Radio days

I com cada dilluns al vespre me'n vaig anar a ràdio Taradell a fer el meu programa setmanal. Abans de marxar la pubilla em va dir:
- On vas?
- A la ràdio.
- I per on entres a la ràdio?
- Per la porta.
- Hi ha una porta a la ràdio?
- Sí, és clar. Vaig marxar, com sempre amb pressa, i no vaig donar importància a la pregunta de la meva filla. Conduint vaig lligar caps: per ella la ràdio és l'aparell de ràdio que tenim a la cuina que quasi tot el dia està engegat, la nena no entenia com m'ho feia jo per entrar a dins d'un aparell de dos pams d'ample per un d'alt.
Foto: "VU" de JRoca'09

Ziga-zaga-ziga-zaga

Ser mestre inevitablement et transporta molt sovint a la pròpia infantesa, n'he parlat algunes vegades. Vius sensacions que ja havies viscut com a alumne o que havies sentit d'algun mestre dels que havies tingut. A mi m'agrada molt observar els alumnes quan juguen lliurement a l'hora del pati o a estones prèvies a l'entrada a l'escola, suposo que el fet de ser MEF també fa que estigui més interessat en els jocs que fan i en les relacions que s'estableixen entre ells. Més d'una vegada - i més de vint-i-cinc- he quedat sorprès en veure com alguns alumnes fan o diuen les mateixes coses que jo quan jugava al carrer a bales, a caniques que en dèiem aleshores. I em pregunto: d'on han tret això del "Un, dos, tres: Zip-zap-zup" per fer les tries? com és possible que hagi perdurat el "a britis" i "a mentis"?
I el més important: com és possible que el "Ziga-zaga" d'en Pep no tingués èxit?
Post relacionat: Frases-recurs que fan ràbia 30/1/09

Foto: "Teo reciclat" de JRoca'09

Bocamoll

Dissabte passat vam assistir a una jornada de portes obertes a les escoles públiques de Tona i després dels habituals Powerpoints de nens a l'hora de plàstica venien els moments de les preguntes. Una dona va preguntar a la directora si el curs que ve l'escola començaria el dia 1, el 7 o el 15 de setembre; típica pregunta de ciutadana desconcertada per la política del conseller Maragall. La resposta de la directora va ser contundent: nosaltres ens assabentem de les coses igual que vosaltres, per la premsa.

Foto: "La cadira no és d'Ikea" de JRoca'09

He put his boots on

Avui m'he llevat amb la versió de Rocky de l'anunci del nou Golf al cap i m'ha acompanyat els primers quilòmetres cap a Taradell, crec que començar el dia amb una cançó així anima. A partir de la corba a l'esquerra amb la MAT de fons he posat el Travelling Riverside Blues del BBC Sessions de la millor banda de rock que ha existit mai, una cançó ideal per a conduir.
A la tarda tornant del curs de gestió del temps he punxat Whole lotta love i anant al partit setmanal de futbol sala he punxat How many more times, ambdues ideals per l'ocasió. Tornant del partit, esgotat, he punxat Dazed and confused, ideal també. Cada cançó al seu temps per assaborir cada nota depenent de l'estat d'ànim, del temps que fa i amb el volum adequat.
Que fort, avui he anat a comprar a l'Esclat de Malla i he hagut de parar l'orella dos cops ja que no em podia creure el que escoltava al fil musical: estava sonant The End dels Doors, ho juro per en Hendrix. He mirat a fora i no he vist helicòpters.
Foto: "Page, Jones, Bonham i Plant: sempre amb mi" de JRoca'08

Famous blue raincoat

Avui 22 de novembre és Santa Cecília, patrona dels música i el mínim que puc fer és posar-vos una cançó captivadora que cada vegada que l'escolto m'agrada més, és la meva preferida d'en Leonard Cohen.

