Slastic i la traductora de P3

La mare magrebina va arribar a l'entrevista acompanyada de la seva filla petita de P3. En Jordi les va fer entrar i després de seure va començar el que havia de ser una entrevista entre una mare i un mestre tutor:
- Vols que et parli en català o en castellà?- la cara de la mare era de no entendre res- ¿te hablo en castellano o en català?
- Bien, bien..
En aquell moment en Jordi va entendre que certament la mare no entenia ni un borrall de català o castellà i que havia portat la seva menuda de P3 per fer de traductora. La mare va començar a parlar en el seu idioma a la petita i aquesta no deia res a en Jordi.
- Fatima (no Fàtima), què diu la mare?
La Fatima no deia res, tenia vergonya.
- No m'ho vols dir?
Seguia sense dir res.
- Diga-li a la teva mare que la Malika ha de llegir més a casa.
La nena no li deia res i la mare mirava a en Jordi somrient, la situació ja passava de surrealista. La mare tot seguit li preguntava a la nena què li havia dit en Jordi i la Fatima responia una sola paraula, en Jordi va insistir:
- Aneu a la biblioteca de vegades?
- Sí - contestava la Fatima.
- I agafeu llibres?
- Sí.
- Molt bé, diga-li a la mare que la Malika ha de llegir més.
La Fatima seguia sense fer de traductora i en Jordi va començar el repertori de gestos propis del Tricicle i vocabulari de Tarzan.
- Llibres, libros, a la biblioteca, bé, llegir molt, molt bé...
La mare somreia:
- Sí, sí..
Uns segons després els moments incòmodes van augmentar fruit de la incomunicació:
- La Malika es porta bé, molt maca, diga-li Fatima.
Aquesta vegada li va fer cas, la mare va somriure. En Jordi es va aixecar i elles també, van quedar per parlar per un altre dia amb una traductora professional que va per les escoles. Sortint de l'aula, amb gestos, en Jordi li va fer entendre a la mare que el te que havia portat amb les pastes típiques del Marroc pels mestres el dia de l'aniversari de la Malika era un detall maquíssim i boníssim.
Nota: Els noms estan canviats, la història és real.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea II" de JRoca

El refugi 307 i la memòria històrica

Ahir vam visitar el refugi 307 tocant la falda de la muntanya de Montjuïc. Aquest refugi, com tants d'altres, va ser construït per nens i persones grans que van quedar a la rereguarda durant la guerra civil. La visita va durar uns quaranta minuts i va ser explicada per un guia amb molta passió per la nostra història per la qual cosa ens va saber transmetre perfectament tots els coneixements sobre el refugi, la resta de refugis, els bombardeigs i el conflicte bèl·lic que ens va portar a quaranta anys de feixisme. Entre el grup de visitants hi havia gent gran que explicava amb pèls i senyals algunes de les sensacions que van patir quan eren petits, no van faltar ulls entelats. De seguida vaig pensar que molts nens i joves d'aleshores no han tingut l'oportunitat de veure el que s'està fent ara per la recuperació de la memòria històrica; fa trenta anys que va morir el dictador i tot just fa poc temps que es comencen a recordar uns fets que van colpir a tanta gent, molts no han viscut prou per veure-ho, trenta anys són molts anys.

I què dir de l'enginyer Ramon Parera que va ser dissenyador i supervisor de les obres de centenars de refugis? avui en dia ningú en sabria res si no fos per un reportatge al Trenta Minuts. Tot molt típic del nostre país: en Ramon Parera no té ni un carrer, ni una plaça amb el seu nom, ni un parc, ni tan sols un petit passatge; us posaria un enllaç a la Viquipèdia però ni això, tot molt típic del nostre país. Quanta gent està viva gràcies a en Ramon Parera?

