La Mitja dels Ibers (22k)

Afrontava la Mitja dels Ibers amb moltes ganes: corria a casa, havia entrenat a consciència i m’agafava en un bon moment físic. Potser per tot això m’havia marcat unes bones expectatives tenint en compte, és clar, el meu nivell de corredor popular. Amb amics la setmana anterior havíem fet la mitja quasi sencera (en 3hores i 20 minuts) i amb els organitzadors també en dues parts; podia dir que coneixia força el terreny. Després de la mala experiència en el Trail Cap de Creus pel que fa a les rampes, aquesta era la preocupació més gran que tenia inicialment i per això vaig portar dues petites ampolles amb beguda vitamínica al cinturó a més de diversos gels.
Vaig començar a un ritme força més alt del previst i durant els primers 4 quilòmetres de pujada suau vaig acusar mal de panxa que va anar marxant cap a la mitja hora, potser eren nervis. Durant la primera pujada em vaig trobar bé i vaig aprofitar un tram de corriol pla per augmentar el ritme i agafar un grup gran a la pujada més forta que porta a Sant Cugat de Gavadons a 1000m. En el descens per pista vaig agafar un ritme altíssim de 4:15 a 4:30 durant ben bé dos quilòmetres i vaig baixar bé pels corriols de marga blava fins a baix. Creuant el riu tocava pujar a les antenes i durant l’ascens vaig patir fort per la qual cosa vaig decidir dosificar bé i pujar caminant els pendents més forts. Passada la balma tocava afrontar els últims metres fins a la carretera de Collsuspina on vaig trobar-me amb la família i una dosi de moral, ànims i dàtils. Allà vaig esperar el meu fill de cosí Albert (de vint-i-tants i valent) i vam afrontar xerrant la pujada criminal que porta al punt més alt del recorregut. Després baixada tècnica per bosc avall i nova trobada amb la família a l’avituallament del Roc Gros. Baixant amb un grup de tres o quatre anava força bé, devíem portar uns quinze quilòmetres. En aquell punt l’Albert va agafar la directa i el vaig perdre de vista, jo baixava a un bon ritme però no volia forçar i havia trobat unes llebres d’un nivell semblant i ens anàvem rellevant. Cap al quilòmetre 18 vaig patir una punxada al bessó dret i em vaig enfonsar; era només una punxadeta però em va venir al cap el calvari de Roses i faltaven encara 4 km. A partir d’aquell moment vaig anar tenint punxadetes i vaig haver de parar a estirar uns segons. El grup se n’anava i apareixien nous corredors que m’atrapaven.

Els darrers canvis al recorregut, que el feien més dur amb pendents pujant i baixant molt trenca-cames, van fer estralls als bessons però jo anava tirant per la inèrcia suposo. Arribant ja al poble hi havia uns trams d’asfalt que em van fer molt mal de cames i el bessó dret ja passava les rampes també a l’esquerre. Un corredor es va parar amb mi i em va ajudar a estirar els bessons i vam córrer junts fins al darrer avituallament just sota el turó del Castell on vaig ruixar-me les cuixes buidant una ampolla d'aigua.  Quedaven uns 100 metres de desnivell positiu en pocs metres en una pujada que obligava a grimpar i on fins i tot vam poder pujar estirant una corda. Vaig aconseguir arribar a dalt patint molt però sense rampes degut a la ruixada (suposo) però ara calia fer almenys tres baixades amb molt de pendent que em deixarien molt perjudicat amb constants rampes alternant els dos bessons i pujant cap a quàdriceps i isquios que estaven al límit. Era patètic caminar faltant pocs metres per l’arribada amb les ganes que tenia de passar-la. Faltant menys de 100 metres i veient l’arc de la meta vaig haver de parar uns segons a estirar; la gent m’animava cridant i aplaudint, deien “Ja ho tens! No et paris!”. Jo no veia a ningú però sentia molt soroll i aplaudiments i baixava mig corrent i mig caminant, em feien molt mal les cames; faltant tan sols uns ridículs 5 metres vaig haver de parar de nou per estirar i tornar a caminar fins a parar el crono en 2:49, a una hora del guanyador i per sota les 3 hores que era un dels objectius. Entrant els amics em van agafar les cuixes i van calmar-me les tremolors. Estirat a terra, de mica en mica em vaig anar recuperant i la veritat és que estava content per haver acabat una cursa tan dura i exigent.

