Trail Cap de Creus 2015

Prèvia: 
- Després de la mala experiència l'edició passada amb les rampes els darrers quilòmetres feia mesos que tenia fixada aquesta data per treure'm l'espina clavada. Durant el mes d'abril havia anat a córrer per la zona i havia tingut sensacions molt bones a la temuda pujada final on vaig passar tantes males estones el 2014.

- Fins l'últim moment vaig dubtar pel calçat; feia només uns dies i menys de 40km que portava les Xodus 5.0 i són força diferents de les 4.0 que tenia atrotinades després d'un miler de km. Finalment vaig optar per les noves i vaig embenar-me bé els peus per les butllofes aparegudes a la darrera Cursa del Roc Gros.
- Veient que les rampes m'apareixen sempre quan m'acosto als 18-20km en muntanya aquesta vegada anava més preparat amb una petita ampolleta d'electrolits per diluir a l'aigua en gotes.
Dia D:
Preveient la calor vaig omplir la bossa d'hidratació amb aigua i dos bidons de 500ml amb beguda d'electrolits; també portava diverses barretes, gels, dàtils i avellanes de Reus. De roba vaig optar per la samarreta més fresca que tinc i l'habitual mocador de cap que m'acompanya sempre en les sortides llargues.
La sortida, a les 9 en punt, és de les més espectaculars per la música i el bon ambient, realment surts molt motivat. Com que anava amb en Tricky, que té un nivell molt més alt que jo, vaig sortir massa endavant i en el primer km ja em van avançar un centenar de corredors. 

Arribant a les primeres rampes de la primera pujada aperitiu de més de 400 d+ en 4km la calor ja es començava a notar perquè la zona estava exposada al sol i no bufava gens de tramuntana que apaivagués la sensació asfixiant. Vaig pujar prou bé però el sol de cara em molestava molt, hauria pagat molts diners per una gorra en aquell moment. La baixada i posterior pujada al Puig Alt se'm va fer pesada pel terreny i per l'atapeïment de corredors massa junts encara els primers km. Vaig baixar molt ràpid del Puig Alt (sota 5) per buscar posicions amb menys gent i em vaig plantar a l'avituallament pels volts de l'hora (6m+ 2014). "Hi havia hòsties" per agafar un bon lloc i endrapar plàtan i omplir els dipòsits de líquid, quina gentada remullant-se i bevent en excés. Jo vaig aprofitar per buidar un dels bidons just abans per així omplir-lo del tot. Al Puig Alt (6,5km) em va sorprendre la gentada fent-se selfies amb el paisatge de fons, alguns corredors portaven pal de selfies i tot, ho vaig trobar sorprenent, no eren dos o tres, eren molts més parant a fer-se fotos. Jo vaig aprofitar per guanyar unes posicions baixant fins a la base militar on en Jaume i en Carles de Tona em van atrapar i vam fer la baixada d'uns 4km junts fins a Cala Jòncols; per sort una brisa suau minimitzava la calor durant el descens. Les vistes de la baixada són espectaculars amb un punt on es veu Cadaqués a l'esquerra però cal estar alerta i no distreure's perquè el terreny és pedregós i una caiguda podria ser perillosa. A cala Jòncols (12km) hi vaig arribar a 1h45m (8m+ 2014) de carrera i vaig parar-me una bona estona a remullar-me a l'avituallament: un voluntari amb una manguera ens va mullar de dalt a baix, la calor picava fort i tocaven pujades i baixades a les zones de cales. La primera pujada, la que va de Jòncols a sobre la Canadell (foto 1) se'm va fer molt llarga, allà vaig perdre de vista el tonencs i vaig seguir sol. Pujant al cap Norfeu (10m+ 2014) havia guanyat una mica de força després d'endrapar dàtils i avellanes amb un gel. La baixada fins a la Pelosa la vaig fer força bé però el terreny estava molt sec, en algun tram anàvem parats perquè el pendent era massa fort i algú s'aturava prop del penya-segat. De la Pelosa a la cala Calitjàs hi ha trams maquíssims amb un camí molt estret entre cactus a la dreta i precipici al mar a l'esquerra. Una vegada a Calitjàs em notava prou bé però ara venia una part força carregosa amb força arbustos "exfoliants" i calor directa; de la mullada de cala Jòncols ja no en quedava res, ara era tot suor. Veient ja cala Montjoi vam patir un canvi de recorregut respecte l'any passat que em va fotre molt mal (foto 2): en comptes de passar per pista els darrers 800 o 900 m a la platja vam passar arrant de penya-segat per un camí molt estret i amb pujades i baixades constants que esgotaven molt; val a dir que a nivell de paisatge és molt més maco però tampoc el pots gaudir gaire doncs si et despistes te la pots fotre bona. Finalment vaig arribar a cala Montjoi després de 2 hores i mitja, un quart d'hora més que l'any passat que tenint en compte la calor i el canvi de recorregut no és tant.

A la cala hi havia molt bon ambient, espectacular! Moltes famílies esperaven els seus corredors i es veien abraçades i petons a dojo. Jo vaig trobar-m'hi la família i em va animar molt, de fet feia molta estona que corria pensant-hi. Vaig refrescar-me molt bé, vaig remullar-me les cuixes i em vaig disposar a enfrontar la darrera pujada consistent en 300d+ en poc menys de 4km. Feia tant temps que esperava aquell moment que crec que estava emocionat i excitat a parts iguals. Vaig començar corrent encegat pel repte, em veia bé. Un corredor em va dir que tenia la motxilla oberta i ell mateix me la va tancar, estava tan flipat que ni me n'havia adonat a la platja. A les primeres pujades vaig córrer bé i vaig caminar en trams més drets a un ritme prou bo. Al cap de 2km (cap al 18,5) vaig notar una punxada als músculs tensors de la fascia lata a parts iguals a dreta i esquerra; això em va enfonsar anímicament perquè vaig començar a recordar el calvari de l'any passat precisament al mateix lloc. Vaig seguir pujant procurant forçar el més mínim possible i parant-me a estirar quan trobava una pedra adient però "el coco" podia més que les cames, no podia parar de pensar en les rampes tot i que no eren especialment fortes, eren avisos però sabia per experiència que les rampes a la fasci lata immobilitzen més que els d'isquios o bessons. Vaig intentar prendre'm dues càpsules de magnesi i sals que em van vendre a la farmàcia però les tenia als pantalons i se m'havien fos literalment, merda! Vaig buidar el dipòsit d'aigua de la motxilla a les cuixes, sortia calenta però sembla que va funcionar una mica. Amb molta paciència vaig aconseguir pujar els primers 200 d+ i ara tocaven uns 300m de pla abans dels darrer km de pujada de 100 d+ a ple sol. Em quedava poca aigua als bidons perquè no vaig parar de beure en tota la pujada i vaig buidar també les gotes de l'ampolleta d'electrolits directament a la llengua: quin fàstic, súper-salat!. Al tros previ a la pujada final una noia va parar marejada i va començar a vomitar al costat del corriol, li vaig oferir aigua però em va dir que no i vaig continuar amunt. Abans de la pujada vaig trobar un dels pocs arbres del tram i m'hi vaig recolzar per fer estiraments, un paio em va mirar i va dir: "Què? rampes, eh?", li vaig somriure amb la cara de "ja veus". A pocs metres de la pujada vaig trobar un home assegut a terra que feia molta mala cara, estava deshidratat i li vaig donar tota l'aigua que em quedava als bidons, realment em pensava que a dalt del Pla de Gates hi havia avituallament i podria recuperar líquid però aquest any van eliminar aquest punt d'avituallament justament el dia més calorós. Em faltaven 500m de pujada a ple sol que vaig fer caminant a poc a poc i parant a estirar quan trobava un arbre o una pedra recta. Ja havia completat quasi 1200m d+ que és molt més del que acostumo a fer en entrenaments i això es nota, tenia les cames carregades però les rampes es controlaven i vaig iniciar els 3 eterns km de baixada intentant no aixecar gaire les cames per no despertar els tremolors i amb les mans a sobre les cuixes fent pressió. Com en tota la cursa tenia aquesta cançó al cap i suposo que em donava forces. Els primers trams de baixada eren molt pedregosos i força tècnics, els vaig fer lent però vaig avançar uns quants corredors que estaven pitjor que jo. Ja al tros pla veient edificis de Roses em vaig animar molt i vaig començar a córrer ràpid per sota 6 i amb moments de 5:10 i 5:20, tenia moltes ganes d'arribar i vaig treure l'estelada de la motxilla sense parar ni mig segon. Un home que seguia la cursa ens va dir que faltava només un km i vaig accelerar inconscientment, faria un km a sac traient les forces qui sap d'on.

