La Mitja dels Ibers (22k)

Afrontava la Mitja dels Ibers amb moltes ganes: corria a casa, havia entrenat a consciència i m’agafava en un bon moment físic. Potser per tot això m’havia marcat unes bones expectatives tenint en compte, és clar, el meu nivell de corredor popular. Amb amics la setmana anterior havíem fet la mitja quasi sencera (en 3hores i 20 minuts) i amb els organitzadors també en dues parts; podia dir que coneixia força el terreny. Després de la mala experiència en el Trail Cap de Creus pel que fa a les rampes, aquesta era la preocupació més gran que tenia inicialment i per això vaig portar dues petites ampolles amb beguda vitamínica al cinturó a més de diversos gels.
Vaig començar a un ritme força més alt del previst i durant els primers 4 quilòmetres de pujada suau vaig acusar mal de panxa que va anar marxant cap a la mitja hora, potser eren nervis. Durant la primera pujada em vaig trobar bé i vaig aprofitar un tram de corriol pla per augmentar el ritme i agafar un grup gran a la pujada més forta que porta a Sant Cugat de Gavadons a 1000m. En el descens per pista vaig agafar un ritme altíssim de 4:15 a 4:30 durant ben bé dos quilòmetres i vaig baixar bé pels corriols de marga blava fins a baix. Creuant el riu tocava pujar a les antenes i durant l’ascens vaig patir fort per la qual cosa vaig decidir dosificar bé i pujar caminant els pendents més forts. Passada la balma tocava afrontar els últims metres fins a la carretera de Collsuspina on vaig trobar-me amb la família i una dosi de moral, ànims i dàtils. Allà vaig esperar el meu fill de cosí Albert (de vint-i-tants i valent) i vam afrontar xerrant la pujada criminal que porta al punt més alt del recorregut. Després baixada tècnica per bosc avall i nova trobada amb la família a l’avituallament del Roc Gros. Baixant amb un grup de tres o quatre anava força bé, devíem portar uns quinze quilòmetres. En aquell punt l’Albert va agafar la directa i el vaig perdre de vista, jo baixava a un bon ritme però no volia forçar i havia trobat unes llebres d’un nivell semblant i ens anàvem rellevant. Cap al quilòmetre 18 vaig patir una punxada al bessó dret i em vaig enfonsar; era només una punxadeta però em va venir al cap el calvari de Roses i faltaven encara 4 km. A partir d’aquell moment vaig anar tenint punxadetes i vaig haver de parar a estirar uns segons. El grup se n’anava i apareixien nous corredors que m’atrapaven.

Els darrers canvis al recorregut, que el feien més dur amb pendents pujant i baixant molt trenca-cames, van fer estralls als bessons però jo anava tirant per la inèrcia suposo. Arribant ja al poble hi havia uns trams d’asfalt que em van fer molt mal de cames i el bessó dret ja passava les rampes també a l’esquerre. Un corredor es va parar amb mi i em va ajudar a estirar els bessons i vam córrer junts fins al darrer avituallament just sota el turó del Castell on vaig ruixar-me les cuixes buidant una ampolla d'aigua.  Quedaven uns 100 metres de desnivell positiu en pocs metres en una pujada que obligava a grimpar i on fins i tot vam poder pujar estirant una corda. Vaig aconseguir arribar a dalt patint molt però sense rampes degut a la ruixada (suposo) però ara calia fer almenys tres baixades amb molt de pendent que em deixarien molt perjudicat amb constants rampes alternant els dos bessons i pujant cap a quàdriceps i isquios que estaven al límit. Era patètic caminar faltant pocs metres per l’arribada amb les ganes que tenia de passar-la. Faltant menys de 100 metres i veient l’arc de la meta vaig haver de parar uns segons a estirar; la gent m’animava cridant i aplaudint, deien “Ja ho tens! No et paris!”. Jo no veia a ningú però sentia molt soroll i aplaudiments i baixava mig corrent i mig caminant, em feien molt mal les cames; faltant tan sols uns ridículs 5 metres vaig haver de parar de nou per estirar i tornar a caminar fins a parar el crono en 2:49, a una hora del guanyador i per sota les 3 hores que era un dels objectius. Entrant els amics em van agafar les cuixes i van calmar-me les tremolors. Estirat a terra, de mica en mica em vaig anar recuperant i la veritat és que estava content per haver acabat una cursa tan dura i exigent.

La meva 2a Cursa del Roc Gros

No les tenia totes. Feia onze mesos que no feia més de 18 quilòmetres i les darreres molèsties al soli i a la cuixa esquerra no auguraven una cursa plàcida. 15 dies abans una forta gastroenteritis em feia perdre de cop 3 quilos i totes les forces. Amb aquest panorama la intenció inicial era prendre-m'ho com un entrenament, una sortida guapa de cap de setmana i anar fent; i així vaig sortir.

Vaig començar molt suau, massa. Em trobava bé i notava que el cos em deia que podia intentar-ho; en tenia tantes ganes!

 Cap al km2 de baixada vaig començar a córrer amb més ganes fins a les primeres pujades del Roc Gros i l'avituallament de sota on vaig començar menjant un tros de plàtan i agafant la primera ampolleta d'aigua. La pujada inicial la vaig fer en grupet i força bé, sembla que tots teníem un ritme semblant i pràcticament no hi havia avançaments. Així, anar fent, vam arribar al Roc Gros on em van agafar moltes ganes de cursa i vaig fer un bon descens fins a l'avituallament de sota les antenes. Allà, calma i amunt. Vaig pujar al mateix ritme que l'any passat i això em va animar perquè veia que arribava amb pràcticament el mateix temps tot i la fluixa sortida. Vaig estar petant la xerrada amb un corredor que em va dir que venia de Sant Sadurní d'Anoia. A mesura que ens acostàvem se sentien els tambors de l'animació i em sembla que agafava cada vegada més forces. Als trams finals hi havia molta gent animant i tirant fotos, va ser una passada i molt emocionant arribar a dalt amb aquest ambient. A l'avituallament de dalt vaig arribar força apurat i vaig agafar una altra ampolleta d'aigua, ja era la tercera. Un trosset de baixada més i vaig trobar la família per injectar-me més forces; els havia deixat dit que si no em trobava amb bones sensacions abandonaria allà mateix però per la cara van veure que necessitava continuar. L'Elisenda em va donar tres dàtils boníssims que barrejats amb aigua em van acompanyar els poc més de dos quilòmetres que separen les antenes del Puigsagordi (foto) on vaig arribar exactament en el temps de l'any passat (1h36m).

