diumenge

La collita pròpia és la millor

M'imagino que pels mitjans de comunicació haureu sentit aquesta notícia basada en un estudi de la Fundació Jaume Bofill que diu que els nens més conflictius procedeixen de famílies d'alt nivell adquisitiu. Es veu que a Catalunya hi ha quatre tipus de famílies:
31% Famílies harmòniques
30,5% Famílies conservadores i introvertides
23,3% Famílies extrovertides i progressistes
15,2% Famílies conflictives
El mateix informe diu que les famílies progressistes fracassen en educació. És interessant veure com cada diari destaca una cosa o una altra de l'informe fins al punt d'arribar a confondre el lector; típic.
Jo el que veig és que, segons l'informe, els dos tipus de famílies més antagònics: conservadors i progressistes; són els més mal parats en l'educació dels fills. Aquest assumpte em fa pensar en fa tres anys quan vaig llegir dos llibres molt diferents sobre com encarar el son dels nadons: el que aconsellava un llibre l'altre ho desautoritzava fins al punt d'espantar el lector.
Un dia parlava d'aquests dos llibres amb una mare amiga amb una nena de la mateixa edat que la pubilla i em va preguntar:
- Quin mètode feu servir vosaltres per fer dormir la nena?
- Cap dels dos, agafem el que ens agrada més de cada un i hi afegim coses de la nostra pròpia collita.
Foto: "50 cebetes" de JRoca'09

dimecres

El nou calendari escolar pel curs que ve

El canvi del calendari escolar era necessari des de feia molt temps i s'ha de reconèixer que el Departament d'Educació ha intentat aportar solucions al problema tot i que crec que algunes són molt discutibles. A mi no em desagrada aquest canvi però crec que erra en el fet de suprimir la jornada intensiva del juny i veig complicat preparar el curs amb només una setmana el setembre però com que m'he plantejat ser optimista i les mesures són pel curs 2010-11 crec que es poden anar solucionant algunes coses que ara mateix preocupen.
Confio que els ajuntaments, ampes, empreses de monitoratge i altres que hi estiguin implicades tinguin temps en aquest any i tres mesos que falta d'aportar propostes interessants per la setmana del febrer sense escola. Hi ha qui ha fet el crit al cel per la manca de monitors per tanta oferta i jo dic: que potser no hi ha temps en un any i tres mesos perquè gent jove (o no) amb ganes de formar-se i treballar es tregui el títol de monitor de lleure?
Aquesta vegada la mesura ha arribat amb temps suficient perquè aquests que protesten tant puguin aportar idees constructives a aquests canvis necessaris de calendari.
Foto: "Trenet" de JRoca'08

diumenge

Maltractar i vexar la confiança

El més normal i lògic del món és que els pares confiïn amb els mestres d'entrada, és la forma més segura d'establir un ambient de treball propici i una bona relació família-escola tan necessària per l'educació dels fills. No cal ser psicòleg, sociòleg, omplidor d'informes o experto de Antena 3 per veure com les tendències estan canviant i que precisament aquesta manca de confiança és un dels problemes de l'educació actual; Gregorio Luri en parla al seu llibre "L'escola contra el món" i un servidor hi està totalment d'acord.
Llegeixo que un pare denuncia a un mestre d'escola pública d'Alacant per maltractar i vexar la seva filla de sisè per no haver fet els deures. Sembla ser que el mestre la va castigar a copiar cent vegades una frase i la va apartar momentàniament del grup-classe. Fa uns anys si la nena hagués arribat a casa dient que el mestre l'havia castigat, d'entrada hauria rebut un càstig i després hauria comprovat com els seus pares es posicionaven al costat del mestre. És bo que els pares escoltin els seus fills i els donin suport però sovint els alumnes, de vegades influenciats per sèries de tv de dubtosa credibilitat, tenen recursos per enganyar als pares i girar la versió dels fets amb xantatge emocional "del bo".
En els anys que porto treballant m'he trobat amb alumnes que m'han amenaçat d'inventar-se històries per portar-me problemes i en algun cas me n'han portat. També he sentit històries de primera mà, on mestres eren acusats de temes força greus i resultava que eren invencions d'alumnes, invencions que amb confiança amb el professorat tindrien tanta credibilitat com el senyor Zapatero parlant de l'Estatut.
Apunt relacionat:
La confiança i la desconfiança
Foto: "La millor cançó d'Antònia Font?" de JRoca'09