Yes we can

Avui és un d'aquells dies que et lleves una mica com el dia de reis esperant l'Scalextric però com que un ja és gran el que de bon matí esperava sentir a la ràdio era que l'Obama havia guanyat les eleccions. No sóc ni pretenc ser analista polític i molt menys dels EUA però és força evident que el fet que aquest bon home sigui president dels EUA és una cosa grossa, i que en Bush hagi deixat de ser-ho també. El món anirà millor? ni idea. Em temo que els que remenen les cireres estan més a Wall Street que a la Casa Blanca però almenys tenim aquella mica d'esperança i la sensació que hem viscut un fet històric de primer ordre.

Gestió

Comença una nova setmana i també el nou curs de gestió del temps; m'imagino que a la primera sessió l'expert formador ens dirà que per gestionar bé el temps hem de canviar l'hora del rellotge cada vegada que ens ho diguin al TN i ser puntuals.
En els precs i preguntes estic considerant preguntar com m'ho puc fer per assistir a la sessió de rehabilitació de la meva tendinitis rotuliana i alhora assistir al curs a la mateixa hora, suposo que em dirà que la fisioterapeuta pot venir a treballar el genoll a l'escola mentre ell explica com gestionar bé el temps.
M'agrada molt més el de Metallica que el dels AC/DC però em quedo amb el dels Creedance que em vaig comprar dissabte per 7 amb 99.
Foto: "Gestió de l'espai" de JRoca'08

Youtubeclip amb Ford Fiesta, mòbil i Mishima

Amb un mòbil, un Ford Fiesta del 95 i un cd de Mishima vaig fer aquest youtubeclip en un dia de pluja. El veureu (si voleu) sense editar, tal com va sortir.
Ahir vaig sortir del concert del Vigatà amb la sensació d'haver vist la millor banda nacional actual.

No hi ha lloc més invulnerable

Han hagut de passar cinc mesos des que vaig comprar-me el Kitsch 10 i em van venir unes ganes boges de veure'ls en directe; ahir a la nit a Santa Eugènia de Berga (Osona) per fi vaig vibrar de nou amb un dels millors directes nacionals amb un repertori espectacular que combinava les noves cançons i els temes clàssics dels de Banyoles. Potser van ser les ganes que en tenia o l'emoció d'escoltar un nou disc que m'encanta però diria que el concert d'ahir va ser el millor que he vist des del mítica presentació a Manlleu del quart disc el 18 de juny del 1994, i ha plogut!
Orgull. 26 d'abril del 2008
Mercat de Música Viva de Vic. 18 de setembre del 2008. 23h
Foto: "Sta.Eugènia de Berga 6Set08" de JRoca'08

Comiat de Segle XIII

Ja la tenim aquí la Festa Major i no em vaig voler perdre el comiat del grup osonenc Segle XIII a l'immillorable espai del Parc de les Feixetes de Tona just sota la falda del turó del Castell. Ahir, com que no teníem cangur, vam anar al concert amb la pubilla* per així explicar-li algun dia que va ser al comiat d'aquest gran grup. El concert em va semblar fantàstic amb un bon so i amb la demostració que el directe ha sigut un dels segells del grup des de sempre. Ara, passades unes hores, només espero que els diferents membres agafin nous projectes perquè el rock'n'roll necessita gent com ells.
* La pubilla va veure mig concert i des de lluny, se'ns va adormir i sa mare se la va emportar cap a casona, aleshores jo vaig aprofitar per anar a primera fila.
D'altra banda vull anunciar que no vaig tenir res a veure amb el pregó del grup Tona78-Talia, un post anterior va portar a confusions a un amic que em va preguntar si ho havia escrit jo, doncs no, finalment no van acceptar la meva proposta i en van fer una altra més d'acord amb el seu estil.
Març 2006. Heavy Metal
Youtube extret del Myspace de Segle XIII, ahir vaig fer gravacions però van quedar fatal.
Afegit el 4 d'agost a partir d'un vídeo de la Revistona:

