Portàtils que no ens porten pel bon camí

L'argument del Conseller economista és senzill: els diners que t'estalvies en no comprar els llibres de text els pagues ara per pagar la meitat d'un portàtil. Amb els diners recaptats es pagaran llicències digitals, infraestructures i formació del professorat.
Sí, és clar, però, si els nostres veïns d'això del "estado de las autonomías" no paguen el 50% del preu de l'aparell, com s'ho fan doncs per pagar les llicències digitals, infraestructures i formació del professorat? alguna cosa no rutlla, segueixen sense sortir els números; una vegada més el maleït greuge comparatiu però ara amb l'agreujant que fa massa poc que ens han parlat d'un finançament collonut que es veu que tot ho arreglarà.
Presses i més presses. Fa poc, en aquest bloc mateix, elogiava la iniciativa del catàleg d'equipaments que permetrà renovar "la flota" de material informàtic dels centres aquest curs que ara comença. La importància cabdal d'aquesta renovació ha de ser un bon impuls per la digitalització eficaç de les escoles i de ben segur incentivarà el professorat a formar-se com cal per afrontar el futur (present). L'aposta Linkat de les noves dotacions és un argument pel canvi de mentalització del professorat i un acostament a les CCAA més avançades en aspectes informàtics com Extremadura.
Presses i més presses. Zapatero disfressat de Maragall promet portàtils i, aquesta vegada, la cosa no va de Pere i el llop. Som-hi tots, portátil para todos, improvisa que fa fort. Molts centres sense cablatge adequat, molt professorat sense formació adient i molts alumnes sense formació adient ja que la informàtica, per la raó que sigui, en molts centres és poc més que fer servir el Clic i dibuixar amb el Paint. Es podran seguir les classes a cinquè si una part dels alumnes no domina els portàtils o és lent amb mecanografia? seran sessions productives?
Presses i més presses. I els continguts digitals? les presses han deixat gran part de les editorials amb els pixats al ventre i són poques les que tenen material.
Aquestes iniciatives requereixen temps de preparació i formació si no volem que estiguin condemnades al fracàs. Cal temps per preparar els alumnes en l'ús progressiu dels portàtils, no és normal que la majoria toquin per primera vegada un d'aquests aparells quan comencin a cinquè i que, a sobre, se n'hagin de responsabilitzar.
Ja ho veieu, no ho veig gaire clar.
Catalunya és l'únic lloc de l'Estat on les famílies hauran de pagar l'ordinador portàtil escolar: El Punt
Foto: "Rovellada" de JRoca'07

Neix IN & EF

A través de la llista de correu de la FIEP-Catalunya m'assabento que ha nascut la revista INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ FÍSICA (IN & EF) i d'entrada, sense pràcticament haver-ne llegit res, ja veig que és una iniciativa que té bona pinta. De la revista m'interessarà especialment tot el que faci referència a primària i educació infantil ja que aquest curs començo una nova etapa on la psicomotricitat a Infantil guanya molt de pes; ja ho aniré explicant. Al web IN & EF m'he registrat com a autor, això vol dir que tinc ganes d'aportar coses però no puc assegurar res, de moment m'hauré de conformar com a lector.
Imatge: logo de la revista In & EF

Curiós comportament social

Els que som de poble m'imagino que sempre som els últims d'assabentar-nos de les modes juvenils però malauradament no ens n'escapem; i menys si vivim en pobles que han crescut de forma descontrolada en pocs anys. Darrerament he detectat que molts adolescents passegen pel carrer amb mòbils o aparells d'MP3 a tot volum. No cal dir que la "música" que escolten, de qualitat dubtosa si generalitzem una mica, surt distorsionada pels petits altaveus de tal forma que fa que a la pràctica sigui més aviat un soroll desagradable. M'imagino que és la versió vianant dels que van sempre fent soroll amb els vidres abaixats del cotxe perquè tothom els senti passar.
A les escoles s'acostuma a prohibir o limitar l'ús d'aquests aparells. Fins ara l'argument era que es podien perdre, que distreien els alumnes, que generaven mala maror o competència entre els alumnes; ara ja hi podem afegir un argument més simple: molesta.

En Ferran Adrià i la recepta equivocada

Ara es veu que el millor cuiner del món defensa que les escoles imparteixin una assignatura d'alimentació saludable. Les paraules d'en Ferran Adrià són les típiques d'algú que parla de temes educatius desconeixent de què van les coses a les escoles. No es poden carregar a l'escola totes les coses que van malament a la societat, sobretot quan sovint són problemes derivats de la manca de sentit comú d'algunes famílies.
Senyor Adrià, l'assignatura d'Educació Física ja tracta en el Currículum LOE temes d'alimentació, concretament d'hàbits alimentaris saludables. D'altra banda s'ha de dir que la mateixa LOE ens diu que cal una reducció d'hores d'Educació Física per la qual cosa complir amb el Currículum al 100% és una missió més que complicada, per tant, demanaria al senyor Adrià i al senyor Fuster que demanin públicament que aquesta salvatjada de la reducció hores d'Educació Física no es faci efectiva; seria la manera més intel·ligent de lluitar, entre d'altres coses, contra l'obesitat infantil.
Foto: "Pistatxos de càmping" de JRoca'09
Relacionat: La crisi, l'hamburguesa i la LOE 25 de setembre del 2008

Feliç any nou-10

Foto: "El sol efímer espera el seu final sota una onada" de JRoca'09

El peatge de les visites escolars

Fa uns quants anys en una reunió amb els pares d'una nena que jo tutoritzava, aquests es van queixar d'una excursió a una coneguda fàbrica de iogurts del Vallès. L'argument que em van dir és que la marca pretenia vendre el seu producte als nens a base de regals; val a dir que cada alumne va rebre una petita mostra de iogurts de diferents gustos. Després de les explicacions vaig quedar força sorprès i em sembla recordar que els vaig dir alguna cosa així: qualsevol empresa que deixa entrar alumnes a les seves instal·lacions i en alguns casos inclòs destina un espai per aquest fet, sempre té finalitats comercials i són els pares els responsables de vetllar per un consum responsable dels seus fills ja que són ells i no els mestres els que van al súper a comprar on hi ha milers de productes i són ells, i no els mestres, els que en teoria han de veure la televisió al costat dels seus nens advertint-los del bombardeig publicitari.
Els vaig dir que entenia la seva postura però que per visitar una fàbrica per dins veient el procés de fabricació d'un producte hi havia aquest peatge.

