dijous

Es mereixen un monument

Aquests dies estan fent a TV3 diferents reportatges, dabats i documentals sobre el món de l'educació a Catalunya. M'agrada veure que tot i la mala fama que està adquirint aquesta professió encara hi ha tanta gent que fa la feina amb molta il·lusió i ganes.
En el meu camí en el món de l'educació m'he trobat de tot. Vaig començar fent classes particulars, vaig seguir entrenant a nens de futbol, em vaig ficar al món de l'esplai, vaig estar en contacte amb el voluntariat educatiu a immigrants, vaig fer classes extraescolars i finalment vaig tenir la sort d'entrar el Departament. En totes aquestes experiències m'he trobat de tot i sempre he tingut clar que a més d'ensenyar estava aprenent com a formador i ara tot i que fa uns quants anys que he començat, encara tinc la sensació que estic aprenent més que ensenyant. Amb això vull dir que sempre és bo creuar-se amb gent fantàstica que de manera desinteressada et dóna un cop de mà en el que faci falta.
Abans d'entrar a treballar a l'escola on estic ara de definitiu he voltat força per les comarques de Barcelona i en cada escola sempre hi he trobat alguna mà amiga que m'ha ajudat a integrar-me a l'escola. Però també hi ha el costat negatiu; m'he trobat amb persones cremades, amargades d'aquesta professió, persones a les quals se'ls nota la falta d'il·lusió i persones empoltronades en el seu silló immaculat. De les segones no en vull parlar perquè no s'ho mereixen però de les primeres, les que es mereixen un monument, en parlaré i en diré uns quants noms. Parlaré de les companyes Guillerminetes del Ceip Guillem de Montrodon de Vic que em van ajudar en en els meus inicis, parlaré de les tres mosqueteres del Ceip Joan XXIII de Balenyà i de tot el claustre en general i molt especialment de la Cati de qui vaig ser paral·lel i deixeble durant uns anys fabulosos. Moltes gràcies per ajudar-me, tan de bo tothom tingués la comprensió, la saviesa i la paciència per ensenyar a ser mestre a algú que acaba de començar.
Salut i pau

Cap comentari: