Els 58 minuts més intensos

Quan estàs a mitja classe de matemàtiques concentrat fent operacions a la pissarra i ve el conserge trucant la porta amb un telèfon a la mà el primer que penses és "què coi passa ara? Tan urgent és?". I ho era d'urgent, molt; era la meva dona dient que acabava de trencar aigües a la feina mateix i que quedàvem ASAP a l'Hospital General de Vic; abans però, havia de passar per casa per agafar la canastreta. Sembla ser que m'intentava localitzar al mòbil però jo el tenia en silenci. Ho sé, sóc un professional. Va ser entrar a la classe i dir-ho als nens mentre recollia les coses amb rapidesa. Els crits eren eixordadors i jo els anava dient:
- Va, no us poseu nerviosos! Vinga, tranquils.
I després em mirava les mans que delataven que els més nerviós -òbviament- era jo. 
- Nens, me'n vaig pitant.
"Que tinguis molta sort!", "Va Jordi!" cridaven. Dos o tres ja havien fet un dibuix a la pissarra i frases amb moltes admiracions.
Vaig baixar les escales corrent buscant a algú i precisament vaig topar-me amb una reunió de pedagògica, els vaig etzibar:
- He de marxar, l'Elisenda ha trencat aigües, he deixat els nens sols, a 5è A. 
- Ostres, corre, vés, no et preocupis per la classe.
Vaig fer els 8 quilòmetres que van de la feina a casa en un temps poc prudent i en arribar a casa vaig agafar les coses per tornar al cotxe de nou per superar els 11,8 quilòmetres que ens separen de l'HGV en temps de multa i retirada de carnet. 
En arribar a l'hospital, carregat amb la bossa, vaig entrar a urgències i em van dir que seguís la línia verda fins a l'ascensor. Pel camí una parella entranyable d'avis que devien tenir entre els dos uns cent noranta anys em barraven el pas i com que l'opció de saltar-los per sobre era poc viable (per la poca alçada del sostre) vaig mig apartar la bona dona i li vaig dir:
- Perdoni, és que tinc molta pressa, tinc la dona de part.
El Sonotone va funcionar i quan girava a la dreta vaig sentir que em deia:
- Que tinguis sort, fill! 
Vaig arribar a l'ascensor i vaig veure que el número estava al 6 o 8 -no ho sé ara- el cas és que jo estava al -1 i havia d'anar a l'1 passant pel 0. Vaig començar a prémer els botons amb l'absurda creença que clicant més vegades l'ascensor baixaria abans, finalment, tornat a la realitat, vaig abordar un despistat amb bata dient-li:
- Escales, escales, on? Escales, on?
Mig espantat i sense dir res em va assenyalar el camí de les escales que lògicament estava allà mateix i ben senyalitzat. Vaig agafar aire i vaig pujar els dos pisos a temps de rècord. Una vegada allà vaig mirar els cartells i corrent vaig anar a petar davant d'una porta tancada on posava sales de parts amb un intèrfon a fora. 
- Hola, tinc la meva dona aquí.
- T'estem esperant, corre, entra.
Entrant una infermera em va dir:
- Noi, no sé si hi estaràs a temps.
- Què? No fotis!
- Va vés a la taquilla a canviar-te, t'has de posar una bata.
Entrant a la taquilla apareixia la Montse (companya de feina de la meva dona que la va acompanyar). La Montse portava bata verda i feia cara d'espantada, quasi sense dir-li res li vaig donar les bosses, el meu anorac, jersei i li vaig dir:
- Té, posa-ho a la taquilla.
Crec que li vaig dir "si us plau" però no ho recordo; suposo que ella tampoc. M'imagino que per uns minuts llarguíssims se li havia passat pel cap assistir al part, no les tenia totes. En tot cas va fer el que li vaig manar mentre jo em posava la bata i entrava a la sala de parts, recent estrenada, de l'Hospital General de Vic.
En entrar vaig trobar-me la meva dona ja empenyent, ja suada i diverses persones que em miraven i pensaven "mira, el noi ha arribat a temps".
Després de fer un petó a l'Elisenda vaig preguntar si tenia temps de rentar-me les mans, encara tenia guix de la pissarra incrustat. Em van dir que encara faltava una miqueta mentre preparaven utensilis diversos i parlaven del procés de donació de cordó. La veritat és que tranquil·litza molt veure gent tranquil·la en situacions així; és una mica com quan vas en avió i veus les hostesses impassibles a qualsevol turbulència.
El part va ser ràpid: el resum seria un "empeny, empeny", "respira profundament", "ara", "ja li veig el cap", "empeny fort", "ho fas molt bé", "va que surt", "mira que maca". 
Na Mariona va sortir a les 12:43 ben bufona amb 3,650 quilos. A les 11:45 jo sortia de l'escola, ho sé perquè sonava el timbre de canvi de classe quan entrava al cotxe.
És espectacular com canvia un dia -la vida- en poca estona, poc abans de les onze aprofitant l'hora del pati, havia trucat a la dona i em va assegurar que tot estava perfecte.