La paradoxa de l'atletisme

El jamaicà Bolt ha demostrat ser l'home més ràpid del planeta i s'ho ha guanyat a pols a base d'entrenaments específics i una força mental excepcional. El reconeixement mundial i la repercussió social de les seves fites ha arribat a tots els mitjans de comunicació, siguin o no especialitzats en esports. D'altra banda un servidor ha tingut problemes per trobar a la xarxa l'atleta masculí més complet del planeta, si fem cas a la prova de decatló disputada a Berlín, el nord-americà Trey Hardee i l'atleta femenina més completa, si fem cas a la prova d'heptatló, la britànica Jessica Ennis. Si Bolt té un entrenament basat en la velocitat; els decatletes i les heptatletes s'entrenen en diferents disciplines de velocitat, de llançaments, de salts i de resistència; entenc que els 100 metres llisos siguin mediàtics però no entenc com és possible que el conjunt de proves de decatló i heptatló són ningunejades d'aquesta manera tan descarada.

En Bolt poster no hauria aprovat educació física

Hi ha una creença força popular que relaciona l'educació física escolar i el rendiment esportiu. Partint d'aquí molta gent troba lògic que les qualificacions de l'assignatura vagin en concordança a uns resultats numèrics en la línia dels esports que veiem per la tele; d'aquesta manera hom creuria lògic que en Usain Bolt, en Leo Messi o la Gemma Mengual tinguessin bones qualificacions en educació física quan tenien edat de primària i ja destacaven en les seves disciplines esportives. No tinc ni idea de les notes que van tenir aquests esportistes però sé que si em creuo amb algun esportista o projecte d'esportista de l'esport que sigui no obtindrà la màxima qualificació si no compleix els objectius de l'assignatura, que dit sigui de passada, estan molt allunyats del rendiment immediat i molt propers als valors que han d'anar lligats als alumnes en edat de primària que són el fet de compartir, ajudar, participar, acceptar, valorar i mostrar-se tolerant, responsable i respectuós amb tothom; entre d'altres coses.

La frase final

Fem el trenet, pessiguem els culs, ara ajupits, ara drets, ara movem la cintura, ara toquem el nas del company, ara nens a sobre els pares,...
Alguns pares, extenuats de cansament, amb rodanxes Camacho a les aixelles i suor torrencial baixant per les galtes van agrair efusivament a l'animador infantil les paraules de comiat després de tres quarts d'hora però jo em vaig quedar amb la frase final:
- I a tots els pares, gràcies per jugar amb els vostres fills!
Foto: "Salt amb estil" de JRoca'09

La importància dels cicerones

Llegeixo a l'editorial del Periódico que un terç dels mestres de l'escola pública canviaran d'escola de cara al proper curs i aquesta és una possible causa que repercuteix en la qualitat de l'ensenyament. La veritat és que quan hi ha molts canvis sempre és més difícil consolidar equips i normalment als nous els costa una mica adaptar-se a la forma de treballar de la nova escola. Des de fora hom pot pensar que totes les escoles són iguals i que els mestres quan arribem a un centre nou el dia u de setembre (en el millor dels casos) ja podem agafar el fil en poc temps però no és veritat, no hi ha dos centres iguals i és bo voltar força per entendre la complexitat de les escoles del país i aprendre una mica de cada una. Ens trobem en una situació estranya: per un costat és bo que no hi hagi moviment excessiu de plantilla en els centres però de cara als mestres és bo voltar per diferents escoles per agafar experiència/es; què hem de fer doncs per evitar que aquests intercanvis de personal repercuteixin negativament en la qualitat educativa? usar el sentit comú i no donar per suposat gairebé res:
Els "nouvinguts" preguntar molt sense vergonya i els "antics pobladors" fer de cicerones sobre les peculiaritats del centre; una cosa tan senzilla com aquesta pot ajudar molt a una adaptació ràpida dels nous mestres* i en conseqüència, millorar la qualitat educativa en certa mesura. En les escoles on he treballat, que no són poques, sempre he agraït un cop de mà d'un guia expert i ara que sóc definitiu intento sempre ser un bon amfitrió, tots hi guanyem i no costa tant.
Foto: "Sense mala maror" de JRoca'09
* També en substitucions curtes.

El treball infantil fet espectacle

Fa uns dies vèiem a les notícies esportives el debut professional d'un nen de 12 anys a la lliga de futbol boliviana. Aquest fet, que jo qualifico de salvatjada, és més greu si tenim en compte que l'entrenador que el va fer debutar és el seu propi pare. No cal haver vist cinc partits de futbol per entendre que és un esport de contacte i no cal ser doctor traumatòleg per entendre que un nen de 12 anys no està preparat per aguantar físicament en una lliga on una colla d'homes s'hi juguen el pa de les seves famílies en un país com Bolívia; en llenguatge planer diríem: "No estan d'hòsties i si han de posar el peu a l'alçada del genoll del rival l'hi posen, i si li han de clavar un cop de colze als morros, doncs l'hi claven". Sobta, veient el vídeo, com tothom s'enfada quan el nen rep una entrada d'un contricant que el deu doblar en edat (com a mínim); què esperaven?
Potser algun lector voldrà comparar aquesta notícia amb la d'esports tradicionalment amb més precocitat com la gimnàstica però crec que no es pot comparar un esport individual amb un de contacte com el futbol.
Un altre dia parlaré del que penso de la gimnàstica i esports semblants.

Cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana

"El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l'aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc, hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l'any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de vidre amb uns filets de colors a l'interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble... En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l'humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella... Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana...!"
El quadern gris: Josep Pla
Després d'unes quantes recomanacions intel·ligents i benintencionades sumades a petites estades al bell Empordà, finalment, als meus trenta-quatre anys, he decidit llegir Josep Pla. Fragments com el que exposo aquí a sobre em diuen que no m'equivoco.
Foto: "En Pla a Sant Miquel del Fai" de JRoca'09

En Xesco Boix, els pezqueñines i el finançament

En un cd en directe que vam comprar d'en Xesco Boix , el compositor i mite infantil explicava una història carregada de moralina just abans del hit "Un peixet en el fons de l'estany". Resulta que hi havia un pescador que va pescar un peix petit i el peix en qüestió li va demanar que el tornés al mar per tornar-lo a pescar una vegada hagués crescut. El pescador passant de les súpliques del peix el va tancar al sarró i va dir: - Més val això que res.
Bé, les paraules exactes no serien així però s'entén, com el títol. Si ho apliquem a la societat catalana és fàcil entendre que potser ara tindrem un peix petit (que és millor que no tenir-ne o que te'l prenguin als teus propis nassos) però els vascos i els navarresos tenen unes piscifactories de collons que els garanteixen peixos grossos de per vida; i nosaltres, ja es veurà.