Ja havia fet més de mitja cursa i ara tocava baixar ràpid per alguns trams nous que em van encantar. Aquest tros el vaig fer força sol i em vaig ajuntar finalment amb un grupet de 4 o 5 que feia estona que veia a davant. Em començaven a fer mal les plantes dels peus però no tenia cap més molèstia ni al soli ni a les cuixes i em trobava ben hidratat per afrontar la temuda tercera pujada on l'any passat les vaig passar magres. La pujada me la vaig agafar amb molta calma com tots els que estàvem allà, vaja; és una pujada on cal grimpar una mica i es formen petites aglomeracions que van bé per agafar aire. Com l'any passat vaig trigar uns 15 minuts fins a l'avituallament de dalt on vaig reconèixer amics que ens animaven. Faltaven sis quilòmetres i ara venien uns quilòmetres de petits desnivells que semblaven gegants. Amb l'amor propi vaig fer-ho tot sense parar-me a caminar a les pujades tot i anar a una velocitat ridícula. Baixat una pendent força pronunciada vaig començar a notar molèsties a les cuixes, especialment la dreta, tenia una espècie de rampes o pre-rampes més ben dit, era com si el cos m'estigués avisant i vaig començar a patir per no quedar clavat. A l'últim avituallament pràcticament ni em vaig parar, portava 17 quilòmetres i les cuixes em deien que no aguantarien gaire estona més, havia de córrer amb ganes per escurçar el temps de l'angoixa de quedar tirat però encara faltava molt. Arribant a l'Ajuda vaig veure diversos corredors clavats a terra amb rampes i em vaig parar mig minut a fer uns estiraments que em permetessin arribar a la plaça. A l'alçada del cementiri, faltant poc més d'un quilòmetre el municipal que vigilava ens va dir que ja estàvem, que en tres minuts estaríem a l'arribada i entre els tres que anàvem ens vam mirar i vam dir que a veure qui tenia collons de fer aquest tram en tres minuts quan amb prou feines anàvem a 5:25 en baixada. Arribant al pont faltava mig quilòmetre de pujada fins a l'arribada i vaig decidir apretar fort i distanciar-me del grupet, era un últim esforç de dos minuts d'esbufecs, em feia pànic que les rampes fessin acte de presència faltant tant poc i m'esguerressin la cursa. Als darrers metres hi havia molta gent animant darrere de les tanques però jo només veia l'arc de l'arribada que s'acostava cada vegada més; algú em va cridar i vaig veure l'Elisenda amb la Mariona com fent el gest d'agafar-la però no ho vaig captar, només tenia ganes de passar la línia i notar l'adrenalina d'haver aconseguit una fita que em pensava que, donades les circumstàncies dels darrers mesos, seria impossible. Finalment vaig parar el cronòmetre a 2 hores i 50 minuts, només 5 minuts més que l'any passat quan estava més preparat, un èxit i una gran satisfacció per un corredor popular de les meves característiques.

Al cap de cinc minuts vaig estar fent estiraments i va ser quan finalment vaig notar una rampa molt dolorosa a la cuixa dreta que em va paralitzar, el cos havia avisat durant molta estona i ara m'ho feia pagar, per sort, després de passar la línia de la meva quarta cursa de més de 20 quilòmetres.  
Foto: Guillem Palomares

2 anys de curses

Vaig començar a córrer l'estiu del 2011 amb 36 anys i des d'aleshores he participat, entre lesió i lesió, a una vintena de curses de tipologies diferents. Faré una mica de resum:

1a cursa: Roda de Ter 10/2011. 10km
1a cursa de muntanya: Cursa dels Gitanos de Taradell. 10km 2/2012

Més curta: Quart de la Mitja de Granollers 2/2012. 5km
Més llarga: Trail Cap de Creus 5/2013. 24km

Més multitudinària: Cursa dels Bombers. 4/2013 23.750 participants
Menys multitudinària: St Silvestre Pujada a l'Enclusa, Taradell. 12/2012 160 participants

Més ràpida: Quart de la Mitja de Granollers 2/2012. 5km 23:35
Més temps: Trail Cap de Creus 5/2013. 24km 3h17m

Millor experiència (sensacions): Mitja Marató de Granollers. 21km
Pitjor experiència (sensacions): Cursa 1714 Manlleu-Vic. 17,14Km 

Més espectacular: Trail Cap de Creus 5/2013. 24km
Menys vistosa: Cursa 1714 Manlleu-Vic 5/2013

Més desnivell+:  Trail Cap de Creus 5/2013 1250 d+
Menys desnivell+: Quart de la Mitja de Granollers 2/2012 plana

Primera a repetir: Cursa David Piedrabuena, Manlleu. 10km 1/2013
No repetiria mai: Cursa 1714 Manlleu-Vic i Els 2 turons, Moià.
Repetiria: Quasi totes si no tinc lesions. 

Millor organitzada: Mitja de muntanya Roc Gros, Hostalets Balenyà. 21km 4/2013
Pitjor organitzada: Els 2 turons, Moià. 11'6km 1/2013

Millor qualitat/preu: Mitja de muntanya Roc Gros, Hostalets Balenyà. 21km 4/2013 17€
Pitjor qualitat/preu: Els 2 turons, Moià. 11'6km 1/2013 17€

Vambes utilitzades: Asics Trabuco per muntanya i Asics Nimbus per asfalt (primer unes Asics Pulse).

