a la gent el que fem des de l'escola.
Un deu per en Barril!
Moltes gràcies per fer ràdio d'aquesta manera, és un plaer escoltar-te!
Salut i República.
Sona "Homenatge a Teresa" versionada per en Comelade...

Rodó

Avui els de la Guarderia Teatre hem estrenat un nou acte dins de la programació del Vestíbul de la Canal. Avui hem començat un cicle de cinema que hem dedicat a Monty Python i que consta de tres pel·lícules. Ens ho hem passat molt bé tot i que a veure "Monty Python i el Sant Grial" han vingut poques persones hem d'entendre que els inicis sempre són durs. Estem satisfets pel muntatge que hem realitzat i per oferir a Tona un cinema en VO després de molts anys sense cinema i sempre en versió doblada, la setmana que ve toca la famosa "Vida de Brian", t'hi apuntes?
D'altra banda avui a la tarda, mentre muntàvem el cicle de cinema, he rebut una trucada del bi-setmanari i televisió El 9 Nou. El monòleg que vaig escriure i que va interpretar el meu gran amic Tricky ha passat a la semifinal del concurs de monòlegs de Caixa de Manlleu i el 9 Nou. Dissabte que ve gravem als estudis del 9 TV i sortirem per la TV. De 3o monòlegs presentats només en queden 12 i un és el nostre! hem quedat al·lucinats! A veure si passem a la final, ja seria massa.
Ja ho veieu, dues grans notícies a la que cal sumar l'estrena de l'obra "El ganivet a l'aigua" de Gerard Guix que compta amb la participació d'en Xevi Canet que és membre de la Guarderia Teatre, els desitgem a tots "molta merda".
Nota: He editat el número de monòlegs presentats, m'havien dit 45 però finalment al 9 Nou em van dir 30.

Que cruels són quan s'ho proposen

Avui han vingut a l'escola l'inspector i la llei de Murphy. Ha passat allò que acostuma a passar quan no vols que passi. A la tarda estava fent EF amb el meu grup de CM i se m'han descontrolat de mala manera. Tot i fer una activitat senzilla doncs ha passat allò que passa quan s'empipen, es tiren empentes, s'insulten, es persegueixen, es desmotiven, etc... Vaja, que quan l'inspector ha mirat al pati jo estava enmig d'una situació caòtica amb uns quants alumnes sense control i uns quants asseguts o estirats a terra sense ganes de fer res o plorant enrabiats per algun cop de pilota o estirada de cabells. Això és la llei de Murphy, apareix quan més necessites que no aparegui. El senyor inspector deu haver pensat unes quantes coses de mi com a professional de l'EF, o potser no, potser està acostumat a veure coses per l'estil o sap que no es pot avaluar una situació a partir d'uns minuts d'observació. Tampoc és que jo estigui preocupat, jo estic molt tranquil i segur de la feina que faig i ho puc justificar davant de qui sigui, simplement em fa ràbia que passin aquestes coses.
De seguida m'ha recordat una situació semblant que si que em va preocupar molt més. Estava jo fent pràctiques en una escola, feia tercer de MEF i aquella tarda venia des de l'UAB la meva tutora de pràctiques a avaluar-me. Uns minuts abans de començar els vaig demanar que es portessin bé perquè em venien a avaluar. Mal fet, no hauria d'haver dit res. Aquella tarda me la van fotre forta sense pietat. Es van dedicar a no fer cas de les meves explicacions i a fer gambirotades a tort i a dret, que cruels que són quan s'ho proposen, qualsevol mesura de càstig era inútil i a sobre no m'interessava. La tutora veia l'escena des d'un racó i no sabia quina cara posar, li sabia greu per mi, va entendre que era un fet molt puntual, una mala tarda. La MEF intentava ajudar-me però tampoc se'n sortia.
Finalment vaig aprovar les pràctiques amb nota però aquella experiència ningú me la treu, em va ajudar a entendre que aquesta feina no és com la pinten els llibres, és una altra història.

Stay away

Ahir vaig estar més d'una hora escrivint un missatge que al final no vaig poder penjar al bloc perquè el sistema blogspot no rutllava. Avui he pensat que seria bo tornar-ho a intentar però al final em sembla que el canviaré una mica, era massa llarg i empalagós. Parlava d'un tema molt complicat que és el fet de desconnectar de la feina quan arribes a casa. Els mestres, com els metges i altres professionals que tracten amb persones, generalment ens emportem part de la nostra vida laboral a casa i aquí és on es travessa la delicada línia entre la feina i la vida privada.
Diumenge vaig anar a teatre a Vic a veure una obra que tractava sobre la Generació X i com han evolucionat els seus membres al llarg del temps. No em va quedar clar si jo pertanyo a aquesta generació X però el que està clar és que sóc un fanàtic de Nirvana entre d'altres grups de similar estil. Mentre escoltava un grup versionant Nirvana a mitja funció de teatre em van venir al cap unes paraules de Kurt Cobain: deia que envejava a la gent que arribava a casa després de treballar, s’estirava al sofà, agafava el comandament, una cervesa i s’oblidava del dia de treball.
Tenia raó, no?
A la foto: en Krist, en Kurt i en Dave.

Buscant el nord...

Avui amb els de cicle superior i els de mitjà tenia previst començar unes sessions d’orientació. A la primera hora tenia els de superior i ha anat perfecte després d’una petita explicació teòrica a l’aula que alguns ja coneixien de l’any passat, és el que té treballar en una cíclica. Hem treballat amb la brúixola sobre el cercle central de la pista i a partir d’aquella referència calia trobar un tresor amagat que era una simple pinça d’estendre roba. Hem fet dos grups, els que amagaven el tresor havien d’indicar per exemple Sud-Est i els altres espavilar-se a trobar-lo a partir del que creien que era el Sud-Est. Ha anat prou bé.
Amb cicle mitjà volia fer una activitat semblant però ha començat a ploure i hem hagut de fer-ho a l’aula, canvi de plans. He col·locat la brúixola al mig de la classe sobre una taula. He fet les explicacions i tot seguit els he fet preguntes:
- On està la porta? (respecte el punt de referència: taula amb brúixola)
- On està el mapa?
- On està el globus del món?
Etc..
Em sembla que els ha agradat força i el que és més important, em sembla que ho han entès tot. Ha sigut una tarda profitosa tot i la pluja.

