Els 58 minuts més intensos

Quan estàs a mitja classe de matemàtiques concentrat fent operacions a la pissarra i ve el conserge trucant la porta amb un telèfon a la mà el primer que penses és "què coi passa ara? Tan urgent és?". I ho era d'urgent, molt; era la meva dona dient que acabava de trencar aigües a la feina mateix i que quedàvem ASAP a l'Hospital General de Vic; abans però, havia de passar per casa per agafar la canastreta. Sembla ser que m'intentava localitzar al mòbil però jo el tenia en silenci. Ho sé, sóc un professional. Va ser entrar a la classe i dir-ho als nens mentre recollia les coses amb rapidesa. Els crits eren eixordadors i jo els anava dient:
- Va, no us poseu nerviosos! Vinga, tranquils.
I després em mirava les mans que delataven que els més nerviós -òbviament- era jo. 
- Nens, me'n vaig pitant.
"Que tinguis molta sort!", "Va Jordi!" cridaven. Dos o tres ja havien fet un dibuix a la pissarra i frases amb moltes admiracions.
Vaig baixar les escales corrent buscant a algú i precisament vaig topar-me amb una reunió de pedagògica, els vaig etzibar:
- He de marxar, l'Elisenda ha trencat aigües, he deixat els nens sols, a 5è A. 
- Ostres, corre, vés, no et preocupis per la classe.
Vaig fer els 8 quilòmetres que van de la feina a casa en un temps poc prudent i en arribar a casa vaig agafar les coses per tornar al cotxe de nou per superar els 11,8 quilòmetres que ens separen de l'HGV en temps de multa i retirada de carnet. 
En arribar a l'hospital, carregat amb la bossa, vaig entrar a urgències i em van dir que seguís la línia verda fins a l'ascensor. Pel camí una parella entranyable d'avis que devien tenir entre els dos uns cent noranta anys em barraven el pas i com que l'opció de saltar-los per sobre era poc viable (per la poca alçada del sostre) vaig mig apartar la bona dona i li vaig dir:
- Perdoni, és que tinc molta pressa, tinc la dona de part.
El Sonotone va funcionar i quan girava a la dreta vaig sentir que em deia:
- Que tinguis sort, fill! 
Vaig arribar a l'ascensor i vaig veure que el número estava al 6 o 8 -no ho sé ara- el cas és que jo estava al -1 i havia d'anar a l'1 passant pel 0. Vaig començar a prémer els botons amb l'absurda creença que clicant més vegades l'ascensor baixaria abans, finalment, tornat a la realitat, vaig abordar un despistat amb bata dient-li:
- Escales, escales, on? Escales, on?
Mig espantat i sense dir res em va assenyalar el camí de les escales que lògicament estava allà mateix i ben senyalitzat. Vaig agafar aire i vaig pujar els dos pisos a temps de rècord. Una vegada allà vaig mirar els cartells i corrent vaig anar a petar davant d'una porta tancada on posava sales de parts amb un intèrfon a fora. 
- Hola, tinc la meva dona aquí.
- T'estem esperant, corre, entra.
Entrant una infermera em va dir:
- Noi, no sé si hi estaràs a temps.
- Què? No fotis!
- Va vés a la taquilla a canviar-te, t'has de posar una bata.
Entrant a la taquilla apareixia la Montse (companya de feina de la meva dona que la va acompanyar). La Montse portava bata verda i feia cara d'espantada, quasi sense dir-li res li vaig donar les bosses, el meu anorac, jersei i li vaig dir:
- Té, posa-ho a la taquilla.
Crec que li vaig dir "si us plau" però no ho recordo; suposo que ella tampoc. M'imagino que per uns minuts llarguíssims se li havia passat pel cap assistir al part, no les tenia totes. En tot cas va fer el que li vaig manar mentre jo em posava la bata i entrava a la sala de parts, recent estrenada, de l'Hospital General de Vic.
En entrar vaig trobar-me la meva dona ja empenyent, ja suada i diverses persones que em miraven i pensaven "mira, el noi ha arribat a temps".
Després de fer un petó a l'Elisenda vaig preguntar si tenia temps de rentar-me les mans, encara tenia guix de la pissarra incrustat. Em van dir que encara faltava una miqueta mentre preparaven utensilis diversos i parlaven del procés de donació de cordó. La veritat és que tranquil·litza molt veure gent tranquil·la en situacions així; és una mica com quan vas en avió i veus les hostesses impassibles a qualsevol turbulència.
El part va ser ràpid: el resum seria un "empeny, empeny", "respira profundament", "ara", "ja li veig el cap", "empeny fort", "ho fas molt bé", "va que surt", "mira que maca". 
Na Mariona va sortir a les 12:43 ben bufona amb 3,650 quilos. A les 11:45 jo sortia de l'escola, ho sé perquè sonava el timbre de canvi de classe quan entrava al cotxe.
És espectacular com canvia un dia -la vida- en poca estona, poc abans de les onze aprofitant l'hora del pati, havia trucat a la dona i em va assegurar que tot estava perfecte.