El Trail Cap de Creus (24k)

Després de la Mitja de Granollers (febrer) i la Mitja Marató de muntanya del Roc Gros (abril), el passat dissabte 4 de maig vaig fer la meva tercera cursa llarga: el Trail Cap de Creus de 24 km.
El dia abans vaig estar pensant si era bona idea o no portar la motxilla d'hidratació durant la cursa perquè veia que hi havia menys avituallaments que a la Cursa del Roc Gros on em vaig hidratar molt bé. Tot el dia abans de sortir en Tricky em va desaconsellar portar la motxilla ja que la previsió era de calor i em faria nosa. Malauradament faltant minuts li vaig fer cas, vaig sortir sense res, només una ronyonera amb uns gels.

Començant la cursa vaig sortir amb en Sito de Tona i vam estar els primers km petant la xerrada fent la primera pujada i baixada més que tècnica. En el brífing ja havien avisat de la dificultat de la primera gran baixada però no me la imaginava tan perillosa amb pedres rodant i força pendent. Prop del primer avituallament en Sito, que té més nivell que jo, va seguir endavant al seu ritme i em vaig quedar sol; em feia por intentar seguir-lo i no dosificar bé les forces. Precisament en el primer avituallament vaig comprovar que les passaria punyeteres: donaven aigua en gotets i no amb ampolla com va passar al Roc Gros; això significava que no em podria hidratar fora dels avituallaments. La pujada al Coll de Sant Genís va ser força llarga i dura, me la vaig agafar amb molta calma. A dalt vaig començar a patir sed i encara faltaven 3 km per beure i menjar alguna cosa. Del Coll a la carretera de Roses m'ho vaig passar molt bé: tot i la sed em trobava bé i el terreny m'era molt propici amb lleugeres pujades i baixades, vaig avançar força gent. Al segon avituallament vaig menjar força plàtan i beure 3 gotets d'Aquarius  que se'm van posar de meravella. La baixada fins al riu la vaig fer quasi sol i molt ràpid. Arribant al riu vaig aprofitar per fotre el cap a l'aigua un moment, feia calor, o almenys la notava molt. Per darrera un grupet m'assetjava i la pujada de 250 de desnivell positiu la vam fer uns quants corredors junts, hi havia bon rotllo i vam estar parlant mentre pujàvem. Arribant a l'Esplanada de Can Causa ja vaig veure que trigaria més de 3 hores, faltaven 11 km i portava ja 2 hores. Al tercer avituallament vaig tornar-me a atipar fort de plàtan i d'Aquarius. Em trobava bé i vaig avançar el grup per plantar-me sol a la Base Militar i fer el primer tram ràpid força bé. A la pujada a la Falda del Puig alt vaig començar a patir més sed i calor, vaig haver de caminar una estona, no em veia en cor de fer la pujada corrent tot i no ser excessivament dreta, començava a notar la fatiga a les cames. Entre el 16 i el 18 se'm va fer pesat pel terreny sec, sort del paisatge preciós amb vistes al Cap Norfeu i el dia que ens acompanyava. Al km 18 hi havia l'últim avituallament i em vaig tornar a atipar; vaig beure 4 o 5 gots seguits d'Aquarius, m'havien d'aguantar els últims 6 km. Vaig començar seguint "a roda" dos paios que devien ser de la zona segons el missatge de la samarreta, portaven un ritme que m'interessava seguir, semblant al meu. Prop de la baixada tècnica als dòlmens vaig començar a tenir alguna rampa als bessons i molèsties als quàdriceps, faltaven 4 km i els peus em bullien, notava les meves clàssiques butllofes entre els dits dels peus, em feia molt mal. Vaig passar els de Roses i vaig baixar força ràpid-inconscient per la baixada que considero més tècnica del recorregut; era qüestió de concentrar-se en cada pedra i forat de la zona dels dòlmens perquè amb la fatiga hauria sigut molt fàcil no aixecar prou el peu i caure rodó com em va passar al Montseny fa un temps. En aquest tram vaig avançar un paio que anava amb unes New Balance minimalistes que les passava putes menjant-se cada pedra, crec que va arribar a parar-se. Aquests últims km, com va passar al Roc Gros, se'm van fer llarguíssims, només volia veure l'asfalt i l'arc de l'arribada. Just trepitjar asfalt vaig notar més enrampades i vaig parar uns segons estirant en una paret, un noi amb qui vaig fer els darrers km es volia parar a ajudar-me però li vaig dir que tirés, que no era res, em sabia greu. Em fotia pànic agafar una rampa de les grosses i quedar tumbat faltant 1 km i vaig pensar que si augmentava la velocitat arribaria abans i evitaria les rampes. Vaig arribar prop de la platja però no veia l'arribada enlloc, encara faltava mig km pel passeig que vaig fer esquivant famílies amb nens que passejaven tranquil·lament aliens a la cursa. Als darrers 50 metres vaig veure la família animant i em van donar les forces necessàries per arribar fent el salt d'eufòria que em va sortir sense tenir-lo premeditat. Havia trigat mitja hora més que en la Mitja del Roc Gros, mai havia estat tant de temps en esforç. Després d'arribar i saludar amics i familiars va ser quan les rampes em van atacar fins a deixar-me ko uns minuts a la platja. Vaig aprofitar per entrar a l'aigua glaçada i el cos va tornar a lloc. No recordo una experiència física tan bestial com aquesta, la satisfacció és molt gran, no m'imaginava acabar la cursa just a la meitat (152 de 304) i passant-m'ho tan bé tot i les dificultats sobretot els últims quilòmetres.
Volia compartir-ho amb vosaltres.