dimecres

Les veus del Pamano a TV3

Em va agradar que la televisió pública del meu país produís la minisèrie "Les veus del Pamano" basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré. És necessari que obres com aquesta siguin portades al cinema o a la televisió i gratificant que liderin l'audiència a Catalunya perquè narren fets que hauríem de conèixer. És important que se sàpiga què era el feixisme i què va suposar per moltíssima gent i per la nostra cultura. Des del punt de vista educatiu em quedo amb la figura del mestre de "Les veus del Panamo" que pica l'ullet als mestres de la República amb l'escena del riu que és esclafada per la interrupció del falangista; una metàfora excel·lent. També em quedo amb les converses entre l'alcalde i el mestre que feien referència a les depuracions de mestres que es van fer després de la guerra.
És preocupant que avui en dia hi hagi un percentatge de nens britànics que no sàpiguen qui va ser Hitler i em temo que també hi ha molts nens catalans que no saben qui va ser Franco ni què va fer. Tots sabem que hi ha un partit polític que minimitza "l'obra" del dictador feixista que va governar Espanya durant quasi quaranta anys i no cal anar gaire lluny per veure com aquest personatge és encara avui fill predilecte de molts pobles i ciutats. Us imagineu una ciutat alemana o austríaca on Hitler sigui avui en dia venerat? oi que no?
i us imagineu algun país del món anomenat democràtic que tingui un cap d'estat amb corona inclosa que va ser nomenat per un dictador feixista?

Si voleu obrir debat sobre aquests o altres aspectes de la minisèrie endavant amb els comentaris.
Foto: "Creu de ferro a la venda" de JRoca'09

diumenge

Radio days

I com cada dilluns al vespre me'n vaig anar a ràdio Taradell a fer el meu programa setmanal. Abans de marxar la pubilla em va dir:
- On vas?
- A la ràdio.
- I per on entres a la ràdio?
- Per la porta.
- Hi ha una porta a la ràdio?
- Sí, és clar. Vaig marxar, com sempre amb pressa, i no vaig donar importància a la pregunta de la meva filla. Conduint vaig lligar caps: per ella la ràdio és l'aparell de ràdio que tenim a la cuina que quasi tot el dia està engegat, la nena no entenia com m'ho feia jo per entrar a dins d'un aparell de dos pams d'ample per un d'alt.
Foto: "VU" de JRoca'09

dijous

Sofa'n'chips

Llegeixo que l'obesitat infantil és una epidèmia a l'estat espanyol: es veu que són obesos el 7% dels nens espanyols d'entre 3 i 5 anys i el 10% en edat de primària. L'estudi diu que la canalla ja no juga al carrer i això fa que no cremin els greixos que consumeixen. No serà que avui en dia hi ha un excés d'oci sedentari que els que vam néixer durant els setanta i vam ser nens durant els vuitanta no teníem? jo recordo haver-me fotut Bollycaos, Panteras Rosas, Bonys i Donuts a cabassos i no he patit sobrepès doncs ho cremava tot, en escreix.
Avui, en teoria, mengen millor doncs per començar les escoles veten els esmorzars diguem-ne ultra-calòrics i els menús escolars estan revisats per dietistes, així doncs estic força d'acord amb les conclusions de manca d'activitat física dels nens actuals. Què hem de fer?
D'entrada derogar lleis educatives que redueixen les hores d'Educació Física a l'escola, un pas important perquè l'educació física segueixi educant en conductes saludables que han d'acompanyar els alumnes en la seva vida quotidiana futura. Perquè l'Educació Física no és només activitat física setmanal, és vida saludable futura.
Apunts relacionats:
En Ferran Adrià i la recepta equivocada
Educació Física vs oci amb activitat física
Europa vol més Educació Física a les escoles
Seminari d'EF
Objectius a mitges...
Alimentant el tòpic i la maria
Educació Física i/o Educació de la ciutadania
Foto: "Bici al parc" de JRoca'09

