La meva primera Mitja Marató

Per fi ha arribat el dia D i he corregut la meva primera Mitja Marató i ha estat la de Granollers, probablement la més coneguda i ben organitzada del país. La veritat és que me l'havia preparada força bé, havia fet uns 400km en els darrers tres mesos però no ha estat gens fàcil, durant aquests dies he tingut diferents molèsties físiques que feien endarrerir una mica la preparació i per això avui al matí estava molt nerviós per si a mitja cursa apareixeria alguna molèstia que m'impedís acabar en condicions.
De bon matí he esmorzat un suc de taronja, un bon pa amb tomàquet amb fuet, un cafè i una barreta energètica. M'he pres un ibuprufè perquè ahir vaig notar massa la maleïda ciàtica a la cuixa esquerra i em feia por que em fes la guitza al llarg de la cursa. 
Les previsions meteorològiques anunciaven molt fred i vent i per això he optat per portar una tèrmica i una samarreta a sobre, la de l'any passat quan vaig fer el Quart de la Mitja. Fins a l'últim moment he dubtat pels guants i he encertat deixant-los al cotxe. Al cap portava una cinta amb Windstopper i el buf #correx2 per lluitar contra el càncer infantil.
Arribats a Granollers l'ambient era el de les grans ocasions: milers de corredors, cadascú amb el seu objectiu; caminaven, estiraven o corrien suaument fins a la línia de sortida. Els que corríem per primera vegada o els més lents portàvem el dorsal de color negre i ens havíem de situar al calaix de darrera però he vist força gent amb dorsals de diferents colors fora dels calaixos. Com que he arribat força d'hora he aprofitat per fer exercicis d'estiraments a l'herba d'una rotonda.
A les onze he anat a buscar un lloc i he comès l'errada del principiant en situar-me massa enrera. L'objectiu inicial era acostar-me per sobre o per sota a 1h55m i situant-me tan enrera passaria de les dues hores amb tota seguretat. 
La cursa ha començat de manera poc glamurosa, m'esperava una altra cosa, la veritat. Simplement hem anat caminant fins a la línia que engegava els xips i ja està, ni compte enrera ni res, sense adonar-nos-en ja estàvem corrent. Els tres primers quilòmetres han estat com un entrenament suau, molt lents (6:14 m/km el primer); amb tanta gent era molt difícil avançar i em feia por accelerar-me per dosificar les forces, em sentia molt encallat, el cos em demanava anar almenys a 5:20 però no podia mantenir un ritme. 

Al km5 ha arribat el primer avituallament i he aprofitat per beure aigua a glopets molt petits ben bé durant cinc minuts. El grup seguia molt lent i jo em notava incòmode. Als vorals de la carretera força corredors paraven per pixar i d'altres abandonaven per alguna molèstia. El públic apretava molt, m'ha encantat el caliu i el suport durant tota la cursa. Una banda de joves amenitzava el nostre pas amb rock'n'roll, uns de més granadets ho feien amb jazz i uns altres ho feien a ritme de batucada. Dins del gran grup seguia costant avançar i he buscat un carril bici lateral menys transitat que arribava a l'entrada de La Garriga. Al km10 he vist que el ritme era molt més baix del previst (56m15s), si el mantenia passaria clarament de les dues hores, necessitava fer alguna cosa per millorar-lo. A La Garriga l'ambient era fabulós: carrers plens i molta gent animant dient el nom de pila que posava al dorsal. També moltes estelades, bonic de veure en el poble de l'Albert Rivera. A l'entrada del poble lleugeres pujades que em pensava que serien més dures i per part meva l'obsessió de veure la meva família. He estat dos km mirant a banda i banda de carrer fins que al final he trobat les meves nenes amb altres amics i he aprofitat per saludar efusivament, m'han donat una injecció de moral. Passava ja pel km12 i m'he pres un gel energètic amb aigua a glopadetes. He mantingut l'ampolla d'aigua a la mà fins el següent avituallament al km15, el sorollet que feia marcava un ritme que notava còmode, ja anava a prop de 5m/km, el grup s'estirava per moments i aprofitava per passar a força gent. A partir del km15 dins del grup la gent no feia tanta broma i l'ambient no era tan festiu com durant els primers kms; només se sentien respiracions forçades. Jo em trobava bé i he aprofitat per augmentar el ritme fins a 4:40 a estones, avançava a molta gent i cada vegada sentia més força, en aquell moment, mirant el Garmin he començat a pensar que superaria les expectatives. Arribat al km17 he notat que se'm feia llarg i que tenia moltes ganes d'acabar, he accelerat mogut per la baixada del terreny i l'empenta de la gent, veia Granollers al fons. Superat els 18,2 km tot el que feia era desconegut per mi, mai havia arribat tan lluny, era un incentiu més. He vist un paio que tenia un ritme molt bo i m'hi he enganxat "a roda" esquivant a la gent durant uns 3 kms, entre el km15 i el km20 he passat més de 600 corredors. Del km20 al final ha sigut una bogeria, la gent cridava molt i jo només mirava endavant l'inflable de la línia de meta i intentava esquivar els corredors que havien dosificat malament l'energia i quasi caminaven agònics, he agafat forces no sé d'on i m'he posat a 4:28 i he passat 730 corredors més fins a l'arribada. A l'arribada m'he tret el buf del #correx2 i l'he mostrat a les càmeres que fan fotos a la línia, ha sigut aleshores quan m'ha vingut al cap la família de la nena de dos anys morta de càncer, segur que avui estaven allà agraint el suport dels centenars de corredors que ens hem posat el buf. Arribant he parat quasi de cop per no xocar amb la gent i em sembla que m'he abraçat a un noi amb un pitrall de l'organització que se m'ha tret de sobre amb un "cap allà si us plau", jo anava xop i estava esgotat però també excitat. Mirant el Garmin he vist que havia fet 1:51:15 i només volia abraçar-me a algú per celebrar-ho però no coneixia a ningú, anava caminant amb altres desenes de corredors esgotats a la recerca d'una bossa amb aigua i galetes, he vist que a la mà tenia una ampolla buida d'aigua destrossada. Finalment he pogut trobar els meus amics i després de diverses cues al pavelló hem pogut sortir per anar a fer una birra a un bar de nom "Quatre vents" regentat per xinos.

