Portàtils que no ens porten pel bon camí

L'argument del Conseller economista és senzill: els diners que t'estalvies en no comprar els llibres de text els pagues ara per pagar la meitat d'un portàtil. Amb els diners recaptats es pagaran llicències digitals, infraestructures i formació del professorat.
Sí, és clar, però, si els nostres veïns d'això del "estado de las autonomías" no paguen el 50% del preu de l'aparell, com s'ho fan doncs per pagar les llicències digitals, infraestructures i formació del professorat? alguna cosa no rutlla, segueixen sense sortir els números; una vegada més el maleït greuge comparatiu però ara amb l'agreujant que fa massa poc que ens han parlat d'un finançament collonut que es veu que tot ho arreglarà.
Presses i més presses. Fa poc, en aquest bloc mateix, elogiava la iniciativa del catàleg d'equipaments que permetrà renovar "la flota" de material informàtic dels centres aquest curs que ara comença. La importància cabdal d'aquesta renovació ha de ser un bon impuls per la digitalització eficaç de les escoles i de ben segur incentivarà el professorat a formar-se com cal per afrontar el futur (present). L'aposta Linkat de les noves dotacions és un argument pel canvi de mentalització del professorat i un acostament a les CCAA més avançades en aspectes informàtics com Extremadura.
Presses i més presses. Zapatero disfressat de Maragall promet portàtils i, aquesta vegada, la cosa no va de Pere i el llop. Som-hi tots, portátil para todos, improvisa que fa fort. Molts centres sense cablatge adequat, molt professorat sense formació adient i molts alumnes sense formació adient ja que la informàtica, per la raó que sigui, en molts centres és poc més que fer servir el Clic i dibuixar amb el Paint. Es podran seguir les classes a cinquè si una part dels alumnes no domina els portàtils o és lent amb mecanografia? seran sessions productives?
Presses i més presses. I els continguts digitals? les presses han deixat gran part de les editorials amb els pixats al ventre i són poques les que tenen material.
Aquestes iniciatives requereixen temps de preparació i formació si no volem que estiguin condemnades al fracàs. Cal temps per preparar els alumnes en l'ús progressiu dels portàtils, no és normal que la majoria toquin per primera vegada un d'aquests aparells quan comencin a cinquè i que, a sobre, se n'hagin de responsabilitzar.
Ja ho veieu, no ho veig gaire clar.
Catalunya és l'únic lloc de l'Estat on les famílies hauran de pagar l'ordinador portàtil escolar: El Punt
Foto: "Rovellada" de JRoca'07

Neix IN & EF

A través de la llista de correu de la FIEP-Catalunya m'assabento que ha nascut la revista INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ FÍSICA (IN & EF) i d'entrada, sense pràcticament haver-ne llegit res, ja veig que és una iniciativa que té bona pinta. De la revista m'interessarà especialment tot el que faci referència a primària i educació infantil ja que aquest curs començo una nova etapa on la psicomotricitat a Infantil guanya molt de pes; ja ho aniré explicant. Al web IN & EF m'he registrat com a autor, això vol dir que tinc ganes d'aportar coses però no puc assegurar res, de moment m'hauré de conformar com a lector.
Imatge: logo de la revista In & EF

Curiós comportament social

Els que som de poble m'imagino que sempre som els últims d'assabentar-nos de les modes juvenils però malauradament no ens n'escapem; i menys si vivim en pobles que han crescut de forma descontrolada en pocs anys. Darrerament he detectat que molts adolescents passegen pel carrer amb mòbils o aparells d'MP3 a tot volum. No cal dir que la "música" que escolten, de qualitat dubtosa si generalitzem una mica, surt distorsionada pels petits altaveus de tal forma que fa que a la pràctica sigui més aviat un soroll desagradable. M'imagino que és la versió vianant dels que van sempre fent soroll amb els vidres abaixats del cotxe perquè tothom els senti passar.
A les escoles s'acostuma a prohibir o limitar l'ús d'aquests aparells. Fins ara l'argument era que es podien perdre, que distreien els alumnes, que generaven mala maror o competència entre els alumnes; ara ja hi podem afegir un argument més simple: molesta.