El teatre, l'escola, l'Educació Física i l'Emili Teixidor

Ahir vaig assistir a la xerrada-col·loqui "El teatre com a eina educativa" a càrrec d'Emili Teixidor a l'Institut del Teatre de Vic dins dels actes del dia mundial del teatre. Hi vaig anar com a mestre aficionat al teatre esperant aprendre alguna cosa i compartir amb altres mestres les experiències teatrals a l'escola però la cosa no va anar com em podia esperar, la xerrada va ser decepcionant en el sentit que no em va aportar res. Es va parlar de teatre, de joves que fan teatre, de nens que fan teatre però a l'hora de la veritat els mestres que estàvem allà poc vam aprendre per aplicar a les nostres classes. Jo crec que l'error va ser de plantejament de la xerrada o de títol potser, amb un títol així el més normal és esperar alguna cosa més. De l'Emili Teixidor també n'esperava més, em va deixar de pedra amb un comentari que va fer sobre l'educació física escolar que val més que no reprodueixi, simplement diré que la imatge que tenia d'aquest respectat escriptor em va canviar del tot. Entre el públic es van fer diverses aportacions com experiències que es porten a terme en algunes escoles i jo vaig explicar el que fem a la meva escola on hem incorporat dins de l'horari lectiu una sessió de teatre setmanal: la sisena hora també pot donar coses bones. Entre el públic es va dir també que a les facultats de magisteri s'hauria d'ensenyar teatre als futurs mestres i també expressió oral; veig que anant a la UAB vaig tenir sort amb l'alt nivell que s'imparteix en expressió corporal i amb una assignatura d'expressió oral. Sortint vaig estar parlant amb dues mestres sobre aquestes experiències i vaig manifestar cert optimisme dient que hi ha escoles que es mouen i innoven en aquests aspectes i que de ben segur cada vegada més escoles s'apuntaran a reconèixer el valor de l'expressió corporal i el teatre.
Al bloc d'en Gerard Guix també hi ha un post sobre aquest tema.
Llegiu també: "El teatre per aprendre a ser" de Marta Esmarats.
Foto: "El papa surt a la Revistona" de JRoca

Dilema a la biblioteca?

En un curs que fem sobre el foment de la lectura va sortir el tema dels clàssics que no poden faltar a les bibliotques escolars. Sembla ser que a les biblioteques italianes tenen el "Pinotxo" com a llibre diguem-ne nacional i se suposa que a cada país tenen els seus clàssics imprescindibles. Al nostre país hi ha clàssics de molts gèneres i en el món del còmic va sortir el nom d'en Massagran, el personatge creat per Josep Maria Folch i Torres l'any 1910. Quants catalans hem crescut amb en Massagran? jo me'ls he llegit tots i en tinc un bon record i com jo un munt de conciutadans nostres. Bé, partint que en Massagran és un clàssic nacional vol dir que l'hem d'incorporar a les nostres biblioteques escolars? ho dic perquè si analitzem les aventures africanes del nostre heroi veurem que en Massagran és un personatge més que racista i aporta uns valors molt allunyats a la convivència entre cultures que fa uns anys que estem fomentant. Ja sabem que a principis de segle passat les coses eren i es veien de forma molt diferent però en ple segle XXI és indubtable (crec) que en Massagran no aporta valors positius almenys en aquests aspectes. Els lectors adults saben llegir les aventures d'en Massagran amb perspectiva d'entendre el temps històric en el qual van ser escrites però ho saben fer els menuts lectors? el dilema està servit...
Foto: www.tarragona.cat

Twitter: Al sofà una estoneta davant de la tele

Torno del partit setmanal de futbol sala i al sofà miro una mica la tele. A TV3 la Terribas entrevista a en Josep Benet (l'any passat) i quedo admirat per la manera de parlar d'aquest home que ens ha deixat avui mateix, és un plaer escoltar-lo.
Durant els anuncis faig zàpping i em topo amb els "Serrano" a Tele5, quina pena, ho miro una mica i com sempre els alumnes ridiculitzen els seus professors i professores, van a l'institut a fer gambirotades i a llligar, estudiar no "mola", no m'estranya que als instituts hi hagi tants problemes amb els exemples que ens donen algunes sèries que d'altra banda tenen una audiència espectacular i una legió de seguidors fidels.
Arribo al 3-24 i diuen que el jugador del Sevilla Maresca ha estat sancionat amb 4 partits per l'agressió a Agüero. Ahir mateix el reincident Maresca deia que el primer que va fer quan va acabar el partit és demanar perdó a l'argentí, em vaig indignar quan va recalcar que això era una cosa que havien de saber els nens, el que penso jo és que els nens no han ni de veure aquests personatges ni escoltar-los i que Comitè de competició hauria de sancionar amb més de 4 partits les actituds d'aquest tipus i més amb jugadors amb historial d'expulsions com és el cas. Ja que hi som també penso que en Puyol hauria de ser sancionat per l'entrada criminal que va deixar fora de combat el jugador del Valladolid Llorente, no s'entén com un jugador com ell ha de recórrer a fer això, deu ser que la manca d'entrenaments seriosos fa que aquest tipus de jugadors perdin la forma física i es dediquin a repartir llenya.