La pubilla, qui els seguidors del bloc quasi heu vist néixer, ja és una germana gran com cal i ens ajuda moltíssim. Esperem que la petita Mariona sigui tan bona nena com la seva germana, hi signem sense pensar-ho.

Xerrada: Enllaçant la competència comunicativa i les TIC

Ahir dijous 3 de març vaig fer la meva primera xerrada com a ponent amb adults. Era una xerrada col·loqui organitzada pel Departament de Filologia de la Universitat de Vic i anava adreçada a uns 150 alumnes de primer curs de magisteri. El títol de l'acte era: "Enllaçant la competència comunicativa i les TIC" i els meus objectius eren diversos: conscienciar els futurs mestres de la importància del bon ús de la llengua, explicar algunes experiències reeixides que combinen competència comunicativa i competència digital i finalment parlar de blocs/blogs i la seva vessant educativa. Com que els estudiants havien llegit "L'apunt docent" a l'ARA també van comentar alguns aspectes que van considerar interessants i em van fer preguntes en l'apartat de més debat.
Per la ponència vaig decidir fer un Prezi perquè és una eina molt espectacular i encara novedosa que podia enganxar a l'audiència. La meva pubilla, que ara fa P4, va fer uns quants dibuixos que em van ajudar a completar la presentació i també em vaig ajudar d'un vídeo amb una experiència de ràdio amb alumnes que vaig fer l'any passat a l'escola. Tot plegat va anar força bé tot i l'evident nerviosisme que se'm va notar sobretot al principi de l'acte i que va suposar que parlés massa ràpid.
Una de les coses més difícils en preparar un acte d'aquest tipus és l'estructuració del temps, m'havien demanat una intervenció de mitja hora però en els assaigs a casa arribava a passar entre 35 i 43 minuts depenent de les explicacions i suposo que aquest fet va fer que anés un pèl ràpid. Una altre problema era adequar-me al nivell dels interlocutors, no podia ser massa tècnic parlant amb alumnes de primer de magisteri però tampoc em podia passar explicant coses que en teoria ja haurien de saber; aquest aspecte és difícil de preveure i cal "estudiar" una mica per sobre l'audiència in situ per engegar després un dels possibles plans previstos.
Acabat l'acte em comentaven les professores que pels alumnes de magisteri és important conèixer de primera mà molts dels punts que es van tractar i sobretot la vessant més pràctica del dia a dia de l'aula que de moment només es poden imaginar ja que no han fet pràctiques a les escoles.
En definitiva va ser una molt bona experiència i agraeixo a les organitzadores de la Facultat d'Educació el fet d'haver-me donat aquesta oportunitat d'explicar la meva tasca docent als futurs mestres.
Foto: "Un portàtil" d'Eulàlia Roca

Punts de mira, punts de vista

El que hauríem de fer tots els mestres almenys durant un curs sencer és passar a fer classe a parvulari. El punt de vista que tenen la canalla de parvulari comparat amb els de primària fa viure situacions enriquidores i divertides que valen la pena i que ens poden ajudar a aprendre en la nostra professió. Us posaré un exemple no escolar però que ens mostra la mentalitat d'una nena de P3: la meva filla, "la pubilla" vaja. Resulta que l'altre dia estàvem mirant un partit de futbol i un tal Messi va xutar la pilota a fora fregant el pal:
Pare: - Uiiii, fora.
alhora en Pou de Rac1:- "i la pilota ha sortit a fora!"
Pubilla: - L'ha tirat a fora?
Pare: - Sí
Pubilla:- I ara què faran si no tenen pilota per jugar?