La pubilla, qui els seguidors del bloc quasi heu vist néixer, ja és una germana gran com cal i ens ajuda moltíssim. Esperem que la petita Mariona sigui tan bona nena com la seva germana, hi signem sense pensar-ho.

Cada 3 segons algú necessita sang a Catalunya

El tema de la conscienciació social de les donacions de sang va millorant però encara a poc a poc. La informació que rebem els donants quan hi ha una marató de donació al nostre poble es fa via publicitat tradicional amb cartells, via SMS, via e-mail i també mitjançant una trucada en alguna ocasió. Tot i això crec que haurien de valorar el potencial de les xarxes socials com Facebook i Twitter.
Si fem una ullada a la seva excel·lent pàgina web veurem que a la part de sota proposa que seguim el Banc de Sang i Teixits a aquestes xarxes socials però si ho fem, a la pràctica, ens trobem amb dades desactualitzades quan precisament els usuaris d'aquestes xarxes acostumem a valorar-ne la seva utilitat per estar al dia; no pot ser que organismes oficials com aquests només tinguin 297 followers (@donarsang piulen força però amb uns tuits que fan difícils els RT i per tant la propagació) o 39 followers (@maratonssang que ha fet tan sols 5 tuits en tot el 2011 i és precisament el compte recomanat en l'e-mail que vaig rebre! ). A Facebook el "Vine a donar sang" no arriba a 4000 seguidors.
Tot plegat ens fa veure que cal que d'alguna manera es coordinin per arribar a molta més gent -amb un perfil que potser no acostuma a donar sang- i alhora estalviar força diners en publicitat tradicional.

Xerrada: Enllaçant la competència comunicativa i les TIC

Ahir dijous 3 de març vaig fer la meva primera xerrada com a ponent amb adults. Era una xerrada col·loqui organitzada pel Departament de Filologia de la Universitat de Vic i anava adreçada a uns 150 alumnes de primer curs de magisteri. El títol de l'acte era: "Enllaçant la competència comunicativa i les TIC" i els meus objectius eren diversos: conscienciar els futurs mestres de la importància del bon ús de la llengua, explicar algunes experiències reeixides que combinen competència comunicativa i competència digital i finalment parlar de blocs/blogs i la seva vessant educativa. Com que els estudiants havien llegit "L'apunt docent" a l'ARA també van comentar alguns aspectes que van considerar interessants i em van fer preguntes en l'apartat de més debat.
Per la ponència vaig decidir fer un Prezi perquè és una eina molt espectacular i encara novedosa que podia enganxar a l'audiència. La meva pubilla, que ara fa P4, va fer uns quants dibuixos que em van ajudar a completar la presentació i també em vaig ajudar d'un vídeo amb una experiència de ràdio amb alumnes que vaig fer l'any passat a l'escola. Tot plegat va anar força bé tot i l'evident nerviosisme que se'm va notar sobretot al principi de l'acte i que va suposar que parlés massa ràpid.
Una de les coses més difícils en preparar un acte d'aquest tipus és l'estructuració del temps, m'havien demanat una intervenció de mitja hora però en els assaigs a casa arribava a passar entre 35 i 43 minuts depenent de les explicacions i suposo que aquest fet va fer que anés un pèl ràpid. Una altre problema era adequar-me al nivell dels interlocutors, no podia ser massa tècnic parlant amb alumnes de primer de magisteri però tampoc em podia passar explicant coses que en teoria ja haurien de saber; aquest aspecte és difícil de preveure i cal "estudiar" una mica per sobre l'audiència in situ per engegar després un dels possibles plans previstos.
Acabat l'acte em comentaven les professores que pels alumnes de magisteri és important conèixer de primera mà molts dels punts que es van tractar i sobretot la vessant més pràctica del dia a dia de l'aula que de moment només es poden imaginar ja que no han fet pràctiques a les escoles.
En definitiva va ser una molt bona experiència i agraeixo a les organitzadores de la Facultat d'Educació el fet d'haver-me donat aquesta oportunitat d'explicar la meva tasca docent als futurs mestres.
Foto: "Un portàtil" d'Eulàlia Roca