Els 58 minuts més intensos

Quan estàs a mitja classe de matemàtiques concentrat fent operacions a la pissarra i ve el conserge trucant la porta amb un telèfon a la mà el primer que penses és "què coi passa ara? Tan urgent és?". I ho era d'urgent, molt; era la meva dona dient que acabava de trencar aigües a la feina mateix i que quedàvem ASAP a l'Hospital General de Vic; abans però, havia de passar per casa per agafar la canastreta. Sembla ser que m'intentava localitzar al mòbil però jo el tenia en silenci. Ho sé, sóc un professional. Va ser entrar a la classe i dir-ho als nens mentre recollia les coses amb rapidesa. Els crits eren eixordadors i jo els anava dient:
- Va, no us poseu nerviosos! Vinga, tranquils.
I després em mirava les mans que delataven que els més nerviós -òbviament- era jo. 
- Nens, me'n vaig pitant.
"Que tinguis molta sort!", "Va Jordi!" cridaven. Dos o tres ja havien fet un dibuix a la pissarra i frases amb moltes admiracions.
Vaig baixar les escales corrent buscant a algú i precisament vaig topar-me amb una reunió de pedagògica, els vaig etzibar:
- He de marxar, l'Elisenda ha trencat aigües, he deixat els nens sols, a 5è A. 
- Ostres, corre, vés, no et preocupis per la classe.
Vaig fer els 8 quilòmetres que van de la feina a casa en un temps poc prudent i en arribar a casa vaig agafar les coses per tornar al cotxe de nou per superar els 11,8 quilòmetres que ens separen de l'HGV en temps de multa i retirada de carnet. 
En arribar a l'hospital, carregat amb la bossa, vaig entrar a urgències i em van dir que seguís la línia verda fins a l'ascensor. Pel camí una parella entranyable d'avis que devien tenir entre els dos uns cent noranta anys em barraven el pas i com que l'opció de saltar-los per sobre era poc viable (per la poca alçada del sostre) vaig mig apartar la bona dona i li vaig dir:
- Perdoni, és que tinc molta pressa, tinc la dona de part.
El Sonotone va funcionar i quan girava a la dreta vaig sentir que em deia:
- Que tinguis sort, fill! 
Vaig arribar a l'ascensor i vaig veure que el número estava al 6 o 8 -no ho sé ara- el cas és que jo estava al -1 i havia d'anar a l'1 passant pel 0. Vaig començar a prémer els botons amb l'absurda creença que clicant més vegades l'ascensor baixaria abans, finalment, tornat a la realitat, vaig abordar un despistat amb bata dient-li:
- Escales, escales, on? Escales, on?
Mig espantat i sense dir res em va assenyalar el camí de les escales que lògicament estava allà mateix i ben senyalitzat. Vaig agafar aire i vaig pujar els dos pisos a temps de rècord. Una vegada allà vaig mirar els cartells i corrent vaig anar a petar davant d'una porta tancada on posava sales de parts amb un intèrfon a fora. 
- Hola, tinc la meva dona aquí.
- T'estem esperant, corre, entra.
Entrant una infermera em va dir:
- Noi, no sé si hi estaràs a temps.
- Què? No fotis!
- Va vés a la taquilla a canviar-te, t'has de posar una bata.
Entrant a la taquilla apareixia la Montse (companya de feina de la meva dona que la va acompanyar). La Montse portava bata verda i feia cara d'espantada, quasi sense dir-li res li vaig donar les bosses, el meu anorac, jersei i li vaig dir:
- Té, posa-ho a la taquilla.
Crec que li vaig dir "si us plau" però no ho recordo; suposo que ella tampoc. M'imagino que per uns minuts llarguíssims se li havia passat pel cap assistir al part, no les tenia totes. En tot cas va fer el que li vaig manar mentre jo em posava la bata i entrava a la sala de parts, recent estrenada, de l'Hospital General de Vic.
En entrar vaig trobar-me la meva dona ja empenyent, ja suada i diverses persones que em miraven i pensaven "mira, el noi ha arribat a temps".
Després de fer un petó a l'Elisenda vaig preguntar si tenia temps de rentar-me les mans, encara tenia guix de la pissarra incrustat. Em van dir que encara faltava una miqueta mentre preparaven utensilis diversos i parlaven del procés de donació de cordó. La veritat és que tranquil·litza molt veure gent tranquil·la en situacions així; és una mica com quan vas en avió i veus les hostesses impassibles a qualsevol turbulència.
El part va ser ràpid: el resum seria un "empeny, empeny", "respira profundament", "ara", "ja li veig el cap", "empeny fort", "ho fas molt bé", "va que surt", "mira que maca". 
Na Mariona va sortir a les 12:43 ben bufona amb 3,650 quilos. A les 11:45 jo sortia de l'escola, ho sé perquè sonava el timbre de canvi de classe quan entrava al cotxe.
És espectacular com canvia un dia -la vida- en poca estona, poc abans de les onze aprofitant l'hora del pati, havia trucat a la dona i em va assegurar que tot estava perfecte.