Foto: "Joguines mimades" de JRoca'09

Paisatge únic i canviant

Diversos estudis ens han dit que els videojocs són positius per la coordinació, per la descoberta de solucions a partir de l'assaig-error, per la concentració, etc... Però ara en surt un altre que diu que "redueix el camp de visió dels nens i no els deixa desenvolupar la vista des de lluny, fent que cada vegada siguin més miops”. Està clar que cal estar alerta del temps que la canalla passa davant d'una pantalla ja sigui d'ordinador, de televisió o de pantalleta petita de consola o mòbil. Després de llegir aquesta notícia a criatures.cat va coincidir que vam anar una bona estona en cotxe i la pubilla, ben asseguda a la cadireta del cotxe, va estar tot el camí dient què veia per la finestra: la via del tren, un cavall, un arbre de Nadal, un pont, un túnel, neu a les muntanyes, un avió, ... Vaig pensar que si hagués tingut una pantalla a pocs centímetres just a darrera del recolzacaps de davant s'hauria perdut un paisatge únic i canviant segons l'hora del dia o les estacions de l'any. Els episodis de Pocoyo o de les Tres bessones són molt interessants i estarem d'acord que adients a l'edat però no són ni únics ni canvien segons l'hora del dia o les estacions de l'any.
Foto: "Terra Alta febrer 2009" de JRoca'09

Radio days

I com cada dilluns al vespre me'n vaig anar a ràdio Taradell a fer el meu programa setmanal. Abans de marxar la pubilla em va dir:
- On vas?
- A la ràdio.
- I per on entres a la ràdio?
- Per la porta.
- Hi ha una porta a la ràdio?
- Sí, és clar. Vaig marxar, com sempre amb pressa, i no vaig donar importància a la pregunta de la meva filla. Conduint vaig lligar caps: per ella la ràdio és l'aparell de ràdio que tenim a la cuina que quasi tot el dia està engegat, la nena no entenia com m'ho feia jo per entrar a dins d'un aparell de dos pams d'ample per un d'alt.
Foto: "VU" de JRoca'09

Il·lusió, vocació, passió

Cinc minuts abans de sonar timbre d'entrada de les nou he mirat el pati per veure si veia l'esquirol que ens va visitar els primers dies de setembre, o la parella de gaigs que voleiaven entre les tanques de la pista, però no, avui s'ho veien venir i no han tret el cap. El pati té un aspecte esplèndid gràcies a les pluges dels últims dies, m'hi jugo un pèsol que aquest any també hi trobarem algun rovelló. Amb el timbre els passadissos han canviat del tot sobretot pel que fa al soroll: corregudes i maletes amb rodes lliscant o picant contra els esglaons de les escales amb força passen a protagonitzar l'escena, cal ser el primer perquè segur que el primer dia ens deixaran seure on vulguem; o no, la nova mestra no sé de quin pal va, l'he estada observant des de la fila, sembla seriosa... però ha rigut!...
I a les cinc la pubilla torna contenta del primer dia a l'escola dels nens grans. No ha plorat gens i ha fet cas a la mestra, com ha de ser.
I repasso e-mails i xarxes socials vàries per llegir amb gratitud un article que es titula "Il·lusió, vocació, passió (05/07/09 diari AVUI)".
Gràcies Carles!
Foto: "1a part" de JRoca'09