En els últims metres les famílies dels corredors populars com jo animaven molt fort i vaig veure les meves nenes que m'animaven, faltaven pocs segons per creuar la meta en 3h41m, 18 minuts més que l'any passat però només 6 posicions pitjor (238 de 433); l'any passat amb 3h41m hauria fet 82 llocs pitjor, una mostra que la calor va fer estralls en els corredors. 
I si tot va bé l'any que ve hi tornaré més preparat.

La Mitja dels Ibers (22k)

Afrontava la Mitja dels Ibers amb moltes ganes: corria a casa, havia entrenat a consciència i m’agafava en un bon moment físic. Potser per tot això m’havia marcat unes bones expectatives tenint en compte, és clar, el meu nivell de corredor popular. Amb amics la setmana anterior havíem fet la mitja quasi sencera (en 3hores i 20 minuts) i amb els organitzadors també en dues parts; podia dir que coneixia força el terreny. Després de la mala experiència en el Trail Cap de Creus pel que fa a les rampes, aquesta era la preocupació més gran que tenia inicialment i per això vaig portar dues petites ampolles amb beguda vitamínica al cinturó a més de diversos gels.
Vaig començar a un ritme força més alt del previst i durant els primers 4 quilòmetres de pujada suau vaig acusar mal de panxa que va anar marxant cap a la mitja hora, potser eren nervis. Durant la primera pujada em vaig trobar bé i vaig aprofitar un tram de corriol pla per augmentar el ritme i agafar un grup gran a la pujada més forta que porta a Sant Cugat de Gavadons a 1000m. En el descens per pista vaig agafar un ritme altíssim de 4:15 a 4:30 durant ben bé dos quilòmetres i vaig baixar bé pels corriols de marga blava fins a baix. Creuant el riu tocava pujar a les antenes i durant l’ascens vaig patir fort per la qual cosa vaig decidir dosificar bé i pujar caminant els pendents més forts. Passada la balma tocava afrontar els últims metres fins a la carretera de Collsuspina on vaig trobar-me amb la família i una dosi de moral, ànims i dàtils. Allà vaig esperar el meu fill de cosí Albert (de vint-i-tants i valent) i vam afrontar xerrant la pujada criminal que porta al punt més alt del recorregut. Després baixada tècnica per bosc avall i nova trobada amb la família a l’avituallament del Roc Gros. Baixant amb un grup de tres o quatre anava força bé, devíem portar uns quinze quilòmetres. En aquell punt l’Albert va agafar la directa i el vaig perdre de vista, jo baixava a un bon ritme però no volia forçar i havia trobat unes llebres d’un nivell semblant i ens anàvem rellevant. Cap al quilòmetre 18 vaig patir una punxada al bessó dret i em vaig enfonsar; era només una punxadeta però em va venir al cap el calvari de Roses i faltaven encara 4 km. A partir d’aquell moment vaig anar tenint punxadetes i vaig haver de parar a estirar uns segons. El grup se n’anava i apareixien nous corredors que m’atrapaven.

Els darrers canvis al recorregut, que el feien més dur amb pendents pujant i baixant molt trenca-cames, van fer estralls als bessons però jo anava tirant per la inèrcia suposo. Arribant ja al poble hi havia uns trams d’asfalt que em van fer molt mal de cames i el bessó dret ja passava les rampes també a l’esquerre. Un corredor es va parar amb mi i em va ajudar a estirar els bessons i vam córrer junts fins al darrer avituallament just sota el turó del Castell on vaig ruixar-me les cuixes buidant una ampolla d'aigua.  Quedaven uns 100 metres de desnivell positiu en pocs metres en una pujada que obligava a grimpar i on fins i tot vam poder pujar estirant una corda. Vaig aconseguir arribar a dalt patint molt però sense rampes degut a la ruixada (suposo) però ara calia fer almenys tres baixades amb molt de pendent que em deixarien molt perjudicat amb constants rampes alternant els dos bessons i pujant cap a quàdriceps i isquios que estaven al límit. Era patètic caminar faltant pocs metres per l’arribada amb les ganes que tenia de passar-la. Faltant menys de 100 metres i veient l’arc de la meta vaig haver de parar uns segons a estirar; la gent m’animava cridant i aplaudint, deien “Ja ho tens! No et paris!”. Jo no veia a ningú però sentia molt soroll i aplaudiments i baixava mig corrent i mig caminant, em feien molt mal les cames; faltant tan sols uns ridículs 5 metres vaig haver de parar de nou per estirar i tornar a caminar fins a parar el crono en 2:49, a una hora del guanyador i per sota les 3 hores que era un dels objectius. Entrant els amics em van agafar les cuixes i van calmar-me les tremolors. Estirat a terra, de mica en mica em vaig anar recuperant i la veritat és que estava content per haver acabat una cursa tan dura i exigent.

El meu Trail Cap de Creus 2014: molt tocat per la tramuntana

Després de la Cursa del Roc Gros de fa un mes havia entrenat força bé i havia controlat bé l'alimentació, o almenys això em pensava.
A diferència de les curses llargues anteriors aquesta vegada m'havia marcat unes expectatives superiors a les habituals d'acabar i ja està, volia acabar entre la meitat en endavant: primera errada. 