I es mussol sap metafísica i sa física no falla

Ahir vaig anar al concert d'Antònia Font de Manlleu i entre el públic vaig notar l'absència de molta gent jove d'entre 16 i 25 anys, certament és per fer-ne un anàlisi sociològic ja que el gruix de la gent del concert estava molt més a prop dels trenta que dels vint i en molts casos passant la quarantena. Amb tot això la conclusió és fàcil: Antònia Font no enganxa els adolescents catalans com ho pot fer El Canto del Loco, la Oreja de Van Gogh, els sobrevalorats Estopa o com ho feien en la meva generació grups com Sopa de Cabra, els Pets, Sau o Sangtraït. El grup de Joan Miquel Oliver, té un estil que enganxa molt als que vam viure el boom de l'anomenat rock català i que després de moltes decepcions i de grups de pa sucat amb oli hem tornat a escoltar música en català de qualitat, diria que és el grup que esperàvem des de feia molts anys, un relleu vaja. A veure, tampoc em carregaré una dècada (o més) de música en català ficant a tothom a dins del mateix sac però qui em vulgui entendre ja m'entendrà. Des del meu punt de vista Antònia Font estan per darrera de la millor banda nacional que és Mishima però a diferència d'aquests tenen la sort de congregar molt més públic. Del concert d'ahir cal destacar les magnífiques "Astronauta rimador", "Totes es motors" o "Armando Rampas" però en vaig sortir amb la decepció de no haver escoltat les imprescindibles "Ses bombes atòmiques" o "Dins aquest iglú" en un concert força irregular en línies generals; continuo pensant que són un grup més d'estudi que de directe.
Foto: "Típica foto feta amb mòbil que queda fatal" de JRoca

On a foggy night

Tom Waits a Barcelona i jo a casa. Fa uns mesos quan van anunciar que l'autor d'Small Change vindria a la ciutat comtal em vaig marcar al calendari aquesta data i el dia que es posaven a la venda les entrades al Telentrada. El 2 de juny, després de treballar, vaig entrar al servei d'entrades i ja s'havien esgotat, tres únics concerts a l'estat ho podien preveure però les entrades es posaven a la venda a l'hora d'entrar a l'escola. Què havia de fer? havia de trucar des de l'escola a l'hora de mates? "perdoneu nens un momentet que vaig a trucar al Telentrada, aneu fent les divisions".
El que em fot més ràbia és que als concerts de Barcelona hi aniran un munt de curiosos que l'aniran a veure pel sol fet que han sentit a parlar que és una llegenda però que se'ls refot si toca o no toca "On a foggy night".
M'hauré de consolar escoltant algun dels vint-i-un discos que tinc d'ell.
Foto: "Diamond dog" de JRoca

Wifi, un Euro

Em creuo amb un grupet de quatre Gudjohnsens de deu anys que em diuen "Hola" tot somrients i els contesto "Hola, què tal?", tot seguit em fan cara de "nen, t'has passat three villages de level, no veus que no sabem guiri?" i marxen mig enfadats.
Al bungalou s'hi està molt bé a la nit però un imitador barat de Perales-Manolo Escobar-saga Iglesias-Bisbal ens recorda que a la costa tot s'hi val, escoltar l'oratge ja no es porta i a l'expenedor de cds del súper del càmping hi ha un cd que posa Chiquiliquatre y otras canciones frikis al costat d'una sangria amb forma i colors de Dani Güiza. Ens hem fotut un Viña Albali del 2003 que estava d'oferta al Caprabo de Torroella on hem anat per deixar sa gelera més decenta a mitja tarda.
Estem envoltats d'holandesos, tot són matrícules grogues o cotxes llogats nous de trinca a l'aeroport, porten samarretes del Barça, les taronges, com no.
Penso que s'ha de geek per emportar-se el portàtil de vacances i escriure un post a quarts de sis del matí després d'aixecar-me per comprovar si la pubilla està ben abrigada.

El hit de l'estiu

Ens llevem tard per anar a l'escola bressol i rentant-nos cantem el hit de l'estiu a Tona:

"Al Castell de Tona, hi havia una mona, que tirava coques des del campanar. I la gent li deia: pobra, pobra, mona, no li queden coques ni per esmorzar."