Es3 post Setmana Santa

Avui me n'he adonat que el tercer trimestre serà molt més complicat del compte. Hi ha colònies, sortides, competències bàsiques a 4rt, festa de fi de curs i molt poc temps, a més, si les coses van com han d'anar seré pare a la primera quinzena de juny i es veu que no envien substitut. Això vol dir que sent tutor i alhora especialista i coordinador d'informàtica se'm gira molta més feina del normal i hauré de deixar córrer la idea que em voltava pel cap d'agafar-me durant el maig els quinze dies que em toquen per matrimoni. A veure, hauré d'acabar tots els temes de llengua i mates en temps rècord, avaluar a tothom, fer entrevistes amb pares i amb educació especial, preparar alguna cosa pels de sisè, co-organitzar la festa de fi de curs (encara que potser ni la vegi), ah, no hi pensava, també sóc especialista en EF i psicomotricitat, és clar, més avaluacions i més notes a tort i a dret. La veritat és que ser tutor m'agrada i també m'agrada fer llengua i mates però una persona normal no pot donar el 100% en tot i jo sóc una persona normal que fa ben bé el que pot. Quan un especialista és tutor la cosa canvia molt, vulguis o no al final la balança pesa més cap a les llengües i les matemàtiques.
Anyoro els temps en els que treballava en una escola més gran i em sentia recolzat constantment per una paral·lela i on el treball en equip es feia més sovint i millor. En una escola cíclica t'has d'espavilar com puguis i si ets tutor d'una classe complicada doncs ja veus com s'embolica la troca.
Els ordinadors s'han tornat a espatllar, l'any que ve em sembla que un servidor deixarà de ser coordinador, només són maldecaps i a sobre sóc l'únic pringat que no cobro el complement de coordinació perquè treballo a la cíclica.
I ara una de bona:
Fa un mes em vaig fer uns anàlisis de sang i revisió mèdica gratuïts des del Departament d'Educació. L'any 2001 també ho vaig fer quan treballava a una altra escola. Avui la directora m'ha dit que no enviaran els resultats a l'escola perquè segons els responsables de les revisions jo no havia d'haver fet la revisió perquè ja n'havia fet una el 2001. Resumint, que he suposat una despesa innecessària al Departament per fer-me una revisió mèdica 5 anys després i no em pensen enviar els resultats a l'escola amb els resultats dels altres companys, si vull els resultats que els vagi a buscar! increïble.
I acabo. No sé si a Navarra i Euskadi amb el seu bonic concert econòmic tenen aquests problemes... ho deixo a l'aire.

Sí, vull

Doncs apa, ja està, ja han passat els nervis i un servidor ja està casat amb la dona que estima i que serà la mare de la seva filla. La cosa va ser informal i sense grans històries, tot molt curt i alhora divertit gràcies a l'ambient que es respirava. No es va veure ni una corbata i tampoc hi va haver cap banquet, simplement un dinar amb familiars directes i testimonis. Els nostres amics més punyeteros (per dir-ho suau) ens van fer una cançó que van trobar molt divertida, bé, val, ho era. Gràcies campions.
I ja ho veieu, ara falta portar la dona a Montserrat. A casa els meus avis materns hi ha des de fa més de vint anys unes rajoles amb refranys catalans de l'any de la picor en una paret externa. Des de molt petit recordo llegir-los sempre que hi anava, al principi no entenia res, després hi trobava certa gràcia i ara els trobo molt carques però divertits. N'hi ha un que diu: "Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat". Quan era menut pensava que quan em casés havia de fer-ho i ara penso que deu ser el pas que falta per acabar de consumar el tema aquest. A veure si hi anem aviat, ja us ensenyaré les fotos.
I parlant de fotos, vull agrair moltíssim a en Josep Castañé el DVD que ens ha fet amb les fotos del casori. Ha estat un regal magnífic per la qualitat les instantànies i el bonic gest que ha suposat. Moltes gràcies.
I a la resta de gent doncs ja ho veieu, avui hem fet festa perquè era festa local però demà Sant Tornem-hi, viatge de noces? bé, la muller no està per molts viatges amb la panxolina que porta però el tenim pendent per fer-lo tots tres.
Salut, pau, amor i República.

Em caso per Sant Jordi!

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

Visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit

Setembre05-abril06 : 7 mesos

Avui he fet psicomotricitat amb els petitons per primer cop el tercer trimestre. Estic molt baix de moral a nivell professional per uns motius que el seny em diu que no expliqui. Doncs per sort ja m'he animat, m'han canviat la cara encara que sigui per dues hores.
Els he fet seure per començar les explicacions i espontàniament han començat a cantar una cançó de Sant Jordi que van aprendre d'en Pep López: un gran animador infantil que va visitar el poble fa poc. Els he animat a cantar més, ha estat divertit.
Tot seguit dues nenes de P3 han vingut també espontàniament i s'han agafat a les meves cames. En pocs segons ja tenia cinc nens agafats i m'impedien moure les cames, els he hagut de treure a base de pessigolles. Després una petitona molt carinyosa m'ha agafat la mà i m'ha fet petons mentre em mirava de reüll.
Hem sortit a fora. Vam començar el curs sortint a fora, vam estar molt de temps sense sortir pel fred i fa poc que tornem a sortir. Això vol dir que ha passat molt temps i també vol dir que la meva parella té la panxa molt grossa i la meva filla em saluda cada dia des del seu món ideal a base de copets. Ja li noto el cor fa dies i tinc ganes que em miri de reül i em faci petons tota carinyosa.