La pubilla, qui els seguidors del bloc quasi heu vist néixer, ja és una germana gran com cal i ens ajuda moltíssim. Esperem que la petita Mariona sigui tan bona nena com la seva germana, hi signem sense pensar-ho.

La calor

A la canalla els encanta anar amb màniga curta i ja pot ser hivern o tardor que a la mínima que surt una mica el sol ja els tenim descamisats. Fora el pati quan en veig algun amb màniga curta quan no toca sempre li dic el mateix:
- Què? Ja ha arribat l'estiu?
Normalment es sorprenen per la pregunta i fan una tímida rialla. Si hi ha més confiança diuen "Fa calor", després els observo i veig que busquen un raconet calentó perquè es foten de fred, amb orgull, això sí.
L'altre dia, a les acaballes de l'hivern a classe feia calor i tornant d'una sessió d'EF em vaig treure el jersei del xandall quedant amb màniga curta. Un espavilat amb un somriure d'orella a orella se'm va acostar.
- Què Jordi, ja ha arribat l'estiu?

Foto: "Diria que la vaig tirar el dia disset" de JRoca'09

Supervivint a la tele

Un dia fent la ronda de vigilància del pati vaig detectar un problema amb unes nenes d'uns sis anys: una plorava i les altres dues la renyaven. M'hi vaig acostar i els vaig preguntar què passava, va contestar una de les que renyaven:
- Aquesta, que vol fer foc i jo li dic que no.
- Foc? com? que tens un encenedor o llumins?
- No.
- Doncs com penses fer foc?
No deia res, em mirava mig de reüll amb la mirada a terra. L'altra va contestar:
- Fa foc amb pedres.
- Vols fer foc amb pedres?
Ara va contestar:
- Si frego dues pedres faig foc.
- Veus? - em diu l'altra.
- I qui t'ha dit que fregant dues pedres es pot fer foc?
- Ho vaig veure a la tele.*
- Mira, aquelles de la tele són unes pedres especials que aquí al pati no hi són, aneu a jugar a una altra cosa que només falten cinc minuts per tocar el timbre, vinga, aprofiteu el temps.
Van marxar corrent juntes i rient.
* M'imagino que en algun reality del tipus Supervivientes que lògicament no ha de veure una nena de sis anys.
Foto: "Platja de Merseyside" de JRoca'08

Estudia música i anglès

Com que s'acosta la Festa Major de Tona i estic de bon humor avui us regalo un vídeo sobre una nina que dubto que deixi indiferent a ningú. Es tracta d'una joguina real, us asseguro que no és cap muntatge, la venen a algun lloc de la Península Ibèrica que no puc concretar perquè és regal.
He categoritzat el post com a no ficció.