Educació Física vs oci amb activitat física

Un interessant bloc d'EF es fa ressò que al Regne Unit cinc escoles han començat a fer classes d'EF amb la consola de Nintendo Wii. En el darrer seminari que vam fer d'EF vam parlar de les TIC i l'EF i a cap dels assistents se li va acudir aquesta iniciativa tan peculiar, i mira que en van arribar a sortir de coses!.
Bé, d'entrada hauríem de definir quins objectius es pretenen amb la introducció d'aquest element i en el cas britànic sembla ser que la cosa va per la reducció de casos d'obesitat. Partint d'aquí i partit també que aquesta vídeoconsola altament addictiva té jocs on es sua de valent podem afirmar que amb la Wii es fa activitat física. La pregunta és: pel sol fet de fer activitat física (que no esport) podem aplicar-la a les sessions d'EF? la meva resposta va encaminada al No. Com a MEF de seguida que sento a parlar d'alguna cosa nova que es pugui aplicar a l'EF penso en l'organització que pot comportar i en aquest cas estem parlant d'una inversió econòmica molt gran a més de la introducció d'un element irreal, virtual o com en vulgueu dir que "enganya" sobre dels moviments que pugui fer posem pel cas una pilota de tennis, hem de tenir els nostres alumnes davant d'una pantalla en comptes de tenir-los en una pista poliesportiva? han de tocar un comandament en comptes del tacte d'una pilota? tens la mateixa sensació encistellant en una cistella real que en una feta per ordinador? no fotem!. No estic en contra de la Wii, de fet hi he jugat i és molt divertit, però no barregem les coses: una cosa és l'EF i una altra l'oci que qualsevol persona pugui tenir a casa seva.
Els defensors de la iniciativa afirmen que és molt motivant pels alumnes, malament van els MEF britànics si no són capaços de motivar els seus alumnes, no?.
També és motivant el Messenger i que jo sàpiga (encara) no es fa servir en les classes de llengua...
Per cert: el bloc ha passat les 30.000 visites.
Foto: "Suc de maduixa regalimant" de JRoca

No és veritat que estic millor

Ha estat una setmana ben estranya sobretot per la neu caiguda ja en primavera.
Una de les millors sensacions que vaig tenir va ser la de notar l'escalfor de la llar de foc encesa mentre a fora nevava de nit, va ser bonic obrir la porta del jardí i escoltar la neu com queia suaument, diria que fa un so característic, un so de neu suposo. Una altra de les sensacions agradables va ser conduir de nit mentre nevava i al cedé del cotxe sonava "Miquel a l'accés 14".
Aquest matí el pluviòmetre no marcava gran cosa, estava ple de pedretes que la pubilla hi havia ficat feia molts dies, dies de sequera intensa.
Foto: "La neu mulla" de JRoca

La xuleta d'en Nadal

El diari esportiu Marca en la seva edició digital mostra com el tennista mallorquí Rafa Nadal s'apunta a la mà una xuleta que posa: "posició, valent, concentració, bolla alta". En la redacció de la notícia esmenten que valent en espanyol significa "agresivo", tot curiós, jo diria que vol dir "valiente".
Bé, fins aquí tot normal, sembla ser que el tennista per concentrar-se millor en el joc s'escriu això a la mà, és una mica sorprenent però cada esportista té les seves manies, no?
Resulta que al diari Marca els usuaris registrats poden escriure comentaris de les notícies i el que hauria de ser sorprenent (però que no ho és veient el panorama) és que alguns lectors critiquen que Nadal escrigui aquestes paraules en català-mallorquí. Alguns comentaris diuen que el fet d'escriure-ho en mallorquí li resta "orgullo español" al tennista, veure-ho per creure-ho..
Foto: Marca digital