Vaig sortir buscant sensacions però no les acabava de trobar. Van començar les primeres pujades i no pujava malament però no em trobava a gust. No em feia mal res però no em veia bé, potser el fort vent de tramuntana m'afectava massa. Així vaig arribar al Puig de l'Àliga (463m) i vint minuts després al Puig Alt (492m) on hi havia el primer avituallament. Havia passat una hora, només 6 quilòmetres, i venia una baixada espectacular fins a cala Jòncols passant abans pel Puig de sa Cruïlla (322m). Just a sota de la base militar vaig avançar força gent agafant un ritme alt però una relliscada en una corba em va fotre a terra i no em vaig fer mal perquè vaig tenir temps de posar les mans. L'ensurt em va fer replantejar l'estratègia: si no em trobava a gust i les Trabuco estaven massa gastades era força forassenyat buscar un ritme alt. D'aquesta manera fins a cala Jòncols vaig baixar a un ritme més assequible buscant dosificar.

A la primera platja em vaig notar cansat, portava 1h40 (12'3k) i encarava una pujada d'uns 70m d+ que em deixaria força tocat. Vaig notar que no estava tan ben entrenat com em pensava, alguna cosa fallava, potser la pujada dels primers quilòmetres o la càrrega incorrecta de treball en dies anteriors a la cursa; encara no ho sé.
No feia gaire vent (o almenys no es feia notar) arribant al Cap Norfeu i venia una de les meves zones preferides vorejant cala Pelosa, cala Calitjàs i finalment cala Montjoi al km16 on vaig tornar a ensopegar i caure a terra amb una reblincada que em va fer mal uns minuts. A prop del Bulli m'esperava la família i ens vam fer algunes fotos. Allà, sota la temuda pujada al Pla de les Gates les cuixes em van començar a avisar que venien maldades.

Havia d'afrontar 300m d+ en 3,5km i no em feia gens de gràcia. Vaig alternar caminar i córrer suau en trams assequibles però cap al km 18 vaig notar una descàrrega al bessó dret que em va fer parar en sec. Faltaven 2km de pujada i el panorama era de tot menys encoratjador: estava enmig de la muntanya, em feien mal les cuixes i el bessó no responia. Vaig estirar bé en unes pedres del corriol i vaig seguir pujant caminant com vaig poder. A mig km del cim la cuixa esquerra va enrampar-se fort, diria que eren els isquiotibials i després vindrien els cuàdriceps. Vaig seguir parant i caminant amunt on bufava una tramuntana que no ajudava gens, ho veia molt negre. Les rampes continuaven i s'alternaven, jo seguia caminant i parant fent estiraments. Uns espectadors francesos m'animaven i jo els deia merci que és l'única paraula que sé en el seu idioma. Arribant a prop del cim vaig veure un cartell que posava 1300 d+, havia aconseguit la fita però faltaven 4 km i la tramuntana em feia caminar com si hi hagués un metre de neu. L'avituallament de dalt era un espectacle: els voluntaris estaven protegits per una furgoneta però volava tot. Jo, sense adonar-me'n i per culpa del vent, em vaig desviar uns 50m i vaig haver recular, em sembla que estava una mica atordit. Un voluntari, veient el meu estat, se'm va acostar sortint uns quants metres amb una ampolla grossa d'Aquarius. Tots anaven repetint que quedava poc: era una baixada de 4km i la preuada arribada. Vaig recolzar-me a la furgoneta a estirar els músculs però no em veia en cor de tirar avall. Al meu voltant allò semblava un episodi de Walking Dead amb uns quants corredors en un estat semblant al meu; ens miràvem i no dèiem res però tampoc hauríem pogut perquè les fortes ràfegues de vent feien impossible comunicar-se a certa distància. Finalment vaig decidir baixar però cada impacte als cuàdriceps em feia preveure noves rampes; baixava molt lent en un tram que havia fet algunes vegades força ràpid. La baixada més forta era força tècnica i amb força pendent en alguns trams (baixada de 300m a quasi nivell del mar), no era qüestió ara de fer-se mal, m'ho vaig agafar amb molta calma i pel camí vaig creuar-me amb corredors també enrampats i altres que m'avançaven desitjosos de notar la glòria a prop. Mirava el rellotge i hi veia 21,2km, una minuts després hi tornava i hi veia 21,4km; no avançava gens perquè les cuixes no responien tot i que la rampa al bessó s'havia mig estabilitzat després dels molts estiraments. Cap al km 22 vaig començar a veure cases i vaig veure que ho tenia realment a prop però just allà vaig quedar clavat de nou per una rampa als isquios. Allà aturat vaig veure com em passaven força corredors i la veritat és que fa ràbia. En un banc vaig estirar una mica i un corredor veterà em va avançar dient-me "Si tienes rampas camina, venga que ya está". Els altres corredors (menys els francesos) són molt amables i ajuden molt sobretot quan veuen que tens problemes. Vaig veure una baixada ampla i en aquell moment vaig sentir l'speaker o almenys això em va semblar. Va ser el moment de posar-hi -més- pit i collons i intentar acabar mig dignament. Vaig treure l'estelada de la bossa i la vaig agafar fort amb una mà, en aquell moment vaig veure la meva filla gran i després la dona i la petita que deia "papa" quan em va veure; allò va ser l'impuls que necessitava per acabar. La gent deia "Ja ho tens, és aquí!" i aplaudien. Al final d'una baixada vaig notar cada vegada més gent i l'arc d'arribada i vaig entrar mostrant l'estelada i fent un salt de felicitat just sota la línia. Havia parat el crono a 3h23 quan l'objectiu que m'havia marcat era, com a mínim, superar les 3h17 de l'any passat i si pogués ser apropar-me a les 3h10.

Els amics de Tona em van venir a buscar i em van felicitar però jo no estava del tot content: la intenció no era patir d'aquesta manera, necessitava reflexionar sobre la cursa. No havia entrenat bé o no havia entrenat suficient; o les dues coses. El Trail Cap de Creus és per gaudir-lo al màxim i no per patir d'aquesta manera, l'any que ve (ja veterà amb 40 anys) em marco encarar-lo més preparat. En tot cas, cinquena cursa de més de 20km acabada i un record amable pel traumatòleg que em va dir que deixés de córrer fa 2 anys per no tenir un cos adient per a aquest esport.

La meva 2a Cursa del Roc Gros

No les tenia totes. Feia onze mesos que no feia més de 18 quilòmetres i les darreres molèsties al soli i a la cuixa esquerra no auguraven una cursa plàcida. 15 dies abans una forta gastroenteritis em feia perdre de cop 3 quilos i totes les forces. Amb aquest panorama la intenció inicial era prendre-m'ho com un entrenament, una sortida guapa de cap de setmana i anar fent; i així vaig sortir.