La confiança i la desconfiança

Avui hem vist a la tele el gerent d'un hospital qualificant de "terrorífic error" la mort d'un nadó prematur per una negligència mèdica dels serveis d'infermeria. No parlaré d'aquest cas concret però sí de la desconfiança en la sanitat que inevitablement generarà; passa una mica com en els accidents d'avió: cada vegada que n'hi ha un aquest fet genera desconfiança cap a aquest transport per molt que es digui, amb dades a la mà, que és un transport molt segur. Amb l'escola passa el mateix: totes les dades negatives que van sortint el que fan és generar desconfiança i de seguida s'activa el maleït cercle viciós que fa que les coses no rutllin com han de rutllar: els mestres no treballen a gust, els alumnes ho noten, els pares no confien en els mestres, els alumnes senten com els seus pares no parlen bé dels mestres i ja està, ja ho tenim tot: pèrdua d'autoritat, desmotivació, fracàs.. i mala maror. El llibre "L'escola contra el món" de Gregorio Luri parla, entre d'altres coses, de la importància de la confiança en l'escola i posa exemples d'experiències reeixides* en altres països; crec que val la pena llegir el llibre per ajudar, en la mesura del possible, a esborrar el "contra" que hi ha entre l'escola i el món.
* Diria que aquesta és la paraula preferida d'en Gregorio Luri.
Foto: "Només entra amb confiança" de JRoca'09

Els números no surten però les tisores sí

Fins ara les substitucions per reducció de jornada podien ser molt favorables pels centres: per dues persones que feien substitucions d'1/3 de jornada el Departament enviava una persona a jornada sencera, això volia dir que es guanyaven algunes hores que eren ben emprades per guanyar en qualitat d'ensenyament. A partir del curs 2009-10 la cosa canvia cap a malament: per aconseguir una persona substituta a jornada sencera caldran tres persones a 1/3 de jornada, això vol dir que les hores que es tenien ara es deixaran de tenir; no cal dir que al llarg del curs són un munt d'hores menys que eren òptimes per reforços, desdoblaments, grups lectors o el que el centre considerés oportú.
Hi ha una màxima que diu que quan les coses van bé no s'han de canviar i està clar que aquestes hores de més eren positives per les escoles i també pel personal interí/substitut. Entenc que el Departament vulgui reduir despeses en èpoques de crisi però no accepto que aquesta reducció vagi en contra de la qualitat educativa que pot oferir més personal en un centre.
Cada vegada està més clar perquè van escollir un Conseller economista per posar-lo al capdavant d'Educació: preveient les escorrialles de finançament que ens donaran és obvi que cal retallar per algun costat perquè els números no surten per enlloc, oi Castells?
Foto: "Queda clar" de JRoca'09

Almenys el pantà està ple

Un dels símbols de la comarca d'Osona és el campanar de l'església de Sant Romà de Sau al bell mig de l'embassament, o no; vull dir que de vegades l'església no queda ben bé al mig sinó més aviat a la vora, depèn del nivell, és clar.
Aquest matí he agafat la càmera i m'he arribat al pantà de Sau a fer quatre fotos. No fa gaire aquest paratge era vist amb preocupació per la manca d'aigua conseqüència d'una sequera terrible; avui, per sort, o per la Moreneta - això ho deixo a gust del consumidor- el pas del riu Ter per la vall ofereix un paisatge hídric-idíl·lic que fa pensar que el problema de l'aigua sembla molt llunyà. Espero que haguem après la lliçó sobre l'ús d'aquest recurs i no caiguem en l'error de tornar a malbaratar-lo com abans, hi hagi sequera, o no.
Foto: "Ple" de JRoca'08_07_09 Per veure la foto més gran clica-la.
Vols veure més fotos? Visita el Flickr DiariMEF
Apunts relacionats:
H dos O 5 febrer 2008
Península de debò 26 maig 2008

L'olfacte golejador

No cal fitxar un 9 quan al Departament d'Educació hi ha un golejador amb totes les de la llei. Fa uns mesos, al més pur estil Mag Lari però sense aquell sentit de l'humor, es va treure del barret el tema de les hores extres; uns mesos després, veient l'oposició generada, va congelar aquesta proposta i ara, com aquell que no vol la cosa, amb un olfacte golejador digne de Romário da Souza, ha colat novament les hores extres amb l'eufemisme "d'ampliació d'horari lectiu".

El Conseller economista corre per la banda, rep la pilota del Conseller Castells en bona posició , se'n va d'un, se'n va de dos, se'n va de tres sindicats, increïble jugada! el porter surt i li pica suaument per sobre! Gooooooooooooooool del Conseller Maragall! El Conseller Castells l'abraça mentre l'Ernest s'aixeca la samarreta i mostra la inscripció "Estatuet" a la samarreta interior imperio. ZP, dret, aplaudeix des de la grada i fa el signe de victòria.


Apunts relacionats:
Hores extres que trenquen equips. 20 gener 2009
Dos-cents vuitanta Euros i mala maror. 19 febrer 2009
Falta personal, temps mort i carbasses. 12 març 2009
Foto: "Olfacte golejador" del web Clubbol via Google imatges

Darrera una revista

En el darrer sopar d'ex-alumnes de 8è d'EGB algú va portar la revista que vam fer amb notícies de les colònies a la Garrotxa. Eren unes quantes fotocòpies grapades en les quals hi havia unes quantes fotos amb blanc i negre enganxades amb cola i una Times New Roman arcaica que ho dominava tot. El disseny era estil atapeït i de mala lectura, molt de moda a finals dels vuitanta.
- Us en recordeu d'aquells disquets plans?
Vam riure molt.
D'aquí a quinze o vint anys els meus alumnes actuals potser es reuniran per fer un sopar, o potser es reuniran a la xarxa social que estigui de moda. En cas de fer-se el sopar, algú treurà algun aparell mòbil i passarà l'enllaç del bloc de l'escola a la resta. Tots recordaran les notícies, les fotos, els vídeos i els podcasts; se'n fotaran del disseny arcaic, de la poca qualitat dels youtubes i de la inutilitat dels podcasts.
- Us en recordeu del Google?
LOL.

Foto: "Sempre de moda" de JRoca'09

El mite de l'"empollona" i la xacra de la gimnàstica

L'altre dia els mitjans entrevistaven la jove catalana amb la millor nota de selectivitat i deien que va treure un 9,82. Espectacular.
En una ràdio, que escolto cada matí, comentaven que les notes de la noia al batxillerat també havien estat molt altes però que hi havia una assignatura que li havia fet baixar unes dècimes. Quina assignatura van dir? la gimnàstica, sí, van dir gimnàstica i es van quedar tan amples, bé, però aquí no va acabar tot ja que van tenir ganes d'acabar-ho d'adobar per maltractar a l'audiència amb tòpics i dir que el plint i la vertical pont se li resistien.
I jo penso: a aquestes alçades encara han de dir que la gimnàstica és una assignatura? i és clar, si aquest és el missatge que rep l'oïdor de ràdio no vull ni imaginar-me la imatge que deu tenir una part important de la societat de l'assignatura d'educació física, m'esgarrifo.
Foto: "Petards" de JRoca'09

Una màquina que funciona amb aigua?