Slastic i la traductora de P3

La mare magrebina va arribar a l'entrevista acompanyada de la seva filla petita de P3. En Jordi les va fer entrar i després de seure va començar el que havia de ser una entrevista entre una mare i un mestre tutor:
- Vols que et parli en català o en castellà?- la cara de la mare era de no entendre res- ¿te hablo en castellano o en català?
- Bien, bien..
En aquell moment en Jordi va entendre que certament la mare no entenia ni un borrall de català o castellà i que havia portat la seva menuda de P3 per fer de traductora. La mare va començar a parlar en el seu idioma a la petita i aquesta no deia res a en Jordi.
- Fatima (no Fàtima), què diu la mare?
La Fatima no deia res, tenia vergonya.
- No m'ho vols dir?
Seguia sense dir res.
- Diga-li a la teva mare que la Malika ha de llegir més a casa.
La nena no li deia res i la mare mirava a en Jordi somrient, la situació ja passava de surrealista. La mare tot seguit li preguntava a la nena què li havia dit en Jordi i la Fatima responia una sola paraula, en Jordi va insistir:
- Aneu a la biblioteca de vegades?
- Sí - contestava la Fatima.
- I agafeu llibres?
- Sí.
- Molt bé, diga-li a la mare que la Malika ha de llegir més.
La Fatima seguia sense fer de traductora i en Jordi va començar el repertori de gestos propis del Tricicle i vocabulari de Tarzan.
- Llibres, libros, a la biblioteca, bé, llegir molt, molt bé...
La mare somreia:
- Sí, sí..
Uns segons després els moments incòmodes van augmentar fruit de la incomunicació:
- La Malika es porta bé, molt maca, diga-li Fatima.
Aquesta vegada li va fer cas, la mare va somriure. En Jordi es va aixecar i elles també, van quedar per parlar per un altre dia amb una traductora professional que va per les escoles. Sortint de l'aula, amb gestos, en Jordi li va fer entendre a la mare que el te que havia portat amb les pastes típiques del Marroc pels mestres el dia de l'aniversari de la Malika era un detall maquíssim i boníssim.
Nota: Els noms estan canviats, la història és real.
Foto: "Llibreta i llapis d'Ikea II" de JRoca

La setmana del pare

Aquests dies el papa té festa perquè és mestre i se'n va a dormir molt tard perquè escriu tres projectes alhora, és així el papa. El problema és que la pubilla es lleva a quarts de vuit i el papa no pot dormir gaire, què hi farem. Ens llevem, ens vestim, esmorzem, ballem (avui amb els Strokes), dibuixem:

anem a fer un tomb pel poble inadequat (per cotxets i gent amb discapacitat):

busquem un bar on fer cafè sense fum i
com que no n'hi ha cap acabem anant al casal dels avis. Allà ens hi trobem bé perquè els avis s'estimen molt a la pubilla, hi ha molt espai, és net i els que el porten són gent fantàstica.
Just a fora del casal hi ha un parc infantil i el papa i la nena juguen una estoneta:

M'adono que la pubilla imita moltes de les nostres conductes, ens idolatra, com és lògic, penso en un vídeo que m'ha arribat a partir d'una subscripció per e-mail a un grup d'innovació educativa.

H dos O

Faltant vint metres per aparcar el cotxe un esquirol ha sortit del pati de l'escola i ha creuat el carrer uns metres davant meu; per la frenada he comprovat que tot i ser de bon matí estava ben despert, a pocs metres uns quants nens no han vist l'escena, estaven massa entretinguts mirant un pobre gripau esclafat per un cotxe minuts abans. En aquells moments la ràdio anunciava les noves mesures del govern per estalviar aigua i encara al cotxe se m'ha acudit que a la classe de coneixement del medi social podria parlar una mica del tema, és bo parlar de temes que puguin veure a les notícies i que possiblement també siguin tema de debat a casa. Ja a l'escola el tema de l'aigua era tema de conversa entre els mestres que tenen jardí de gespa, no és el meu cas. A l'hora de medi social tocava parlar dels serveis municipals, les funcions de les regidories i l'alcalde i de pas hi he colat el tema de l'aigua. Hem parlat del pantà de Sau (que la majoria han visitat) i de la sequera que cada vegada preocupa més.
- Però Jordi, si ahir va ploure, per què dius que hi ha sequera?
També hem parlat de les mesures que hem de prendre.
- No ens podrem dutxar?
Bé, ha estat força bé perquè en general hi ha molta conscienciació en el tema de l'aigua, a casa han parlat del tema i m'agrada veure com aquesta generació (almenys a Taradell) té molt assumit el tema de l'estalvi d'aigua i sobretot el reciclatge.
Quan he arribat a casa he recordat que encara no havia instal·lat el reductor de cabal d'aigua de l'aixeta que regalaven fa unes setmanes amb el diari del diumenge.
Foto: "Jugant amb el pluviòmetre" de JRoca