Vaig començar molt suau, massa. Em trobava bé i notava que el cos em deia que podia intentar-ho; en tenia tantes ganes!

 Cap al km2 de baixada vaig començar a córrer amb més ganes fins a les primeres pujades del Roc Gros i l'avituallament de sota on vaig començar menjant un tros de plàtan i agafant la primera ampolleta d'aigua. La pujada inicial la vaig fer en grupet i força bé, sembla que tots teníem un ritme semblant i pràcticament no hi havia avançaments. Així, anar fent, vam arribar al Roc Gros on em van agafar moltes ganes de cursa i vaig fer un bon descens fins a l'avituallament de sota les antenes. Allà, calma i amunt. Vaig pujar al mateix ritme que l'any passat i això em va animar perquè veia que arribava amb pràcticament el mateix temps tot i la fluixa sortida. Vaig estar petant la xerrada amb un corredor que em va dir que venia de Sant Sadurní d'Anoia. A mesura que ens acostàvem se sentien els tambors de l'animació i em sembla que agafava cada vegada més forces. Als trams finals hi havia molta gent animant i tirant fotos, va ser una passada i molt emocionant arribar a dalt amb aquest ambient. A l'avituallament de dalt vaig arribar força apurat i vaig agafar una altra ampolleta d'aigua, ja era la tercera. Un trosset de baixada més i vaig trobar la família per injectar-me més forces; els havia deixat dit que si no em trobava amb bones sensacions abandonaria allà mateix però per la cara van veure que necessitava continuar. L'Elisenda em va donar tres dàtils boníssims que barrejats amb aigua em van acompanyar els poc més de dos quilòmetres que separen les antenes del Puigsagordi (foto) on vaig arribar exactament en el temps de l'any passat (1h36m).

Ja havia fet més de mitja cursa i ara tocava baixar ràpid per alguns trams nous que em van encantar. Aquest tros el vaig fer força sol i em vaig ajuntar finalment amb un grupet de 4 o 5 que feia estona que veia a davant. Em començaven a fer mal les plantes dels peus però no tenia cap més molèstia ni al soli ni a les cuixes i em trobava ben hidratat per afrontar la temuda tercera pujada on l'any passat les vaig passar magres. La pujada me la vaig agafar amb molta calma com tots els que estàvem allà, vaja; és una pujada on cal grimpar una mica i es formen petites aglomeracions que van bé per agafar aire. Com l'any passat vaig trigar uns 15 minuts fins a l'avituallament de dalt on vaig reconèixer amics que ens animaven. Faltaven sis quilòmetres i ara venien uns quilòmetres de petits desnivells que semblaven gegants. Amb l'amor propi vaig fer-ho tot sense parar-me a caminar a les pujades tot i anar a una velocitat ridícula. Baixat una pendent força pronunciada vaig començar a notar molèsties a les cuixes, especialment la dreta, tenia una espècie de rampes o pre-rampes més ben dit, era com si el cos m'estigués avisant i vaig començar a patir per no quedar clavat. A l'últim avituallament pràcticament ni em vaig parar, portava 17 quilòmetres i les cuixes em deien que no aguantarien gaire estona més, havia de córrer amb ganes per escurçar el temps de l'angoixa de quedar tirat però encara faltava molt. Arribant a l'Ajuda vaig veure diversos corredors clavats a terra amb rampes i em vaig parar mig minut a fer uns estiraments que em permetessin arribar a la plaça. A l'alçada del cementiri, faltant poc més d'un quilòmetre el municipal que vigilava ens va dir que ja estàvem, que en tres minuts estaríem a l'arribada i entre els tres que anàvem ens vam mirar i vam dir que a veure qui tenia collons de fer aquest tram en tres minuts quan amb prou feines anàvem a 5:25 en baixada. Arribant al pont faltava mig quilòmetre de pujada fins a l'arribada i vaig decidir apretar fort i distanciar-me del grupet, era un últim esforç de dos minuts d'esbufecs, em feia pànic que les rampes fessin acte de presència faltant tant poc i m'esguerressin la cursa. Als darrers metres hi havia molta gent animant darrere de les tanques però jo només veia l'arc de l'arribada que s'acostava cada vegada més; algú em va cridar i vaig veure l'Elisenda amb la Mariona com fent el gest d'agafar-la però no ho vaig captar, només tenia ganes de passar la línia i notar l'adrenalina d'haver aconseguit una fita que em pensava que, donades les circumstàncies dels darrers mesos, seria impossible. Finalment vaig parar el cronòmetre a 2 hores i 50 minuts, només 5 minuts més que l'any passat quan estava més preparat, un èxit i una gran satisfacció per un corredor popular de les meves característiques.

Al cap de cinc minuts vaig estar fent estiraments i va ser quan finalment vaig notar una rampa molt dolorosa a la cuixa dreta que em va paralitzar, el cos havia avisat durant molta estona i ara m'ho feia pagar, per sort, després de passar la línia de la meva quarta cursa de més de 20 quilòmetres.  
Foto: Guillem Palomares

2 anys de curses

Vaig començar a córrer l'estiu del 2011 amb 36 anys i des d'aleshores he participat, entre lesió i lesió, a una vintena de curses de tipologies diferents. Faré una mica de resum:

1a cursa: Roda de Ter 10/2011. 10km
1a cursa de muntanya: Cursa dels Gitanos de Taradell. 10km 2/2012

Més curta: Quart de la Mitja de Granollers 2/2012. 5km
Més llarga: Trail Cap de Creus 5/2013. 24km

Més multitudinària: Cursa dels Bombers. 4/2013 23.750 participants
Menys multitudinària: St Silvestre Pujada a l'Enclusa, Taradell. 12/2012 160 participants

Més ràpida: Quart de la Mitja de Granollers 2/2012. 5km 23:35
Més temps: Trail Cap de Creus 5/2013. 24km 3h17m

Millor experiència (sensacions): Mitja Marató de Granollers. 21km
Pitjor experiència (sensacions): Cursa 1714 Manlleu-Vic. 17,14Km 

Més espectacular: Trail Cap de Creus 5/2013. 24km
Menys vistosa: Cursa 1714 Manlleu-Vic 5/2013

Més desnivell+:  Trail Cap de Creus 5/2013 1250 d+
Menys desnivell+: Quart de la Mitja de Granollers 2/2012 plana

Primera a repetir: Cursa David Piedrabuena, Manlleu. 10km 1/2013
No repetiria mai: Cursa 1714 Manlleu-Vic i Els 2 turons, Moià.
Repetiria: Quasi totes si no tinc lesions. 

Millor organitzada: Mitja de muntanya Roc Gros, Hostalets Balenyà. 21km 4/2013
Pitjor organitzada: Els 2 turons, Moià. 11'6km 1/2013

Millor qualitat/preu: Mitja de muntanya Roc Gros, Hostalets Balenyà. 21km 4/2013 17€
Pitjor qualitat/preu: Els 2 turons, Moià. 11'6km 1/2013 17€

Vambes utilitzades: Asics Trabuco per muntanya i Asics Nimbus per asfalt (primer unes Asics Pulse).