Consideracions sobre la llei antitabac

La llei antitabac, com va passar amb la llei contra les corridas de toros a Catalunya, ha donat la raó al senyor Mike Godwin que és l'autor de l'anomenada llei de Godwin: A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.
Si analitzem una mica el que es va dir pels mitjans de la xarxa ens trobarem que una part dels fumadors tracta de nazis al govern per haver aprovat aquesta necessària llei que malauradament per milers de famílies, que han viscut un Nadal amb un plat menys a taula, ha arribat tard i malament. Ha arribat tard perquè fa massa anys que es coneixen els efectes nocius del tabac i ha arribat malament perquè el pedaç que va suposar la llei feta-la-trampa del 2006 ha estat ruïnós per una part dels empresaris que van fer obres costoses al seus locals. Sóc dels que penso que la llei encara és fluixa doncs no regula els espais esportius a l'aire lliure tot i regular els parcs infantils. Si la llei accepta la lògica que el tabac perjudica també en espais a l'aire lliure com un parc infantil perquè no accepta que els camps de futbol, pistes poliesportives o pistes d'atletisme són també espais on cada dia milers de nens i nenes practiquen esport? han tingut l'oportunitat de fer com a Anglaterra on anar a veure un partit de futbol és una altra cosa ja que no t'has d'empassar el fum de tabac, puros i porros dels seguidors asseguts a almenys cinc seients a la rodona, però no s'han atrevit.
I els fumadors que parlen de manca de llibertat i diuen viure en un règim totalitari que els ho prohibeix tot? d'entrada cal dir que ningú els ha prohibit seguir fumant, simplement s'ha regulat per evitar que la major part de la població pateixi els efectes d'una part de la població que té un problema d'addicció molt complicat de tractar i que és l'èxit més rotund de les tabacaleres que destinen milions de dòlars en investigació perquè això segueixi passant. I respecte als bars que es veu que tancaran per culpa de la llei potser hauríem d'analitzar què fa que una persona deixi de visitar un bar, diria que hi ha molts factors, n'esmentaré uns quants: proximitat amb el lloc de treball o de residència, tracte correcte, relació qualitat-preu, ambient, netedat, etc.. si tots sabem que a sobre hi ha molta crisi i que hi ha molta competència el probable fet que alguns bars hagin de baixar persianes no serà només degut a la llei antitabac, serà degut a una suma de factors. Hi ha bars i restaurants amb un èxit brutal on no es permet fumar des de fa molt de temps i molts bars que després de la llei del 2006 van canviar el cartellet de prohibit fumar pel de fumar veient que perdien clientela, en aquell moment els fumadors escollien els bars amb fum i potser deixaven el bar de tota la vida, ara si deixen de visitar el bar serà pels factors abans esmentats però ja no valdrà l'excusa del fum. I és clar, també s'ha de parlar dels que vam deixar de visitar bars amb fum i ara tornarem a entrar, som molts més dels que la gent es pensa i sovint anem amb família per la qual cosa també gastem més.
El que ha de fer el govern ara és complementar la llei amb campanyes de conscienciació i d'ajuda a combatre el tabaquisme, no entenc com no han fet anuncis en prime-time explicant les raons de la nova llei o oferint ajuda contra el tabaquisme, això és fer les coses a mitges, hi ha molta gent que necessita una empenta per deixar el tabac i fent les coses com s'han fet, a mitges, simplement han aconseguit que s'hagi enfadat i s'hagi tancat en banda. Mal fet.