La Guarderia Teatre estrena aquest cap de setmana "La màquina d'aigua" de David Mamet i ahir em van convidar a l'assaig general a Balenyà (Osona). Una de les raons per les quals us aconsello anar-la a veure és la temàtica del text: un paio inventa una màquina que funciona amb aigua i uns poderosos li tallen les ales; a grosso modo els trets van en aquesta direcció. Escrita l'any 1976, l'obra, que originalment havia de ser radiofònica, transcorre als anys 30 del segle passat i podríem dir que encara és vigent perquè, en una era d'Internets i globalitzacions a un clic, encara depenem del petroli de forma exagerada.
I si a part de pensar una mica us agrada el teatre, les bones escenografies, els muntatges sorprenents del millor grup amateur d'Osona amb música pròpia creada per a l'ocasió i teniu 8 Euros, aneu a treure el cap al Rocòdrom de Balenyà, a l'Ajuntament mateix, obra d'Enric Miralles i Carme Pinós.
Més informació: www.laguarderiateatre.com
La Guarderia Teatre al Facebook

Crisi al món dels blocs?

Un dels temes més comentats darrerament en el món blocaire és la crisi, o la suposada crisi, dels blocs "per culpa" de l'èxit de les noves xarxes socials. El meu punt de vista, exposat a la darrera reunió de l'Osonosfera, és que s'ha diversificat l'oferta sense augmentar excessivament el número de lectors.
Posem el cas d'una persona que fa anys que segueix blocs i que últimament ha entrat a xarxes socials com Facebook o Twitter. Fa dos anys aquesta persona llegia durant una hora diària els seus blocs preferits; avui, tenint la mateixa hora, consulta diferents blocs, el Facebook i el Twitter entre d'altres. Resultat? està menys estona visitant blocs i possiblement ha fet una selecció de blocs preferits que consulta més o menys diàriament però comentant menys i deixant-ne molts per manca de temps.
Tot això significa que hi ha crisi al món blocaire? no necessàriament però hi ha hagut molts blocaires que han adoptat canals d'expressió més àgils com són Twitter i Facebook com a altaveus de les seves coses quotidianes; si abans escrivien un post dient que s'havien comprat unes sabates o que havien anat a Port Aventura, avui ho diuen en 140 caràcters o enllaçant mil fotos al Facebook. Així doncs també podem concloure, i en aquesta línia diria que hi ha la Trina Milán, que hi ha una especialització més gran dels blocs i per tant, de crisi res de res.
Ah sí, si voleu votar aquest bloc als Premis Blocs Catalunya 2009 ho podeu fer al següent enllaç. La categoria on vaig inscriure el bloc és la de blocs personals, vaig estar dubtant si inscriure'l a la categoria educació però com que en molts apunts parlo de temes més personals la decisió va anar per aquest camí, gràcies.
Foto: "Al Parc de les Feixetes" de JRoca'09

Osonosfera piu, piu, tweet, tweet. Per molts anys!

Demà divendres es celebra a Taradell el primer aniversari de la comunitat blocaire Osonosfera i el Twitter serà un dels temes a debatre en la xerrada que es farà a la biblioteca Antoni Pladevall i Font a les vuit del vespre.
Recordo un article del País on es parlava de les TIC aplicades a l'escola britànica i esmentaven el Twitter a part d'altres eines com els blocs, la Viquipèdia, podcasts : Los colegiales ingleses entran en la era de los blogs y Wikipedia.
Bé, com a coordinador TIC (o TAC) entenc que a l'escola s'introdueixi la Viquipèdia, els podcasts, els blocs, el correu electrònic i diferents programes d'edició ja siguin d'àudio o vídeo però, el Twitter? el Twitter a l'escola*? per molt que ho intenti no li veig una aplicació pels alumnes; pels mestres està clar que sí doncs pot ajudar a trobar molta informació a partir de subscripcions a diferents canals però pels alumnes no ho acabo de veure clar, el que més em preocupa del microblogging amb alumnes és la necessitat d'estar "online" moltes hores al dia, no crec que sigui gaire bo a aquestes edats, ja tindran temps d'estar enganxats onze mesos a l'any....
Què en penseu vosaltres?
* Primària s'entén.
Foto:"Posa't bé per la foto Puput" de JRoca'09

Els voltors famolencs

S'ha criticat molt la introducció de la nova prova a sisè de primària i jo no veig que n'hi hagi per tant. El Departament necessita saber com funciona el sistema per així intentar trobar les formes d'arreglar-lo, no ho veieu així? ja sabeu que no sóc precisament el president del club de fans del senyor economista que fa de Conseller d'educació però quan una cosa crec que la fa bé, o almenys amb bones intencions, tampoc cal que se li posin pals a les rodes.
El que no acabo d'entendre és com un tema com la prova a sisè s'ha magnificat tant; cada dos per tres fem proves diferents per obtenir dades que ens permeten conèixer les diferents situacions a l'escola i no passa res. Aquesta vegada, com acostuma a ser habitual, els voltors famolencs a la recerca de carronya que són part de la premsa nacional, han tret els grans titulars que l'única cosa que provoquen és malestar a la comunitat educativa.
Recordo el titular d'una emissora de ràdio catalana el dia que es van fer les proves:
"Les proves de sisè s'han desenvolupat sense incidents".
És clar, què et pensaves periodista? potser grups de nens de sisè fent barricades amb contenidors cremant i antiavalots repartint llenya? potser que algun sonat entrés a algun centre amb una metralladora i buidés el carregador al crit de "No volem les proves de sisè!!!"? vinga va.
Alguns periodistes fan més mal que bé.
Foto: "El respecte no s'hereta" de JRoca'09

Capítol 1: El sentit comú

L'altre dia a la biblioteca municipal vaig quedar més que sorprès veient la quantitat de llibres d'autoajuda per a pares que hi ha al mercat. N'hi ha de tot tipus i temàtiques: el nen no dorm, no menja, m'insulta, pega a tothom, camina estrany, li vull treure els bolquers, li vull treure el xumet, vull que llegeixi molt, vull que esdevingui un geni, vull que em retiri... Quatre rengleres atapeïdes de llibres, DVD i em sembla que alguna supernunny a domicili. Vaig pensar que, amb els tres anys d'experiència demostrada com a pare, podria escriure un llibre titulat: "Aplica la lògica i el sentit comú".
Al llibre hi hauria exemples reals:
L'altre dia anant en cotxe amb la nena a darrera un imbècil va fer un avançament perillós i a mi se'm va escapar:
- Què fot aquest imbècil?
La nena ho va repetir. Lògic.
Nota mental: compte amb el que dius si hi ha nens a davant.
Fi del primer capítol.
Foto: "Muntatge que sembla fàcil" de JRoca'09