La setmana del pare

Aquests dies el papa té festa perquè és mestre i se'n va a dormir molt tard perquè escriu tres projectes alhora, és així el papa. El problema és que la pubilla es lleva a quarts de vuit i el papa no pot dormir gaire, què hi farem. Ens llevem, ens vestim, esmorzem, ballem (avui amb els Strokes), dibuixem:

anem a fer un tomb pel poble inadequat (per cotxets i gent amb discapacitat):

busquem un bar on fer cafè sense fum i
com que no n'hi ha cap acabem anant al casal dels avis. Allà ens hi trobem bé perquè els avis s'estimen molt a la pubilla, hi ha molt espai, és net i els que el porten són gent fantàstica.
Just a fora del casal hi ha un parc infantil i el papa i la nena juguen una estoneta:

M'adono que la pubilla imita moltes de les nostres conductes, ens idolatra, com és lògic, penso en un vídeo que m'ha arribat a partir d'una subscripció per e-mail a un grup d'innovació educativa.

"Atenció barcelonins, hi ha perill de bombadeig..."

Aquests dies de març mentre al Tibet intenten lluitar contra Goliat i a Kosovo se n'adonen que havia estat massa fàcil, el nostre país commemora un aniversari més que tràgic de la nostra història, aquests dies fa 70 anys dels bombardeigs més forts sobre Catalunya. Sí, els feixistes sabien perfectament que el català és amant de la llibertat i per això Catalunya era el banc de proves perfecte per engegar una guerra inusual fins aleshores: la guerra contra la rereguarda i la població civil. Era una guerra programada des de Madrid, Roma i Berlín contra una legítima República, la primera república atacada (i no seria l'última), en una guerra que duraria fins a mitjans 1945.
La recuperació de la memòria històrica crec que és necessària per donar a conèixer a les noves generacions el que van passar els seus avis i besavis, hi ha molta gent que diu que no hem de remoure el passat, no hi estic d'acord, els que van guanyar van tenir quaranta anys per suavitzar el que van fer i no s'ha fet justícia, hem de recordar entre d'altres coses qui va dictar que el príncep esdevingués rei.
Amb el projecte teatral Punxes a la sorra em vaig trobar amb la necessitat de parlar dels bombardeigs sobre el nostre país: una de les protagonistes, la Carme, era responsable de la porta d'un refugi quan sonaven les sirenes i l'altra protagonista, la Mercè, va veure com la seva Escola del Mar era destruïda per una bomba el gener del 38. En el procés de documentació per escriure el text vaig visitar l'exposició "Quan plovien bombes" al Museu d'Història de Catalunya i allà vaig entendre millor el gran impacte psicològic que causaven les bombes a part del dany irreparable i el material, a l'obra inclouria unes frases que els barcelonins van sentir per la ràdio 385 vegades al llarg de la guerra: “Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, la Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”.
Algú em va dir després de veure l'obra que aquell text l'havia sorprès molt i em preguntaven d'on l'havia tret, jo els deia que era real, que sonava dia sí i dia també a les ràdios dels barcelonins.
Foto: "La Montse entra a escena per mostrar a les actrius les sensacions d'un bombardeig en un assaig de Punxes a la sorra" de JRoca

El club de la comèdia

Barça en el que portem de temporada a la lliga: 180 córners i 2 gols a favor. (1 gol cada 90 córners)
Almería contra el Barça: 8 córners i 2 gols a favor. (1 gol cada 4 córners)
Declaracions de Frank Rijkaard ahir: "Lo que está claro es nosotros tenemos que seguir trabajando duro y que no renunciaremos a nada".
Dilluns donava 48 hores de descans a la plantilla després de perdre a casa contra el Vila-real, no va haver-hi xerrada als jugadors, dimecres a la tarda suau entrenament amb moltes baixes i dijous alguns jugadors ni van entrenar, sembla ser que a la nit algun jugador va sortir de festa... Font: Joan Josep Pallàs (El Mundo Deportivo, edició 16-3-08).
Foto: www.elblaugrana.com

Qui estimarà la nostra llengua?