En Ferran Adrià i la recepta equivocada

Ara es veu que el millor cuiner del món defensa que les escoles imparteixin una assignatura d'alimentació saludable. Les paraules d'en Ferran Adrià són les típiques d'algú que parla de temes educatius desconeixent de què van les coses a les escoles. No es poden carregar a l'escola totes les coses que van malament a la societat, sobretot quan sovint són problemes derivats de la manca de sentit comú d'algunes famílies.
Senyor Adrià, l'assignatura d'Educació Física ja tracta en el Currículum LOE temes d'alimentació, concretament d'hàbits alimentaris saludables. D'altra banda s'ha de dir que la mateixa LOE ens diu que cal una reducció d'hores d'Educació Física per la qual cosa complir amb el Currículum al 100% és una missió més que complicada, per tant, demanaria al senyor Adrià i al senyor Fuster que demanin públicament que aquesta salvatjada de la reducció hores d'Educació Física no es faci efectiva; seria la manera més intel·ligent de lluitar, entre d'altres coses, contra l'obesitat infantil.
Foto: "Pistatxos de càmping" de JRoca'09
Relacionat: La crisi, l'hamburguesa i la LOE 25 de setembre del 2008

Feliç any nou-10

Foto: "El sol efímer espera el seu final sota una onada" de JRoca'09

El peatge de les visites escolars

Fa uns quants anys en una reunió amb els pares d'una nena que jo tutoritzava, aquests es van queixar d'una excursió a una coneguda fàbrica de iogurts del Vallès. L'argument que em van dir és que la marca pretenia vendre el seu producte als nens a base de regals; val a dir que cada alumne va rebre una petita mostra de iogurts de diferents gustos. Després de les explicacions vaig quedar força sorprès i em sembla recordar que els vaig dir alguna cosa així: qualsevol empresa que deixa entrar alumnes a les seves instal·lacions i en alguns casos inclòs destina un espai per aquest fet, sempre té finalitats comercials i són els pares els responsables de vetllar per un consum responsable dels seus fills ja que són ells i no els mestres els que van al súper a comprar on hi ha milers de productes i són ells, i no els mestres, els que en teoria han de veure la televisió al costat dels seus nens advertint-los del bombardeig publicitari.
Els vaig dir que entenia la seva postura però que per visitar una fàbrica per dins veient el procés de fabricació d'un producte hi havia aquest peatge.

La paradoxa de l'atletisme

El jamaicà Bolt ha demostrat ser l'home més ràpid del planeta i s'ho ha guanyat a pols a base d'entrenaments específics i una força mental excepcional. El reconeixement mundial i la repercussió social de les seves fites ha arribat a tots els mitjans de comunicació, siguin o no especialitzats en esports. D'altra banda un servidor ha tingut problemes per trobar a la xarxa l'atleta masculí més complet del planeta, si fem cas a la prova de decatló disputada a Berlín, el nord-americà Trey Hardee i l'atleta femenina més completa, si fem cas a la prova d'heptatló, la britànica Jessica Ennis. Si Bolt té un entrenament basat en la velocitat; els decatletes i les heptatletes s'entrenen en diferents disciplines de velocitat, de llançaments, de salts i de resistència; entenc que els 100 metres llisos siguin mediàtics però no entenc com és possible que el conjunt de proves de decatló i heptatló són ningunejades d'aquesta manera tan descarada.

En Bolt poster no hauria aprovat educació física

Hi ha una creença força popular que relaciona l'educació física escolar i el rendiment esportiu. Partint d'aquí molta gent troba lògic que les qualificacions de l'assignatura vagin en concordança a uns resultats numèrics en la línia dels esports que veiem per la tele; d'aquesta manera hom creuria lògic que en Usain Bolt, en Leo Messi o la Gemma Mengual tinguessin bones qualificacions en educació física quan tenien edat de primària i ja destacaven en les seves disciplines esportives. No tinc ni idea de les notes que van tenir aquests esportistes però sé que si em creuo amb algun esportista o projecte d'esportista de l'esport que sigui no obtindrà la màxima qualificació si no compleix els objectius de l'assignatura, que dit sigui de passada, estan molt allunyats del rendiment immediat i molt propers als valors que han d'anar lligats als alumnes en edat de primària que són el fet de compartir, ajudar, participar, acceptar, valorar i mostrar-se tolerant, responsable i respectuós amb tothom; entre d'altres coses.