No era tan maria

A les reunions d'avaluació, on tots els mestres d'un grup parlen dels alumnes un per un, els mestres d'educació física tenim un paper fonamental doncs coneixem els alumnes en un context diferent de l'aula i arribem a entendre millor les relacions que s'estableixen entre ells.
En un treball sobre la tolerància es va decidir fer observacions dels grups a partir de jocs d'educació física; les pròpies tutores organitzarien els jocs i de pas, s'adonarien que potser l'educació física no és tan maria com pensaven.
Foto: "4 de cop" de JRoca'09

La LOE i els primers auxilis

Una de les novetats del Currículum LOE en l'àrea d'Educació Física a primària era el nou bloc de contingut (apartat) de nom "Activitat física i salut". Aquest apartat, que generalment a l'hora de programar jo el veig més com a transversal que com a unitats pròpies, crec que té una mancança important a cicle superior: els primers auxilis. Els continguts fan referència als hàbits saludables, posturals, alimentaris; a l'adopció de mesures de seguretat bàsiques; a la pràctica d'un bon escalfament i a tenir una actitud favorable davant de l'exercici físic; molt bé. Però, siguem realistes, l'activitat física té cert risc i de vegades, per moltes mesures que prenguem, poden produir-se accidents i lesions diverses que els alumnes possiblement no seran capaços de fer front. Perquè a l'escola hi ha mestres que en teoria d'això dels primers auxilis hi entenen però què passa quan la lesió o accident es produeix fora del centre? demanen a l'EF que expliqui hàbits alimentaris saludables quan no podem controlar el que els nens mengen a casa i demanen a l'EF que parli de mesures de seguretat, però, què passa quan les mesures fallen o es produeixen accidents? no seria lògic demanar a l'EF que expliqui consells bàsics davant de lesions típiques o petits accidents?
Hem vist policies municipals als centres parlant de seguretat vial però hem vist gent de la Creu Roja parlant de primers auxilis?
Foto: "Farmaciola" Font: gencat

You're innocent when you dream

Amb un grup de quart llegim dues hores setmanals i comentem llibres en totes les seves vessants. Quan hi ha alguna paraula que no coneixen me la pregunten i sempre intento que a partir de la deducció de la frase trobin el significat; de vegades, quan ni jo mateix conec la paraula, la cerquem al diccionari i de vegades, quan el llibre ho requereix, busquem localitzacions reals a Internet.
Molt sovint els dic un sinònim perquè entenguin el significat d'una paraula i un dia em vaig trobar un comentari més o menys sorprenent:
- Si hi ha una paraula fàcil per dir això perquè n'han de fer servir una de complicada?
Aquell dia, abans de contestar, vaig pensar uns quants segons. Els vaig dir alguna cosa així com:
- Queda més bonic, també va bé per no repetir sempre les mateixes paraules, les llengües tenen molts sinònims i això les fa més riques...
Anava parlant i uns quants em miraven i en el seu pensament hi llegia "collonades"; i si ho haguessin hagut d'expressar verbalment els sortiria alguna cosa així com "vaia gilipollada". Jo seguia parlant meravelles dels grans poetes i les rimes i les paraules en desús, i.. ara no recordo com ho vaig acabar.
A posteriori aquest tema és més complicat del que aparentment sembla perquè entrem de ple en el sentit artístic, la creativitat i un munt de plaers associats difícils d'entendre per un grup de quart de primària però tinc clar que la meva feina no és inculcar coses sinó despertar, en la mesura del possible, aquest sentit que fa que hi hagi persones que apreciïn Tom Waits i persones que matarien per fer-se una foto de mòbil al costat del triunfito de torn.

Premi per tiquet

Vaig al pàrquing i hi llegeixo "Premi per tiquet".
Premo i surt un tiquet.
S'aixeca la barrera i entro.
I encara espero el premi.

Obro la tele i el ZP promet portàtils pels alumnes de cinquè..
Foto: "Bracons" de JRoca'09

Ziga-zaga-ziga-zaga

Ser mestre inevitablement et transporta molt sovint a la pròpia infantesa, n'he parlat algunes vegades. Vius sensacions que ja havies viscut com a alumne o que havies sentit d'algun mestre dels que havies tingut. A mi m'agrada molt observar els alumnes quan juguen lliurement a l'hora del pati o a estones prèvies a l'entrada a l'escola, suposo que el fet de ser MEF també fa que estigui més interessat en els jocs que fan i en les relacions que s'estableixen entre ells. Més d'una vegada - i més de vint-i-cinc- he quedat sorprès en veure com alguns alumnes fan o diuen les mateixes coses que jo quan jugava al carrer a bales, a caniques que en dèiem aleshores. I em pregunto: d'on han tret això del "Un, dos, tres: Zip-zap-zup" per fer les tries? com és possible que hagi perdurat el "a britis" i "a mentis"?
I el més important: com és possible que el "Ziga-zaga" d'en Pep no tingués èxit?
Post relacionat: Frases-recurs que fan ràbia 30/1/09

Foto: "Teo reciclat" de JRoca'09

El talent

Veiem jugar el millor jugador del món i ens pensem que el futbol és fàcil. Li veiem fer passades impossibles, el veiem controlant el tempo dels partits, el veiem marejant els rivals i desesperant les pissarres dels entrenadors rivals -per molt sirs que siguin- i ens omple d'orgull que sigui dels nostres perquè és un català de Terrassa que, a sobre, juga amb la samarreta dels nostres amors que podria estar tacada amb les lletres d'una firma d'apostes per Internet però té les lletres d'UNICEF. I és clar, ens cau la bava veient aquest equip liderat pel millor jugador del món que, a sobre, no porta tatuatges horteres a l'avantbraç, ni es tenyeix el cabell, ni busca excentricitats de nen mimat i no fa ostentació de la seva immensa fortuna ni del seu do.
I el Camp Nou cridarà altres noms i ell s'ho mirarà en segon terme, controlant-ho tot, observant-ho tot, calculant-ho tot, preveient-ho tot; perquè ell és el jugador total. I tots els seus companys saben que aquest (primer) triplet no hauria estat possible sense ell, i en Pep ho sap. En Xavi és l'artífex del futbol bonic, fàcil, net i que s'agrada, el futbol que enganxa i que, per fi, torna a fer creure a la gent en aquest esport.
I tots els altres també en saben molt.
I l'equip tècnic que ha format en Pep és excepcional.
I és clar, el que ha passat aquest any, amb tota aquesta conjuntura, dóna fruits.
Foto: "El talent". Font Sport via Google imatges

Llegir amb naturalitat

Quan fa un dia fantàstic i treballes en una escola tan maca com Les Pinediques de Taradell fer classe al pati, si les circumstàncies ho permeten, és quasi obligatori.
Avui amb un grupet hem anat a llegir en un racó del pati a l'ombra dels pins, els roures i les alzines que poblen l'espai. En un moment de la lectura un nen ha vist un esquirol a uns quinze metres; la imatge era impagable i el petit rosegador, que s'ha vist observat, ens ha delectat amb un ball de saltirons i moviments àgils fins a perdre's pel tronc d'una alzina.
Després hem seguit llegint.
Foto: "Oasi" de JRoca'09
Post relacionat: Tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès 29 maig 2008