La meva primera Mitja Marató

Per fi ha arribat el dia D i he corregut la meva primera Mitja Marató i ha estat la de Granollers, probablement la més coneguda i ben organitzada del país. La veritat és que me l'havia preparada força bé, havia fet uns 400km en els darrers tres mesos però no ha estat gens fàcil, durant aquests dies he tingut diferents molèsties físiques que feien endarrerir una mica la preparació i per això avui al matí estava molt nerviós per si a mitja cursa apareixeria alguna molèstia que m'impedís acabar en condicions.
De bon matí he esmorzat un suc de taronja, un bon pa amb tomàquet amb fuet, un cafè i una barreta energètica. M'he pres un ibuprufè perquè ahir vaig notar massa la maleïda ciàtica a la cuixa esquerra i em feia por que em fes la guitza al llarg de la cursa. 
Les previsions meteorològiques anunciaven molt fred i vent i per això he optat per portar una tèrmica i una samarreta a sobre, la de l'any passat quan vaig fer el Quart de la Mitja. Fins a l'últim moment he dubtat pels guants i he encertat deixant-los al cotxe. Al cap portava una cinta amb Windstopper i el buf #correx2 per lluitar contra el càncer infantil.
Arribats a Granollers l'ambient era el de les grans ocasions: milers de corredors, cadascú amb el seu objectiu; caminaven, estiraven o corrien suaument fins a la línia de sortida. Els que corríem per primera vegada o els més lents portàvem el dorsal de color negre i ens havíem de situar al calaix de darrera però he vist força gent amb dorsals de diferents colors fora dels calaixos. Com que he arribat força d'hora he aprofitat per fer exercicis d'estiraments a l'herba d'una rotonda.
A les onze he anat a buscar un lloc i he comès l'errada del principiant en situar-me massa enrera. L'objectiu inicial era acostar-me per sobre o per sota a 1h55m i situant-me tan enrera passaria de les dues hores amb tota seguretat. 
La cursa ha començat de manera poc glamurosa, m'esperava una altra cosa, la veritat. Simplement hem anat caminant fins a la línia que engegava els xips i ja està, ni compte enrera ni res, sense adonar-nos-en ja estàvem corrent. Els tres primers quilòmetres han estat com un entrenament suau, molt lents (6:14 m/km el primer); amb tanta gent era molt difícil avançar i em feia por accelerar-me per dosificar les forces, em sentia molt encallat, el cos em demanava anar almenys a 5:20 però no podia mantenir un ritme. 

Al km5 ha arribat el primer avituallament i he aprofitat per beure aigua a glopets molt petits ben bé durant cinc minuts. El grup seguia molt lent i jo em notava incòmode. Als vorals de la carretera força corredors paraven per pixar i d'altres abandonaven per alguna molèstia. El públic apretava molt, m'ha encantat el caliu i el suport durant tota la cursa. Una banda de joves amenitzava el nostre pas amb rock'n'roll, uns de més granadets ho feien amb jazz i uns altres ho feien a ritme de batucada. Dins del gran grup seguia costant avançar i he buscat un carril bici lateral menys transitat que arribava a l'entrada de La Garriga. Al km10 he vist que el ritme era molt més baix del previst (56m15s), si el mantenia passaria clarament de les dues hores, necessitava fer alguna cosa per millorar-lo. A La Garriga l'ambient era fabulós: carrers plens i molta gent animant dient el nom de pila que posava al dorsal. També moltes estelades, bonic de veure en el poble de l'Albert Rivera. A l'entrada del poble lleugeres pujades que em pensava que serien més dures i per part meva l'obsessió de veure la meva família. He estat dos km mirant a banda i banda de carrer fins que al final he trobat les meves nenes amb altres amics i he aprofitat per saludar efusivament, m'han donat una injecció de moral. Passava ja pel km12 i m'he pres un gel energètic amb aigua a glopadetes. He mantingut l'ampolla d'aigua a la mà fins el següent avituallament al km15, el sorollet que feia marcava un ritme que notava còmode, ja anava a prop de 5m/km, el grup s'estirava per moments i aprofitava per passar a força gent. A partir del km15 dins del grup la gent no feia tanta broma i l'ambient no era tan festiu com durant els primers kms; només se sentien respiracions forçades. Jo em trobava bé i he aprofitat per augmentar el ritme fins a 4:40 a estones, avançava a molta gent i cada vegada sentia més força, en aquell moment, mirant el Garmin he començat a pensar que superaria les expectatives. Arribat al km17 he notat que se'm feia llarg i que tenia moltes ganes d'acabar, he accelerat mogut per la baixada del terreny i l'empenta de la gent, veia Granollers al fons. Superat els 18,2 km tot el que feia era desconegut per mi, mai havia arribat tan lluny, era un incentiu més. He vist un paio que tenia un ritme molt bo i m'hi he enganxat "a roda" esquivant a la gent durant uns 3 kms, entre el km15 i el km20 he passat més de 600 corredors. Del km20 al final ha sigut una bogeria, la gent cridava molt i jo només mirava endavant l'inflable de la línia de meta i intentava esquivar els corredors que havien dosificat malament l'energia i quasi caminaven agònics, he agafat forces no sé d'on i m'he posat a 4:28 i he passat 730 corredors més fins a l'arribada. A l'arribada m'he tret el buf del #correx2 i l'he mostrat a les càmeres que fan fotos a la línia, ha sigut aleshores quan m'ha vingut al cap la família de la nena de dos anys morta de càncer, segur que avui estaven allà agraint el suport dels centenars de corredors que ens hem posat el buf. Arribant he parat quasi de cop per no xocar amb la gent i em sembla que m'he abraçat a un noi amb un pitrall de l'organització que se m'ha tret de sobre amb un "cap allà si us plau", jo anava xop i estava esgotat però també excitat. Mirant el Garmin he vist que havia fet 1:51:15 i només volia abraçar-me a algú per celebrar-ho però no coneixia a ningú, anava caminant amb altres desenes de corredors esgotats a la recerca d'una bossa amb aigua i galetes, he vist que a la mà tenia una ampolla buida d'aigua destrossada. Finalment he pogut trobar els meus amics i després de diverses cues al pavelló hem pogut sortir per anar a fer una birra a un bar de nom "Quatre vents" regentat per xinos.