NI ofici NI benefici

El fenomen NiNi em temo que és més greu del que sembla i en part és conseqüència de la pèrdua d'autoritat que tenen les famílies i l'escola. Són joves que no han tingut mai ni el sentit del deure ni el de la disciplina i que a sobre, en la majoria dels casos, han viscut en l'abundància d'una època de vaques grasses envoltats de comoditats i de joguines d'última generació. Tot plegat un problema de valors. Qui serà el tòtil que aprendrà a pescar quan té peix fresc a taula sense moure un dit? i si a sobre té tot l'oci a tocar que mai van tenir els seus pares perquè en aquell temps - a la seva edat- ja treballaven i no estaven d'històries? Aquest país té 150.000 personatges que ni treballen ni estudien quan cap altra generació de la història ho ha tingut tan fàcil pel que fa a informació i ofertes d'estudis. D'acord, n'hi ha que viuen en famílies molt desestructurades i amb problemes molt greus que fan que les seves circumstàncies siguin especials però normalment quan parlem de ninis estem parlant bàsicament de ganduls, paràsits i joves sense ofici ni benefici enganxats al sofà, al porro, a la play i a la moto. Deia Churchill que la democràcia és el pitjor sistema a excepció de tots els altres; amb l'estat del benestar que gaudim gràcies a l'esforç dels nostres pares deu passar el mateix: és el pitjor sistema a excepció de tots els altres però només si les noves generacions que pugen tenen el valor de l'esforç i el treball; en cas contrari hi ha el perill de pensar que potser només haurien de gaudir de l'estat del benestar qui se'l mereixi perquè els paràsits socials acabaran amb les pensions, amb la sanitat, amb l'educació... i amb tot.
Hi ha qui critica el govern per ajudar els ninis amb aquestes noves mesures, jo desitjo que funcionin i que almenys una part d'aquests joves s'incorporin a la vida real, la vida on l'esforç i la suor del front s'ha d'entendre com a un benefici personal però també col·lectiu.
Cada nini que s'adorm en comptes d'anar a estudi o a treballar és un argument i un vot per les noves forces d'ultradreta que guanyen adeptes sota la premissa de: "Con Franco esto no pasaba".
Foto: "Skyline" de JRoca'10

L'escola mata la creativitat?

Per Twitter circulava fa poc un vídeo on un d'aquests experts motivacionals fa un discurs on diu que l'escola mata la creativitat. Sir Ken Robinson és un gran orador, un paio que sap com ficar-se el públic a la butxaca i que domina els tempos del seu discurs, a sobre hi posa molt d'humor, podria fer monòlegs tranquil·lament i se'n sortiria bé.
Em vaig empassar els 19 minuts del vídeo i vaig riure; també em va fer pensar. Com que entenc que avui en dia estar-se 19 minuts davant d'una pantalla mirant un vídeo és una cosa que no motiva gaire us faré una mica de resum del que em va captivar més:
Explica que està escrivint un llibre on narrarà com diferents persones van aconseguir trobar el seu talent. Una d'aquestes persones és Gillian Lynne que és una gran ballarina i coreògrafa coneguda entre d'altres pels espectacles Cats i El fantasma de l'òpera. Diu que de petita a l'escola patia el que avui es coneix com a TDAH però que als anys 30 del segle passat -quan va passar la història- no estava gaire estudiat. A l'escola no se'n sortien i la família va buscar un metge que els va aconsellar que l'apuntessin a fer ballet. I va triomfar. Després diu que a l'escola tan sols li haurien dit que callés i estigués quieta. El que vol dir és que l'escola li hauria tallat la creativitat i el talent innat que tenia. Com a resum diu que "hem de repensar els principis fonamentals sota els quals eduquem els nostres fills" per treure més la creativitat -que s'ha de potenciar- i que la imaginació és un do molt important.

Molt bé sir Robinson, estic d'acord amb vostè, ara pot fer una conferència explicant com ho fem?
Quan vegi un nen gandulejant per classe, faltant el respecte i amb una falta total d'interès i atenció per tot li he de permetre fer el que vulgui per no tallar-li la creativitat? i si acaba convertit en un altre NI-NI (ni estudia, ni treballa)?

