El treball infantil fet espectacle

Fa uns dies vèiem a les notícies esportives el debut professional d'un nen de 12 anys a la lliga de futbol boliviana. Aquest fet, que jo qualifico de salvatjada, és més greu si tenim en compte que l'entrenador que el va fer debutar és el seu propi pare. No cal haver vist cinc partits de futbol per entendre que és un esport de contacte i no cal ser doctor traumatòleg per entendre que un nen de 12 anys no està preparat per aguantar físicament en una lliga on una colla d'homes s'hi juguen el pa de les seves famílies en un país com Bolívia; en llenguatge planer diríem: "No estan d'hòsties i si han de posar el peu a l'alçada del genoll del rival l'hi posen, i si li han de clavar un cop de colze als morros, doncs l'hi claven". Sobta, veient el vídeo, com tothom s'enfada quan el nen rep una entrada d'un contricant que el deu doblar en edat (com a mínim); què esperaven?
Potser algun lector voldrà comparar aquesta notícia amb la d'esports tradicionalment amb més precocitat com la gimnàstica però crec que no es pot comparar un esport individual amb un de contacte com el futbol.
Un altre dia parlaré del que penso de la gimnàstica i esports semblants.

Cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana

"El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l'aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc, hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l'any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de vidre amb uns filets de colors a l'interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble... En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l'humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella... Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana...!"
El quadern gris: Josep Pla
Després d'unes quantes recomanacions intel·ligents i benintencionades sumades a petites estades al bell Empordà, finalment, als meus trenta-quatre anys, he decidit llegir Josep Pla. Fragments com el que exposo aquí a sobre em diuen que no m'equivoco.
Foto: "En Pla a Sant Miquel del Fai" de JRoca'09

En Xesco Boix, els pezqueñines i el finançament

En un cd en directe que vam comprar d'en Xesco Boix , el compositor i mite infantil explicava una història carregada de moralina just abans del hit "Un peixet en el fons de l'estany". Resulta que hi havia un pescador que va pescar un peix petit i el peix en qüestió li va demanar que el tornés al mar per tornar-lo a pescar una vegada hagués crescut. El pescador passant de les súpliques del peix el va tancar al sarró i va dir: - Més val això que res.
Bé, les paraules exactes no serien així però s'entén, com el títol. Si ho apliquem a la societat catalana és fàcil entendre que potser ara tindrem un peix petit (que és millor que no tenir-ne o que te'l prenguin als teus propis nassos) però els vascos i els navarresos tenen unes piscifactories de collons que els garanteixen peixos grossos de per vida; i nosaltres, ja es veurà.

La confiança i la desconfiança

Avui hem vist a la tele el gerent d'un hospital qualificant de "terrorífic error" la mort d'un nadó prematur per una negligència mèdica dels serveis d'infermeria. No parlaré d'aquest cas concret però sí de la desconfiança en la sanitat que inevitablement generarà; passa una mica com en els accidents d'avió: cada vegada que n'hi ha un aquest fet genera desconfiança cap a aquest transport per molt que es digui, amb dades a la mà, que és un transport molt segur. Amb l'escola passa el mateix: totes les dades negatives que van sortint el que fan és generar desconfiança i de seguida s'activa el maleït cercle viciós que fa que les coses no rutllin com han de rutllar: els mestres no treballen a gust, els alumnes ho noten, els pares no confien en els mestres, els alumnes senten com els seus pares no parlen bé dels mestres i ja està, ja ho tenim tot: pèrdua d'autoritat, desmotivació, fracàs.. i mala maror. El llibre "L'escola contra el món" de Gregorio Luri parla, entre d'altres coses, de la importància de la confiança en l'escola i posa exemples d'experiències reeixides* en altres països; crec que val la pena llegir el llibre per ajudar, en la mesura del possible, a esborrar el "contra" que hi ha entre l'escola i el món.
* Diria que aquesta és la paraula preferida d'en Gregorio Luri.
Foto: "Només entra amb confiança" de JRoca'09