Post multi-temàtic que acaba amb una autèntica calçotada al Tarragonès

Avui faré un post multi-temàtic perquè tinc ganes de parlar de molts temes, apa.
1- M'ha arribat el DVD de l'estrena de Punxes a la sorra i he fet algunes captures de pantalla que aniré penjant al bloc fins a la propera representació el dia 16 de febrer. La setmana que ve coneixeré personalment a un mestre jubilat de Perpinyà que va néixer a la Maternitat d'Elna i que és fill de refugiats catalans, es va posar en contacte amb mi a través del bloc.
2- Demà dilluns a tres quarts de deu a TV3 l'escola pública Pinediques sortirem al Caçadors de Paraules! no us ho perdeu.
3- La meva proposta de "14 d'abril" com a nom del nou institut de Tona és motiu de debat al fòrum de la Revistona i també a l'edició en paper que ja és al carrer.
4- Bon concert dels Boys Damm aquest dissabte a la Canal de Tona, enhorabona!
5- Tema Barça: cal emprenyar-s'hi? què hem de fer per demanar que entrenin una mica més i que estudiïn els partits? la propera vegada que senti un jugador queixant-se que estan cansadets perquè fan dos partits a la setmana me'n vaig al Camp Nou amb una pancarta que .... veus ja m'hi he emprenyat!
6- Dissabte vaig anar a veure un partit de bàsquet infantil entre algunes nenes de la meva classe (8 anys) i el CB Tona. Em va agradar comprovar com hi ha un conjunt de mesures per evitar la competitivitat exagerada a aquestes edats, en l'esport base s'està evolucionant força, almenys això veig des que vaig deixar d'entrenar fa uns anys.
7- Un gran disc el "A matter of life and death" dels Iron Maiden.
8- Un company de feina em va bonyegar el FordFi amb un petit accident al centre de Taradell, vaig patir una mica de fuetada cervical i vaig perdre dues hores a urgències. Diagnòstic: res important. Tractament: una mica d'escalfor i algun analgèsic. Suposo que la Plana de Vic les FUETades cervicals són el pa de cada dia... uff, que dolent.
9- Em vaig comprar els DVD de les dues temporades d'Extras de la BBC: una gran inversió per riure una bona estona.
10- Avui hem anat a la Pobla de Montornès a fer una autèntica calçotada amb uns bons amics d'allà. Reprodueixo una conversa de dos experts mentre tiraven redorta al foc:
- Diu que els de Barcelona fan calçotades amb guants.
- Què fots? amb guants van? jajajaja que no es saben rentar les mans o què?
- Quins collons! ... vinga porta el porró!
Foto: "Calçotada com marquen els cànons" de JRoca

Lapicero

En Jordi feia classe de reforç a una nena sud-americana de set anys, feia poc que havia arribat al nostre país i es trobava que havia d'aprendre el català.

L’equip d’educació especial va preparar unes fitxes perquè en Jordi les treballés de forma individualitzada amb ella, era prioritari que aprengués els noms de les coses de la classe, els números, els colors, etc...

Hi havia una fitxa amb molts dibuixos d’objectes de classe; en Jordi els deia en català i la nena els repetia amb moltes ganes, li costava molt dir la ella, és normal, no és un so comú a la seva llengua.

- Mira, hi ha moltes coses que són quasi iguals en català i en castellà: una goma, un regle, un boli..

- ¿boli?

En Jordi li assenyala el dibuix d’un boli..

- Ésto es un lapicero!