La frase final

Fem el trenet, pessiguem els culs, ara ajupits, ara drets, ara movem la cintura, ara toquem el nas del company, ara nens a sobre els pares,...
Alguns pares, extenuats de cansament, amb rodanxes Camacho a les aixelles i suor torrencial baixant per les galtes van agrair efusivament a l'animador infantil les paraules de comiat després de tres quarts d'hora però jo em vaig quedar amb la frase final:
- I a tots els pares, gràcies per jugar amb els vostres fills!
Foto: "Salt amb estil" de JRoca'09

La importància dels cicerones

Llegeixo a l'editorial del Periódico que un terç dels mestres de l'escola pública canviaran d'escola de cara al proper curs i aquesta és una possible causa que repercuteix en la qualitat de l'ensenyament. La veritat és que quan hi ha molts canvis sempre és més difícil consolidar equips i normalment als nous els costa una mica adaptar-se a la forma de treballar de la nova escola. Des de fora hom pot pensar que totes les escoles són iguals i que els mestres quan arribem a un centre nou el dia u de setembre (en el millor dels casos) ja podem agafar el fil en poc temps però no és veritat, no hi ha dos centres iguals i és bo voltar força per entendre la complexitat de les escoles del país i aprendre una mica de cada una. Ens trobem en una situació estranya: per un costat és bo que no hi hagi moviment excessiu de plantilla en els centres però de cara als mestres és bo voltar per diferents escoles per agafar experiència/es; què hem de fer doncs per evitar que aquests intercanvis de personal repercuteixin negativament en la qualitat educativa? usar el sentit comú i no donar per suposat gairebé res:
Els "nouvinguts" preguntar molt sense vergonya i els "antics pobladors" fer de cicerones sobre les peculiaritats del centre; una cosa tan senzilla com aquesta pot ajudar molt a una adaptació ràpida dels nous mestres* i en conseqüència, millorar la qualitat educativa en certa mesura. En les escoles on he treballat, que no són poques, sempre he agraït un cop de mà d'un guia expert i ara que sóc definitiu intento sempre ser un bon amfitrió, tots hi guanyem i no costa tant.
Foto: "Sense mala maror" de JRoca'09
* També en substitucions curtes.

El treball infantil fet espectacle

Fa uns dies vèiem a les notícies esportives el debut professional d'un nen de 12 anys a la lliga de futbol boliviana. Aquest fet, que jo qualifico de salvatjada, és més greu si tenim en compte que l'entrenador que el va fer debutar és el seu propi pare. No cal haver vist cinc partits de futbol per entendre que és un esport de contacte i no cal ser doctor traumatòleg per entendre que un nen de 12 anys no està preparat per aguantar físicament en una lliga on una colla d'homes s'hi juguen el pa de les seves famílies en un país com Bolívia; en llenguatge planer diríem: "No estan d'hòsties i si han de posar el peu a l'alçada del genoll del rival l'hi posen, i si li han de clavar un cop de colze als morros, doncs l'hi claven". Sobta, veient el vídeo, com tothom s'enfada quan el nen rep una entrada d'un contricant que el deu doblar en edat (com a mínim); què esperaven?
Potser algun lector voldrà comparar aquesta notícia amb la d'esports tradicionalment amb més precocitat com la gimnàstica però crec que no es pot comparar un esport individual amb un de contacte com el futbol.
Un altre dia parlaré del que penso de la gimnàstica i esports semblants.

Cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana

"El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l'aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc, hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l'any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de vidre amb uns filets de colors a l'interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble... En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l'humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella... Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana...!"
El quadern gris: Josep Pla
Després d'unes quantes recomanacions intel·ligents i benintencionades sumades a petites estades al bell Empordà, finalment, als meus trenta-quatre anys, he decidit llegir Josep Pla. Fragments com el que exposo aquí a sobre em diuen que no m'equivoco.
Foto: "En Pla a Sant Miquel del Fai" de JRoca'09

En Xesco Boix, els pezqueñines i el finançament

En un cd en directe que vam comprar d'en Xesco Boix , el compositor i mite infantil explicava una història carregada de moralina just abans del hit "Un peixet en el fons de l'estany". Resulta que hi havia un pescador que va pescar un peix petit i el peix en qüestió li va demanar que el tornés al mar per tornar-lo a pescar una vegada hagués crescut. El pescador passant de les súpliques del peix el va tancar al sarró i va dir: - Més val això que res.
Bé, les paraules exactes no serien així però s'entén, com el títol. Si ho apliquem a la societat catalana és fàcil entendre que potser ara tindrem un peix petit (que és millor que no tenir-ne o que te'l prenguin als teus propis nassos) però els vascos i els navarresos tenen unes piscifactories de collons que els garanteixen peixos grossos de per vida; i nosaltres, ja es veurà.