dimarts

Sóc famós a parvulari

Treballar a parvulari és una experiència nova cada dia, no hi ha dues sessions iguals. Hi ha dies que comença tot bé i sense que te n'adonis tot es capgira sense que puguis controlar la situació; la distància entre la tranquil·litat i el caos és molt curta i cal estar al 150% per evitar que la sessió es descontroli de mala manera. Una de les diferències a nivell de personalitat amb els nens de primària és l'egocentrisme típic de l'edat que es manifesta constantment: tots ho volen tot i al moment, i és clar, les activitats requereixen molta mà esquerra per part dels educadors. Una altra cosa sorprenent i alhora magnífica és la vitalitat i entusiasme amb el que la canalla s'agafa les coses. L'altre dia vaig entrar a la classe de P5 i tots alhora cridaven: "En Jordi és famós! en Jordi és famós!". Se'm van tirar a sobre literalment cridant i mostrant-me el calendari de Taradell del 2009 dedicat a Ràdio Taradell amb la meva foto. Quan vaig aconseguir que paressin una mica se'm va acostar una nena de les que cridava més i em va dir:
- Ets famós?
- I tant! Ja m'has vist al calendari (irònic mode)
- Què vol dir famós?
Dr. Slump mode.
Foto: "Dibuixant el pare" de JRoca'09

dijous

La manca d'ètica d'algunes televisions

Això dels rècords Guiness és una cosa ben curiosa doncs descobreixes gent que faria qualsevol cosa per aparèixer en aquest conegut llibre. De rècords n'hi ha de tan curiosos com ser la persona amb les ungles més llargues, el que trenca més síndries amb el cap o el que és capaç de tenir més abelles cobrint-li la cara, ja veus. Es veu que a Telecinco fan un programa on hi va gent que somia en veure el seu nom al famós llibre i que per fer-ho va allà on un paio guiri amb una carpeta amb el logo de Guiness avalua si val o no. Val, fins aquí tot normal: espectacle garantit en cadena privada.
El problema és quan hi ha nens pel mig. Resulta que a Romania hi ha una família que té un nano que és entrenat de forma militar des dels dos anys amb peses i altres eines per convertir-se en el nen més fort del planeta. No falla: el nen agafa les peses de deu quilos a cada mà com qui agafa dos playmobils i s'entrena per tenir el cos d'en Scharzenegger a Conan, però amb cinc anys! I els de Telecinco, que devien baixar audiència, accepten convidar el marrec que comença a fer virgueries i guanya una medalla molt maca que diu que és el nen més fort del món. Com es pot permetre aquesta aberració? fins a quin punt és lícit i ètic que una televisió, per molt privada que sigui, permeti un espectacle amb un nen que molt possiblement patirà seqüeles físiques (i psíquiques) de per vida per culpa d'haver perdut la infància fent un entrenament inadequat pel seu cos?
I ja sabem que en el moment que s'estableix un rècord hi ha gent que comença a treballar per batre'l. Què és el que ve després? entrenament prenatal amb peses?
No hi ha cap organisme que controli les televisions privades? on és el límit?
Youtube: mireu a partir de 2:04 si teniu fetge.

dilluns

Si-cul-mu-tri-si-taaaat

M'aixeco i faig sí amb el cap mentre dic "Si". Callen de cop. Dic "Cul" i em toco el cul. Riuen i m'imiten. Ara toca fer banyes amb els dits al cap; diem "Mu", ja va rodat. Aixequem tres dits i diem alhora "Tri". Tornem a fer i dir "Si" una altra vegada. I per finalitzar mans a davant de la cara i "Taaaaaat".
Ja estem a punt per una nova sessió de "si-cul-mu-tri-si-taaaaat"!
Foto: "Moviment" de JRoca'09