Els números no surten però les tisores sí

Fins ara les substitucions per reducció de jornada podien ser molt favorables pels centres: per dues persones que feien substitucions d'1/3 de jornada el Departament enviava una persona a jornada sencera, això volia dir que es guanyaven algunes hores que eren ben emprades per guanyar en qualitat d'ensenyament. A partir del curs 2009-10 la cosa canvia cap a malament: per aconseguir una persona substituta a jornada sencera caldran tres persones a 1/3 de jornada, això vol dir que les hores que es tenien ara es deixaran de tenir; no cal dir que al llarg del curs són un munt d'hores menys que eren òptimes per reforços, desdoblaments, grups lectors o el que el centre considerés oportú.
Hi ha una màxima que diu que quan les coses van bé no s'han de canviar i està clar que aquestes hores de més eren positives per les escoles i també pel personal interí/substitut. Entenc que el Departament vulgui reduir despeses en èpoques de crisi però no accepto que aquesta reducció vagi en contra de la qualitat educativa que pot oferir més personal en un centre.
Cada vegada està més clar perquè van escollir un Conseller economista per posar-lo al capdavant d'Educació: preveient les escorrialles de finançament que ens donaran és obvi que cal retallar per algun costat perquè els números no surten per enlloc, oi Castells?
Foto: "Queda clar" de JRoca'09

Almenys el pantà està ple

Un dels símbols de la comarca d'Osona és el campanar de l'església de Sant Romà de Sau al bell mig de l'embassament, o no; vull dir que de vegades l'església no queda ben bé al mig sinó més aviat a la vora, depèn del nivell, és clar.
Aquest matí he agafat la càmera i m'he arribat al pantà de Sau a fer quatre fotos. No fa gaire aquest paratge era vist amb preocupació per la manca d'aigua conseqüència d'una sequera terrible; avui, per sort, o per la Moreneta - això ho deixo a gust del consumidor- el pas del riu Ter per la vall ofereix un paisatge hídric-idíl·lic que fa pensar que el problema de l'aigua sembla molt llunyà. Espero que haguem après la lliçó sobre l'ús d'aquest recurs i no caiguem en l'error de tornar a malbaratar-lo com abans, hi hagi sequera, o no.
Foto: "Ple" de JRoca'08_07_09 Per veure la foto més gran clica-la.
Vols veure més fotos? Visita el Flickr DiariMEF
Apunts relacionats:
H dos O 5 febrer 2008
Península de debò 26 maig 2008

L'olfacte golejador

No cal fitxar un 9 quan al Departament d'Educació hi ha un golejador amb totes les de la llei. Fa uns mesos, al més pur estil Mag Lari però sense aquell sentit de l'humor, es va treure del barret el tema de les hores extres; uns mesos després, veient l'oposició generada, va congelar aquesta proposta i ara, com aquell que no vol la cosa, amb un olfacte golejador digne de Romário da Souza, ha colat novament les hores extres amb l'eufemisme "d'ampliació d'horari lectiu".

El Conseller economista corre per la banda, rep la pilota del Conseller Castells en bona posició , se'n va d'un, se'n va de dos, se'n va de tres sindicats, increïble jugada! el porter surt i li pica suaument per sobre! Gooooooooooooooool del Conseller Maragall! El Conseller Castells l'abraça mentre l'Ernest s'aixeca la samarreta i mostra la inscripció "Estatuet" a la samarreta interior imperio. ZP, dret, aplaudeix des de la grada i fa el signe de victòria.


Apunts relacionats:
Hores extres que trenquen equips. 20 gener 2009
Dos-cents vuitanta Euros i mala maror. 19 febrer 2009
Falta personal, temps mort i carbasses. 12 març 2009
Foto: "Olfacte golejador" del web Clubbol via Google imatges

Darrera una revista

En el darrer sopar d'ex-alumnes de 8è d'EGB algú va portar la revista que vam fer amb notícies de les colònies a la Garrotxa. Eren unes quantes fotocòpies grapades en les quals hi havia unes quantes fotos amb blanc i negre enganxades amb cola i una Times New Roman arcaica que ho dominava tot. El disseny era estil atapeït i de mala lectura, molt de moda a finals dels vuitanta.
- Us en recordeu d'aquells disquets plans?
Vam riure molt.
D'aquí a quinze o vint anys els meus alumnes actuals potser es reuniran per fer un sopar, o potser es reuniran a la xarxa social que estigui de moda. En cas de fer-se el sopar, algú treurà algun aparell mòbil i passarà l'enllaç del bloc de l'escola a la resta. Tots recordaran les notícies, les fotos, els vídeos i els podcasts; se'n fotaran del disseny arcaic, de la poca qualitat dels youtubes i de la inutilitat dels podcasts.
- Us en recordeu del Google?
LOL.

Foto: "Sempre de moda" de JRoca'09