Foto. Google

Catalunya terra d'acollida

Davant d'un tema tan polèmic i amb tants matisos com el de les escoles per a nouvinguts voldria explicar més experiències pròpies relacionades amb alumnes que arriben a mig curs.
Fent de tutor de tercer en una escola va arribar un nen magrebí durant el mes de març acabant del segon trimestre. Va venir a l'escola amb una germana petita que feia P4. Des de l'escola, que sí que tenia recursos, es va fer un programa individualitzat molt complet i val a dir que va ser molt ben acollit per la resta de companys. En pocs mesos, menys dels que una persona no relacionada amb el món educatiu pugui pensar, aquest nen va començar a parlar català i al cap d'un temps es defensava també en castellà. És sorprenent i gratificant veure com al cap d'un temps aquests dos nouvinguts germans d'origen magrebí parlaven català entre ells sense haver perdut la seva llengua pròpia que utilitzaven amb els seus pares i tenint a més la llengua castellana com a una opció comunicativa. Això és el que és l'escola catalana actual: una escola que integra i que s'adapta als temps de la millor manera i que amb recursos adequats pot fer més gran el nostre país, sí, perquè aquestes coses fan gran el nostre país. A Catalunya qualsevol mestre que hagi exercit de tutor pot explicar-vos històries com aquestes que són fruit de l'esforç d'un col·lectiu massa vegades infravalorat i al qual es responsabilitza de molts mals de la societat.
I amb històries com aquestes per què no m'oposo radicalment a la proposta del Departament? perquè hem de reconèixer que moltes escoles estan mancades de recursos o tenen unes peculiaritats que fan que sigui molt complicat integrar d'aquesta manera tan natural. D'altra banda cal tenir en compte que el número de nouvinguts que arriben començat el curs és molt elevat i en alguns casos concrets insostenible per a determinades escoles. Per tot això demano que es deixi de fer demagògia (els centres especials aquests no són Guantánamo!); i que s'estudiïn els casos individualment o per centres i que esperem a comprovar els resultats si són positius per prendre decisions en el tema. Tinc força clar que la mesura en cap cas hauria de ser implantada per a tots els centres.
Aconsello llegir:
Contra la demagògia del gueto. Avui
Ensenyar a nedar. El Periódico
Foto: "Típica foto de Fotolog d'algú que no té Fotolog ni té ganes de tenir-ne" de JRoca

Iguales ante la ley

Classe de coneixement del medi social
Tema: L'Ajuntament
Nivell: Tercer de primària
Els explico que les eleccions municipals són cada quatre anys i que hi podran votar i/o presentar-s'hi quan tinguin 18 anys o més. A la pissarra calculem que l'any 2019 podran votar per primera vegada en unes municipals però que potser abans podran votar en unes altres eleccions per escollir govern de Catalunya o de l'Estat Espanyol. Un espavilat aixeca la mà.
- Digues.
- Una cosa... el rei també s'ha d'escollir cada quatre anys?

Foto: Google

És que ningú farà res per evitar aquesta merda en horari infantil?

14G08
Passant pel passadís pel costat de la classe de primer de primària un marrec que no conec de res perquè no li faig classe se'm planta davant i em fa un gest inequívoc de tallar-me el coll.
- Es pot saber què fas?
- Sóc l'Enterrador!
- Qui?
- Un de la tele, aquells de la lluita.
- Mira, ja els pots dir als teus pares que el mestre de tercer t'ha dit que no has de mirar aquest programa.
- A mi m'agrada i m'ho deixen veure.
Sense comentaris
15G08
Acabo de fer una sessió d'EF amb els de tercer A que ha funcionat molt bé. Estan en fila disposats a marxar i veig un nen a terra recargolat de dolor a la cama.
- Què et passa?
No diu res, només plora. Un altre nen amb cara de culpable està al costat, els curiosos l'apunten amb la mirada sense que es noti que s'han "xivat".
- Què ha passat? - li dic.
- Ha sigut culpa seva, m'ha dit que li fes una clau (intel·ligible) de l'Smack Down.
- I què li has fet? li has clavat una coça?
- No ben bé, tota la clau sencera que fan a la tele...
- Però no saps que a la tele ho fan de mentida? és teatre!- m'altero força, tots se'm queden mirant una mica espantats- que sigui l'última vegada que torni a sentir parlar d'aquest programa a l'hora d'EF! ja sabeu que sempre aviso però no em busqueu les pessigolles que si em feu enfadar hi sortireu perdent.
- Jo no el miro mai- ja ha sortit el pilota.
- Ben fet!
El nen de terra ja s'ha aixecat, no era res important, de pas li dic:
- Això que ha passat també és culpa teva.

És que ningú farà res per evitar aquesta merda en horari infantil?
Altres articles sobre el tema:
Invasió subtil i altres contes
La tele-vòmit guanya terreny
Menys històries i de cara a barraca!
El putu polígrafo dels...
Defensor de l'espectador? de vacances permanents
Smackdown al bloc Palabras sencillas

Foto: "L'Enterrador" Font: Internet

Les sabatilles de quadrus, l'informe Pisa, el bulling i la pèrdua de prestigi del professorat