El Trail Cap de Creus (24k)

Després de la Mitja de Granollers (febrer) i la Mitja Marató de muntanya del Roc Gros (abril), el passat dissabte 4 de maig vaig fer la meva tercera cursa llarga: el Trail Cap de Creus de 24 km.
El dia abans vaig estar pensant si era bona idea o no portar la motxilla d'hidratació durant la cursa perquè veia que hi havia menys avituallaments que a la Cursa del Roc Gros on em vaig hidratar molt bé. Tot el dia abans de sortir en Tricky em va desaconsellar portar la motxilla ja que la previsió era de calor i em faria nosa. Malauradament faltant minuts li vaig fer cas, vaig sortir sense res, només una ronyonera amb uns gels.

Començant la cursa vaig sortir amb en Sito de Tona i vam estar els primers km petant la xerrada fent la primera pujada i baixada més que tècnica. En el brífing ja havien avisat de la dificultat de la primera gran baixada però no me la imaginava tan perillosa amb pedres rodant i força pendent. Prop del primer avituallament en Sito, que té més nivell que jo, va seguir endavant al seu ritme i em vaig quedar sol; em feia por intentar seguir-lo i no dosificar bé les forces. Precisament en el primer avituallament vaig comprovar que les passaria punyeteres: donaven aigua en gotets i no amb ampolla com va passar al Roc Gros; això significava que no em podria hidratar fora dels avituallaments. La pujada al Coll de Sant Genís va ser força llarga i dura, me la vaig agafar amb molta calma. A dalt vaig començar a patir sed i encara faltaven 3 km per beure i menjar alguna cosa. Del Coll a la carretera de Roses m'ho vaig passar molt bé: tot i la sed em trobava bé i el terreny m'era molt propici amb lleugeres pujades i baixades, vaig avançar força gent. Al segon avituallament vaig menjar força plàtan i beure 3 gotets d'Aquarius  que se'm van posar de meravella. La baixada fins al riu la vaig fer quasi sol i molt ràpid. Arribant al riu vaig aprofitar per fotre el cap a l'aigua un moment, feia calor, o almenys la notava molt. Per darrera un grupet m'assetjava i la pujada de 250 de desnivell positiu la vam fer uns quants corredors junts, hi havia bon rotllo i vam estar parlant mentre pujàvem. Arribant a l'Esplanada de Can Causa ja vaig veure que trigaria més de 3 hores, faltaven 11 km i portava ja 2 hores. Al tercer avituallament vaig tornar-me a atipar fort de plàtan i d'Aquarius. Em trobava bé i vaig avançar el grup per plantar-me sol a la Base Militar i fer el primer tram ràpid força bé. A la pujada a la Falda del Puig alt vaig començar a patir més sed i calor, vaig haver de caminar una estona, no em veia en cor de fer la pujada corrent tot i no ser excessivament dreta, començava a notar la fatiga a les cames. Entre el 16 i el 18 se'm va fer pesat pel terreny sec, sort del paisatge preciós amb vistes al Cap Norfeu i el dia que ens acompanyava. Al km 18 hi havia l'últim avituallament i em vaig tornar a atipar; vaig beure 4 o 5 gots seguits d'Aquarius, m'havien d'aguantar els últims 6 km. Vaig començar seguint "a roda" dos paios que devien ser de la zona segons el missatge de la samarreta, portaven un ritme que m'interessava seguir, semblant al meu. Prop de la baixada tècnica als dòlmens vaig començar a tenir alguna rampa als bessons i molèsties als quàdriceps, faltaven 4 km i els peus em bullien, notava les meves clàssiques butllofes entre els dits dels peus, em feia molt mal. Vaig passar els de Roses i vaig baixar força ràpid-inconscient per la baixada que considero més tècnica del recorregut; era qüestió de concentrar-se en cada pedra i forat de la zona dels dòlmens perquè amb la fatiga hauria sigut molt fàcil no aixecar prou el peu i caure rodó com em va passar al Montseny fa un temps. En aquest tram vaig avançar un paio que anava amb unes New Balance minimalistes que les passava putes menjant-se cada pedra, crec que va arribar a parar-se. Aquests últims km, com va passar al Roc Gros, se'm van fer llarguíssims, només volia veure l'asfalt i l'arc de l'arribada. Just trepitjar asfalt vaig notar més enrampades i vaig parar uns segons estirant en una paret, un noi amb qui vaig fer els darrers km es volia parar a ajudar-me però li vaig dir que tirés, que no era res, em sabia greu. Em fotia pànic agafar una rampa de les grosses i quedar tumbat faltant 1 km i vaig pensar que si augmentava la velocitat arribaria abans i evitaria les rampes. Vaig arribar prop de la platja però no veia l'arribada enlloc, encara faltava mig km pel passeig que vaig fer esquivant famílies amb nens que passejaven tranquil·lament aliens a la cursa. Als darrers 50 metres vaig veure la família animant i em van donar les forces necessàries per arribar fent el salt d'eufòria que em va sortir sense tenir-lo premeditat. Havia trigat mitja hora més que en la Mitja del Roc Gros, mai havia estat tant de temps en esforç. Després d'arribar i saludar amics i familiars va ser quan les rampes em van atacar fins a deixar-me ko uns minuts a la platja. Vaig aprofitar per entrar a l'aigua glaçada i el cos va tornar a lloc. No recordo una experiència física tan bestial com aquesta, la satisfacció és molt gran, no m'imaginava acabar la cursa just a la meitat (152 de 304) i passant-m'ho tan bé tot i les dificultats sobretot els últims quilòmetres.
Volia compartir-ho amb vosaltres.