El meu nou curs

Aquest curs que acaba de començar és una barreja entre experiències que feia temps que no tocava i unes quantes de noves que d'entrada m'estan costant més del que m'esperava. Després de passar dos anys a cicle inicial portant el projecte informàtic aquest any m'aventuro a cicle superior a fer matemàtiques, educació física i les TIC en anglès. Hi ha tants canvis que encara m'he de situar: feia molts anys que no anava a cicle superior i mai havia fet matemàtiques però com que m'agrada sé que me'n sortiré; d'altra banda em toca fer les TIC en anglès a cinquè i sisè de manera que m'he de fer entendre molt bé en la meva tercera llengua que normalment uso poc. Pel que fa a l'educació física, que feia dos anys que no tocava a primària, de seguida hi he trobat el cuquet que quasi no recordava i tinc tantes ganes de fer coses noves i de compartir-les que no sé ni per on començar. Per sort aquest any continuaré a parvulari fent psicomotricitat però només a P4 i P5, ja he dit molts vegades que passar per infantil aporta moltíssim i entre tantes matemàtiques i ordinadors m'anirà bé envoltar-me de salts i rialles pre-desdentegades. Com m'agrada la meva feina i com em molesta la gent que en parla tan malament.
Foto: "Amunt, amunt" de JRoca'11

TIC vs paperassa

Com cada estiu, una vegada acaba el curs del tot, intento ordenar una mica la paperassa que he anat recollint per fer neteja de la que sobra. A manca de cuina econòmica com la de les iaies, fa un parell d'anys em vaig comprar una màquina de triturar paper -d'aquelles senzilles que s'encallen cada 10 fulls- i en aquesta època treu fum: tinc actes d'avaluació dels tres trimestres, actes de coordinació, fulls de notes, memòries, el Pla Anual i un munt de notificacions que omplen el despatx de paper. Els fulls que estan plens per un costat i no tenen informacions confidencials els aprofito per la impressora o els col·loco a la pila de fulls per pintar o retallar que té la meva filla, la resta passen per la trituradora però n'hi ha molts que els acostumo a custodiar una temporada, per si de cas. M'adono que els mestres arribem a acumular una quantitat indecent de fulls i intento veure la nostra professió d'aquí a uns anys i com la tecnologia pot evitar aquest malbaratament de fulls.
Aquest any he portat el notebook en algun claustre i molts companys em miraven estranyats o amb un "què fot aquest?". Em pregunto si sóc un friki o si aquest petit gest pot ajudar a canviar les coses; sempre hi ha d'haver algú que comenci penso. L'escola (com la majoria d'escoles) té wifi i des del portàtil s'accedeix a la xarxa on hi ha tots els documents que calen pel nostre dia a dia. Sincerament crec que es podria reduir considerablement la paperassa en els propers anys, només cal ser conscients de les virtuts de les TIC i de com poden ajudar-nos en el dia a dia, no és tan difícil.
M'imagino una reunió d'avaluació d'aquí a uns anys: ens reunim al voltant de la taula cadascú amb el seu portàtil o tablet, a la pantalla tots tenim el mateix document que mitjançant el Google Docs col·laboratiu hem anat modificant al núvol, comença la reunió.
Foto: "Esmicolats" de JRoca'11

Commedia Dell'Arte a P3

Tarda de P3 però avui sense psicomotricitat, és l'últim dia de trimestre i toca explicar la llegenda de Sant Jordi i menjar la mona que han fet durant el matí. Amb la Sílvia, la tutora d'un dels grups, agafem el llibre de la llegenda i comencem a explicar quan la mainada està asseguda davant nostre.
- Sílvia, tens una capa?
La Sílvia corre a buscar un parell de teles de colors que ajuntarem amb unes pinces d'estendre roba. Avui ens divertirem . Ella s'amaga amb una capa verda i surt de cop rugint, és el drac! Uns quants nens s'aixequen per no perdre's detall, d'altres s'amaguen. Amb la Sílvia ens mirem i la frase telepàtica seria una cosa així com: "Ai que se'ns fotaran a plorar". Jo m'he posat una corona de tortell de reis i sóc el monarca del petit país amenaçat. La Maite, l'altra tutora, plora desconsolada. És la princesa. L'estem liant improvisadament amb gestos i diàlegs propis del commedia Dell'Arte -però sense màscares- que encanten a la majoria dels menuts espectadors. Jo surto de la classe per la porta de darrera i em canvio la capa, aquesta és blanca; també trobo un regle de pissarra que serà l'espasa, ara ja sóc en Sant Jordi i apareixeré per l'altra porta quan la princesa estigui sola davant del perill. Entro triomfant fent una espècie de tombarella estil Chuck Norris d'estar per casa i em clavo un cop al colze amb una cadira, la canalla riu però no tinc temps per perdre, he de liquidar el drac però ho farem amb emoció. Comença la lluita i la princesa s'ha apartat del rebombori.. òndia, falten les roses! "- Maite, corre, busca una rosa". La Maite torna amb un ram de flors que no sé pas d'on ha sortit, ha anat bé allargar la lluita per preparar les roses, entre les taules diríem que els nens no les han vist. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, en Sant Jordi es carrega el drac i surt un ram de roses vermelles que dóna a la princesa per casar-se. Alegria, esclat de joia, Caneletes! Ha guanyat Sant Jordi! aixeco les mans amb el regle de fusta i uns vint-i-cinc marrecs se'm tiren al damunt com si hagués marcat a la final de la Champions. Els altres nens i nenes s'acosten a la Sílvia que feia de drac... val, era de bromes..
Foto: "Paisatge curiós" de JRoca'11