100 missatges i un aniversari

Avui repassava els escrits del bloc des del seu inici i m'he adonat que el passat dia 7 d'abril es complia un any des de la seva inauguració. És fàcil veure-hi canvis d'humor, una mica d'esperança, nous projectes, enrabiades, protestes, informació i moltes coses més que m'han rondat pel cap en aquests 365 dies que fa que porto això.
Aquest és el missatge número 100 i això vol dir que aproximadament he fet un missatge cada 3,7 dies la qual cosa crec que està prou bé tenint en compte vacances i altres dies festius.
Des d'aquí vull donar les gràcies a tota la gent que ha col·laborat enviant missatges, molts d'ells d'ànim, moltes gràcies.
També vull animar a altres professionals de l'educació a fer els seus blocs per compartir experiències amb altra gent siguin mestres o no. Jo acostumo a llegir molts blocs de mestres per trobar punts d'unió amb la meva feina, la manera d'enfocar les situacions i el meu canviant estat d'ànim. Moltes vegades he pensat que hauria d'haver fet un bloc anònim com altres companys han fet, suposo que no m'hauria de mossegar la llengua sobre algunes coses que em toquen viure a diari a l'escola i que no dic per no perjudicar a altres persones o a mi mateix. Però bé, la meva opció va ser aquesta i tampoc me n'arrepenteixo.
Salut i molta paciència

Mission impossible

Divendres va ser dels pitjors dies que recordo a la feina i mira que n'he passat de dolents! Va passar allò que passa molt poc sovint (per sort) que s'ajunten un cúmul de circumstàncies totes dolentes i al final deriva a una situació impossible de controlar. Vaig demanar ajuda i ningú em va ajudar i em vaig tornar a sentir sol, sol i incapaç de fer rutllar la situació. Sóc tutor d'un grup molt complicat i de vegades és frustrant veure com fer la feina es converteix en una missió impossible. Aquesta feina crema molt, ja ho sé, em direu que estic en una escola petita i que tinc pocs alumnes, digueu-me el que volgueu que això crema. Fins avui no he escrit res perquè estava força desfet.
Avui s'ha girat la truita una mica, m'he animat força. He anat a comprar fruita i una dona se m'ha acostat:
- Ets en Jordi, oi?
- Sí.
- Sóc la mare d'en ...... ........ te'n recordes de quan vas treballar a ............ .. .........
- Ah, és clar, com està?
- Encara parla de tu, n'estava molt.
- I jo d'ells, és un grup molt maco, sempre els recordaré.
- L'any que ve comença l'institut.
- Ja fa sisè? com passa el temps!
- Tu els sabies portar, vau connectar molt bé...
La resta de la conversa no la poso, hem estat parlant uns minuts. Li havia fet entrevistes com a tutor i no l'havia reconeguda, bé, també han passat uns anys. Del que si que me'n recordo és del seu fill i del grup aquell que tant em van aportar. Que bé que m'ha anat aquesta trobada casual, m'ha fet pujar la meva ferida autoestima després d'uns dies fatals. També he pensat que intentaré visitar aquell grup que vaig haver de deixar contra la meva voluntat perquè no tenia plaça definitiva allà.
Ara llegia uns blocs de mestres. N'hi ha de mestres que escriuen de forma anònima, poden dir millor que jo el que pensen de tot plegat. Jo callaré.

Torna el llop, t'hi atreveixes?

Més informació a: www.laguarderiateatre.com

N'hi ha per llogar-hi cadires!

Pel juny seré pare d'una filla i no em deixen assistir a les classes pre-part que es fan al CAP del poble. Ja porten tres sessions i no permeten que hi assisteixin els pares. Ho trobeu just? ho trobeu normal en ple segle XXI?
Segons la formadora, la presència dels pares pot tallar a les futures mares i marginar a les que són mares solteres o tenen algun problema familiar. I què passa amb els pares que ens interessa no perdre'ns res de tot el procés de l'embaràs? i els pares que ens interessem per ajudar a les futures mares i volem compartir aquests moments amb elles? i els que ens interessem per saber totes les coses pràctiques de com portar una criatura recent nascuda? no comptem nosaltres?
Es veu que anant bé com a molt ens deixaran assistir a una sessió de vídeo sobre un part o podrem anar amb elles a l'hospital un dia a la tarda. No ho trobo just, no sé què en penseu vosaltres.
Volen que l'educació del fills recaigui en ambdós membres de la parella i després ens aparten d'aquesta manera. És com si jo que sóc tutor només volgués parlar amb les mares dels meus alumnes perquè els pares no pinten res en l'educació. Després passa el que passa.
Escenifiquem l'escena:
La mare fa el menjar, fa la neteja de la casa, renta la roba, l'estén, va a comprar, porta els fills a l'escola, els ajuda a fer els deures, els banya, els posa el pijama. Pare arriba a casa:
- Vull el sopar - la taula ja ha d'estar parada.
- Aquí ho tens.
Sopen amb la TV encesa, pràcticament no parlen. El pare s'estira al sofà després de sopar, la mare renta plats i recull. El nen s'acosten al pare:
- Papa, saps què? al cole hem fet un hort.
- Molt bé, però calla, que estic molt cansat i aparta't que no veig la tele. Has vist l'hora que és? diga-li a ta mare que ja et toca anar a dormir.