Capítol 1: El sentit comú

L'altre dia a la biblioteca municipal vaig quedar més que sorprès veient la quantitat de llibres d'autoajuda per a pares que hi ha al mercat. N'hi ha de tot tipus i temàtiques: el nen no dorm, no menja, m'insulta, pega a tothom, camina estrany, li vull treure els bolquers, li vull treure el xumet, vull que llegeixi molt, vull que esdevingui un geni, vull que em retiri... Quatre rengleres atapeïdes de llibres, DVD i em sembla que alguna supernunny a domicili. Vaig pensar que, amb els tres anys d'experiència demostrada com a pare, podria escriure un llibre titulat: "Aplica la lògica i el sentit comú".
Al llibre hi hauria exemples reals:
L'altre dia anant en cotxe amb la nena a darrera un imbècil va fer un avançament perillós i a mi se'm va escapar:
- Què fot aquest imbècil?
La nena ho va repetir. Lògic.
Nota mental: compte amb el que dius si hi ha nens a davant.
Fi del primer capítol.
Foto: "Muntatge que sembla fàcil" de JRoca'09

Paisatges des del cotxe

Dins del cotxe hem vist un globus que volava baix; uns cavalls, un ramat de xais, unes vaques de color marró; uns camps de color groc immensos; molts túnels, alguns ponts; altres cotxes amb cadireta; algun parc infantil; un munt de ciclistes a la via verda a les Preses: hi havia bicis petites, bicis grans, bicis amb cadireta amb nena com jo, uns nens amb casc, d'altres que no en portaven, un home portava una motxilla grossa i un altre una cistelleta buida a la part de davant de la bici. A prop d'Olot hem vist semàfors; quan estaven vermells ens hem parat i quan estaven verds hem engegat el cotxe.
Tot això i molt més ho hem vist perquè no tenim un DVD al cotxe.

Amb un guix i una pissarra

Els millors professors catalans

Sempre que faig avaluacions intento imaginar el moment en el que l'alumne ensenya les notes a casa i la reacció dels pares. El ventall de possibilitats de reaccions és tan ampli com de tipus de pares i és clar, tenint en compte que la nostra pubilla començarà P3 aquest setembre ja extrapolo i intento imaginar quin tipus de pare seré davant de les avaluacions de la meva filla.
A l'escola bressol de la nena vaig experimentar per primera vegada participar a una reunió de pares i estar a l'altre costat; em sembla que vaig estar molta estona "avaluant" l'estil de la mestra a l'hora de dir-nos el que havia de dir-nos. És una mestra excel·lent, esperem tenir tanta sort a l'escola "dels nens grans" perquè ja sabeu que tenir o no tenir un/a bon/a mestre/a és una qüestió de sort i, per fortuna, les possibilitats de tenir sort són altes tenint en compte el gran número de bons professionals que hi ha en aquest país.
I aquests dies aquests professionals i els que no ho són tant han de descansar.
Foto: "A la platja sense possibilitat de banyar-se" de JRoca'09

Caca, culo, pedo, pis

L'altre dia a la meva pubilla li va agafar per cantar les cançons que canta sempre però amb una lletra canviada expressament ...i es tronxava de riure! tant que era incapaç de continuar cantant. El nivell era tipus: "El gegant del pi ara balla i es tira un pet", jo reia amb ella, ja veus, el flipat dels diàlegs d'Annie Hall o Frasier rient d'una marreca de dos anys i mig dient "pet" sense preocupar-se per la rima. Com que sóc d'aquells que analitzen molt les coses o diuen en el seu bloc que analitzen molt les coses, vaig pensar molt (o força) en el "caca, culo, pedo, pis" com a recurs. A quina edat comença? a quina edat deixa de fer gràcia per passar a la categoria de vergonya aliena? un paio disfressat de dona dient tonteries a TV3 en hora de màxima audiència entraria en el "caca, culo, pedo, pis"?

El Tourmalet del gener

El ninot de neu amb ulls de magrana i nas de pastanaga* està a les últimes i avui hem guardat el tió al garatge dins d'una bossa de plàstic, tot torna a la normalitat: ja no hi ha neu, ni pessebres, ni arbres de Nadal i l'ordinador té unes quantes megues de més en fotografies. La pubilla té unes katiuscas vermelles de pluja que es posa a tothora.
*De joguina, de la cuineta.
Foto: "Un somriure fonedís" d'Elisenda'09