Alumnes de primària i museus militars

A la comunitat de Madrid 150 alumnes de primària visitaven una acadèmia militar on hi ha alguns militars afectats amb la globalitzadora grip nova, o A, o porcina, o H1N1. No parlaré de la grip perquè el que jo em pregunto és què han de fer uns escolars d'edat de primària en un edifici militar, no ho acabo d'entendre. A l'escola, cada sortida que fem té uns objectius que normalment no es poden aconseguir al propi centre i va bé vivenciar-los in situ, però, quins objectius pot tenir una sortida en un museu d'una acadèmia militar? sí, ja sé que n'hi ha que sortiran amb la tasca humanitària de l'exèrcit als Balcans i a no sé quants llocs més però estem parlant d'un museu militar que, òbviament mostra la història, i en un estat com l'espanyol aquesta història ha estat durant molts anys lligada al règim feixista del general Franco i els seus col·legues, una història, no ens enganyem, escrita pels guanyadors.
Bé, per sort, al nostre país les coses van canviant i el museu militar de Montjuic tanca la paradeta.
Foto: "Un militar li mostra a la ministra unes coses que fan por. Li diu: Con cuidado ministra". Font El Pais via Google

Accés a l'ortografia quotidiana

Anar d'excursió amb alumnes és pels mestres un desgast important d'energia; t'estàs unes quantes hores controlant que tot funcioni bé en un medi no habitual, sovint desconegut i també sovint amb perills que cal minimitzar.
I és en el context fora de centre que aprofito la més mínima per aprofundir en coneixements. Ahir dijous a Sant Miquel del Fai (un clàssic), vaig tenir algunes oportunitats de comprovar l'enginy dels meus alumnes. Com que ja em coneixen ja saben que quan dic "Ai, quin mal d'ulls!" és l'hora de cercar a corre-cuita alguna errada ortogràfica; fins que no la troben no paro de fer comèdia queixant-me de mal d'ulls.
La primera errada és la típica c trencada acompanyada d'una e, qui no ha vist alguna vegada escrit Merçè?
- Una c trencada i una e! com pot ser Jordi?
- Ho devien escriure ràpid...

Caminant cap a la sortida em paro davant d'un cartell força gran gravat a la pedra:
- Ai quin mal d'ulls!
- On?
- Ai, és que no puc ni caminar del mal d'ulls.
- No veig l'error.
- Què hi diu allà?
- Accés.
- N'estàs segura que hi diu accés?
Una altra espavilada veu l'errada.
- No, hi diu accès, l'accent està equivocat!
Justament aquests dies hem estat treballant això a l'escola, em va perfecte.
- Jordi, potser és que aquí ho diuen amb accent obert, deuen parlar un dialecte.
- No, no és això, al Vallès Oriental parlen igual que a Taradell, el problema és que la persona que ho va gravar a la pedra en comptes de preguntar-ho va decidir jugar al 50% de possibilitats d'encert. I va errar el tret.
Tu rai. 16 febrer 2006
Recomano el blog "Do de llengua"

És Roma, Pou!

Avui corregint una prova de llengua catalana m'he topat amb el Barça.
"Escriu una paraula que tingui el so de la o tancada.
- Bojan"
"Escriu una paraula que tingui el so de la e tancada.
- Iniesta"
Ho haveu vist?

Competències pràctiques TIC

L'altre dia a l'hora d'informàtica vam estrenar la nova càmera digital que vam guanyar al concurs de podcasts. L'exercici pels de quart consistia en:
1- Fer una foto "artística"a la resta del grup.
2- Treure la targeta SD* de la càmera i col·locar-la a la ranura correcta del lector de targetes USB.
3- Desar a la carpeta de la xarxa que té cada alumne.
4- Una vegada a dins canviar el nom.
5- Entrar al correu Gmail propi a l'apartat "Fotos" i carregar la foto a la carpeta corresponent sense opció a compartir-la a la xarxa.
La setmana que ve tinc previst ensenyar-los a editar la foto i desar-ne una còpia mitjançant el mateix procediment, d'aquesta manera la podran mostrar a casa sense necessitat d'imprimir-la al centre que és una despesa molt gran.
Estic segur que alguns d'aquests alumnes seran capaços de fer aquest procés a casa amb la càmera digital familiar. Tot això em dóna moltes satisfaccions com a coordinador TIC però no estic segur d'aguantar un altre any amb aquest càrrec, la tutoria i la part d'EF de cicle mitjà; hi ha dies que no dono per més.
* Quan els nens van veure la targeta la majoria va dir que era igual que la de la DS, herència de la bonança-bogeria econòmica pre-crisi.

Buscant títols pel post

La versió "Copa, Lliga i Champions" del Crackòvia està fent estralls entre els escolars catalans i no és difícil trobar grupets de nens i nenes que la canten de dalt a baix pels passadissos, a l'hora del pati, esperant abans d'entrar a classe, a tothora, vaja. A casa també la cantem i la pubilla, per imitació, la canta picant de mans, sense encertar el ritme, tot sigui dit.. i escrit.
M'imagino que d'aquí a un temps- anys potser- alguns dels que ara són marrecs de primària i canten la versió del Crackòvia sentiran la versió original de Queen i diran:
- Quin plagi, mare meva... quan ho sàpiguen els de l'SGAE a aquests imitadors els caurà el pèl.

Em ve al cap el cas del "Knockin' on Heaven's Door". De la meva generació molta gent sempre havia pensat que era dels Guns n'Roses fins que van veure un paio baixet, tot despentinadot amb una harmònica i una guitarra que la cantava; era un tal Bob Dylan.



Demà sabrem si la primera part de la cançó seguirà sonant bé; caixa o faixa.

L'Oreja que no escolta i el Conseller mut

A alguns dirigents del PP se'ls veu el plomall cada vegada que obren la boca, un d'ells és el senyor Mayor Oreja que amb un conegut odi irracional cap a la llengua catalana ha utilitzat el més pur estil ultranacionalista per dir que el model lingüístic català provoca "una immersió en la ignorància" a milers de joves. Davant d'aquestes paraules l'Honorable Conseller Maragall, el nét de l'autor d'aquell "Escolta Espanya la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana", ha preferit no dir res. Malament Conseller, malament, novament malament. És el moment de contestar amb contundència i mostrar resultats públicament per fer tancar les faccioses boques que beuen del seu passat gloriós i de la història que ells mateixos van escriure. No pot ser Conseller, que aquesta gent diguin això i es quedin tan amples, el poble vol resposta contundent, el poble necessita saber que els seus polítics estan amb ells contra l'enemic, perquè és enemic qui vol provocar una guerra trencant l'harmonia lingüística i la convivència del país.
Però com es pot dir que la immersió provoca ignorància? que no se n'adona del que ha dit? jo sempre he cregut que conèixer llengües és una riquesa cultural i el nostre sistema educatiu fa que els nostres alumnes siguin com a mínim bilingües, on és la ignorància de conèixer llengües?
Conseller Maragall, exigim una resposta contundent!