Renovant el bloc

Aquest matí he renovat les recomanacions culturals que hi ha al bloc (baix a la dreta). He mirat enrera i l'última vegada que ho havia canviat va ser l'11 de gener i precisament en aquell post anunciava que ho volia canviar cada trimestre, ja tocava doncs.
De llibre he posat un que em va agradar molt que es diu Delictes d'amor de la Maria Mercè Roca. És un llibre que tracta sobre la pederàstia i el protagonista és un comerciant gironí.
El disc que he triat no és apte per tots els oïdes, es tracta del Sonic Nurse de Sonic Youth, una de les meves bandes predilectes i que considero la millor banda de l'actualitat. El seu so no és fàcil però una vegada et captiva no el pots deixar. Tinc tota la seva discografia des del 83 i aquest disc del 2004 és un dels millors per la consistència de les seves composicions. El seu directe és gratificant.
La cançó escollida és una meravella senzilla i delicada anomenada "Petit homenet de muntanya" del mallorquí Joan Miquel Oliver. Sembla talment una cançó de bressol que ens transporta a un món de contes amb una música enganxosa però no feixuca. El seu disc "Surfistes en càmera lenta" és del milloret que he sentit en un disc de debut en solitari.
La pel·lícula escollida és Short Cuts (Vides creuades) de Robert Altman. És un collage de vides normals (o no) que es creuen de forma casual (o no). És una de les meves pel·lícules preferides des de fa molts anys.
El lloc escollit és un lloc molt proper i de vegades desconegut com la Costa Brava gironina. És fabulós perdre's pels caminets que voregen el mar entre pins i penya-segats escarpats.
* A la foto els Sonic Youth amb un capsigrany.

Nova etapa

Avui és un d'aquells divendres que espero amb il·lusió. Quan és dilluns ja el tinc en ment i és perquè avui a la nit comencem una nova etapa amb La Guarderia Teatre aquesta vegada a Tona. Aquest grup de teatre s'ha obert a altres activitats culturals com cinema, música, dansa, etc.. i des d'avui podríem dir que ja en formo part perquè sóc co-responsable d'algunes activitats. Comencem un grup d'una quinzena de joves que provenim d'altres associacions juvenils de quan no arribàvem a la vintena d'anys i ara tornem tocant o passant els trenta. Amb l'experiència acumulada, les ganes i l'esforç de tothom esperem que la cosa funcioni. De moment tenim programat fins el juliol i si el projecte es consolida seguirem amb més força. Per cert, avui estic una mica nerviós, hi ha concert i després faré de "digei" fins que s'acabi la festa.
Ep, has vist l'hora que és?
M'en vaig a ajudar una mica a preparar-ho tot.
Salut, esteu convidats.
Consulteu tota la programació aquí.

Efecte papallona

Ja tenim aquí aquella època de l'any que després d'estar uns mesos abrigats fins a dalt a la mínima que surt el sol anem amb màniga curta expectants d'estiu. I és clar, és ideal constipar-se. Jo de moment aguanto però en sé més d'un que ja hi han caigut.

Amb els petitons sortim a fora a fer psicomotricitat.
A- Jordi, tinc calor.
- Vés a l'ombra.
B- Jordi, tinc fred.
- Vés al sol.

Els tinc assegudets escoltant-me. De sobte passa una papallona.
- Mireu, una papallona! - els dic. I ja els tinc tots drets perseguint la pobra criatura amb els braços enlaire i corrent d'aquella característica manera tan divertida.
M'agrada aquesta feina!

Pintades

Contradicció?
un humà que té gos i està emprenyat per les restriccions que pateix per culpa d'uns incívics que no recullen els excrements del seu gos, es dedica a contraatacar fent incíviques pintades contra els humans incívics.
Analitzem-ho.

Tornant d'entrenar

Ara fa poc he tornat d'entrenar els nois d'hoquei, en sóc preparador físic des del 31 d'agost. Quan vaig acceptar el repte d'entrenar uns nois de 15 a 17 anys no m'imaginava que les coses anirien així, ara ja portem set mesos d'entrenaments i ja em coneixen la forma de treballar a la perfecció, les coses van força bé. Intento motivar-los al màxim, fem escalfaments amb pilota de volei i abans amb una peteca (fins que se la van carregar), també fem estiraments més específics i després la part de treball més fort. La millora ha estat força evident a nivell físic i això també m'omple de satisfacció. Ara estic esperant el bon temps per sortir a córrer tots junts pels voltants de Tona com fèiem a principi de temporada.
Hi ha una complicitat diferent que a l'escola ja que a aquestes edats més val ser-hi amic del noi perquè estan molt rebels i acostumen a ser força "antisistema". Aconsello a tots els MEF entrenar en qualsevol equip d'esport base perquè se'n treu una experiència molt bona per la feina i per la relació entre persones. Penseu que com més experiència tingueu millor sortiran les coses, almenys en teoria.

Reflexions, hipoteques, abraçades i sisenes hores

El post d'ahir acabava amb un "reflexionem-hi". Doncs això mateix he fet amb la frase de l'adhesiu que ens van donar.
No hauríem de generalitzar en aquests temes perquè és cert que molts pares volen estar amb els seus fills però per horaris de feina els és impossible, i és clar, han de treballar perquè l'hipoteca no es paga sola.
Amb la resta de mestres hem estat parlant del tema, hem estat reflexionant sobre això i hem arribat a la conclusió que els temps estan canviant molt. Ja ho sé, recurs fàcil com a conclusió però ben argumentat té pes.
Avui en dia moltes famílies destinen una part important del sou a pagar hipoteca i molt sovint aquesta part sobrepassa el que seria normal perquè s'han de pagar moltes altres factures. D'aquesta manera s'entenen les hores extres i el fet de treballar al màxim tot i saber que això repercuteix negativament en la família. Bé, s'entén, o no, en tot cas és una opció de vida de molta gent d'aquest país.
En altres missatges parlava de les abraçades, de la necessitat que mostren molts alumnes d'abraçades. Jo el que demano és que si per feina es poden tenir poques hores els nens almenys que s'aprofitin al màxim i que els estimin molt, que els mostrin afecte, molt afecte i comprensió.
Pel que fa a la sisena hora em sembla que cada dia ho veig més clar, no m'agrada.