La meva primera Mitja Marató

Per fi ha arribat el dia D i he corregut la meva primera Mitja Marató i ha estat la de Granollers, probablement la més coneguda i ben organitzada del país. La veritat és que me l'havia preparada força bé, havia fet uns 400km en els darrers tres mesos però no ha estat gens fàcil, durant aquests dies he tingut diferents molèsties físiques que feien endarrerir una mica la preparació i per això avui al matí estava molt nerviós per si a mitja cursa apareixeria alguna molèstia que m'impedís acabar en condicions.
De bon matí he esmorzat un suc de taronja, un bon pa amb tomàquet amb fuet, un cafè i una barreta energètica. M'he pres un ibuprufè perquè ahir vaig notar massa la maleïda ciàtica a la cuixa esquerra i em feia por que em fes la guitza al llarg de la cursa. 
Les previsions meteorològiques anunciaven molt fred i vent i per això he optat per portar una tèrmica i una samarreta a sobre, la de l'any passat quan vaig fer el Quart de la Mitja. Fins a l'últim moment he dubtat pels guants i he encertat deixant-los al cotxe. Al cap portava una cinta amb Windstopper i el buf #correx2 per lluitar contra el càncer infantil.
Arribats a Granollers l'ambient era el de les grans ocasions: milers de corredors, cadascú amb el seu objectiu; caminaven, estiraven o corrien suaument fins a la línia de sortida. Els que corríem per primera vegada o els més lents portàvem el dorsal de color negre i ens havíem de situar al calaix de darrera però he vist força gent amb dorsals de diferents colors fora dels calaixos. Com que he arribat força d'hora he aprofitat per fer exercicis d'estiraments a l'herba d'una rotonda.
A les onze he anat a buscar un lloc i he comès l'errada del principiant en situar-me massa enrera. L'objectiu inicial era acostar-me per sobre o per sota a 1h55m i situant-me tan enrera passaria de les dues hores amb tota seguretat. 
La cursa ha començat de manera poc glamurosa, m'esperava una altra cosa, la veritat. Simplement hem anat caminant fins a la línia que engegava els xips i ja està, ni compte enrera ni res, sense adonar-nos-en ja estàvem corrent. Els tres primers quilòmetres han estat com un entrenament suau, molt lents (6:14 m/km el primer); amb tanta gent era molt difícil avançar i em feia por accelerar-me per dosificar les forces, em sentia molt encallat, el cos em demanava anar almenys a 5:20 però no podia mantenir un ritme. 

Al km5 ha arribat el primer avituallament i he aprofitat per beure aigua a glopets molt petits ben bé durant cinc minuts. El grup seguia molt lent i jo em notava incòmode. Als vorals de la carretera força corredors paraven per pixar i d'altres abandonaven per alguna molèstia. El públic apretava molt, m'ha encantat el caliu i el suport durant tota la cursa. Una banda de joves amenitzava el nostre pas amb rock'n'roll, uns de més granadets ho feien amb jazz i uns altres ho feien a ritme de batucada. Dins del gran grup seguia costant avançar i he buscat un carril bici lateral menys transitat que arribava a l'entrada de La Garriga. Al km10 he vist que el ritme era molt més baix del previst (56m15s), si el mantenia passaria clarament de les dues hores, necessitava fer alguna cosa per millorar-lo. A La Garriga l'ambient era fabulós: carrers plens i molta gent animant dient el nom de pila que posava al dorsal. També moltes estelades, bonic de veure en el poble de l'Albert Rivera. A l'entrada del poble lleugeres pujades que em pensava que serien més dures i per part meva l'obsessió de veure la meva família. He estat dos km mirant a banda i banda de carrer fins que al final he trobat les meves nenes amb altres amics i he aprofitat per saludar efusivament, m'han donat una injecció de moral. Passava ja pel km12 i m'he pres un gel energètic amb aigua a glopadetes. He mantingut l'ampolla d'aigua a la mà fins el següent avituallament al km15, el sorollet que feia marcava un ritme que notava còmode, ja anava a prop de 5m/km, el grup s'estirava per moments i aprofitava per passar a força gent. A partir del km15 dins del grup la gent no feia tanta broma i l'ambient no era tan festiu com durant els primers kms; només se sentien respiracions forçades. Jo em trobava bé i he aprofitat per augmentar el ritme fins a 4:40 a estones, avançava a molta gent i cada vegada sentia més força, en aquell moment, mirant el Garmin he començat a pensar que superaria les expectatives. Arribat al km17 he notat que se'm feia llarg i que tenia moltes ganes d'acabar, he accelerat mogut per la baixada del terreny i l'empenta de la gent, veia Granollers al fons. Superat els 18,2 km tot el que feia era desconegut per mi, mai havia arribat tan lluny, era un incentiu més. He vist un paio que tenia un ritme molt bo i m'hi he enganxat "a roda" esquivant a la gent durant uns 3 kms, entre el km15 i el km20 he passat més de 600 corredors. Del km20 al final ha sigut una bogeria, la gent cridava molt i jo només mirava endavant l'inflable de la línia de meta i intentava esquivar els corredors que havien dosificat malament l'energia i quasi caminaven agònics, he agafat forces no sé d'on i m'he posat a 4:28 i he passat 730 corredors més fins a l'arribada. A l'arribada m'he tret el buf del #correx2 i l'he mostrat a les càmeres que fan fotos a la línia, ha sigut aleshores quan m'ha vingut al cap la família de la nena de dos anys morta de càncer, segur que avui estaven allà agraint el suport dels centenars de corredors que ens hem posat el buf. Arribant he parat quasi de cop per no xocar amb la gent i em sembla que m'he abraçat a un noi amb un pitrall de l'organització que se m'ha tret de sobre amb un "cap allà si us plau", jo anava xop i estava esgotat però també excitat. Mirant el Garmin he vist que havia fet 1:51:15 i només volia abraçar-me a algú per celebrar-ho però no coneixia a ningú, anava caminant amb altres desenes de corredors esgotats a la recerca d'una bossa amb aigua i galetes, he vist que a la mà tenia una ampolla buida d'aigua destrossada. Finalment he pogut trobar els meus amics i després de diverses cues al pavelló hem pogut sortir per anar a fer una birra a un bar de nom "Quatre vents" regentat per xinos.