El tronc indultat

Una de les etapes més divertides de les criatures és la del "per què". Al seu interès per tot el que els envolta a nivell visual i tàctil ara se'ls suma la necessitat de tenir explicacions amb l'ajuda d'un llenguatge cada vegada més entenedor; constantment estan demanant el que en Monzó (i la Terribas ) en dirien "El perquè de tot plegat" i és un no-parar: de riure i de donar explicacions.
Avui cagarem el tió i no hi ha cap panxut trepador al balcó de casa: per què? doncs perquè no hi pinta res.
El llenguatge de la pubilla encara no és prou extens tot i que cada dia ens sorprèn amb algunes paraules noves. Sovint, la seva expressió supleix el que el seu vocabulari i lèxic encara no poden fer:
- Per què alimentem un tronc?
Bones festes a tothom!
Foto: "Sèries" de JRoca'08

El Clàssic

Un immens mapa de les comarques de Catalunya cobreix part d'una paret de quart. Un grup de nens hi busquen alguna cosa, se'l miren de ben a prop i discuteixen.
- Jordi, on és Argentina?
- Argentina? aquest mapa és de Catalunya, com a molt hi trobareu Argentona.
- Volem saber on és Argentina perquè és on va néixer en Messi.
Amb el globus terraqüi es soluciona l'enigma.
Es respira el Clàssic...
Foto: "En Pep l'agafa però ella està més pendent de la piscina que es veu a darrera" de JRoca'07

Orgull de poble

Sopant la pubilla va agafar un tros de formatge i va dir:
- Castell de Tona.
- Com?
- Castell de Tona.
La pubilla ens mostrava la silueta del Castell de Tona en el formatge i la resseguia amb el dit. Tot seguit cada tros de pa, de fuet o de pernil dolç es convertia en un cotxe, una casa o una nena; i després rialles i més rialles que necessitaven un glop d'aigua per empassar-se bé el menjar.
La creativitat dels tonencs comença amb l'emblemàtica silueta que ens acompanya des de qualsevol lloc del poble, quan no hi ha boira? la veritat és que és digne d'estudi la devoció que tenim per un turonet sense castell que anomenem Castell de Tona. Tinc amics que se'n foten d'aquesta devoció, atracció o orgull municipal; jo reconec que me'n sento atret i que em serveix de referència, una referència que em fa sentir segur i també més tonenc que mai.
Foto: "La tonenca jugant al turó del Castell" de JRoca'08

La bona lectora

Avui a la tarda hem anat a la biblioteca amb la pubilla a tornar un llibre d'en Moncada que com és habitual en mi torno amb alguns dies de retard. A l'entrada m'he trobat amb l'amic Marc i em petat la xerrada doncs feia temps que no ens vèiem, mentrestant la pubilla agafava el llibre i en un instint desenfrenat ha començat a mossegar-lo una mica:
- Tu, que se't fot el llibre!
M'ho ha posat en safata i evidentment he contestat:
- Aquesta nena ens ha sortit bona lectora, devora els llibres.
Tot seguit hem anat a la secció infantil que per la pubilla és el paradís i hem tornat a casa amb dos llibres d'animalons i un DVD, ah, també hem fet el carnet de la pubilla, ja és una ciutadana usuària de ple dret de les biblioteques públiques de Catalunya; per cert, la dubto que hi hagi gaire biblioteques en edificis tan bonics com la de Tona, estem parlant d'un edifici d'interès històric que durant molts anys va ser escola i que va ser pagat pel mecenes Antoni Figueres el nom del qual és un dels carrers més llargs del municipi; la biblioteca porta el nom de la seva germana, la Caterina Figueres, qui paga mana.
Foto: detall de la decoració de la biblioteca. Font: www.tona.com