El 2.0 té aquestes coses

Fa molt de temps que no escric a Diari MEF perquè estic intentant gestionar millor la meva activitat 2.0, portava un ritme que no era bo i m'he adonat que m'estava perdent coses que no m'hauria de perdre en la "vida real" per culpa de dedicar massa temps davant d'una pantalla. De vegades em trobava amb gent que em deia coses com: "No sé pas com t'ho fas per arribar a tot" o "No sé pas d'on treus el temps"; certament no arribo a tot i he de centrar-me una mica per fer bé unes quantes coses en comptes de fer mig bé moltes coses.
No té sentit que m'embarqui en més projectes que no puc complir i hauria d'aprendre a dir que no més sovint, he entès que m'ho he d'agafar amb més calma perquè tanta activitat no afecti a la gent del meu entorn. Ja ho veieu, suposo que estic madurant. La majoria que esteu llegint això fa anys que més o menys passeu per aquí a llegir aquest bloc i em coneixeu força tot i que potser no m'heu vist mai o no heu parlat mai amb mi, el 2.0 té aquestes coses.
Haureu vist que segueixo publicant a l'ARA Mestres, m'hi trobo bé però no per això he de perdre el contacte més sincer amb aquest bloc personal que porto des de fa sis anys. Seguiré publicant, sense pressió, quan tingui coses a dir que em semblin prou interessants.
Foto: "Pubilla i cala" de JRoca'11

Xerrada: Enllaçant la competència comunicativa i les TIC

Ahir dijous 3 de març vaig fer la meva primera xerrada com a ponent amb adults. Era una xerrada col·loqui organitzada pel Departament de Filologia de la Universitat de Vic i anava adreçada a uns 150 alumnes de primer curs de magisteri. El títol de l'acte era: "Enllaçant la competència comunicativa i les TIC" i els meus objectius eren diversos: conscienciar els futurs mestres de la importància del bon ús de la llengua, explicar algunes experiències reeixides que combinen competència comunicativa i competència digital i finalment parlar de blocs/blogs i la seva vessant educativa. Com que els estudiants havien llegit "L'apunt docent" a l'ARA també van comentar alguns aspectes que van considerar interessants i em van fer preguntes en l'apartat de més debat.
Per la ponència vaig decidir fer un Prezi perquè és una eina molt espectacular i encara novedosa que podia enganxar a l'audiència. La meva pubilla, que ara fa P4, va fer uns quants dibuixos que em van ajudar a completar la presentació i també em vaig ajudar d'un vídeo amb una experiència de ràdio amb alumnes que vaig fer l'any passat a l'escola. Tot plegat va anar força bé tot i l'evident nerviosisme que se'm va notar sobretot al principi de l'acte i que va suposar que parlés massa ràpid.
Una de les coses més difícils en preparar un acte d'aquest tipus és l'estructuració del temps, m'havien demanat una intervenció de mitja hora però en els assaigs a casa arribava a passar entre 35 i 43 minuts depenent de les explicacions i suposo que aquest fet va fer que anés un pèl ràpid. Una altre problema era adequar-me al nivell dels interlocutors, no podia ser massa tècnic parlant amb alumnes de primer de magisteri però tampoc em podia passar explicant coses que en teoria ja haurien de saber; aquest aspecte és difícil de preveure i cal "estudiar" una mica per sobre l'audiència in situ per engegar després un dels possibles plans previstos.
Acabat l'acte em comentaven les professores que pels alumnes de magisteri és important conèixer de primera mà molts dels punts que es van tractar i sobretot la vessant més pràctica del dia a dia de l'aula que de moment només es poden imaginar ja que no han fet pràctiques a les escoles.
En definitiva va ser una molt bona experiència i agraeixo a les organitzadores de la Facultat d'Educació el fet d'haver-me donat aquesta oportunitat d'explicar la meva tasca docent als futurs mestres.
Foto: "Un portàtil" d'Eulàlia Roca

L'apunt docent se'n va a l'ARA

Haureu vist que el #28N a part del dia de les eleccions és també el dia que surt el nou diari ARA, oi? doncs resulta que els blocaires del portal Criatures ens incorporem a l'edició digital i que jo formaré part de l'apartat Mestres d'aquest diari dirigit per en Carles Capdevila.
Seguiré escrivint "L'apunt docent" però aquesta vegada a l'ARA amb d'altres mestres que, com jo, intentarem acostar a la societat com és una escola per dins.
Ens fareu confiança?

Gràcies

Un premi que il·lusiona molt

Avui m'ha vingut al cap un apunt que vaig escriure el passat 13 de setembre en el qual explicava el nou repte d'acceptar fer-me càrrec amb més dedicació a la coordinació TIC del centre. Aquesta dedicació extra suposava el sacrifici de deixar de ser tutor i deixar d'impartir educació física per centrar-me més en fer sessions de competència digital de primer a quart i confegir un pla TAC de centre amb objectius a mitjà-llarg termini. Ara acabant el curs la comissió TIC-TAC hem rebut un reconeixement important doncs ens han donat el Primer Premi al I Concurs de blocs educatius d'Osona valorat en 800 € en material informàtic pel centre. Ha estat molt emocionant anar a rebre el premi esperant impacientment el dilluns per mostrar als alumnes i a la resta del Claustre la nostra alegria i així contagiar-los més les ganes de seguir treballant en el bloc de l'escola. Però cal ser clars i reconèixer que qualsevol dels finalistes podria haver guanyat ja que el nivell cada vegada és més alt; si observeu blocs escolars hi trobareu un munt de coses interessantíssimes explicades de maneres diferents mitjançant una creativitat d'alt voltatge. Els blocs escolars acosten les famílies a l'escola, deixen que un tros d'escola entri a casa per una pantalla d'ordinador i el millor de tot és que hi pot haver una interactivitat que fa que les famílies puguin opinar lliurement sobre els apunts penjats; el blocs fan escola; ho comentava fa uns mesos en un apunt sobre els Premis Blocs Catalunya.
Avui estic molt content per la feina que ha fet la comissió d'informàtica a la recerca d'apunts per penjar i per tot el que han aportat, hem confeccionat una guia de bloc que crec que ha quedat molt bé amb l'objectiu que qualsevol mestre que entri a la comissió pugui agafar el fil encara que els que hi som ara la deixem, com espero fer-ho jo algun dia, per tornar a ser tutor d'un grup i fer educació física.
Bé, ara escriuria molt i precisament un dels punts de la guia és no "enrotllar-se massa" en els apunts, en època de Twitter i Smartphones els apunts llargs cada vegada tenen menys sentit.
Foto:"El reconeixement" de JRoca'10