El meu Trail Cap de Creus 2014: molt tocat per la tramuntana

Després de la Cursa del Roc Gros de fa un mes havia entrenat força bé i havia controlat bé l'alimentació, o almenys això em pensava.
A diferència de les curses llargues anteriors aquesta vegada m'havia marcat unes expectatives superiors a les habituals d'acabar i ja està, volia acabar entre la meitat en endavant: primera errada. 

Vaig sortir buscant sensacions però no les acabava de trobar. Van començar les primeres pujades i no pujava malament però no em trobava a gust. No em feia mal res però no em veia bé, potser el fort vent de tramuntana m'afectava massa. Així vaig arribar al Puig de l'Àliga (463m) i vint minuts després al Puig Alt (492m) on hi havia el primer avituallament. Havia passat una hora, només 6 quilòmetres, i venia una baixada espectacular fins a cala Jòncols passant abans pel Puig de sa Cruïlla (322m). Just a sota de la base militar vaig avançar força gent agafant un ritme alt però una relliscada en una corba em va fotre a terra i no em vaig fer mal perquè vaig tenir temps de posar les mans. L'ensurt em va fer replantejar l'estratègia: si no em trobava a gust i les Trabuco estaven massa gastades era força forassenyat buscar un ritme alt. D'aquesta manera fins a cala Jòncols vaig baixar a un ritme més assequible buscant dosificar.

A la primera platja em vaig notar cansat, portava 1h40 (12'3k) i encarava una pujada d'uns 70m d+ que em deixaria força tocat. Vaig notar que no estava tan ben entrenat com em pensava, alguna cosa fallava, potser la pujada dels primers quilòmetres o la càrrega incorrecta de treball en dies anteriors a la cursa; encara no ho sé.
No feia gaire vent (o almenys no es feia notar) arribant al Cap Norfeu i venia una de les meves zones preferides vorejant cala Pelosa, cala Calitjàs i finalment cala Montjoi al km16 on vaig tornar a ensopegar i caure a terra amb una reblincada que em va fer mal uns minuts. A prop del Bulli m'esperava la família i ens vam fer algunes fotos. Allà, sota la temuda pujada al Pla de les Gates les cuixes em van començar a avisar que venien maldades.

