dijous

La meva 2a Cursa del Roc Gros

No les tenia totes. Feia onze mesos que no feia més de 18 quilòmetres i les darreres molèsties al soli i a la cuixa esquerra no auguraven una cursa plàcida. 15 dies abans una forta gastroenteritis em feia perdre de cop 3 quilos i totes les forces. Amb aquest panorama la intenció inicial era prendre-m'ho com un entrenament, una sortida guapa de cap de setmana i anar fent; i així vaig sortir.
Vaig començar molt suau, massa. Em trobava bé i notava que el cos em deia que podia intentar-ho; en tenia tantes ganes!
 Cap al km2 de baixada vaig començar a córrer amb més ganes fins a les primeres pujades del Roc Gros i l'avituallament de sota on vaig començar menjant un tros de plàtan i agafant la primera ampolleta d'aigua. La pujada inicial la vaig fer en grupet i força bé, sembla que tots teníem un ritme semblant i pràcticament no hi havia avançaments. Així, anar fent, vam arribar al Roc Gros on em van agafar moltes ganes de cursa i vaig fer un bon descens fins a l'avituallament de sota les antenes. Allà, calma i amunt. Vaig pujar al mateix ritme que l'any passat i això em va animar perquè veia que arribava amb pràcticament el mateix temps tot i la fluixa sortida. Vaig estar petant la xerrada amb un corredor que em va dir que venia de Sant Sadurní d'Anoia. A mesura que ens acostàvem se sentien els tambors de l'animació i em sembla que agafava cada vegada més forces. Als trams finals hi havia molta gent animant i tirant fotos, va ser una passada i molt emocionant arribar a dalt amb aquest ambient. A l'avituallament de dalt vaig arribar força apurat i vaig agafar una altra ampolleta d'aigua, ja era la tercera. Un trosset de baixada més i vaig trobar la família per injectar-me més forces; els havia deixat dit que si no em trobava amb bones sensacions abandonaria allà mateix però per la cara van veure que necessitava continuar. L'Elisenda em va donar tres dàtils boníssims que barrejats amb aigua em van acompanyar els poc més de dos quilòmetres que separen les antenes del Puigsagordi (foto) on vaig arribar exactament en el temps de l'any passat (1h36m).
Ja havia fet més de mitja cursa i ara tocava baixar ràpid per alguns trams nous que em van encantar. Aquest tros el vaig fer força sol i em vaig ajuntar finalment amb un grupet de 4 o 5 que feia estona que veia a davant. Em començaven a fer mal les plantes dels peus però no tenia cap més molèstia ni al soli ni a les cuixes i em trobava ben hidratat per afrontar la temuda tercera pujada on l'any passat les vaig passar magres. La pujada me la vaig agafar amb molta calma com tots els que estàvem allà, vaja; és una pujada on cal grimpar una mica i es formen petites aglomeracions que van bé per agafar aire. Com l'any passat vaig trigar uns 15 minuts fins a l'avituallament de dalt on vaig reconèixer amics que ens animaven. Faltaven sis quilòmetres i ara venien uns quilòmetres de petits desnivells que semblaven gegants. Amb l'amor propi vaig fer-ho tot sense parar-me a caminar a les pujades tot i anar a una velocitat ridícula. Baixat una pendent força pronunciada vaig començar a notar molèsties a les cuixes, especialment la dreta, tenia una espècie de rampes o pre-rampes més ben dit, era com si el cos m'estigués avisant i vaig començar a patir per no quedar clavat. A l'últim avituallament pràcticament ni em vaig parar, portava 17 quilòmetres i les cuixes em deien que no aguantarien gaire estona més, havia de córrer amb ganes per escurçar el temps de l'angoixa de quedar tirat però encara faltava molt. Arribant a l'Ajuda vaig veure diversos corredors clavats a terra amb rampes i em vaig parar mig minut a fer uns estiraments que em permetessin arribar a la plaça. A l'alçada del cementiri, faltant poc més d'un quilòmetre el municipal que vigilava ens va dir que ja estàvem, que en tres minuts estaríem a l'arribada i entre els tres que anàvem ens vam mirar i vam dir que a veure qui tenia collons de fer aquest tram en tres minuts quan amb prou feines anàvem a 5:25 en baixada. Arribant al pont faltava mig quilòmetre de pujada fins a l'arribada i vaig decidir apretar fort i distanciar-me del grupet, era un últim esforç de dos minuts d'esbufecs, em feia pànic que les rampes fessin acte de presència faltant tant poc i m'esguerressin la cursa. Als darrers metres hi havia molta gent animant darrere de les tanques però jo només veia l'arc de l'arribada que s'acostava cada vegada més; algú em va cridar i vaig veure l'Elisenda amb la Mariona com fent el gest d'agafar-la però no ho vaig captar, només tenia ganes de passar la línia i notar l'adrenalina d'haver aconseguit una fita que em pensava que, donades les circumstàncies dels darrers mesos, seria impossible. Finalment vaig parar el cronòmetre a 2 hores i 50 minuts, només 5 minuts més que l'any passat quan estava més preparat, un èxit i una gran satisfacció per un corredor popular de les meves característiques.
Al cap de cinc minuts vaig estar fent estiraments i va ser quan finalment vaig notar una rampa molt dolorosa a la cuixa dreta que em va paralitzar, el cos havia avisat durant molta estona i ara m'ho feia pagar, per sort, després de passar la línia de la meva quarta cursa de més de 20 quilòmetres.  
Foto: Guillem Palomares