Volem més hores de pares a casa

Avui ha vingut a l'escola un home d'un sindicat per explicar-nos tot això de la sisena hora. D'entrada no vull donar la meva opinió fins que tingui més dades i entengui millor de què va la polèmica aquesta.
M'ha agradat un adhesiu que ens ha repartit al Claustre.
Sortien dues manifestacions: en una els pares amb una pancarta dient "Volem més hores de classe a l'escola". En l'altra uns alumnes també tenen una pancarta que posa: "Volem més hores de pares a casa".
Reflexionem-ho.

Danys colaterals

Aquest migdia he vist per les notícies que en una ciutat de Califòrnia han prohibit fumar a l'aire lliure, només es permetrà en zones habilitades. Es veu que també han prohibit fumar a menys de dos metres de les plantes.
EUA: un país on existeix la pena de mort, on és més fàcil portar una arma de foc que beure una cervesa en un bar si ets menor de 21 anys ara ens donarà lliçons de civisme, aquesta si que és bona! val que aquell país és molt gran i no es pot generalitzar però és que n'hi ha per llogar-hi cadires.
Fa un temps en un anterior post deia que la nova llei anti-tabac em semblava tova i calia fer una mica més sobretot per la protecció dels menors. Això de prohibir fumar davant de les plantes ho trobo simplement ridícul però prohibir fumar davant de menors ja ho trobaria bé. Moltíssimes vegades hem de veure com molts pares i mares fumen apassionadament davant dels seus fills mentre els porten a l'escola. A una mà agafada la mà del menor i a l'altra el cigarro a l'alçada de la cara d'aquest, quin fàstic! és que no ho veuen?Jo em pregunto: no seria més lògic esperar que els nens entrin a l'escola per començar a fumar i així no perjudicar els propis fills i els dels altres? ja ho sé, la lògica no sempre ens acompanya i menys quan hi ha vicis pel mig..
Tampoc és lògic deixar l'entrada de l'escola plena de burilles. Per què no inventen unes cigarretes que després de fumar-les te les puguis menjar? ens estalviaríem haver de soportar constantment l'incivisme dels que embruten les voreres. I és clar, a l'hora del pati quan el nen tira l'embolcall del "bollycao" pel terra i els renyem ens miren estranyats, per què han de recollir un paper si els pares els tiren a terra? ja comencem amb les incongruències pares-mestres, no m'estranya que l'educació no doni els resultats esperats.

Les noves tecnologies de la motivació

Aquest cap de setmana vaig estar editant un DVD amb les imatges gravades amb la nova càmera digital de l'escola i amb els de cicle superior com a protagonistes. Els que heu editat vídeo sabeu que és força complicat i per tant vaig estar-hi moltes hores. Avui han vist el com ha quedat i els ha agradat molt, era molt divertit. Intentaré fer còpies per cadascú de la classe, els farà il·lusió. Divendres a l'hora d'informàtica tinc previst fer-los fer una portada i contraportada divertida pel DVD, farem servir el Kid Pix 4, espero que aquelles màquines juràssiques funcionin...
Bé, el DVD consta de quatre parts: explicació de la normativa del bàsquet pels alumnes amb exemples pràctics, el mateix amb l'handbol (foto), gags i esquetxos divertits i per finalitzar les preses falses de tot el que vam gravar.
Amb els esquetxos vam riure molt, formen part d'una Unitat de Programació d'Educació Física per introduir de forma motivant l'expressió corporal, de moment ha funcionat. Ja veieu, es tracta de fer servir les noves tecnologies per motivar. Quan arribin amb el DVD a casa i els pares els preguntin què han fet espero que els contestin que allò és, en part, expressió corporal. Em sembla que aquest projecte ha de tenir continuitat.
Per cert, els que us presenteu a opos... no ho veieu com a una bona idea i alhora original?

Heavy Metal

Avui he sortit. Són quarts de quatre de la matinada i fa poc que he tornat.Hem començat fent teatre al Casino de Vic, ha estat un èxit de públic i ha sigut el dia que millor m'ho he passat amb el joc de rol "El llop". Com sempre el meu grup ha perdut i m'han eliminat però ha valgut la pena.
Tot seguit, ja a la una he anat a concert tot solet, ningú m'ha volgut acompanyar, era un concert de heavy metal molt interessant: el retorn de Segle XIII.
Segle XIII és un grup de heavy metal que fa un any i mig va ser tocat per la desgràcia en morir dos dels seus components en un accident de cotxe. Avui han tornat renovats i emotius al màxim. Han ofert un espectacle molt digne i m'atreveixo a dir que estem davant d'un fenomen social i musical sense precedents al nostre país en aquest estil de música.
A mi m'agrada molt la música i des del 1994 faig un programa musical setmanal en una ràdio local, en el meu programa no hi té cabuda la comercialitat. Ja ho sé, potser tinc pocs oients, prefereixen escoltar el que sona a les ràdio-fòrmules i als 40 Principales però jo no penso canviar, faig el programa que em surt de dins i d'això en dic principis. I principis és el que tenen aquest jovent de Segle XIII que no arriben a la vintena d'anys i que mantenen un estil poc comercial i una manera d'entendre la vida. Les lletres de les seves cançons tenen temàtica medieval com en la majoria de grups clàssics d'aquest estil musical i segons el que s'ha vist avui tenen un munt de seguidors. El seu concert ha estat vibrant i us agradi o no el heavy metal cal dir que és aconsellable veure un directe d'aquest grup. Els desitjo molts èxits i els demano que no deixin de banda els seus principis. Molt sovint ens queixem de la desgana del jovent, de la seva poca educació, del seu passotisme i de moltes coses més, però Segle XIII ens fa adonar que ens agradi o no el que fan, com vesteixen o les coses que diuen, un grup de joves pot ser conseqüent amb les seves idees i portar-les fins on faci falta.
Llarga vida a Segle XIII, llarga vida al rock'n'roll.
*A la foto Manowar.