Parlant d'esmorzar... som-hi que anem tard! Ens bebem la llet i com que anem tard en Murphy i la seva inseparable llei actuen amb la seva lògica: vinga, llet per sobre els pantalons! una taca ben grossa.
- Brut.
- Ja ho veig ja però és molt tard, ho freguem una mica i avall.
- Brut.
- Que ja ho veig però ara no ens canviarem per una taca, a més, no es veu gaire. Va anem a fer un pipí abans de marxar que ja no portes bolquers.
I Murphy hi torna amb el seu somriure sorneguer, ara els pantalons són bruts i molls.
- Vinga, anem a canviar-nos! I ara què et poso?
Arribem tard a l'escola i a sobre me n'adono que no l'he pentinada, encara no me'n surto amb les pincetes!
Foto: "Ja bec la llet amb tassa com el papa i la mama" de JRoca

Do the evolution

Avui m'he adonat que demà celebraré el desè fi de curs com a mestre: són nou cursos sencers i un com a substitut voltant per la Catalunya central. Podríem dir que he vist unes quantes festes de comiat en les nou escoles que he treballat pel Departament d'Educació i sempre, menys en aquest curs, s'havia fet una festa de fi de curs passada per aigua, era una qüestió lògica o almenys vista com a lògica. Cada final de curs era sinònim d'acabar xop, amb xancletes i amb un gelat de glaç menys aquest any que ni se n'ha parlat. Amb tot això vull dir que la sequera que hem patit ha servit per alguna cosa i ara, encara que Sau sobrepassi el 84% i estiguem farts de pluges, hem après que l'aigua és un bé escàs i que no hem de malgastar-la de qualsevol manera. No sé vosaltres però jo ho veig com a un símptoma, petit ja ho sé, d'un canvi d'hàbits positiu. Fem memòria d'altres exemples de canvi d'hàbits que hem integrat a la nostra vida quotidiana:
Fa uns quants anys a les escombraries ho tiràvem tot junt sense ni mirar-ho i ara reciclem quasi sense adonar-nos-en.
El primer any que vaig treballar, algun mestre apurava una última calada de tabac just al passadís abans d'entrar a la classe, us ho imagineu ara? oi que no?
potser d'aquí a uns anys parlarem amb termes escandalosos quan recordem les guerres d'aigua dels fi de curs d'abans de la sequera del 2008.

Pearl Jam: Do the evolution (1998). Aquesta cançó l'havia escoltada molt al cotxe anant a treballar en els meus inicis com a mestre. Do the evolution és una cançó pessimista en un post optimista després d'altres posts més catastrofistes.

No progressa adequadament

Acabant el curs i enllestint els informes cada any tinc sensacions semblants relacionades amb el llarg estiu que tenen per davant els meus alumnes i de quina manera els pot beneficiar o perjudicar. N’hi ha que arriben a final de curs amb un bon nivell després de començar més aviat fluixos i l’aturada de quasi tres mesos no els anirà gens bé, aquests són els més perjudicats per un estiu llarg; són alumnes amb poc hàbit d’estudi a casa i de vegades amb ambients poc idonis per llegir una estona cada dia i fer alguna pàgina d’algun quadern d’estiu. Aquests alumnes perden durant l’estiu el que han guanyat a l’hivern i primavera, comencen el curs descol•locats i amb un camí una mica més llarg a recórrer que els altres.
Foto: "El Montseny des de Tona" de JRoca

Engargulladors que ballen rigaton

En aquestes colònies (esportives) a part de passar-m'ho bé practicant caiac, mini-golf, tir amb arc i alguna que altra activitat més amb els alumnes la impressió que m'emporto no és gaire satisfactòria en l'aspecte monitors. Porto uns quants anys anant de colònies cada any i abans de ser mestre havia estat monitor d'esplai per la qual cosa sé de què parlo quan dic que els monitors ( no tots, és clar), van a la llei del mínim esforç i aquí és quan em preocupo doncs estem parlant d'unes estades que per la majoria dels nens i nenes són una oportunitat única a l'any de conviure amb els amics durant tres dies i compartir experiències que recordaran durant molts anys, molts, potser tota la vida. M'agradaria veure quants d'aquests monitors estarien fent aquesta feina en el temps lliure i de forma no remunerada com fan milers de monitors arreu del país en esplais, escoltes i agrupacions; és una tema de vocació, de vocació educativa per ser més exactes.
Aquest matí he preguntat als alumnes quines han sigut les millors i les pitjors coses de les colònies i cap ha comentat com a millors els monitors i la majoria han dit com a pitjor la discoteca de la primera nit, no m'estranya. L'activitat anomenada discoteca consisteix amb un lloc amb una mirrorball, uns quants llums i uns altaveus a volum de discoteca de veritat, és a dir, a un volum poc apte per qualsevol nen de vuit anys. Un servidor, veient que el putu rigaton arribava a extrems de veure nens plorant i demanant anar a dormir, va demanar a la monitora punxa-discos que abaixés el volum i així ho va fer. Cinc minuts després el tornava a apujar per escoltar alguna cançó d'aquestes insuportables que va provocar que més del 70% dels nens deixessin la discoteca, tot plegat molt penós: un mestre-tutor demanant a una monitora abaixar e volum i la noia passant de tot.
"Joves esmaperduts,
gelosos i saberuts,
aixequen les mans enlaire
perquè al fons no els queda gaire."
"Hereus": Kitsch. Kitsch 10
Foto: "Lliteres" de JRoca