3cat24: Mayor Oreja acusa el govern català de vulnerar els drets i les llibertats en matèria lingüística

El micro de pal i la Panasonic Lumix DMC FS3

Avui he anat al CaixaForum a rebre un premi del concurs de podcast "Sentits en dos minuts" organitzat pel Departament d'Educació, el programa L'altra ràdio de RNE Ràdio 4 i Podcatalà. Amb un podcast fet amb un petit grup de 4t de primària hem quedat tercers i hem rebut una càmera de fotos i un diploma per penjar a l'aula l'informàtica. L'experiència ha estat molt bona doncs, amb dos dels alumnes, hem parlat pels micròfons de Ràdio 4 explicant una mica el procés de l'arxiu de so que vam presentar.
I sabeu què és el que em fa sentir més orgullós? el fet d'haver fet aquest podcast amb pocs mitjans tècnics: un ordinador normalet, un senzill programa d'edició de so gratuït anomenat Audacity, un micròfon d'aquells de menys de sis euros que és com un pal, auriculars vells i creant sons amb diferents elements quotidians a part dels extrets legalment d'Internet. Tot això amb alumnes de cicle mitjà i moltes ganes.
Molt sovint ens trobem amb mestres que es queixen de manca de mitjans i sempre agafen aquesta excusa (i d'altres) per no entrar al món TIC (o TAC). És cert que hi ha escoles amb moltes mancances però també és cert que hi ha molts mestres que no saben treure suc del que tenen i això és una pena pels alumnes.
Escolteu el tercer premi d'infantil i primària:
CEIP LES PINEDIQUES: Qüestió de confiança mp3 1m44s
Foto: "Al CaixaForum" de JRoca'09

La dècada prodigiosa

Avui a l'hora de Grups Lectors amb alumnes del 1999 llegíem un llibre i ha sortit la paraula "casset". He fet aturar de cop al que llegia i he preguntat:
- Algú sap què és un casset?
La majoria han fet cara de circumstàncies i algun ha aixecat la mà.
- És una cosa per mirar la tele.
Després d'indagar una mica he conclòs que es referia a una cinta de vídeo.
Un altre ha assenyalat el ràdio-casset amb CD de la classe.
- És allò!
Jo he contestat que allò era un ràdio-casset però que m'interessava que em diguessin que és un casset. Un ho ha intentat explicar però no se'n sortia gaire bé, es veu que el seu pare en tenia molts per casa i n'havia vist. Finalment per ajudar a les explicacions n'he dibuixat un a la pissarra i el 50% ha fet "aaaah, val"; l'altre 50% no ha dit res, i diria que tampoc m'ha sortit tan malament el dibuix.
Tinc intenció de fer aquest petit experiment sociològic preguntant altres coses: carret de fotos, disc de vinil, vídeo VHS, discman (el walkman seria nivell massa alt), ... Pessetes.

Foto:"Nascuts als 70's" de JRoca'08

Paisatges des del cotxe

Dins del cotxe hem vist un globus que volava baix; uns cavalls, un ramat de xais, unes vaques de color marró; uns camps de color groc immensos; molts túnels, alguns ponts; altres cotxes amb cadireta; algun parc infantil; un munt de ciclistes a la via verda a les Preses: hi havia bicis petites, bicis grans, bicis amb cadireta amb nena com jo, uns nens amb casc, d'altres que no en portaven, un home portava una motxilla grossa i un altre una cistelleta buida a la part de davant de la bici. A prop d'Olot hem vist semàfors; quan estaven vermells ens hem parat i quan estaven verds hem engegat el cotxe.
Tot això i molt més ho hem vist perquè no tenim un DVD al cotxe.

Amb un guix i una pissarra

El bloc quest

Ahir vaig assistir per segona vegada a l'Ateneuesfera: una trobada de blocaires de diferents àmbits a l'Ateneu Barcelonès. En cada tema que sorgia, més o menys hi havia algunes discussions i diferents punts de vista que sens dubte feien interessant el debat però vam arribar a la unanimitat quan vam reconèixer que ens autocensurem a l'hora d'escriure els nostres blocs. El tema va donar per molt amb un munt d'anècdotes sobre posts esborrats, comentaris eliminats i alguna que altra trucada o xerrada amb "consells". Sobre els posts eliminats va sortir el tema del rastre que deixen, es veu que per molt que intentem esborrar coses a la xarxa sempre deixem un quest.
Altre post relacionat: Converses reals amb amics ex-virtuals
Foto: "El rastre de les bombolles" de JRoca'09

Sant Jordi i el blau del cel

Aquest matí l'escola estava radiant, de fet ho ha estat tot el dia. Entrant a les nou veient aquest color blau del cel que tan bé queda amb la nostra senyera només podia esperar un dia fantàstic. Es parla molt de si per Sant Jordi hauríem de fer festa o no; si us dic la veritat no m'importa gaire sempre i quan faci un dia tan bonic com el d'avui.

Foto: "La meva escola, la meva bandera" de JRoca'09

Mestres que fan quilòmetres i mestres que no es mouen

L'altre dia vam anar a sopar un grup de mestres que havíem coincidit a una escola anterior i entre d'altres coses vam comentar les destinacions que han tocat en el recent concurs de trasllat de l'ensenyament públic. Ara que tinc la plaça definitiva a prop de casa me n'adono de la sort que tinc de no haver de fer tants quilòmetres com havia fet fa anys quan feia substitucions; els inicis van ser durs però considero que essencials per a l'aprenentatge ja que coneixes moltes escoles i de tipologies molt diverses. Eren temps d'agafar la merda RENFE a Balenyà Estació fins a plaça Catalunya amb mil incidències*; arribar amb el temps just al carrer Casp 15 en una sala petita i claustrofòbica amb un mapa a les mans i amb l'esperança que ningú t'agafés la plaça que tenies marcada amb fluorescent groc sobre la fotocòpia. De vegades hi havia sort i tornava amb una substitució d'un parell de setmanes, de vegades tornava amb una substitució a un poble remot del qual no havia sentit a parlar i de vegades tornava sense res, sense feina uns quants dies més. Recordo que quan arribava a una escola sempre em topava amb el funcionari desencantat amb la feina que només feia que comptar els dies que faltaven per les vacances, algun pont o festa local; no ho entenia, jo només tenia ganes de treballar, com encara ara. Si amb 34 anys no tingués ganes de fer aquesta feina malament rai.
* Ara els mitjans anuncien qualsevol incidència de la RENFE encara que sigui de 5 minuts, abans no.
Foto: "Equilibris de parc infantil" de JRoca'09

Youtube al rescat! Ara es veu més clar.