Un bon amic, coneixent la meva afició pel nostre bell catalanesch, m'ha passat aquest document que no puc deixar de publicar al bloc. Li vull dedicar expressament a la lingüista elitista que està passant uns mals moments degut a un accident diguem-ne informàtic.
Si cliqueu la foto la podreu veure amb més detall, val la pena.
Nota: La foto està feta a Barcelona i el meu amic va parar el cotxe en doble fila un moment per fer-la, senyor Guàrdia, va ser només un moment.
Publicant la foto no vull originar cap polèmica ni mala maror, tothom escriu com vol o com pot, és d'agrair que els de l'establiment escriguin en català quan moltíssima gent es passa al castellà de seguida. La foto demostra una cosa que els deia als meus alumnes l'altre dia:
- Tenim una llengua que costa molt d'escriure correctament, molt sovint el so no és igual que la paraula escrita i això fa que sigui difícil d'escriure, molt més difícil que el castellà. Vosaltres teniu l'oportunitat d'estudiar bé la nostra llengua, molta gent, com els vostres avis, no van tenir l'oportunitat d'estudiar en català perquè abans tot es feia en castellà, i ara, encara que el parlin bé no el saben escriure, vosaltres heu d'aprofitar les classes de català per aprendre a escriure'l bé perquè tenim una llengua que necessita ser estimada, i si no l'estimem nosaltres, qui l'estimarà?

Compte: no dic que per estimar la nostra llengua l'haguem d'escriure bé, dic que escriure-la bé també és una manera d'estimar-la, una més, simplement això.
Foto: "Cuart de bañy" de Tricky

El descompte, Guantánamo i Barri Sèsam

Aquesta tarda he fet una trucada que val uns 164 € menys en la meva factura anual d'ADSL, és per estar content, no? Resulta que els amics de Telefónica fan unes ofertes molt bones per a nous clients i que els que som clients des de fa anys no entrem a les promocions. Bé, partint d'aquí uns quants usuaris van amenaçar a donar-se de baixa si no se'ls aplicava el descompte i la companyia va accedir a passar-los de 39,9 a 26,2 € al mes durant 12 mesos. Vaig llegir la notícia i no me la creia però acabo de trucar al 1004 dient que em donaria de baixa si no se m'aplica el descompte i me l'han aplicat! Em sembla que passaré per la Martulina per a celebrar-ho com acostumo a celebrar les bones notícies...
D'altra banda avui escoltava en Basté anant a treballar i m'ha cridat l'atenció un article d'un bloc sobre la música que utilitzen a Guantánamo per a torturar els presoners, no us el perdeu. Us imagineu uns altaveus a tot volum amb la cançó de Sesame Street maltractant uns presoners que intenten dormir? doncs està al número 10.

Foto: Google- imatges- cerca: sesame street

Wish you were here Ten

Va, avui parlaré una mica de futbol perquè el senyor Rosales estigui content.
Resulta que aquest divendres en Frank Rijkaard ha programat una sessió a porta tancada al Mini Estadi per assajar faltes i llançaments de córner, és a dir, llançaments a pilota parada. Bé, sembla ser que tota la colla d'assessors a sou i el senyor entrenador se n'han adonat que marcar només 2 gols amb 175 córners és un problema sobretot si han regalat una lliga com la van regalar l'any passat i estant ara a 8 punts del Madrid. Es veu que la súper-tàctica de col·locar en Márquez al primer pal perquè pentini la pilota ja ha estat vista pels rivals en alguna ocasió i ara el tapen més.
Wish you were here Ten...

Pública o concertada?

Aquests dies de jornades de portes obertes de moltes escoles m'he trobat amb alguns amics que m'han demanat consell a l'hora d'escollir el centre pel seus fills:
- Tu Jordi que ets mestre d'escola pública, ens aconselles la pública o la privada concertada per la nostra filla?
- Depèn.
- De què? dels diners?
- No, depèn del centre. El que heu de fer és visitar les dues opcions (o més) que us interessin i preguntar, mirar, comparar i decidir.
- Però ens aconselles la pública o no?
- No conec aquesta escola concreta, aneu-hi, compareu-la amb la concertada i després decidiu què voleu fer.
- Tu què faràs? portaràs la teva filla a la pública?
- Encara no ho sabem, ho decidirem després de comparar les dues opcions i preguntar moltes coses.
- O sigui, no descarteu la pública?
- És clar que no, és la nostra primera opció però abans de decidir volem comparar amb la concertada.
- Però què vols dir amb comparar? què valores més d'una escola tu?
- Aquesta és la qüestió: cadascú valorarà coses diferents depenent de molts factors i aquí és on heu de fer la balança per escollir.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea" de JRoca

Mishima

Porto el cap de setmana escoltant Mishima i el seu nou disc "Set tota la vida". És un d'aquells grups que feia molt de temps que coneixia de referències però que no havia escoltat gairebé gens i de moment no em decepcionen pas gens, tot el contrari. Intento cançó a cançó buscar semblances amb altres grups i em costa força, suposo que això vol dir que el grup té personalitat o que jo hi entenc menys del que em penso. Avui a la ràdio he punxat la cançó "Em deuria enamorar", de moment és la que més m'agrada però coneixent-me és possible que demà l'odiï.