Minimitzar l'impacte

Aquest any hem viscut una situació estranya començant el curs el dia 1 de juliol quan sempre començava dos mesos després. La nova política de començar el curs més aviat ens ha obligat a preparar el curs durant dos dies, anar de vacances i tornar a preparar-lo a principis de setembre. Com que no vull ser dels que sempre critiquen us diré que és positiu saber la plantilla de mestres just acabar el curs però per criticar us diré que no la sabem completa perquè a palau les coses van a poc a poc.
Bé, el tema és que ja ha començat un curs molt marcat per la crisi i les retallades en educació i ara tindrem quasi dos mesos per cercar fórmules originals per minimitzar l'impacte.
Mentrestant a Sud-Àfrica es juga un mundial de futbol que si guanyen uns que van de color vermell s'embutxaqueran uns 600.000 Euros per barba, o per -la- barra. He fet demagògia? tant me fot, a l'estudiant esportista a qui no ha arribat la beca per aquest any no sé què deu pensar.
Foto: "Preparant la teulada" de JRoca'10

L'esport i la distància

Fa uns dies vaig anar al parc de les Feixetes de Tona, just sota el turó del castell que dóna la coneguda fisonomia del poble i em vaig trobar una curiosa sorpresa: hi havia un grupet de persones de probable origen pakistanès jugant a criquet, un dels esports més practicats en els països d'aquella zona. Em vaig quedar mirant l'espectacle una mica però van marxar al cap de pocs minuts. Vaig suposar que mentre practicaven criquet potser la llarga distància que els separa del seu país es reduïa considerablement. Totes les misèries que possiblement s'han trobat després d'immigrar d'un país tan llunyà són, per un moment, oblidables, sobretot si encertes la bola.
Apunt relacionat al blog de Guillem Carbonell.
Foto: "Records de bàsquet i guerra freda al Cap de Creus" de JRoca'10

Què volen aquesta gent...

Mesos després del pet de la bombolla del totxo el govern central se n'adona que cal retallar despeses i ho fa pagar als funcionaris, per fi hem entès que Plan E era pla Estúpid.
Mentrestant, a palacio, la monarquia espanyola rep els honoraris anuals de 8,9 milions d'€ per haver estat escollits pel general Franco com a successors al seu tron aconseguit després de derrotar la legítima república.
En època de crisi on les despeses haurien de mirar-se més que mai amb lupa no creieu que ja seria el moment d'obrir un debat a nivell estatal sota del títol de monarquia o república? Si aquesta democràcia no és capaç d'almenys qüestionar la figura del rei és que encara és molt immadura tot i els trenta anys de vida que té. És tan immadura que no permet, mitjançant un tribunal que anomenen constitucional, que un dels regnes annexionats mantingui un estatuet ja retalladet, pobret. Cada vegada ho veig més clar, aquesta gent no ens convé.

Una d'extraterrestres a l'escola

En el moment que una secta decideix expandir-se pel món ha de buscar una estratègia de mercat i l'escola és un mercat amb molt client que en teoria està allà per aprendre coses. Suposo que us pensareu que estic fent alguna metàfora de sectes i sistema educatiu o coses per l'estil, però no, avui parlo d'un llibre que ha arribat a l'escola:"Hercólubus o planeta rojo" de V.M. Rabolú. Ens l'envien amb una carta on ens diuen que l'autor té "reconocido prestigio en los círculos espirituales y esotéricos de muchos países de Europa y América". El llibre ens diu que la Terra té els dies comptats i que "no hay tiempo que perder en cosas ilusorias". Comença fent una explicació diguem-ne ecologista en la qual culpa als humans de la destrucció de la Terra; fins aquí res que no puguis trobar en un míting d'IC-EV. Més endavant, en el capítol "Los extraterrestres" trobem frases com aquestes:
"He tratado muchas veces con los extraterrestres, he ido a Venus y a Marte moviéndome en mi cuerpo astral...". "Los venusinos tienen cuerpos perfectos:frente ancha o amplia, ojos azules, nariz recta, cabellos rubios y una inteligencia sorprendente"; "al darles la mano se siente un corrientazo eléctrico que lo sacude, como si cogiera energía, porque ellos son enérgicos; no son fornicarios como aquí". Suposo que us preguntareu com s'ho fan els venusianos per menjar al seu planeta: "Existen lo que podemos decir restaurantes, para que entienda mejor el lector, donde llegan y se sientan a una mesa; como allá todos los habitantes leen el pensamiento, sin necesidad de pedir la comida que desea le llega el plato, sin uno mover los labios".
A l'apartat de Mart podem llegir: "El marciano tiene un cuerpo más grueso que el venusino, aparentemente como más drástico, porque ellos pertenecen al rayo de la fuerza."
Bé, no voldria explicar tot el contingut del llibre, simplement us volia explicar que això ha arribat a una escola pública catalana.
Com que us haureu quedat amb moltes ganes de llegir més coses del llibre he pensat que us agradarà saber que tenen un web on podeu demanar-lo gratuïtament en diferents idiomes: http://www.hercolubus.tv/
Foto: "El llibre en qüestió que tinc ara a casa però que demà he de tornar a l'escola perquè altres mestres el volen llegir" de JRoca'10