"Parlant la gent s'entén", oi?

Aquest cap de setmana vaig parlar amb una amiga MEF que treballa en una escola força conflictiva, em va comentar que cada dia hi ha més denúncies contra els mestres i que de cremats, alguns equips directius no donen suport als mestres.
Alguns alumnes també entren en joc, s'inventen pressumptes agressions perquè no els cau bé un mestre o vés a saber per què. Els pares, lluny de confiar amb la versió dels mestres es neguen a escoltar, volen portar les coses a inspecció o directament als tribunals, on ha quedat aquell "Parlant la gent s'entén?"
Aquestes coses cremen perquè nosaltres, pel general, fem la feina que ens agrada i la fem tan bé com podem o sabem. Cremen perquè a sobre ens retreuen constantment les vacances i l'horari que tenim. Jo sempre dic el mateix quan algun amic em diu alguna cosa d'aquest tema:
- Vosaltres els mestres si que viviu bé: tres mesos de vacances, un bon sou, un horari fantàstic...
- T'agrada el meu horari i les meves vacances? doncs estudia un temps i fes de mestre, ets ben lliure de fer-ho.
- Ah, no, jo no serveixo per aguantar canalla...

Us asseguro que intentar introduir l'expressió corporal a l'escola no és tasca fàcil. Generalitzant una mica podem dir que la gent: pares, alumnes i part dels mestres encara tenen una concepció de l'educació física que és fer esport, córrer, saltar una mica i fer quatre tombarelles. D'aquesta manera quan intento introduir aquest bloc de contingut que es diu expressió corporal em trobo amb alguns alumnes enfadats i que intenten boicotejar les sessions. Ara no es tracta de dir noms d'escoles on m'ha passat però citaré alguns dels comentaris d'alumnes d'entre cicle mitjà i superior:- Això és de nenes.- Això no és educació física.- Això és una mariconada.Al final m'he de quadrar i obligar a la canalla a fer el que toca perquè jo ho dic i forma part del currículum d'educació física. Em fa gràcia aquesta frase de "això no és educació física" que de vegades va afegida d'una altra "m'ha dit el meu pare que això no és d'educació física". Pel que fa a la paraula "mariconada" hem de prendre algunes altres mesures.Amb l'arribada de la càmera de vídeo digital que ens ha enviat el Departament estic impulsant una espècie de recull d'esquetxos i gags divertits fets per la canalla de cicle superior. Després connecto el projector a la càmera i veuen amb pantalla gran el que acaben de fer. Crec que és important utilitzar els mitjans dels que disposem perquè a moltes escoles aquests materials són malaguanyats. En les properes setmanes editaré el que reculli i faré un DVD que es puguin endur a casa i comprovar el que és l'expressió corporal i les seves possibilitats, crec que serà una bona idea i por tenir continuitat de cara al futur estigui jo com a MEF o una altra persona. La motivació s'ha de buscar d'on sigui i el fet de veure's fent expressió corporal per la TV és del més motivant. Ja us explicaré com queda la cosa.

Formentera febrer 2006

dissabte 25/02/2006
5:25 Sona el despertador
9:01 Lloguem un Polo a l'aeroport d'Eivissa.
9:58 M'acosto a un municipal per preguntar-li una direcció i se'm queda mirant com si m'estiguessin sortint antenes de les orelles i m'estigués convertint en un extraterrestre mutant. No diu res, canvio al castellà i segueix amb la mateixa cara. Li llegeixo la ment: "Si sabe hablar castellano ¿por que coño me habla tan raro?". Desperta i em contesta el que li demano.
11:02 Lloguem un Fiesta al port de La Savina, a Formentera.
11:25 El far de Barbaria ens diu que la Lucía ha estat allí fa un temps però ara no hi és. Mirem al forat de les roques i la cridem, no surt.
11:56 Conduint per un caminet sentim un soroll estrident.
- Què has trepitjat?
- No ho sé! (miro el retrovisor i no veig res). Devia ser una pedra.
11:57 Era un clau i ha rebentat una roda del Fiesta.
12:59 A la Mola hi fa molt vent. Em pregunto què hi feia en Juli Verne a Formentera fa tant de temps.
13:48 Veiem un bar obert, deu ser l'únic, m'acosto a un home que està darrera la barra:
- Hola, som dos, volem dinar.
Torno a veure la cara d'abans. No és car d'emprenyat, ni d'indignació, és simplement una cara de perplexitat .
- Somos dos, ¿para comer?
- Ah, vale, allí hay una mesa libre.
16:01 Les platges estan desertes, són només per a nosaltres. Caminem amunt i avall.
17:32 Veig una dona d'uns 70 anys que està arreglant el jardí de casa seva, li pregunto en català per una direcció concreta. Em contesta parlant el mateix idioma però a la seva manera, per fi algú utilitza naturalment el bell dialecte que ara em sona diví (com diria en Dalí), no em pot ajudar però només de sentir-la ja estic content. Em despedeixo amb un somriure.
18:15 Estic xiulant "Formentera lady" dels King Crimson. M'intento imaginar com devia ser Formentera quan ells van venir a principis dels 70.
20:30 L'últim ferri ens portarà a Eivissa (o Ibiza).
22:05 Arribem a l'hotel i està ple d'avis, van disfressats, ballen i un home-orquestra canta el "Tractor amarillo". Seria bo anar a sopar una mica i si pot ser lluny d'aquí.
22:45 Ens rendim, no hi ha res obert, tenim gana. Hem d'entrar a sopar a un Kentucky Fried Chicken. Almenys fan el Barça. Què passa? On va l'Eto'o? Ja n'hi ha prou de racisme als camps de futbol.
23:56 Bona nit
diumenge 26/02/2006
Ibiza Mix hivern: pluja+vent+tot tancat
dilluns 27/02/2006
Tornem a Barcelona i més tard a casa. 29 missatges a l'Outlook, la majoria spam. Torna la normalitat.