Diran que han guanyat però el campió serà l'avorriment

Hi ha coses que no s'acaben d'entendre i una d'elles és l'interès que pot tenir per l'audiència televisiva veure els polítics votant en un TeleNotícies en hora punta. Avui a TV3 han mostrat tots els caps de llista de cada província i de cada partit mentre votaven i si hi afegim el president, el president del Parlament i no sé pas qui més el resultat ha estat uns quants minuts veient gent votant. Ho hauria de veure de nou però jo diria que han ensenyat pel cap baix unes 30-35 persones votant ( 5 candidats de diferents partits x 4 províncies + presidents i les seves parelles en alguns casos + candidats estatals + País Basc + Andalusia). Patètic per a l'espectador, quin interès té veure un paio mostrant el DNI, donant la mà als pobres que els ha tocat ser taula electoral i donant uns sobres fent un somriure fals?
M'imagino l'escena del polític semi-desconegut que ha hagut d'esperar les càmeres per exercir el seu dret a vot, el desplegament de càmeres no donava per a tothom:
- Pentini's mentrestant.
- Ja porto mitja hora ben pentinat...
- Doncs un moment que arriba el càmera.
- Val, nen, no t'allunyis gaire que el papa ha de votar i has de sortir per la tele..
- Vull anar a casa a jugar a la Play...
- Porta't bé i no em facis quedar malament, ja saps el que em hem parlat a casa..
No sé si això surt d'una Junta Electoral o de TV3 (i altres cadenes) però avorrit ha estat, i molt, i si a sobre hi afegim la utilització dels fills que ha fet algun/a candidat/a, l'espectacle ja ha passat de penós. La festa de la democràcia a nivell televisiu de moment és un avorriment, a veure si aquest vespre-nit ho arreglen amb els formatgets tot i que jo espero que ho arregli la cara d'alguns polítics veient els resultats i a sobre dient que han guanyat.

No m'interessa

Cada ics anys quan arriben les eleccions estatals o nacionals la bústia s'omple de sobres un 95% dels quals van a parar a la paperera en molts casos sense ni llegir-los ja sigui per mandra o en alguns casos per fàstic. No faré el típic post dient que tots els polítics són iguals, hi ha centenars de blocs que ja fan aquesta funció, el meu post d'avui va sobre el fet de rebre aquesta propaganda electoral: hi ha alguna manera de dir als partits o a determinats partits que no vull rebre els seus sobres? estaria bé que en la seves pàgines web hi hagués una opció on hi poguéssim posar el nom i l'adreça i marcar la casella: "No, no vull rebre més informació del vostre partit"; també estarien bé les següents opcions per marcar:
- No, no vull rebre més informació del vostre partit i estic fart d'acumular papers per casa.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit i desitjo que perdeu les eleccions.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè sou una colla de galifardeus
- No, no vull rebre més informació del vostre partit que no respecta el meu país ni la seva llengua i cultura.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè sou uns mentiders i uns hipòcrites.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè m'heu decepcionat massa vegades.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit perquè heu permès i pactat un Estatuet de pena traint al Parlament de Catalunya.
- No, no vull rebre més informació del vostre partit, només m'interessa el partit de futbol sala que faig amb els col·legues cada dimarts.
Afegiu les vostres propostes, ah i diumenge a votar.