Els 58 minuts més intensos

Quan estàs a mitja classe de matemàtiques concentrat fent operacions a la pissarra i ve el conserge trucant la porta amb un telèfon a la mà el primer que penses és "què coi passa ara? Tan urgent és?". I ho era d'urgent, molt; era la meva dona dient que acabava de trencar aigües a la feina mateix i que quedàvem ASAP a l'Hospital General de Vic; abans però, havia de passar per casa per agafar la canastreta. Sembla ser que m'intentava localitzar al mòbil però jo el tenia en silenci. Ho sé, sóc un professional. Va ser entrar a la classe i dir-ho als nens mentre recollia les coses amb rapidesa. Els crits eren eixordadors i jo els anava dient:
- Va, no us poseu nerviosos! Vinga, tranquils.
I després em mirava les mans que delataven que els més nerviós -òbviament- era jo. 
- Nens, me'n vaig pitant.
"Que tinguis molta sort!", "Va Jordi!" cridaven. Dos o tres ja havien fet un dibuix a la pissarra i frases amb moltes admiracions.
Vaig baixar les escales corrent buscant a algú i precisament vaig topar-me amb una reunió de pedagògica, els vaig etzibar:
- He de marxar, l'Elisenda ha trencat aigües, he deixat els nens sols, a 5è A. 
- Ostres, corre, vés, no et preocupis per la classe.
Vaig fer els 8 quilòmetres que van de la feina a casa en un temps poc prudent i en arribar a casa vaig agafar les coses per tornar al cotxe de nou per superar els 11,8 quilòmetres que ens separen de l'HGV en temps de multa i retirada de carnet. 
En arribar a l'hospital, carregat amb la bossa, vaig entrar a urgències i em van dir que seguís la línia verda fins a l'ascensor. Pel camí una parella entranyable d'avis que devien tenir entre els dos uns cent noranta anys em barraven el pas i com que l'opció de saltar-los per sobre era poc viable (per la poca alçada del sostre) vaig mig apartar la bona dona i li vaig dir:
- Perdoni, és que tinc molta pressa, tinc la dona de part.
El Sonotone va funcionar i quan girava a la dreta vaig sentir que em deia:
- Que tinguis sort, fill! 
Vaig arribar a l'ascensor i vaig veure que el número estava al 6 o 8 -no ho sé ara- el cas és que jo estava al -1 i havia d'anar a l'1 passant pel 0. Vaig començar a prémer els botons amb l'absurda creença que clicant més vegades l'ascensor baixaria abans, finalment, tornat a la realitat, vaig abordar un despistat amb bata dient-li:
- Escales, escales, on? Escales, on?
Mig espantat i sense dir res em va assenyalar el camí de les escales que lògicament estava allà mateix i ben senyalitzat. Vaig agafar aire i vaig pujar els dos pisos a temps de rècord. Una vegada allà vaig mirar els cartells i corrent vaig anar a petar davant d'una porta tancada on posava sales de parts amb un intèrfon a fora. 
- Hola, tinc la meva dona aquí.
- T'estem esperant, corre, entra.
Entrant una infermera em va dir:
- Noi, no sé si hi estaràs a temps.
- Què? No fotis!
- Va vés a la taquilla a canviar-te, t'has de posar una bata.
Entrant a la taquilla apareixia la Montse (companya de feina de la meva dona que la va acompanyar). La Montse portava bata verda i feia cara d'espantada, quasi sense dir-li res li vaig donar les bosses, el meu anorac, jersei i li vaig dir:
- Té, posa-ho a la taquilla.
Crec que li vaig dir "si us plau" però no ho recordo; suposo que ella tampoc. M'imagino que per uns minuts llarguíssims se li havia passat pel cap assistir al part, no les tenia totes. En tot cas va fer el que li vaig manar mentre jo em posava la bata i entrava a la sala de parts, recent estrenada, de l'Hospital General de Vic.
En entrar vaig trobar-me la meva dona ja empenyent, ja suada i diverses persones que em miraven i pensaven "mira, el noi ha arribat a temps".
Després de fer un petó a l'Elisenda vaig preguntar si tenia temps de rentar-me les mans, encara tenia guix de la pissarra incrustat. Em van dir que encara faltava una miqueta mentre preparaven utensilis diversos i parlaven del procés de donació de cordó. La veritat és que tranquil·litza molt veure gent tranquil·la en situacions així; és una mica com quan vas en avió i veus les hostesses impassibles a qualsevol turbulència.
El part va ser ràpid: el resum seria un "empeny, empeny", "respira profundament", "ara", "ja li veig el cap", "empeny fort", "ho fas molt bé", "va que surt", "mira que maca". 
Na Mariona va sortir a les 12:43 ben bufona amb 3,650 quilos. A les 11:45 jo sortia de l'escola, ho sé perquè sonava el timbre de canvi de classe quan entrava al cotxe.
És espectacular com canvia un dia -la vida- en poca estona, poc abans de les onze aprofitant l'hora del pati, havia trucat a la dona i em va assegurar que tot estava perfecte.

La pubilla, qui els seguidors del bloc quasi heu vist néixer, ja és una germana gran com cal i ens ajuda moltíssim. Esperem que la petita Mariona sigui tan bona nena com la seva germana, hi signem sense pensar-ho.

El ja passat curs 2011/12

El meu últim apunt en aquest bloc va ser a principi de curs i ara ja l'hem acabat. He estat tot un curs sense publicar aquí entre d'altres coses perquè ha passat el que no volia que passés: l'Apunt docent al diari ARA i el bloc de l'escola han ocupat gran part dels meus esforços per seguir sent un blocaire i això ha anat en detriment del meu bloc de sempre.
Pel que fa al curs 2011-12 puc dir que he après moltíssim a cicle superior però m'ha costat més del que esperava i he passat dies molt durs. No és el mateix tractar amb alumnes de cicle mitjà que de cicle superior i sempre és complicat moure's fent equilibris entre el que seria un mestre dur i un altre que vol inspirar confiança en pre-adolescents. Qualsevol moviment cap a un dels dos costats provoca crítiques duríssimes, sublevacions pel que creuen que són injustícies o un abús de confiança en alumnes que encara no tenen definides moltes coses i que han de ser -i comportar-se com- nens grans a la força per fer el salt a l'ESO.  Ser el mestre de matemàtiques als dos sisè no ha ajudat gaire, tot i els meus titànics esforços l'assignatura és la que és i no és fàcil pel que fa a la motivació; tot i això, l'experiència m'ha agradat i vull repetir-la. Pel que fa a les TIC en anglès tampoc ha estat fàcil perquè pel tema idiomàtic en cada sessió fèiem menys contingut però es tracta d'anar agafant l'aire i segur que el curs que ve anirà millor.

 Ara, sense dubte el millor moment del curs va ser el passat 2 de juny quan vam anar a Madrid a rebre la "Peonza de oro" al millor bloc educatiu en la categoria de blocs escolars. Va ser la culminació a un esforç molt gran des de la comissió TIC que dirigeixo i un reconeixement a la feina que estem portant a terme.
Gent, passeu un estiu collonut tot i els nostres governants.
Salut
Foto (Paqui): "A l'entrega de premis a Madrid" Juny'12

El meu nou curs

Aquest curs que acaba de començar és una barreja entre experiències que feia temps que no tocava i unes quantes de noves que d'entrada m'estan costant més del que m'esperava. Després de passar dos anys a cicle inicial portant el projecte informàtic aquest any m'aventuro a cicle superior a fer matemàtiques, educació física i les TIC en anglès. Hi ha tants canvis que encara m'he de situar: feia molts anys que no anava a cicle superior i mai havia fet matemàtiques però com que m'agrada sé que me'n sortiré; d'altra banda em toca fer les TIC en anglès a cinquè i sisè de manera que m'he de fer entendre molt bé en la meva tercera llengua que normalment uso poc. Pel que fa a l'educació física, que feia dos anys que no tocava a primària, de seguida hi he trobat el cuquet que quasi no recordava i tinc tantes ganes de fer coses noves i de compartir-les que no sé ni per on començar. Per sort aquest any continuaré a parvulari fent psicomotricitat però només a P4 i P5, ja he dit molts vegades que passar per infantil aporta moltíssim i entre tantes matemàtiques i ordinadors m'anirà bé envoltar-me de salts i rialles pre-desdentegades. Com m'agrada la meva feina i com em molesta la gent que en parla tan malament.
Foto: "Amunt, amunt" de JRoca'11