La merda de l'Arale i l'Estatut

Dir-se Jordi a Catalunya no és gaire original; tampoc és original dir-se Joan o Josep; o Montse o Maria, però a diferència dels altres noms comuns, els Jordi (i derivats) tenim l'honor de tenir una festa que és una Diada molt maca -i participativa- per tots els catalans, sigui quina sigui la seva procedència. Perquè sí, és veritat, és una festa que està molt enfocada a vendre i comprar llibres i roses però jo diria que és alguna cosa més: és una festa nacional, una Diada com cal amb un afegitó d'ambient sa de cultura que demostra que som un país que quan ens ho proposem podem ser l'enveja sana de tots els pobles del voltant, i de més enllà.

I en dies com avui és quan més penses que tota aquesta gent que posa pals a les rodes a l'Estatuet precisament el que volen és que no siguem mai feliços, i que no siguem mai un poble lliure amb les seves tradicions, la seva llengua i la seva manera de fer les coses. I també penses que aquest Estatuet és una merda de l'Arale. Però no, és menys, perquè almenys la merda de l'Arale fa gràcia i aquesta broma retallada fot pena perquè és una submissió absurda. I també penses que si hem de ser sotmesos almenys ho hauríem d'estar per gent que ens respecti, i ens entengui. Però després ja no seria una submissió.

I després penses que el millor Estatut no és el d'autonomia, perquè l'autonomia que ens cal, és la de Portugal.

Foto extreta del bloc La pastanaga verda

18mil blocs de docents

El portal web 3cat24 parlava fa poc dels blocs dels docents catalans i assegurava que n'hi ha 18.000! Déu n'hi do, qui digui que els mestres i professors no estem a la xarxa està ben equivocat.
També és cert que d'aquests 18.000 n'hi deu haver molts que estan abandonats o que han estat creats expressament per completar algun curset i després ja no s'han actualitzat més però tot i això el número ha de ser ben alt, m'agradaria veure la mitjana estatal o la d'altres països per situar els blocs catalans en algun rànquing, segur que tindríem alguna sorpresa agradable.
De l'article del 3cat24 m'ha agradat que em citi: "repassar els apunts crítics de Jordi Roca" diu. Sí, de vegades sóc força crític però sempre des d'una posició independent no vinculada a cap partit polític o sindicat; esteu llegint un bloc personal que no està en venda.
Foto:"Connexions" de JRoca'10

El boca-orella dels blocs

Aquest dissabte vaig anar a una nova Ateneuesfera a l'Ateneu Barcelonès a petar la xerrada amb diferents blocaires de diferents àmbits. La trobada d'ahir va ser particularment interessant doncs es van tractar molts temes que van fer que la cosa s'allargués ben bé tres hores.
D'entre els nous convidats vaig conèixer en Josep Àngel Guimerà que és un dels impulsors de l'anomenada Gastrosfera.cat que aglutina un munt de blocs en català sobre cuina. L'autor va dir una frase que ara no sabria reproduir literalment però que deia alguna cosa així com: "avui en dia qui té un bloc de cuina pot rebre productes comercials per alimentar una família de quatre persones". Aquí hi ha tema. Les grans marques comercials han entès que els blocs són potencialment una forma magnífica de publicitar els seus productes amb una fórmula semblant al boca-orella que és la publicitat més directe; i tot a molt bon preu, ni punt de comparació amb les campanyes habituals. Les relacions que s'estableixen entre blocaires i lectors de blocs fan que hi hagi una confiança, semblant com comentava al boca-orella, que no pot ser passada per alt pels publicistes.
Interessant: tens un bloc de cuina més o menys important, es posen en contacte amb tu i reps un producte amb la condició que en parlis al bloc. Si en parles bé o malament ja és un tema d'ètica. I si parlem d'ètica, de cuina i ho passem pel túrmix 2.0 hem de parlar del Codi Cuina: uns principis ètics per xupar-se els dits.
Foto extreta del bloc Vida quotidiana