Sembrar flors

Des de fa uns mesos estic subscrit a la col·lecció d'Ara Llibres sobre llibres de text de l'escola catalana del segle passat basada sobretot en el període republicà. Avui m'ha arribat una tramesa de llibres nova i entre aquests llibres històrics hi ha "L'avi: llibre de l'escola i de la llar" de Joan Comorera. Aquesta obra, amb pròleg de Ventura Gassol, tinc ganes de llegir-la amb atenció doncs combina dues de les passions: l'educació i la història de l'educació republicana. En el llibre hi ha els següents apartats : Escola, Educació Física, Educació intel·lectual i tècnica, Educació cívica i moral, Educació estètica, La llar i Conclusions. Fent-hi una primera ullada i sense previ coneixement de l'existència del llibre s'endevina com l'autor mostra tots els coneixements anteriors a partir de l'experiència d'un avi que ho explica tot als seus néts, molt interessant.
Una mica en la línia del post anterior sobre l'estat del benestar i l'educació per a tothom us teclejo el que contesta l'avi als néts quan aquests esmenten que hi ha nens que no tenen escola:
"- Quan els vostres pares eren petits hi havia menys escoles que ara. Els vostres pares n'han bastit moltes. Vosaltres, quan sigueu grans, construireu les que manquen. Tots els nens de Catalunya han de tenir Escola. No estima Catalunya el qui no estima els seus forjadors del demà: els nens. Estimem Catalunya a través dels seus nens. Ajudem el seu progrés educant en el deure i en el treball els seus ciutadans futurs. Sembrem flors si volem alegrar la nostra vellesa amb flors. Sembrem ciutadania si volem viure lliures. Sense ciutadans no existeix Catalunya, i la riquesa és el pes mort que enfonsa en l'abisme les pobres ànimes embrutides. - Sí que ho farem - contestaren decidits Jordi i Nuri."
Això ho va escriure l'any 1935 en Joan Comorera des de la presó a Madrid quan va ser tancat pels Fets del sis d'octubre del 1934, més tard esdevindria Conseller de la Generalitat.
Foto: "Espígol" de JRoca

Què és la democràcia?

A classe (3er Pri) ha sortit la frase "estirar més el braç que la màniga" i com és habitual ningú sabia el que significava, cada dia s'utilitzen menys les frases fetes i és una llàstima perquè tenen un valor diria que imprescindible per la qualitat d'una llengua. Després de l'explicació els poso l'exemple de no malgastar i alguns alumnes surten amb històries de guardioles que tenen guardades amb Euros que els donen a casa per bon comportament, l'estalvi sembla que almenys es valora. Un alumne aixeca la mà:
- Si ens ho gastéssim tot no tindríem diners i no podríem ni anar a l'escola.
La resta d'alumnes fan que sí amb el cap i esperen que jo intervingui.
- Per sort això aquí no passaria. Tenim la sort de viure en un país on l'educació i la sanitat són gratuïtes, per tant, qualsevol persona tingui diners o no té dret a educació i a la sanitat que vol dir anar al metge quan estem malalts.
- Però Jordi, aquí a l'escola ens feu pagar les sortides i les colònies, no és gratuït del tot.
- L'escola pública és gratuïta però hi ha una part de les despeses que han de pagar els vostres pares.
- I qui paga l'altra part?
- Us en recordeu que vam parlar dels impostos quan parlàvem de l'Ajuntament?
- Sí.
- Què són els impostos?
- Uns diners que paguen els nostres pares i que recull l'Ajuntament per gastar-los amb coses del poble.
- Molt bé, amb una part d'aquests diners l'Ajuntament i també la Generalitat paguen una part de les sortides i les colònies, els vostres pares han de pagar la resta. Llogar un autocar és molt car perquè s'ha de pagar la benzina, el conductor, els peatges.. després s'ha de pagar el museu, el teatre o el lloc on anem, tot això és molt car i la Generalitat o l'Ajuntament no ho pot pagar.
- I si algú no pot pagar ni això?
- Demana una ajuda i l'Ajuntament se n'encarrega, en aquest país ningú ha de tenir menys oportunitats per tenir menys diners.
- Sempre dius que tenim sort de viure en aquest país.
- I és cert, hi ha països on només poden anar a escola la gent rica i molts nens de la vostra edat són obligats a treballar.
- Allà no els ho paga la Generalitat o l'Ajuntament?
- No, en molts països no tenen ni democràcia.
- I què és la democràcia?
- El pitjor sistema a excepció de tots els altres. (W. Churchill)
- Què?!!!

Nota: Aquesta conversa no és 100% real, hi he afegit el colofó final per no allargar-la més del compte en el bloc i donar-li un petit toc d'humor, aquell dia la conversa es va allargar força i vaig haver de tallar-ho perquè va arribar un punt que ja eren "figues d'un altre paner", sovint surten temes socials a les classes i els tracto de la millor manera que puc.
Foto: "1984" de JRoca