Dijous, botifarra, reflexions, injustícia i ràbia

Avui com és habitual en un dijous llarder hem sortit de l'escola a berenar botifarra blanca i/o truita. Un club privat del poble ens ha cedit amablement les seves instal·lacions esportives , ha estat molt bé perquè la canalla ha estat jugant tota la tarda. Hi havia pista poliesportiva amb bàsquet i futbol-sala o handbol i també un camp de futbol força gran amb herba, pels petits hi havia un parc infantil.
Hem estat jugant a bàsquet amb la canalla i després hem fet un partidet de futbol. Mentre jugava amb ells observava l'entusiasme amb el que practicaven esport. De seguida ho he relacionat amb el seu entorn. Viuen en un poble sense equipaments esportius públics, sense clubs esportius (el club de futbol ha deixat l'activitat recentment en futbol base), sense parcs equipats per fer esport i és clar els nens necessiten fer esport. L'esport és important pel desenvolupament dels infants a nivell físic, social i psicològic. Alguns tenen la sort d'anar a jugar a futbol a clubs dels pobles del voltant però els que tenen menys recursos logístics o econòmics no poden, com a molt volten amb bicicleta pel poble i rodalies. Encara sort que l'AMPA de l'escola programa sortides setmanals a la piscina de la Garriga.
Veient aquest entorn encara és més greu el fet de no tenir unes instal·lacions adequades al centre de nova construcció on treballo. No tenim gimnàs i la pista de bàsquet* la vaig adequar en un lloc inadequat per manca d'espai, la pista de futbol és massa petita per ser homologada per esport escolar. Si haguessin fet una pista poliesportiva més gran ara podríem parlar d'esport base extraescolar i entrar a competir en el consell comarcal amb altres escoles, segur que hi hauria equip de bàsquet i possiblement de futbol-sala, però és clar, quan les coses es fan malament les conseqüències són òbvies, no hi ha esport escolar ni base ni res.
La setmana passadavan visitar l'escola els responsables de la construcció, els que van decidir que no hi hagi gimnàs. Em van dir que en aquests tipus de centres no calia perquè no hi ha prou alumnes (anem camí dels 80), també em van dir que no hi havia espai i un dels dos em va dir que ell és mestre d'educació física. Bé, millor que deixi d'escriure, em podria alterar i no és bo per la salut.
*Les cistelles de bàsquet les van comprar l'AMPA al Decathlon.

Descansi en pau l'Enric Mirabet

Ahir vaig rebre un missatge al llibre de visites de la web que porto que em va deixar de pedra, el missatge és el següent:
AVUI M´HE ASSABENTAT DE LA TERRIBLE NOTICIA DE LA MORT D´UN COMPANY QUE MOLTS DELS QUE VISITEM LES PAGINES DE MESTRES D´EDUCACIÓ FÍSICA CONEIXEM, EL PASSAT DISSABTE DIA 18 DE FEBRER ENS HA DEIXAT L´ENRIC MIRABET, MESTRE D´E.F. AL CEL SIA.
Després de llegir això, que està firmat per en Ramon i no deixa cap e-mail ni forma de contacte, vaig intentar esbrinar què és el que havia passat però no vaig trobar res. No coneixia l'Enric però havia visitat desenes de vegades la seva pàgina web i també hi havia mantingut cert contacte via e-mail, em queia bé perquè sempre s'havia mostrat molt correcte i amable amb els meus dubtes i preguntes. Vaig ficar-me a la seva pàgina per saber a quina escola treballava i després vaig comprovar que l'escola no tenia web i per tant seria més complicat saber què és el que va passar realment. Se'm va passar pel cap que potser va ser un accident de bicicleta ja que sé que n'era un gran aficionat però especular amb aquests temes no és gens agradable i millor callar.
Des d'aquí vull donar el pèsam a la seva família i una forta abraçada als seus amics, companys de feina i alumnes.

Integració lingüística i unes quantes reflexions associades.

Avui m'ha arribat un nen nou a classe, en el que va de curs és el segon de la meva classe i potser el desè pel que fa a l'escola petita on treballo. Ara no explicaré el cas concret d'aquest nen perquè no és ètic ni dir-ne el nom ni explicar coses personals d'altra gent en aquest bloc. Aquest exemple em recorda un cas semblant en una altra escola on vaig treballar fa uns anys. Em va arribar a mig curs un nen nou, d'origen magrebí que venia d'una altra escola catalana. Resulta que el nen parlava un català perfecte de la Plana de Vic i em va sobtar la manera d'utilitzar el verb fotre i cardar que deia sense miraments, em feia gràcia, és clar, però d'entrada cada vegada que deia els verbs en qüestió jo li repetia la frase amb l'equivalent més suau:
- M'ha fotut un pinyu!
- M'ha fet mal, deus voler dir..
- Sí, això

- Li he cardat un xut que el porter ni l'ha vista!
- Deus voler dir que li has clavat un xut que el porter ni l'ha vista.

Tot això em va fer reflexionar sobre la integració lingüística. Es pot considerar integrat lingüísticament un nen quan ja utilitza les paraules grolleres de la llengua del país? És groller dir fotre i cardar en comptes de dir les conjugacions del verb fer? És útil que jo vagi renyant els nens que utilitzen aquest vocabulari quan és el que senten pel carrer i també a la tele i quan jo fora de l'escola en sóc un usuari? Bé, ho deixo a l'aire perquè feu el futut favor d'opinar.