La trobada amb el Conseller Maragall

Ahir dimarts 2 vaig ser convidat a una trobada de blocaires i docents experts 2.0 amb el Conseller Ernest Maragall a la seu del Departament d'Educació. Els seleccionats a la cita vam ser una vintena de persones de sectors professionals molt diversos que van des dels relacionats amb el periodisme, empreses amb implantació TIC, experts contrastats en eines 2.0 i diferents perfils educatius com són els docents en el sector universitari, educació secundària o educació primària com és el meu cas.
Al costat del Conseller Maragall hi havia la Trina Milán que és Responsable del projecte d'Identitat digital del Departament i en Xavier Vidal que és Cap de Comunicació. Ens van explicar les intencions del Pla que són gestionar un bloc, un canal de Youtube i un compte de Twitter per promoure la participació amb la ciutadania i especialment amb la comunitat educativa que, ara per ara, mostra un distanciament i un conflicte provocat en molts casos per una manca d'informació, segons van reconèixer.
La trobada, que va durar unes dues hores, ens va permetre exposar les nostres inquietuds, queixes, propostes, consells i moltes opinions que van ser degudament contestades. Una de les meves intervencions va anar enfocada a la dificultat que tenim els coordinadors TIC per "enganxar" companys en les eines 2.0 i el seu potencial educatiu; veient que una part dels actuals docents són incapaços d'entrar en aquest món (tot i els esforços) vaig proposar un Pla perquè els futurs docents sortissin de les facultats amb una formació adient en aquestes eines. A partir d'aquí van sortir persones del món universitari exposant el seu punt de vista sobre la formació TAC dels futurs mestres. També va haver-hi moltes altres intervencions de tot tipus: algunes encarades als sectors professionals diversos presents a la sala, d'altres sobre temes més pràctics i informatius i d'altres també sobre algunes experiències educatives. En definitiva puc dir que va ser una experiència positiva pel que vaig aprendre i vaig sortir amb l'esperança que aquest pla funcioni. Tant la Trina Milán com en Xavier Vidal em van causar molt bona impressió i crec que estan més que capacitats per portar a terme aquesta tasca tan complicada; la impressió que em va causar el Conseller no va ser tan bona i em costaria explicar la raó: potser el veig massa "polític"? potser perquè fa temps que he deixat de confiar-hi? la veritat és que tampoc em preocupa gaire, prefereixo un bon equip a un bon líder i la propera persona que ocupi aquest càrrec segons resulti de les properes eleccions espero que continuï aquest projecte, tingui més o menys carisma (talante) que l'actual.
Actualitzat 7/2/10: notícia al 3cat24
Foto: "Xavier Vidal, Ernest Maragall i Trina Milán" de JRoca'10

Ara també al criatures.cat

A partir d'avui començo una nova aventura al portal criatures.cat : el club dels pares i mares catalans en el qual faré un blog temàtic sobre escola titulat "L'apunt docent". Aquest bloc no el deixaré pas doncs passats els 800 apunts encara m'hi trobo molt bé i seria il·lògic no arribar als cinc anys ara que falta tan poc.
Haureu notat que he escrit blog amb g i aquest el dic amb c. Sabeu que sempre he estat partidari del que diu el Termcat però si em conviden a un portal nou m'adaptaré a les seva forma de dir-ho.
Doncs ja ho veieu, no us he fet el salt però potser una mica. Espero que seguiu passant per aquí i que visiteu i comenteu també els nous apunts del nou blog; cal registrar-se però és molt fàcil i realment val la pena en tractar-se d'un portal molt útil, interessant i divertit.
Moltes gràcies per tot.

Que passeu un any 10

Vosaltres teniu algun amic que començat el mes de juny us desitgi "Bon nus d'any"? oi que no? doncs perquè collons la gent ara diu "Bona entrada d'any"? oi que on s'entén? a més, què vol dir "bona entrada d'any"? fins quan és l'entrada d'any? compta la famosa "cuesta de enero"? és només fins a Reis? i la resta de l'any què? que em bombin? jo entenc un any com un període de temps que va de l'u de gener al trenta-u de desembre, i per tant: té un inici, un nus i un desenllaç; com els contes, vaja. D'aquesta manera el més normal del món és desitjar "Bon any" a seques o "Bon 2010" en el cas que ens ocupa. En una època d'SMS no tindria sentit dir "Bon gener, febrer, març, abril, març...."; jo amb un "Bon any" em dono per satisfet i crec que, a diferència del "Bona entrada d'any", s'entén perfectament. Aquests dies aprofitant el canvi de dècada els més pretensiosos, els més oportunistes o graciosos del poble ja et desitgen bona dècada; potser en fan un gra massa, seria un conte massa llarg, tampoc caldria.
Doncs això amics i amigues: Bon any, que passeu un any 10!

Apunt inspirat en part en el monòleg de la "Vaca jardinera", del mateix autor.

La collita pròpia és la millor

M'imagino que pels mitjans de comunicació haureu sentit aquesta notícia basada en un estudi de la Fundació Jaume Bofill que diu que els nens més conflictius procedeixen de famílies d'alt nivell adquisitiu. Es veu que a Catalunya hi ha quatre tipus de famílies:
31% Famílies harmòniques
30,5% Famílies conservadores i introvertides
23,3% Famílies extrovertides i progressistes
15,2% Famílies conflictives
El mateix informe diu que les famílies progressistes fracassen en educació. És interessant veure com cada diari destaca una cosa o una altra de l'informe fins al punt d'arribar a confondre el lector; típic.
Jo el que veig és que, segons l'informe, els dos tipus de famílies més antagònics: conservadors i progressistes; són els més mal parats en l'educació dels fills. Aquest assumpte em fa pensar en fa tres anys quan vaig llegir dos llibres molt diferents sobre com encarar el son dels nadons: el que aconsellava un llibre l'altre ho desautoritzava fins al punt d'espantar el lector.
Un dia parlava d'aquests dos llibres amb una mare amiga amb una nena de la mateixa edat que la pubilla i em va preguntar:
- Quin mètode feu servir vosaltres per fer dormir la nena?
- Cap dels dos, agafem el que ens agrada més de cada un i hi afegim coses de la nostra pròpia collita.
Foto: "50 cebetes" de JRoca'09

Radio days

I com cada dilluns al vespre me'n vaig anar a ràdio Taradell a fer el meu programa setmanal. Abans de marxar la pubilla em va dir:
- On vas?
- A la ràdio.
- I per on entres a la ràdio?
- Per la porta.
- Hi ha una porta a la ràdio?
- Sí, és clar. Vaig marxar, com sempre amb pressa, i no vaig donar importància a la pregunta de la meva filla. Conduint vaig lligar caps: per ella la ràdio és l'aparell de ràdio que tenim a la cuina que quasi tot el dia està engegat, la nena no entenia com m'ho feia jo per entrar a dins d'un aparell de dos pams d'ample per un d'alt.
Foto: "VU" de JRoca'09