El meu Trail Cap de Creus 2014: molt tocat per la tramuntana

Després de la Cursa del Roc Gros de fa un mes havia entrenat força bé i havia controlat bé l'alimentació, o almenys això em pensava.
A diferència de les curses llargues anteriors aquesta vegada m'havia marcat unes expectatives superiors a les habituals d'acabar i ja està, volia acabar entre la meitat en endavant: primera errada. 

Vaig sortir buscant sensacions però no les acabava de trobar. Van començar les primeres pujades i no pujava malament però no em trobava a gust. No em feia mal res però no em veia bé, potser el fort vent de tramuntana m'afectava massa. Així vaig arribar al Puig de l'Àliga (463m) i vint minuts després al Puig Alt (492m) on hi havia el primer avituallament. Havia passat una hora, només 6 quilòmetres, i venia una baixada espectacular fins a cala Jòncols passant abans pel Puig de sa Cruïlla (322m). Just a sota de la base militar vaig avançar força gent agafant un ritme alt però una relliscada en una corba em va fotre a terra i no em vaig fer mal perquè vaig tenir temps de posar les mans. L'ensurt em va fer replantejar l'estratègia: si no em trobava a gust i les Trabuco estaven massa gastades era força forassenyat buscar un ritme alt. D'aquesta manera fins a cala Jòncols vaig baixar a un ritme més assequible buscant dosificar.

A la primera platja em vaig notar cansat, portava 1h40 (12'3k) i encarava una pujada d'uns 70m d+ que em deixaria força tocat. Vaig notar que no estava tan ben entrenat com em pensava, alguna cosa fallava, potser la pujada dels primers quilòmetres o la càrrega incorrecta de treball en dies anteriors a la cursa; encara no ho sé.
No feia gaire vent (o almenys no es feia notar) arribant al Cap Norfeu i venia una de les meves zones preferides vorejant cala Pelosa, cala Calitjàs i finalment cala Montjoi al km16 on vaig tornar a ensopegar i caure a terra amb una reblincada que em va fer mal uns minuts. A prop del Bulli m'esperava la família i ens vam fer algunes fotos. Allà, sota la temuda pujada al Pla de les Gates les cuixes em van començar a avisar que venien maldades.

Havia d'afrontar 300m d+ en 3,5km i no em feia gens de gràcia. Vaig alternar caminar i córrer suau en trams assequibles però cap al km 18 vaig notar una descàrrega al bessó dret que em va fer parar en sec. Faltaven 2km de pujada i el panorama era de tot menys encoratjador: estava enmig de la muntanya, em feien mal les cuixes i el bessó no responia. Vaig estirar bé en unes pedres del corriol i vaig seguir pujant caminant com vaig poder. A mig km del cim la cuixa esquerra va enrampar-se fort, diria que eren els isquiotibials i després vindrien els cuàdriceps. Vaig seguir parant i caminant amunt on bufava una tramuntana que no ajudava gens, ho veia molt negre. Les rampes continuaven i s'alternaven, jo seguia caminant i parant fent estiraments. Uns espectadors francesos m'animaven i jo els deia merci que és l'única paraula que sé en el seu idioma. Arribant a prop del cim vaig veure un cartell que posava 1300 d+, havia aconseguit la fita però faltaven 4 km i la tramuntana em feia caminar com si hi hagués un metre de neu. L'avituallament de dalt era un espectacle: els voluntaris estaven protegits per una furgoneta però volava tot. Jo, sense adonar-me'n i per culpa del vent, em vaig desviar uns 50m i vaig haver recular, em sembla que estava una mica atordit. Un voluntari, veient el meu estat, se'm va acostar sortint uns quants metres amb una ampolla grossa d'Aquarius. Tots anaven repetint que quedava poc: era una baixada de 4km i la preuada arribada. Vaig recolzar-me a la furgoneta a estirar els músculs però no em veia en cor de tirar avall. Al meu voltant allò semblava un episodi de Walking Dead amb uns quants corredors en un estat semblant al meu; ens miràvem i no dèiem res però tampoc hauríem pogut perquè les fortes ràfegues de vent feien impossible comunicar-se a certa distància. Finalment vaig decidir baixar però cada impacte als cuàdriceps em feia preveure noves rampes; baixava molt lent en un tram que havia fet algunes vegades força ràpid. La baixada més forta era força tècnica i amb força pendent en alguns trams (baixada de 300m a quasi nivell del mar), no era qüestió ara de fer-se mal, m'ho vaig agafar amb molta calma i pel camí vaig creuar-me amb corredors també enrampats i altres que m'avançaven desitjosos de notar la glòria a prop. Mirava el rellotge i hi veia 21,2km, una minuts després hi tornava i hi veia 21,4km; no avançava gens perquè les cuixes no responien tot i que la rampa al bessó s'havia mig estabilitzat després dels molts estiraments. Cap al km 22 vaig començar a veure cases i vaig veure que ho tenia realment a prop però just allà vaig quedar clavat de nou per una rampa als isquios. Allà aturat vaig veure com em passaven força corredors i la veritat és que fa ràbia. En un banc vaig estirar una mica i un corredor veterà em va avançar dient-me "Si tienes rampas camina, venga que ya está". Els altres corredors (menys els francesos) són molt amables i ajuden molt sobretot quan veuen que tens problemes. Vaig veure una baixada ampla i en aquell moment vaig sentir l'speaker o almenys això em va semblar. Va ser el moment de posar-hi -més- pit i collons i intentar acabar mig dignament. Vaig treure l'estelada de la bossa i la vaig agafar fort amb una mà, en aquell moment vaig veure la meva filla gran i després la dona i la petita que deia "papa" quan em va veure; allò va ser l'impuls que necessitava per acabar. La gent deia "Ja ho tens, és aquí!" i aplaudien. Al final d'una baixada vaig notar cada vegada més gent i l'arc d'arribada i vaig entrar mostrant l'estelada i fent un salt de felicitat just sota la línia. Havia parat el crono a 3h23 quan l'objectiu que m'havia marcat era, com a mínim, superar les 3h17 de l'any passat i si pogués ser apropar-me a les 3h10.

Els amics de Tona em van venir a buscar i em van felicitar però jo no estava del tot content: la intenció no era patir d'aquesta manera, necessitava reflexionar sobre la cursa. No havia entrenat bé o no havia entrenat suficient; o les dues coses. El Trail Cap de Creus és per gaudir-lo al màxim i no per patir d'aquesta manera, l'any que ve (ja veterà amb 40 anys) em marco encarar-lo més preparat. En tot cas, cinquena cursa de més de 20km acabada i un record amable pel traumatòleg que em va dir que deixés de córrer fa 2 anys per no tenir un cos adient per a aquest esport.