TIC vs paperassa

Com cada estiu, una vegada acaba el curs del tot, intento ordenar una mica la paperassa que he anat recollint per fer neteja de la que sobra. A manca de cuina econòmica com la de les iaies, fa un parell d'anys em vaig comprar una màquina de triturar paper -d'aquelles senzilles que s'encallen cada 10 fulls- i en aquesta època treu fum: tinc actes d'avaluació dels tres trimestres, actes de coordinació, fulls de notes, memòries, el Pla Anual i un munt de notificacions que omplen el despatx de paper. Els fulls que estan plens per un costat i no tenen informacions confidencials els aprofito per la impressora o els col·loco a la pila de fulls per pintar o retallar que té la meva filla, la resta passen per la trituradora però n'hi ha molts que els acostumo a custodiar una temporada, per si de cas. M'adono que els mestres arribem a acumular una quantitat indecent de fulls i intento veure la nostra professió d'aquí a uns anys i com la tecnologia pot evitar aquest malbaratament de fulls.
Aquest any he portat el notebook en algun claustre i molts companys em miraven estranyats o amb un "què fot aquest?". Em pregunto si sóc un friki o si aquest petit gest pot ajudar a canviar les coses; sempre hi ha d'haver algú que comenci penso. L'escola (com la majoria d'escoles) té wifi i des del portàtil s'accedeix a la xarxa on hi ha tots els documents que calen pel nostre dia a dia. Sincerament crec que es podria reduir considerablement la paperassa en els propers anys, només cal ser conscients de les virtuts de les TIC i de com poden ajudar-nos en el dia a dia, no és tan difícil.
M'imagino una reunió d'avaluació d'aquí a uns anys: ens reunim al voltant de la taula cadascú amb el seu portàtil o tablet, a la pantalla tots tenim el mateix document que mitjançant el Google Docs col·laboratiu hem anat modificant al núvol, comença la reunió.
Foto: "Esmicolats" de JRoca'11

Cada 3 segons algú necessita sang a Catalunya

El tema de la conscienciació social de les donacions de sang va millorant però encara a poc a poc. La informació que rebem els donants quan hi ha una marató de donació al nostre poble es fa via publicitat tradicional amb cartells, via SMS, via e-mail i també mitjançant una trucada en alguna ocasió. Tot i això crec que haurien de valorar el potencial de les xarxes socials com Facebook i Twitter.
Si fem una ullada a la seva excel·lent pàgina web veurem que a la part de sota proposa que seguim el Banc de Sang i Teixits a aquestes xarxes socials però si ho fem, a la pràctica, ens trobem amb dades desactualitzades quan precisament els usuaris d'aquestes xarxes acostumem a valorar-ne la seva utilitat per estar al dia; no pot ser que organismes oficials com aquests només tinguin 297 followers (@donarsang piulen força però amb uns tuits que fan difícils els RT i per tant la propagació) o 39 followers (@maratonssang que ha fet tan sols 5 tuits en tot el 2011 i és precisament el compte recomanat en l'e-mail que vaig rebre! ). A Facebook el "Vine a donar sang" no arriba a 4000 seguidors.
Tot plegat ens fa veure que cal que d'alguna manera es coordinin per arribar a molta més gent -amb un perfil que potser no acostuma a donar sang- i alhora estalviar força diners en publicitat tradicional.

Ara és el moment d'un Camp Nou sense fum

El gest dels capitans del Barça donant l'oportunitat d'aixecar la quarta Champions a l'Eric Abidal és de les coses més maques que he vist al voltant de l'esport "rei". Ho és pel que simbolitza i perquè es veu un gest sincer per part d'un equip humà que ens està donant moltes alegries.
El Barça, sobretot el darrer Barça, és governat per experts en màrqueting i per tant es tenen molt en compte els gestos i la imatge del club arreu del món; a les xarxes socials també es veu i sobretot en la publicitat. El magnífic encert que va ser publicitar Unicef fa uns quants anys va ser el preludi d'un nou estil que crec que està humanitzant el món del futbol i que comença a ser imitat.
I ara cal un pas més, un nou pas valent per demostrar que realment aquest club està a l'avantguarda també en la protecció dels infants; ara cal regular el tabac al Camp Nou. Actualment anar al Camp Nou significa tornar a casa fent pudor de fum i ja va sent hora de separar el món de l'esport i el tabac. No es pot demanar canviar l'horari dels partits per facilitar que les grades s'omplin de mainada i alhora permetre que estiguin dues hores respirant fum, cal ser coherents i ara és el moment: és el moment per l'Abidal; pels que pateixen, han patit i patiran càncer i pel sentit comú.
Si no es regula aquest tema seguirem pensant que això de voler omplir les grades de mainada és perquè volen fidelitzar el client jove, una nova estratègia de màrqueting per vendre samarretes de qualitat pèssima a preus desorbitats.

Commedia Dell'Arte a P3

Tarda de P3 però avui sense psicomotricitat, és l'últim dia de trimestre i toca explicar la llegenda de Sant Jordi i menjar la mona que han fet durant el matí. Amb la Sílvia, la tutora d'un dels grups, agafem el llibre de la llegenda i comencem a explicar quan la mainada està asseguda davant nostre.
- Sílvia, tens una capa?
La Sílvia corre a buscar un parell de teles de colors que ajuntarem amb unes pinces d'estendre roba. Avui ens divertirem . Ella s'amaga amb una capa verda i surt de cop rugint, és el drac! Uns quants nens s'aixequen per no perdre's detall, d'altres s'amaguen. Amb la Sílvia ens mirem i la frase telepàtica seria una cosa així com: "Ai que se'ns fotaran a plorar". Jo m'he posat una corona de tortell de reis i sóc el monarca del petit país amenaçat. La Maite, l'altra tutora, plora desconsolada. És la princesa. L'estem liant improvisadament amb gestos i diàlegs propis del commedia Dell'Arte -però sense màscares- que encanten a la majoria dels menuts espectadors. Jo surto de la classe per la porta de darrera i em canvio la capa, aquesta és blanca; també trobo un regle de pissarra que serà l'espasa, ara ja sóc en Sant Jordi i apareixeré per l'altra porta quan la princesa estigui sola davant del perill. Entro triomfant fent una espècie de tombarella estil Chuck Norris d'estar per casa i em clavo un cop al colze amb una cadira, la canalla riu però no tinc temps per perdre, he de liquidar el drac però ho farem amb emoció. Comença la lluita i la princesa s'ha apartat del rebombori.. òndia, falten les roses! "- Maite, corre, busca una rosa". La Maite torna amb un ram de flors que no sé pas d'on ha sortit, ha anat bé allargar la lluita per preparar les roses, entre les taules diríem que els nens no les han vist. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, en Sant Jordi es carrega el drac i surt un ram de roses vermelles que dóna a la princesa per casar-se. Alegria, esclat de joia, Caneletes! Ha guanyat Sant Jordi! aixeco les mans amb el regle de fusta i uns vint-i-cinc marrecs se'm tiren al damunt com si hagués marcat a la final de la Champions. Els altres nens i nenes s'acosten a la Sílvia que feia de drac... val, era de bromes..
Foto: "Paisatge curiós" de JRoca'11