Ja tinc les sabatilles noves de quadrus que em va cagar el tió, bé, podríem dir que el tió no sabia ni el meu número exacte ni el meu estrany gust retro per les sabatilles de quadrus i per això vaig haver de canviar les que inicialment m'havia cagat el pobre tronc apallissat. A la botiga la dependenta em va preguntar si eren per mi:
- Sí dona, contra gustos...
- Ja ho pots ben dir. Per cert, a què et dediques? ets escriptor o alguna cosa així?
- No, sóc mestre.. però també escric.
- Ja m'ho semblava, la gent que compra aquestes sabatilles de quadrus acostumen a ser escriptors o guionistes, deu ser que els inspiren.
- Doncs que bé, a veure si em porten sort i escric coses interessants, quan escric acostumo a portar sabatilles de quadrus...
- Ja m'imagino que no les portes per anar pel carrer..
- Bé, com a molt per anar a tirar les escombraries.
- Espero que no gaire lluny..
- A la porta de casa, a Tona fem recollida porta a porta.
- Està bé. Per cert, has dit que ets mestre...
- Sí.
- I vas de colònies?
- Cada any, per?
- Suposo que no portaràs les sabatilles de quadrus a les colònies...
- Per què no les puc portar?
- Has sentit a parlar del currículum ocult?
- Sí, és clar.
- I no et fa por que els teus alumnes agafin els teus costums.. diguem-ne frikis?
- Òndia, no hi havia pensat.
- Doncs pensa-hi, ara imagina que tots arriben a casa seva i demanen insistentment unes sabatilles de quadrus, què passaria amb els sabatilles amb forma d'animal simpàtic? i amb les sabatilles Killer Bunny que valen un pastón? i les de la cara del Homer Simpson? i no cal que et digui que avui en dia els nanos tenen tot el que demanen.
- Mmm.
- No et facis el despistat! no cal que et digui com s'escampen les modes per les escoles: en una comencen amb els maleïts ScoobyDoos i en dos dies ja estan escampats arreu...la moda de les sabatilles de quadrus començaria a la teva escola i de seguida s'escamparia per la resta d'escoles del país, i del món, és la globalització! és que sembla que no ho vegis!
- Però...
- Ni però ni tonteries! Tu saps el cataclisme econòmic que podria provocar això? riu-te'n del crack del 29, de la crisi del petroli, de les tàctiques del Rijkaard! que no ho veus? quina edat tens?
- Trenta-dos.
- I tu creus que és normal que amb trenta-dos anys portis aquestes sabatilles de quadrus? ja saps que comprant-les tu estàs provocant que un avi se'n quedi sense?
- Però és que va ser el tió que..
- I amb trenta-dos anys i encara estàs amb el tió? Ara ho veig clar: no m'estranya ni l'informe Pisa, ni el bulling, ni la pèrdua de prestigi del professorat, massa vacances!
Foto: "A mi m'agraden!" de JRoca

Informe satisfactori

- Jordi, la meva mare es va enfadar ahir quan va veure l'informe.
- Ah, si? per què?
- Perquè vas posar que xerro massa. No hi ha dret!
- Què vols dir amb això de "no hi ha dret"?
- Que no ho hauries d'haver posat.
- Per què no?
- Perquè ma mare es va enfadar.
- Però tu xerres molt o m'ho vaig inventar?
- Xerro molt.
- Doncs?
- Que no ho hauries d'haver posat.
- Però la meva obligació és informar als teus pares.
- Però no cal que els diguis tota la veritat.
- Ah, no?
- No.
- Així què proposes que els digui la propera vegada?
- Que em porto bé.
- Però si no et portes bé els diré una mentida.
- Doncs ja em portaré bé.
- Perfecte, si et portes bé els diré que et portes bé.
- Molt bé.

Tòniques, àtones i atentes

Avui a l'hora de llengua catalana ha passat una d'aquelles anècdotes divertides que passen de tant en tant i he pensat, va, explica-la al bloc. Resulta que estàvem fent uns exercicis del llibre en veu alta, (el llibre no es pot guixar perquè ha de reutilitzar-se per l'any que ve ja que vivim en un lloc on no són gratuïts): jo deia una paraula a un alumne i aquest la repetia separant les síl·labes i buscant la tònica, fins aquí tot normal:
Jordi:- Alumne A ,"Llapis"
Alumne A:- Lla-pis, la tònica és "lla" - en Jordi ho apunta a la pissarra...
J:- És aguda, plana o esdrúixola?
A:- Mmmm... plana.
J:- Molt bé. Continuem, alumne B,"felicitats".
B:- Què?
J:- "Felicitats".
B:- Per què?
Tots riuen.
B:- Per què em felicites?
J:- Per estar atent!

Foto: "Carrer de les escoles d'Elna" de JRoca

Passat i futur llunyà de Besalú

Avui aprendrem els números romans...
Foto: "I=1; V=5; X=10;L=50;C=100;M=1000" de JRoca

Ningú és perfecte?

