La Mitja dels Ibers (22k)

Afrontava la Mitja dels Ibers amb moltes ganes: corria a casa, havia entrenat a consciència i m’agafava en un bon moment físic. Potser per tot això m’havia marcat unes bones expectatives tenint en compte, és clar, el meu nivell de corredor popular. Amb amics la setmana anterior havíem fet la mitja quasi sencera (en 3hores i 20 minuts) i amb els organitzadors també en dues parts; podia dir que coneixia força el terreny. Després de la mala experiència en el Trail Cap de Creus pel que fa a les rampes, aquesta era la preocupació més gran que tenia inicialment i per això vaig portar dues petites ampolles amb beguda vitamínica al cinturó a més de diversos gels.
Vaig començar a un ritme força més alt del previst i durant els primers 4 quilòmetres de pujada suau vaig acusar mal de panxa que va anar marxant cap a la mitja hora, potser eren nervis. Durant la primera pujada em vaig trobar bé i vaig aprofitar un tram de corriol pla per augmentar el ritme i agafar un grup gran a la pujada més forta que porta a Sant Cugat de Gavadons a 1000m. En el descens per pista vaig agafar un ritme altíssim de 4:15 a 4:30 durant ben bé dos quilòmetres i vaig baixar bé pels corriols de marga blava fins a baix. Creuant el riu tocava pujar a les antenes i durant l’ascens vaig patir fort per la qual cosa vaig decidir dosificar bé i pujar caminant els pendents més forts. Passada la balma tocava afrontar els últims metres fins a la carretera de Collsuspina on vaig trobar-me amb la família i una dosi de moral, ànims i dàtils. Allà vaig esperar el meu fill de cosí Albert (de vint-i-tants i valent) i vam afrontar xerrant la pujada criminal que porta al punt més alt del recorregut. Després baixada tècnica per bosc avall i nova trobada amb la família a l’avituallament del Roc Gros. Baixant amb un grup de tres o quatre anava força bé, devíem portar uns quinze quilòmetres. En aquell punt l’Albert va agafar la directa i el vaig perdre de vista, jo baixava a un bon ritme però no volia forçar i havia trobat unes llebres d’un nivell semblant i ens anàvem rellevant. Cap al quilòmetre 18 vaig patir una punxada al bessó dret i em vaig enfonsar; era només una punxadeta però em va venir al cap el calvari de Roses i faltaven encara 4 km. A partir d’aquell moment vaig anar tenint punxadetes i vaig haver de parar a estirar uns segons. El grup se n’anava i apareixien nous corredors que m’atrapaven.

Els darrers canvis al recorregut, que el feien més dur amb pendents pujant i baixant molt trenca-cames, van fer estralls als bessons però jo anava tirant per la inèrcia suposo. Arribant ja al poble hi havia uns trams d’asfalt que em van fer molt mal de cames i el bessó dret ja passava les rampes també a l’esquerre. Un corredor es va parar amb mi i em va ajudar a estirar els bessons i vam córrer junts fins al darrer avituallament just sota el turó del Castell on vaig ruixar-me les cuixes buidant una ampolla d'aigua.  Quedaven uns 100 metres de desnivell positiu en pocs metres en una pujada que obligava a grimpar i on fins i tot vam poder pujar estirant una corda. Vaig aconseguir arribar a dalt patint molt però sense rampes degut a la ruixada (suposo) però ara calia fer almenys tres baixades amb molt de pendent que em deixarien molt perjudicat amb constants rampes alternant els dos bessons i pujant cap a quàdriceps i isquios que estaven al límit. Era patètic caminar faltant pocs metres per l’arribada amb les ganes que tenia de passar-la. Faltant menys de 100 metres i veient l’arc de la meta vaig haver de parar uns segons a estirar; la gent m’animava cridant i aplaudint, deien “Ja ho tens! No et paris!”. Jo no veia a ningú però sentia molt soroll i aplaudiments i baixava mig corrent i mig caminant, em feien molt mal les cames; faltant tan sols uns ridículs 5 metres vaig haver de parar de nou per estirar i tornar a caminar fins a parar el crono en 2:49, a una hora del guanyador i per sota les 3 hores que era un dels objectius. Entrant els amics em van agafar les cuixes i van calmar-me les tremolors. Estirat a terra, de mica en mica em vaig anar recuperant i la veritat és que estava content per haver acabat una cursa tan dura i exigent.