Havia d'afrontar 300m d+ en 3,5km i no em feia gens de gràcia. Vaig alternar caminar i córrer suau en trams assequibles però cap al km 18 vaig notar una descàrrega al bessó dret que em va fer parar en sec. Faltaven 2km de pujada i el panorama era de tot menys encoratjador: estava enmig de la muntanya, em feien mal les cuixes i el bessó no responia. Vaig estirar bé en unes pedres del corriol i vaig seguir pujant caminant com vaig poder. A mig km del cim la cuixa esquerra va enrampar-se fort, diria que eren els isquiotibials i després vindrien els cuàdriceps. Vaig seguir parant i caminant amunt on bufava una tramuntana que no ajudava gens, ho veia molt negre. Les rampes continuaven i s'alternaven, jo seguia caminant i parant fent estiraments. Uns espectadors francesos m'animaven i jo els deia merci que és l'única paraula que sé en el seu idioma. Arribant a prop del cim vaig veure un cartell que posava 1300 d+, havia aconseguit la fita però faltaven 4 km i la tramuntana em feia caminar com si hi hagués un metre de neu. L'avituallament de dalt era un espectacle: els voluntaris estaven protegits per una furgoneta però volava tot. Jo, sense adonar-me'n i per culpa del vent, em vaig desviar uns 50m i vaig haver recular, em sembla que estava una mica atordit. Un voluntari, veient el meu estat, se'm va acostar sortint uns quants metres amb una ampolla grossa d'Aquarius. Tots anaven repetint que quedava poc: era una baixada de 4km i la preuada arribada. Vaig recolzar-me a la furgoneta a estirar els músculs però no em veia en cor de tirar avall. Al meu voltant allò semblava un episodi de Walking Dead amb uns quants corredors en un estat semblant al meu; ens miràvem i no dèiem res però tampoc hauríem pogut perquè les fortes ràfegues de vent feien impossible comunicar-se a certa distància. Finalment vaig decidir baixar però cada impacte als cuàdriceps em feia preveure noves rampes; baixava molt lent en un tram que havia fet algunes vegades força ràpid. La baixada més forta era força tècnica i amb força pendent en alguns trams (baixada de 300m a quasi nivell del mar), no era qüestió ara de fer-se mal, m'ho vaig agafar amb molta calma i pel camí vaig creuar-me amb corredors també enrampats i altres que m'avançaven desitjosos de notar la glòria a prop. Mirava el rellotge i hi veia 21,2km, una minuts després hi tornava i hi veia 21,4km; no avançava gens perquè les cuixes no responien tot i que la rampa al bessó s'havia mig estabilitzat després dels molts estiraments. Cap al km 22 vaig començar a veure cases i vaig veure que ho tenia realment a prop però just allà vaig quedar clavat de nou per una rampa als isquios. Allà aturat vaig veure com em passaven força corredors i la veritat és que fa ràbia. En un banc vaig estirar una mica i un corredor veterà em va avançar dient-me "Si tienes rampas camina, venga que ya está". Els altres corredors (menys els francesos) són molt amables i ajuden molt sobretot quan veuen que tens problemes. Vaig veure una baixada ampla i en aquell moment vaig sentir l'speaker o almenys això em va semblar. Va ser el moment de posar-hi -més- pit i collons i intentar acabar mig dignament. Vaig treure l'estelada de la bossa i la vaig agafar fort amb una mà, en aquell moment vaig veure la meva filla gran i després la dona i la petita que deia "papa" quan em va veure; allò va ser l'impuls que necessitava per acabar. La gent deia "Ja ho tens, és aquí!" i aplaudien. Al final d'una baixada vaig notar cada vegada més gent i l'arc d'arribada i vaig entrar mostrant l'estelada i fent un salt de felicitat just sota la línia. Havia parat el crono a 3h23 quan l'objectiu que m'havia marcat era, com a mínim, superar les 3h17 de l'any passat i si pogués ser apropar-me a les 3h10.

Els amics de Tona em van venir a buscar i em van felicitar però jo no estava del tot content: la intenció no era patir d'aquesta manera, necessitava reflexionar sobre la cursa. No havia entrenat bé o no havia entrenat suficient; o les dues coses. El Trail Cap de Creus és per gaudir-lo al màxim i no per patir d'aquesta manera, l'any que ve (ja veterà amb 40 anys) em marco encarar-lo més preparat. En tot cas, cinquena cursa de més de 20km acabada i un record amable pel traumatòleg que em va dir que deixés de córrer fa 2 anys per no tenir un cos adient per a aquest esport.

La meva 2a Cursa del Roc Gros

No les tenia totes. Feia onze mesos que no feia més de 18 quilòmetres i les darreres molèsties al soli i a la cuixa esquerra no auguraven una cursa plàcida. 15 dies abans una forta gastroenteritis em feia perdre de cop 3 quilos i totes les forces. Amb aquest panorama la intenció inicial era prendre-m'ho com un entrenament, una sortida guapa de cap de setmana i anar fent; i així vaig sortir.

Vaig començar molt suau, massa. Em trobava bé i notava que el cos em deia que podia intentar-ho; en tenia tantes ganes!