La merda de l'Arale i l'Estatut

Dir-se Jordi a Catalunya no és gaire original; tampoc és original dir-se Joan o Josep; o Montse o Maria, però a diferència dels altres noms comuns, els Jordi (i derivats) tenim l'honor de tenir una festa que és una Diada molt maca -i participativa- per tots els catalans, sigui quina sigui la seva procedència. Perquè sí, és veritat, és una festa que està molt enfocada a vendre i comprar llibres i roses però jo diria que és alguna cosa més: és una festa nacional, una Diada com cal amb un afegitó d'ambient sa de cultura que demostra que som un país que quan ens ho proposem podem ser l'enveja sana de tots els pobles del voltant, i de més enllà.

I en dies com avui és quan més penses que tota aquesta gent que posa pals a les rodes a l'Estatuet precisament el que volen és que no siguem mai feliços, i que no siguem mai un poble lliure amb les seves tradicions, la seva llengua i la seva manera de fer les coses. I també penses que aquest Estatuet és una merda de l'Arale. Però no, és menys, perquè almenys la merda de l'Arale fa gràcia i aquesta broma retallada fot pena perquè és una submissió absurda. I també penses que si hem de ser sotmesos almenys ho hauríem d'estar per gent que ens respecti, i ens entengui. Però després ja no seria una submissió.

I després penses que el millor Estatut no és el d'autonomia, perquè l'autonomia que ens cal, és la de Portugal.

Foto extreta del bloc La pastanaga verda

Milions de píxels no pixelats

A Internet les coses avancen a un ritme imparable i cada dia surt alguna cosa nova que sorprèn a una majoria i fa estirar els cabells a una minoria que li hauria agradat inventar-ho. El món de la fotografia d'alta resolució permet pàgines webs com aquesta amb fotografies de 26 MPíxels de París i coses com aquesta que va inventar el diari esportiu Marca. Es tracta d'una fotografia d'alta resolució de les grades del Santiago Bernabéu on, si vas tenir la sort (o no) d'anar a veure el Clàssic, et pots trobar entre el públic menjant pipes, tirant fotos, rosegant les ungles o insultant a l'àrbitre que són les coses que s'acostumen a fer als camps de futbol; ells en diuen "¡¡¡Marca.com te ayuda a localizarte!!!".

El que m'agradaria saber és si això és legal, m'explico: imaginem-nos que vas al camp amb els teus fills menors d'edat i no vols que surtin a la foto, què has de fer? diria que hi tens tot el dret, no? he estat mirant la foto i està ple de menors perfectament identificables. Com està el tema del dret d'imatge en els recintes esportius? perquè una cosa és que estiguis a la grada i que surtis casualment a la televisió en una ràfega que empaita una pilota però una altra de molt diferent és que la teva imatge estigui penjada en un web d'una empresa privada. M'imagino que hi deu haver un d'aquells buits legals que s'han d'omplir a mesura que la tecnologia avança.

A l'escola ens curem d'espants i cap nen surt al web o bloc del centre si no disposa d'autorització però, i als recintes esportius amb milers d'interessos comercials?
Foto extreta de www.marca.com