Comiat de Segle XIII

Ja la tenim aquí la Festa Major i no em vaig voler perdre el comiat del grup osonenc Segle XIII a l'immillorable espai del Parc de les Feixetes de Tona just sota la falda del turó del Castell. Ahir, com que no teníem cangur, vam anar al concert amb la pubilla* per així explicar-li algun dia que va ser al comiat d'aquest gran grup. El concert em va semblar fantàstic amb un bon so i amb la demostració que el directe ha sigut un dels segells del grup des de sempre. Ara, passades unes hores, només espero que els diferents membres agafin nous projectes perquè el rock'n'roll necessita gent com ells.
* La pubilla va veure mig concert i des de lluny, se'ns va adormir i sa mare se la va emportar cap a casona, aleshores jo vaig aprofitar per anar a primera fila.
D'altra banda vull anunciar que no vaig tenir res a veure amb el pregó del grup Tona78-Talia, un post anterior va portar a confusions a un amic que em va preguntar si ho havia escrit jo, doncs no, finalment no van acceptar la meva proposta i en van fer una altra més d'acord amb el seu estil.
Març 2006. Heavy Metal
Youtube extret del Myspace de Segle XIII, ahir vaig fer gravacions però van quedar fatal.
Afegit el 4 d'agost a partir d'un vídeo de la Revistona:

Cervesa fresca: un euro

Demà comença la Festa Major d'estiu de Tona i com cada any em venen al cap molts records relacionats amb aquest esdeveniment. Un dels canvis més destacats que he trobat des que sóc pare és que quan m'arriba el programa a les mans ja començo per mirar els actes infantils calculant si poden interessar a una pubilla de poc més de dos anys.
Aquest any espero que la pubilla encara no ens demani per pujar a les atraccions, suposo que es diuen atraccions perquè t'atraquen doncs qualsevol voltet a una atracció val pel cap baix tres Euros.
Recordo que abans de l'Euro, tampoc fa tant temps, el preu de les coses no era tan exagerat; la gent que posava els preus hi guanyava però no amb percentatges com avui en dia. Fins ben bé a l'any 2000 vaig col·laborar en barres en concerts que organitzava el Consell de Joventut i recordo que la cervesa la fèiem pagar a 200 peles: calculàvem el que ens costava i apujàvem el preu per un benefici que anava cap a l'organització d'altres actes; doncs bé, al concert d'Antònia Font de dissabte passat la cervesa valia 3 Euros que al canvi serien 500 peles, és a dir, 300 peles més en aquests pocs anys, molt més del doble. Dubto que el preu de cost hagi pujat una bestiesa en aquest temps per tant és evident que la gent s'està passant i que òbviament els consumidors al final ens en cansarem.
Després es queixen quan apareixen gent amb neveres venent birres a Euro com a la Festa Major de Gràcia on pots agafar el puntillo sense necessitat de passar per un caixer.
Fons saltamontes. Fa un any
La Guarderia Teatre en prepara una de grossa el 5 d'agost a les 12 de la nit a la plaça Major de Tona, seguiré informant.
Foto: "La pubilla descansa" de JRoca

Vostè ha de pagar vint-i-quatre Euros

L'altre dia vaig anar a la comissaria a fer el carnet d'identitat i el passaport de la pubilla ja que aquest estiu farem una escapadeta a Anglaterra. M'imagino que el procediment habitual de les dones que t'atenen és parlar de vostè però de vegades aquest fet porta a situacions una mica ridícules sobretot quan parlem (en el meu cas) d'una persona de 33 anys que no està acostumada a aquesta cordialitat. Estava entregant papers amb la nena a coll i la dona em diu:
- El seu DNI si us plau.
- Precisament estic aquí per fer-li.
- No, el del pare.
- Ah.
Una anècdota res de l'altre món ja ho sé.
El que no és anècdota són els 24 Euros que em van cobrar pel Passaport i document estatal d'identitat, això no em va fer tanta gràcia ja que justament per la ràdio havia sentit feia poc els resultats de l'expoli fiscal que patim any rera any. 24 Euros per dos documents; que els fan d'or o què? i pel d'identitat encara hem d'esperar un mes i mig, sí, un mes i mig en ple 2008 és el que triguen a fer un document d'aquests.
Foto: "Primera línia de mar" de JRoca

Models propers

Avui esmorzant la pubilla ha agafat la tassa per la nansa amb una mà i s'ha disposat a beure la llet.
- No, amb les dues mans, agafa la tassa amb les dues mans.
Ella m'ha mirat, ha deixat la tassa sobre la taula i m'ha fet comprovar que jo també bevia la llet agafant la tassa amb una sola mà.

El vídeo fa molt de temps que corre per la xarxa i potser ja l'havíeu vist però em venia de gust posar-lo de nou.