 Cap al km2 de baixada vaig començar a córrer amb més ganes fins a les primeres pujades del Roc Gros i l'avituallament de sota on vaig començar menjant un tros de plàtan i agafant la primera ampolleta d'aigua. La pujada inicial la vaig fer en grupet i força bé, sembla que tots teníem un ritme semblant i pràcticament no hi havia avançaments. Així, anar fent, vam arribar al Roc Gros on em van agafar moltes ganes de cursa i vaig fer un bon descens fins a l'avituallament de sota les antenes. Allà, calma i amunt. Vaig pujar al mateix ritme que l'any passat i això em va animar perquè veia que arribava amb pràcticament el mateix temps tot i la fluixa sortida. Vaig estar petant la xerrada amb un corredor que em va dir que venia de Sant Sadurní d'Anoia. A mesura que ens acostàvem se sentien els tambors de l'animació i em sembla que agafava cada vegada més forces. Als trams finals hi havia molta gent animant i tirant fotos, va ser una passada i molt emocionant arribar a dalt amb aquest ambient. A l'avituallament de dalt vaig arribar força apurat i vaig agafar una altra ampolleta d'aigua, ja era la tercera. Un trosset de baixada més i vaig trobar la família per injectar-me més forces; els havia deixat dit que si no em trobava amb bones sensacions abandonaria allà mateix però per la cara van veure que necessitava continuar. L'Elisenda em va donar tres dàtils boníssims que barrejats amb aigua em van acompanyar els poc més de dos quilòmetres que separen les antenes del Puigsagordi (foto) on vaig arribar exactament en el temps de l'any passat (1h36m).

Ja havia fet més de mitja cursa i ara tocava baixar ràpid per alguns trams nous que em van encantar. Aquest tros el vaig fer força sol i em vaig ajuntar finalment amb un grupet de 4 o 5 que feia estona que veia a davant. Em començaven a fer mal les plantes dels peus però no tenia cap més molèstia ni al soli ni a les cuixes i em trobava ben hidratat per afrontar la temuda tercera pujada on l'any passat les vaig passar magres. La pujada me la vaig agafar amb molta calma com tots els que estàvem allà, vaja; és una pujada on cal grimpar una mica i es formen petites aglomeracions que van bé per agafar aire. Com l'any passat vaig trigar uns 15 minuts fins a l'avituallament de dalt on vaig reconèixer amics que ens animaven. Faltaven sis quilòmetres i ara venien uns quilòmetres de petits desnivells que semblaven gegants. Amb l'amor propi vaig fer-ho tot sense parar-me a caminar a les pujades tot i anar a una velocitat ridícula. Baixat una pendent força pronunciada vaig començar a notar molèsties a les cuixes, especialment la dreta, tenia una espècie de rampes o pre-rampes més ben dit, era com si el cos m'estigués avisant i vaig començar a patir per no quedar clavat. A l'últim avituallament pràcticament ni em vaig parar, portava 17 quilòmetres i les cuixes em deien que no aguantarien gaire estona més, havia de córrer amb ganes per escurçar el temps de l'angoixa de quedar tirat però encara faltava molt. Arribant a l'Ajuda vaig veure diversos corredors clavats a terra amb rampes i em vaig parar mig minut a fer uns estiraments que em permetessin arribar a la plaça. A l'alçada del cementiri, faltant poc més d'un quilòmetre el municipal que vigilava ens va dir que ja estàvem, que en tres minuts estaríem a l'arribada i entre els tres que anàvem ens vam mirar i vam dir que a veure qui tenia collons de fer aquest tram en tres minuts quan amb prou feines anàvem a 5:25 en baixada. Arribant al pont faltava mig quilòmetre de pujada fins a l'arribada i vaig decidir apretar fort i distanciar-me del grupet, era un últim esforç de dos minuts d'esbufecs, em feia pànic que les rampes fessin acte de presència faltant tant poc i m'esguerressin la cursa. Als darrers metres hi havia molta gent animant darrere de les tanques però jo només veia l'arc de l'arribada que s'acostava cada vegada més; algú em va cridar i vaig veure l'Elisenda amb la Mariona com fent el gest d'agafar-la però no ho vaig captar, només tenia ganes de passar la línia i notar l'adrenalina d'haver aconseguit una fita que em pensava que, donades les circumstàncies dels darrers mesos, seria impossible. Finalment vaig parar el cronòmetre a 2 hores i 50 minuts, només 5 minuts més que l'any passat quan estava més preparat, un èxit i una gran satisfacció per un corredor popular de les meves característiques.

Al cap de cinc minuts vaig estar fent estiraments i va ser quan finalment vaig notar una rampa molt dolorosa a la cuixa dreta que em va paralitzar, el cos havia avisat durant molta estona i ara m'ho feia pagar, per sort, després de passar la línia de la meva quarta cursa de més de 20 quilòmetres.  
Foto: Guillem Palomares