Perdre el nord mirant Lost dient Perdidos

Avui m'he assabentat que la cadena privada Cuatro deixa d'emetre la sèrie Lost (ells en diuen Perdidos) els dimarts a la nit. Es veu que no han obtingut l'audiència desitjada i és clar, ja sabem com funcionen aquestes coses. El fenomen de Lost a l'estat no tindria sentit sense Internet i està clar que els fans de veritat són (som) incapaços d'esperar una setmana més que els altres per veure el capítol que fan a Cuatro, no cal dir que els descàrregues a Internet treuen fum hores després de l'emissió del capítol als EUA.
L'anàlisi que vull fer de tot això és que la versió original subtitulada guanya terreny gràcies a Internet. Fa uns anys hauria estat impensable que milers de descàrregues es carreguessin un programa de qualitat en prime-time. Hauria estat impensable perquè no hi havia Internet però també perquè el bon hàbit de veure el cinema o la televisió en VOS no estava tan implantat com ara. La xarxa, tot i les coses negatives que els mitjans tradicionals s'esforcen a magnificar, ens pot ajudar a treure'ns del cap aquesta mania de veure-ho tot doblat que a la pràctica instaura un gandulisme idiomàtic molt poc recomanable en un país turístic com el nostre.
Llegeix també:
Du yu spik Inglix
Recomano:
Lost-Perduts
Renoms d'en Sawyer
Foto: "Caixa perduda" de JRoca'10

Una tele que també pot educar

Dir que la tele és una merda, que no foten res de bo o que tot és tele-deixalla són arguments força pobres. Actualment es fan bons programes educatius a casa nostra i el "Quèquicom" n'és un exemple formidable. Veure un capítol, del tema que sigui, és un exercici saludable d'aprenentatge de la ciència i la tecnologia que ens envolta. Per si fos poc, en el seu web es poden veure els capítols dos dies abans de l'emissió la qual cosa indica una aposta ferma per les noves tecnologies. Combinat amb el magnífic "3 a la carta" de la TV3 ja tenim un molt bon recurs per inserir els vídeos als blocs escolars gràcies a la facilitat de "copy-paste" un simple codi.

25 anys sense Espriu

Reconec que no sóc un entès de l'extensa obra de Salvador Espriu però poemes com aquest em donen arguments per seguir-la. Diari MEF se suma a la iniciativa promoguda pel bloc Antaviana commemorant els 25 anys de la mort de l'autor.

Assaig de càntic en el temple
"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."
Salvador Espriu (1913-1985)

El boca-orella dels blocs

Aquest dissabte vaig anar a una nova Ateneuesfera a l'Ateneu Barcelonès a petar la xerrada amb diferents blocaires de diferents àmbits. La trobada d'ahir va ser particularment interessant doncs es van tractar molts temes que van fer que la cosa s'allargués ben bé tres hores.
D'entre els nous convidats vaig conèixer en Josep Àngel Guimerà que és un dels impulsors de l'anomenada Gastrosfera.cat que aglutina un munt de blocs en català sobre cuina. L'autor va dir una frase que ara no sabria reproduir literalment però que deia alguna cosa així com: "avui en dia qui té un bloc de cuina pot rebre productes comercials per alimentar una família de quatre persones". Aquí hi ha tema. Les grans marques comercials han entès que els blocs són potencialment una forma magnífica de publicitar els seus productes amb una fórmula semblant al boca-orella que és la publicitat més directe; i tot a molt bon preu, ni punt de comparació amb les campanyes habituals. Les relacions que s'estableixen entre blocaires i lectors de blocs fan que hi hagi una confiança, semblant com comentava al boca-orella, que no pot ser passada per alt pels publicistes.
Interessant: tens un bloc de cuina més o menys important, es posen en contacte amb tu i reps un producte amb la condició que en parlis al bloc. Si en parles bé o malament ja és un tema d'ètica. I si parlem d'ètica, de cuina i ho passem pel túrmix 2.0 hem de parlar del Codi Cuina: uns principis ètics per xupar-se els dits.
Foto extreta del bloc Vida quotidiana

Punts de mira, punts de vista

El que hauríem de fer tots els mestres almenys durant un curs sencer és passar a fer classe a parvulari. El punt de vista que tenen la canalla de parvulari comparat amb els de primària fa viure situacions enriquidores i divertides que valen la pena i que ens poden ajudar a aprendre en la nostra professió. Us posaré un exemple no escolar però que ens mostra la mentalitat d'una nena de P3: la meva filla, "la pubilla" vaja. Resulta que l'altre dia estàvem mirant un partit de futbol i un tal Messi va xutar la pilota a fora fregant el pal:
Pare: - Uiiii, fora.
alhora en Pou de Rac1:- "i la pilota ha sortit a fora!"
Pubilla: - L'ha tirat a fora?
Pare: - Sí
Pubilla:- I ara què faran si no tenen pilota per jugar?