Avui us mostro un vídeo i un post fet en el bloc del meu centre on exposo un joc d'orientació sobre plànol que vaig crear fa uns anys i que ha rebut diferents variants depenent del grup, espai o material del que he disposat. El post fet al bloc de l'escola pretén, entre d'altres coses, acostar l'educació física als pares la qual cosa pot ajudar en gran mesura a treure-li l'etiqueta de maria que té des de fa dècades.
Post al bloc de les Pinediques: Orientació a les sessions d'educació física

El vídeo que incloc al meu bloc no l'he inclòs al de l'escola (n'hi ha dos més) perquè crec que és més interessant de veure per part dels MEF que visiten aquest bloc i potser no tant pels pares que són els visitants habituals del bloc del centre.
Posts relacionats:
Recompte: 1847 descàrregues (oct'08)
L'Educació Física interessa a la xarxa, i molt! (oct'07)
Orientació sobre plànol humà (oct'07)
Espero que amb aquests vídeos ajudin a altres companys MEF a programar aquestes activitats en els seves sessions.

El del Zumosol obre camí al Gran Germà

Llegeixo l'actualitat educativa del Regne Unit:
Algunes escoles contracten porters de discoteca per a vigilar els alumnes.
També ex-policies i soldats, no us ho perdeu.
Bé, que la indisciplina dels alumnes de molts centres arriba a ser exasperant és una realitat, però, cal arribar a contractar professionals externs sense experiència ni titulació educativa per posar ordre?
Un director d'un centre londinenc diu que el que més valora d'aquestes persones és l'habilitat per imposar l'ordre a crits i el seu caràcter sever.
El Gran Germà és menys lluny, el del Zumosol li ha fet de llebre.
Foto: D'Internet via Google

La poltrona més alta

Un altre 14 d'abril al calendari i encara aguantant, en ple segle XXI, una monarquia que diuen que és parlamentària però que va ser decretada per un dictador feixista. Un rei nascut a la Itàlia feixista de Mussolini que quan va posar-se la corona el primer que va fer va ser crear el Ducado de Franco per la filla del dictador, una grande de España amb totes les de la llei. I els que en teoria, somos iguales ante la ley, anem pagant any rera any una gran quota pel manteniment de la institució que aquest any no es congela i arriba a 8,9 milions d'euros (2'7 % més que el 2008), toma crisi!
A pagar i a callar. I a aguantar el discurs de Nadal i el piloteig de la premsa. I ells esquiant, caçant, navegant i fent-se veure als aconteixements esportius amb possibilitats de victòria.
Fem memòria: el dia de Sant Jordi de 2001 l'actual comte de Barcelona va dir: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes"
I no ha demanat perdó. El més lògic és que alguna institució catalana, el Parlament per exemple, declarés persona non grata a aquest Borbó fins que demanés perdó. Però una cosa és la lògica i la dignitat i una altra cosa és la submissió a la corona; viure de genolls rient-li les gràcies.
Foto: "El pla de les mentides" de JRoca'09
2008: La llengua de les papallones
2007: 14 d'abril

Completar el puzle

Cada principi de vacances, ja siguin santes o d'estar per casa, em plantejo posar fil a l'agulla a un conjunt de projectes que volten pel cap a un cul inquiet com jo. N'hi ha de tan poc glamurosos i necessaris com muntar un tub fluorescent nou al garatge o arreglar la trona de la nena i d'altres de més relacionats amb la meva vessant farandulera que és bàsicament escriure teatre. El més esplèndid del cas és que a aquestes alçades de vacances ja he fet més del 50% del previst i que els fans de l'aurèola Roca estaran contents perquè he acabat la meva quarta obra de teatre després de Procediment habitual, Trajectòries: el cop de cap i Punxes a la sorra. La nova obra parteix d'una idea que vaig tenir el 2004. Aquell dia vaig crear un arxiu de text i durant aquests anys l'he anat abastant de noves idees que s'anaven ajuntant fins que acabat el trimestre he pogut completar el puzle final. La veritat que m'he quedat descansat després de tenir això al cap durant tant de temps tot i haver-lo aparcat diverses vegades per altres obres o monòlegs. Ah sí, el títol és "Pinyols: una història de sangoneres"* i encara és massa d'hora per saber si hi haurà algun grup de teatre interessat en estrenar-la. Ja informaré, que per alguna cosa això és un bloc personal.
Foto: "Creació de bombolles" de JRoca'09
* Qui la vulgui llegir: jroca222@xtec.cat

The complete season

Una part de les meves vacances anirà per aquí...
Foto: "Cultura audiovisual" de JRoca'09

Els millors professors catalans

Sempre que faig avaluacions intento imaginar el moment en el que l'alumne ensenya les notes a casa i la reacció dels pares. El ventall de possibilitats de reaccions és tan ampli com de tipus de pares i és clar, tenint en compte que la nostra pubilla començarà P3 aquest setembre ja extrapolo i intento imaginar quin tipus de pare seré davant de les avaluacions de la meva filla.
A l'escola bressol de la nena vaig experimentar per primera vegada participar a una reunió de pares i estar a l'altre costat; em sembla que vaig estar molta estona "avaluant" l'estil de la mestra a l'hora de dir-nos el que havia de dir-nos. És una mestra excel·lent, esperem tenir tanta sort a l'escola "dels nens grans" perquè ja sabeu que tenir o no tenir un/a bon/a mestre/a és una qüestió de sort i, per fortuna, les possibilitats de tenir sort són altes tenint en compte el gran número de bons professionals que hi ha en aquest país.
I aquests dies aquests professionals i els que no ho són tant han de descansar.
Foto: "A la platja sense possibilitat de banyar-se" de JRoca'09

La Plana de Vic i la vocal neutra DO

A l'hora de llengua catalana toca parlar de la vocal neutra i els he dit als meus alumnes que tenen la sort de viure en una comarca on es fa molt bé aquest so i per això si s'hi esforcen els pot resultar mitjanament senzill. En altres comarques aquest tema m'imagino que deu ser dels més complicats de la nostra ja complicada -d'escriure- llengua. Aquest tema és ideal per explicar una mica els parlars del català des de Salses a Guardamar del Segura i de Fraga a Maó i aprofito per comentar algunes paraules o formes verbals que es diferencien d'un lloc a un altre i m'escolten entusiasmats: els fa gràcia que en mallorquí un nen és un nin o un al·lot o que en valencià és un xic o un xiquet. Em pregunten quin català és el millor i els contesto que cap és millor que els altres, que cada varietat té les seves característiques i que el més important és que entre tots ens entenem.
Foto: "Viatge llarg en cotxe sense DVD, ni ganes" de JRoca'09