3 cosetes

Demà me'n vaig de colònies i m'ensumo que seran divertides doncs hi ha programades un munt d'activitats, ja us diré si supero algun dels rècords d'altres colònies. Després de quatre anys anant de colònies amb tota l'escola les d'aquest any es presenten només amb el cicle mitjà, es nota que treballo en una escola més gran, d'avantatge hi ha el fet que els més grans no explicaran històries de por als petits i això és positiu perquè en teoria podré dormir més, algun any he hagut de dormir en una llitera amb els nens que tenien por.

D'altra banda aquest cap de setmana ha servit perquè es resolgués un dels misteris més ben guardats de la blogosfera catalana; per fi els autors del famós bloc de la Mireia Galindo han sortit de l'armari i ho han fet a COM Ràdio. Escolteu el que diuen en aquest enllaç, us asseguro que val la pena.

I una altra cosa: us deixo el nou vídeo d'Àcid Úric, l'alter ego de l'Oriol Cardona, un company de Ràdio Taradell, concretament del programa "Rock en viu".

Orgull

Si hi ha un grup català que des de sempre he tingut al costat aquest és sens dubte Kitsch. Segueixo la banda banyolina des del primer disc i no els he deixat d'escoltar mai. La primera experiència en el directe de Kitsch es remunta al sis d'octubre del 1990 en un mític concert a l'antiga Campsa de Vic quan un servidor tenia 15 anys. Avui puc dir que és el grup que he vist més vegades en directe, me n'he perdut ben pocs i en tots els concerts a Osona i rodalies sempre hi he vist la mateixa gent, gent que com jo hem estat i seguim fidels als Kitsch encara que passin els anys i passem de ser uns xitxarel·los a uns hipotecats pares de família amb monovolum. La samarreta negra amb el logo ha passat a tenir un color grisós però encara la porto amb orgull perquè orgull és el que fa falta per escoltar aquest grup, i "Orgull" és un tema del seu darrer disc que tinc des d'ahir.
Foto: Portada de Kitsch 10.
Font: www.kitschmusic.com

Pendents del cel

Aquesta tarda ha fet un temps ben curiós a Taradell, hi ha hagut un bon xàfec, una bona estona de sol i molt de núvol, tot ben barrejat; suposo que el vent que bufava ha fet que els núvols no s'estiguessin gaire quiets i per això la visita pluvial ha estat minsa pel que fa als ansiosos litres per metre quadrat. A les quatre els meus alumnes estaven a punt de fer anglès i abans de deixar-los perquè tenia una entrevista amb uns pares els he dit:
- Heu vist quin dia? hi ha una mica de pluja i una mica de sol, fa el típic dia d'Arc de Sant Martí..
En acabar la frase mitja classe s'ha acostat ràpidament a les finestres a la recerca del bonic fenomen però no hi ha hagut sort. A les cinc la mestra d'anglès m'ha comentat que no paraven de mirar per la finestra, demà em diran que els he enganyat i jo els diré que això de l'Arc de Sant Martí és un fenomen ben capritxós que no sempre surt quan se suposa que ha de sortir.
Foto: "La torre i la lluna" de JRoca