El tema del magrebí que parla català popular em va fer reflexionar també sobre una altra qüestió. Resulta que hi ha un partit que diu que som feixistes perquè eduquem en català en comptes de fer-ho en castellà, un senyor que es diu Mariano diu que a Catalunya es fa com a l'època de Franco però al revés, això és el mateix que dir-nos feixistes. El personatge es queda tan ample i continua el seu camí cap a vés a saber on. Mentrestant el nen magrebí parla català, castellà, la llengua pròpia i sap algunes paraules en anglès.
Un dels objectius generals d'etapa diu que els alumnes en acabar l'educació primària han de dominar el català i el castellà, en l'època de Franco em sona que no era ben bé així. Quan va morir el dictador jo tenia nou mesos i al llibre de família hi posava Jorge en comptes de Jordi, resulta que els meus pares quan van anar a registrar el nom els van dir que estava prohibit en català i havia de ser en castellà per "derecho de conquista". Fa uns pocs anys un senyor que surt a les monedes va dir que "el castellano nunca fué lengua de imposición", a mi que m'ho expliquin, no ho acabo d'entendre.
Aquests són només dos exemples però jo em pregunto: Què els hem fet perquè ens tractin així?

Tu rai...

Amb tota la primària hem anat a visitar una depuradora. Els que sou mestres sabeu que això d'anar d'excursió no és tan bonic com sembla i sobretot amb grups complicats, et passes l'estona controlant que tot vagi bé i que cap nen prengui mal o en faci alguna de grossa.
Recordo en una excursió fa uns anys a les mines de sal de Cardona que un guia d'aquells que et porten amb 4x4 em va dir:
- Tu rai, que avui fas festa!
Jo li vaig contestar:
- Com? jo estic treballant en aquests moments..
- Sí, potser sí, però no fas res.
En aquell moment em vaig quedar al·lucinat i li vaig contestar que preferia estar a classe que vigilant constantment que la canalla no es fes mal, no toqués el que no ha de tocar, estiguessin atents a les explicacions, no molestestin a altra gent, que no tiressin pedres a l'altra gent, que no insultessin a altres escolars des de l'autocar, no tiressin papers per terra, no fessin quedar malament el poble i l'escola, etc...
En el moment que un grup d'alumnes surten de l'espai habitual són capaços de moltes coses i n'he vistes de molt grosses algunes de les quals relacionades amb accidents que podrien haver estat greus. Tinc claríssim que passi el que passi i vagi a l'escola que vagi en un futur, em negaré rotundament a anar al Park Güell amb nens, allà vaig passar un dels pitjors moments com a mestre per un accident que miraculosament va quedar en un ensurt. Si sou mestres i hi voleu anar penseu-vos-ho dues vegades, hi ha pendents molt perillosos i no estan senyalitzats.

Relleus

L'altre dia vaig estar fent un petit circuit d'agilitat a l'hora de psicomotricitat, com que no feia un fred espantós vaig decidir anar a fora en comptes de fer classe al vestíbul de l'escola. Mentre feia grups de la quinzena de nens que tinc pensava com aniria el tema relleus amb nens tan petits, és possible que mai n'haguessin fet abans d'aquella manera. Va ser interessant observar-los després d'organitzar els grups i explicar les tasques a fer. Al principi després de fer el circuit n'hi havia que tornaven a ocupar el primer lloc i tornaven a començar, d'altres es quedaven aturats al mig del circuit i no deixaven passar els altres i d'altres es colaven ja amb una mica d'intenció. Cap al final de la sessió el tema va començar a funcionar i a la sessió següent ja semblava anar força bé. Ja sé que el que he explicat potser no és molt interessant però és curiós mirar les relacions que s'estableixen entre ells quan hi ha un circuit motivant davant i l'obligació de seguir un ordre.

Repapiejant

Una magnífica cançó d'un dels meus grups preferits té una lletra que fa pensar, bé, en té moltes que fan pensar però aquesta és molt aplicable a l'educació. Moltes vegades quan un alumne està "moix", capficat, desconegut, trist, etc... és que a casa passen coses, cada dia passa més sovint ja que els pares d'ara no són com els d'abans, ara no vull obrir un debat perquè no tinc sis o set hores per exposar raons però si us dediqueu a aquest món sabeu de què parlo. Resulta que en reunions amb mestres de vegades quan parlem d'un alumne d'aquestes característiques sovint surt algú que descobreix "la sopa d'all":
- A aquest nano el que li fa falta és una abraçada de tant en tant.
Quanta raó i que fàcil és solucionar-ho, no creieu?

"No et calen crits si el que tu vols és mel"
"Repapiejant". Bamboo Avenue 1992 Umpah-pah

L'enfonsament del "Prestige"(prestigi)

Sempre que surten escoles als anuncis els que ens dediquem a l'ensenyament ja podem tremolar, acostumen a tractar l'escola, els alumnes i els mestres d'una manera molt allunyada de la realitat. Personalment ja trobo poc ètic anunciar productes comercials en una escola encara que sigui de mentida perquè hi ha coses amb les quals no s'hi ha de jugar.
La setmana passada una mestra d'educació infantil del centre em deia indigada que l'anunci d'Actimel deixava malament els mestres. Jo no havia vist l'anunci i per tant no vaig opinar. Ara ja l'he vist i en dues versions diferents. Una veu en off diu una cosa així com: "Surten de qualsevol manera al pati" i aquí és on critiquen i insulten la professió de mestres. Ens tracten d'éssers inhumans que engeguem la canalla al pati vagin com vagin per treuren-se'ls del damunt. A l'anunci es veuen unes imatges de vent i fred i un nen que pateix mentre els mestres deuen estar tranquil·lament fent un cafetó a la sala de profes. Ara he exagerat una mica el tema però subliminalment el que estan dient és això, hi ha un missatge clar en un món, el de la publicitat, on no hi ha res casual.