Foto: "Joguines mimades" de JRoca'09

Paisatge únic i canviant

Diversos estudis ens han dit que els videojocs són positius per la coordinació, per la descoberta de solucions a partir de l'assaig-error, per la concentració, etc... Però ara en surt un altre que diu que "redueix el camp de visió dels nens i no els deixa desenvolupar la vista des de lluny, fent que cada vegada siguin més miops”. Està clar que cal estar alerta del temps que la canalla passa davant d'una pantalla ja sigui d'ordinador, de televisió o de pantalleta petita de consola o mòbil. Després de llegir aquesta notícia a criatures.cat va coincidir que vam anar una bona estona en cotxe i la pubilla, ben asseguda a la cadireta del cotxe, va estar tot el camí dient què veia per la finestra: la via del tren, un cavall, un arbre de Nadal, un pont, un túnel, neu a les muntanyes, un avió, ... Vaig pensar que si hagués tingut una pantalla a pocs centímetres just a darrera del recolzacaps de davant s'hauria perdut un paisatge únic i canviant segons l'hora del dia o les estacions de l'any. Els episodis de Pocoyo o de les Tres bessones són molt interessants i estarem d'acord que adients a l'edat però no són ni únics ni canvien segons l'hora del dia o les estacions de l'any.
Foto: "Terra Alta febrer 2009" de JRoca'09

Que passeu un any 10

Vosaltres teniu algun amic que començat el mes de juny us desitgi "Bon nus d'any"? oi que no? doncs perquè collons la gent ara diu "Bona entrada d'any"? oi que on s'entén? a més, què vol dir "bona entrada d'any"? fins quan és l'entrada d'any? compta la famosa "cuesta de enero"? és només fins a Reis? i la resta de l'any què? que em bombin? jo entenc un any com un període de temps que va de l'u de gener al trenta-u de desembre, i per tant: té un inici, un nus i un desenllaç; com els contes, vaja. D'aquesta manera el més normal del món és desitjar "Bon any" a seques o "Bon 2010" en el cas que ens ocupa. En una època d'SMS no tindria sentit dir "Bon gener, febrer, març, abril, març...."; jo amb un "Bon any" em dono per satisfet i crec que, a diferència del "Bona entrada d'any", s'entén perfectament. Aquests dies aprofitant el canvi de dècada els més pretensiosos, els més oportunistes o graciosos del poble ja et desitgen bona dècada; potser en fan un gra massa, seria un conte massa llarg, tampoc caldria.
Doncs això amics i amigues: Bon any, que passeu un any 10!

Apunt inspirat en part en el monòleg de la "Vaca jardinera", del mateix autor.

El model Guardiola

Sempre que es parla de l'esport escolar o en edat escolar inevitablement surt el tema de l'esport professional i dels models que transmet a la canalla, sobretot el futbol.
Hi ha un corrent molt comú (que no comparteixo) que intenta separar tot el que és competitivitat i esport infantil. Aquest model intenta evitar que els menors puguin sentir frustració per la derrota sense tenir en compte que la frustració és un sentiment que cal experimentar de tant en tant per estar preparat en molts aspectes de la vida.
Hi ha un altre corrent (que tampoc comparteixo) que és el que posa l'objectiu de la victòria per davant de tot i utilitza tots els mitjans legals o no per aconseguir-ho; seria venerar la trampa, el fet de ser més murri que ningú, jugar al límit del reglament, estar més pendent de destruir que de crear.
I després hi ha el model Guardiola que és el model basat en la feina diària i l'equip. El de Santpedor s'ha envoltat d'un equip competent que ha estat capaç de fer funcionar una màquina perfecte de fer futbol al voltant del millor migcampista del món. Tot ho han aconseguit amb treball, i fe. Aquest és el model a seguir amb humilitat, i no només pel futbol.
Al principi de l'apunt parlava de la transmissió dels models esportius en la canalla i una de les coses que més feliç em fa del model Guardiola és veure com els nens l'adopten com a seu.
En una sessió TIC a quart de primària vaig demanar als alumnes que preparessin entrevistes curtes a famosos per ser radiades després amb la taula de so i els micròfons. Una parella va escollir en Pep Guardiola i calia inventar-se les preguntes i les respostes. Us asseguro que la imatge que tenen els nens d'en Pep és la del model Guardiola.