Ha sorgit un problema a la classe de tercer i en Jordi aprofita per parlar amb els seus alumnes sobre les virtuts i els defectes de cadascú.
- Heu de saber que al món no hi ha ningú que sigui perfecte, hi ha gent que se'n surt més bé en algunes coses i gent que se'n surt més bé en d'altres però perfecte, allò que es diu perfecte, no hi ha ningú.
A- Tu tampoc ho ets?
- No, és clar que no, jo tinc molts defectes, com tothom.
A- Però saps moltes coses.
- Sí, però n'hi ha moltíssimes que no sé i moltíssimes coses que no em surten bé. Cada dia aprenc coses noves però per moltes coses que aprengui mai podré ser perfecte perquè ningú por ser-ho, és impossible.
B- No!
- Com?
B- No és impossible, els reis són perfectes.
- Els reis?
B- Sí, perquè ho saben tot, ens vigilen cada dia i saben si ens portem bé o malament.
C- Però què dius? encara no saps qui són els reis?
- Té raó, els reis sí que són perfectes, no hi havia caigut en això.
C- Però Jordi, no existeixen els reis, els reis són...
- Calla! Com que no existeixen? que no els veus cada any a la Cavalcada?
C- Sí.
- Doncs?
B- Sí que existeixen i són perfectes.
D- Doncs a mi em van tirar un caramel al cap.
- Alguna cosa devies fer...
C- Però Jordi, els reis són els pares...
- Els pares? tu quan vas a la Cavalcada amb qui hi vas?
C- Amb els pares.
- Doncs és impossible que estiguin al teu costat i a dalt de la carrossa, no?
C- ...
- Mireu, quedem així, no hi ha ningú que sigui perfecte, només els reis però són persones molt especials i diferents de les altres ja que són mags i a més tenen una responsabilitat molt gran una vegada a l'any, apa, canviem de tema...
Foto: "Des de l'aula" per JRoca

A l'aire lliure

Com cada any a casa en Jordi celebren una barbacoa amb els amics al jardí. L’any passat en Jordi va estar treballant de valent per assegurar-se que tots els seus amics tinguessin la carn a punt, uns la volien més feta i altres gairebé crua. Quan els amics tenien la panxa plena es va disposar a menjar ell. Quan començava a degustar la fabulosa xistorra DO de Navarra va notar fum de tabac i va parar un moment, a dos metres tres dels que havien acabat van començar a fumar amb entusiasme, en Jordi els va dir que ell encara no havia acabat de menjar, ells van contestar que estaven a l’aire lliure i per tant no molestaven a ningú. Aquell dia en Jordi es va mossegar la llengua, va preferir no dir el que pensava i va seguir menjant carn a l’estil fumat.

Aquest any en Jordi ha comprat la mateixa xistorra DO de Navarra, les mateixes botifarres DO Plana de Vic i la resta de menjar de la millor carnisseria del poble. Ha tornat a passar el mateix: en Jordi ha servit a tothom de la millor manera i després ha menjat ell, en el moment de menjar, les mateixes persones, amb el mateix entusiasme, han començat a fumar. Als pocs segons de començar les cigarretes i just abans que els seus pulmons enfosqueixin encara més un d’ells ha parat:

- Què és aquesta pudor?

- És veritat, què és? – diu l’altre.

En Jordi intervé amb la boca plena, ja sap que no és d’educació parlar amb la boca plena però el moment s’ho val.

- Us molesta? És que acabo de tirar una bomba fètida que vaig comprar als xinos que estan al costat de la carnisseria, em venia de pas.

- Però per què collons tires una bomba fètida? Carda una pudor horrible!

- És un vici nou que he agafat, no crec que us molesti perquè estem a l’aire lliure.

No ficció: Xooof

A l'hora d'educació física plovia i com que l'escola no tenia gimnàs en Jordi va recórrer al "pla B" que era fer una sessió d'expressió corporal a dins de l'aula. El Pla B d'aquell dia era visionar uns esquetxos del Tricicle i després imitar-los. Mentre en Jordi preparava el DVD va sentir un comentari:
- Quina merda, segur que no fa gens de riure.
Van asseure's a terra mateix i van començar els esquetxos de l'espectacle Xoooof, sí, aquell de l'illa deserta. Van passar cinc segons i la majoria dels alumnes ja s'estaven tronxant de riure. En Jordi va posar el Pause i va fer comentar alguns aspectes comprovant que l'atenció dels alumnes era total. Tot seguit va agafar un matalàs que seria l'illa i el va deixar a terra, van apartar taules i cadires i va demanar voluntaris. De seguida van aixecar el dit tots els alumnes i el que havia fet el comentari despectiu era dels que demanava amb més èmfasi el fet de sortir a imitar els nàufrags.
- Tu seràs l'últim.
Aquella sessió va funcionar molt bé i cada vegada que sortia algú a imitar el Tricicle hi ficava algun gest nou de collita pròpia, era interessant i ric. Al final van comentar el que havien après i sobretot van comprendre que el cos pot expressar, i molt.