diumenge

Els 58 minuts més intensos

Quan estàs a mitja classe de matemàtiques concentrat fent operacions a la pissarra i ve el conserge trucant la porta amb un telèfon a la mà el primer que penses és "què coi passa ara? Tan urgent és?". I ho era d'urgent, molt; era la meva dona dient que acabava de trencar aigües a la feina mateix i que quedàvem ASAP a l'Hospital General de Vic; abans però, havia de passar per casa per agafar la canastreta. Sembla ser que m'intentava localitzar al mòbil però jo el tenia en silenci. Ho sé, sóc un professional. Va ser entrar a la classe i dir-ho als nens mentre recollia les coses amb rapidesa. Els crits eren eixordadors i jo els anava dient:
- Va, no us poseu nerviosos! Vinga, tranquils.
I després em mirava les mans que delataven que els més nerviós -òbviament- era jo. 
- Nens, me'n vaig pitant.
"Que tinguis molta sort!", "Va Jordi!" cridaven. Dos o tres ja havien fet un dibuix a la pissarra i frases amb moltes admiracions.
Vaig baixar les escales corrent buscant a algú i precisament vaig topar-me amb una reunió de pedagògica, els vaig etzibar:
- He de marxar, l'Elisenda ha trencat aigües, he deixat els nens sols, a 5è A. 
- Ostres, corre, vés, no et preocupis per la classe.
Vaig fer els 8 quilòmetres que van de la feina a casa en un temps poc prudent i en arribar a casa vaig agafar les coses per tornar al cotxe de nou per superar els 11,8 quilòmetres que ens separen de l'HGV en temps de multa i retirada de carnet. 
En arribar a l'hospital, carregat amb la bossa, vaig entrar a urgències i em van dir que seguís la línia verda fins a l'ascensor. Pel camí una parella entranyable d'avis que devien tenir entre els dos uns cent noranta anys em barraven el pas i com que l'opció de saltar-los per sobre era poc viable (per la poca alçada del sostre) vaig mig apartar la bona dona i li vaig dir:
- Perdoni, és que tinc molta pressa, tinc la dona de part.
El Sonotone va funcionar i quan girava a la dreta vaig sentir que em deia:
- Que tinguis sort, fill! 
Vaig arribar a l'ascensor i vaig veure que el número estava al 6 o 8 -no ho sé ara- el cas és que jo estava al -1 i havia d'anar a l'1 passant pel 0. Vaig començar a prémer els botons amb l'absurda creença que clicant més vegades l'ascensor baixaria abans, finalment, tornat a la realitat, vaig abordar un despistat amb bata dient-li:
- Escales, escales, on? Escales, on?
Mig espantat i sense dir res em va assenyalar el camí de les escales que lògicament estava allà mateix i ben senyalitzat. Vaig agafar aire i vaig pujar els dos pisos a temps de rècord. Una vegada allà vaig mirar els cartells i corrent vaig anar a petar davant d'una porta tancada on posava sales de parts amb un intèrfon a fora. 
- Hola, tinc la meva dona aquí.
- T'estem esperant, corre, entra.
Entrant una infermera em va dir:
- Noi, no sé si hi estaràs a temps.
- Què? No fotis!
- Va vés a la taquilla a canviar-te, t'has de posar una bata.
Entrant a la taquilla apareixia la Montse (companya de feina de la meva dona que la va acompanyar). La Montse portava bata verda i feia cara d'espantada, quasi sense dir-li res li vaig donar les bosses, el meu anorac, jersei i li vaig dir:
- Té, posa-ho a la taquilla.
Crec que li vaig dir "si us plau" però no ho recordo; suposo que ella tampoc. M'imagino que per uns minuts llarguíssims se li havia passat pel cap assistir al part, no les tenia totes. En tot cas va fer el que li vaig manar mentre jo em posava la bata i entrava a la sala de parts, recent estrenada, de l'Hospital General de Vic.
En entrar vaig trobar-me la meva dona ja empenyent, ja suada i diverses persones que em miraven i pensaven "mira, el noi ha arribat a temps".
Després de fer un petó a l'Elisenda vaig preguntar si tenia temps de rentar-me les mans, encara tenia guix de la pissarra incrustat. Em van dir que encara faltava una miqueta mentre preparaven utensilis diversos i parlaven del procés de donació de cordó. La veritat és que tranquil·litza molt veure gent tranquil·la en situacions així; és una mica com quan vas en avió i veus les hostesses impassibles a qualsevol turbulència.
El part va ser ràpid: el resum seria un "empeny, empeny", "respira profundament", "ara", "ja li veig el cap", "empeny fort", "ho fas molt bé", "va que surt", "mira que maca". 
Na Mariona va sortir a les 12:43 ben bufona amb 3,650 quilos. A les 11:45 jo sortia de l'escola, ho sé perquè sonava el timbre de canvi de classe quan entrava al cotxe.
És espectacular com canvia un dia -la vida- en poca estona, poc abans de les onze aprofitant l'hora del pati, havia trucat a la dona i em va assegurar que tot estava perfecte.

La pubilla, qui els seguidors del bloc quasi heu vist néixer, ja és una germana gran com cal i ens ajuda moltíssim. Esperem que la petita Mariona sigui tan bona nena com la seva germana, hi signem sense pensar-ho.