La confiança i la desconfiança

Avui hem vist a la tele el gerent d'un hospital qualificant de "terrorífic error" la mort d'un nadó prematur per una negligència mèdica dels serveis d'infermeria. No parlaré d'aquest cas concret però sí de la desconfiança en la sanitat que inevitablement generarà; passa una mica com en els accidents d'avió: cada vegada que n'hi ha un aquest fet genera desconfiança cap a aquest transport per molt que es digui, amb dades a la mà, que és un transport molt segur. Amb l'escola passa el mateix: totes les dades negatives que van sortint el que fan és generar desconfiança i de seguida s'activa el maleït cercle viciós que fa que les coses no rutllin com han de rutllar: els mestres no treballen a gust, els alumnes ho noten, els pares no confien en els mestres, els alumnes senten com els seus pares no parlen bé dels mestres i ja està, ja ho tenim tot: pèrdua d'autoritat, desmotivació, fracàs.. i mala maror. El llibre "L'escola contra el món" de Gregorio Luri parla, entre d'altres coses, de la importància de la confiança en l'escola i posa exemples d'experiències reeixides* en altres països; crec que val la pena llegir el llibre per ajudar, en la mesura del possible, a esborrar el "contra" que hi ha entre l'escola i el món.
* Diria que aquesta és la paraula preferida d'en Gregorio Luri.
Foto: "Només entra amb confiança" de JRoca'09

Els números no surten però les tisores sí

Fins ara les substitucions per reducció de jornada podien ser molt favorables pels centres: per dues persones que feien substitucions d'1/3 de jornada el Departament enviava una persona a jornada sencera, això volia dir que es guanyaven algunes hores que eren ben emprades per guanyar en qualitat d'ensenyament. A partir del curs 2009-10 la cosa canvia cap a malament: per aconseguir una persona substituta a jornada sencera caldran tres persones a 1/3 de jornada, això vol dir que les hores que es tenien ara es deixaran de tenir; no cal dir que al llarg del curs són un munt d'hores menys que eren òptimes per reforços, desdoblaments, grups lectors o el que el centre considerés oportú.
Hi ha una màxima que diu que quan les coses van bé no s'han de canviar i està clar que aquestes hores de més eren positives per les escoles i també pel personal interí/substitut. Entenc que el Departament vulgui reduir despeses en èpoques de crisi però no accepto que aquesta reducció vagi en contra de la qualitat educativa que pot oferir més personal en un centre.
Cada vegada està més clar perquè van escollir un Conseller economista per posar-lo al capdavant d'Educació: preveient les escorrialles de finançament que ens donaran és obvi que cal retallar per algun costat perquè els números no surten per enlloc, oi Castells?
Foto: "Queda clar" de JRoca'09

Almenys el pantà està ple

Un dels símbols de la comarca d'Osona és el campanar de l'església de Sant Romà de Sau al bell mig de l'embassament, o no; vull dir que de vegades l'església no queda ben bé al mig sinó més aviat a la vora, depèn del nivell, és clar.
Aquest matí he agafat la càmera i m'he arribat al pantà de Sau a fer quatre fotos. No fa gaire aquest paratge era vist amb preocupació per la manca d'aigua conseqüència d'una sequera terrible; avui, per sort, o per la Moreneta - això ho deixo a gust del consumidor- el pas del riu Ter per la vall ofereix un paisatge hídric-idíl·lic que fa pensar que el problema de l'aigua sembla molt llunyà. Espero que haguem après la lliçó sobre l'ús d'aquest recurs i no caiguem en l'error de tornar a malbaratar-lo com abans, hi hagi sequera, o no.
Foto: "Ple" de JRoca'08_07_09 Per veure la foto més gran clica-la.
Vols veure més fotos? Visita el Flickr DiariMEF
Apunts relacionats:
H dos O 5 febrer 2008
Península de debò 26 maig 2008

L'olfacte golejador

No cal fitxar un 9 quan al Departament d'Educació hi ha un golejador amb totes les de la llei. Fa uns mesos, al més pur estil Mag Lari però sense aquell sentit de l'humor, es va treure del barret el tema de les hores extres; uns mesos després, veient l'oposició generada, va congelar aquesta proposta i ara, com aquell que no vol la cosa, amb un olfacte golejador digne de Romário da Souza, ha colat novament les hores extres amb l'eufemisme "d'ampliació d'horari lectiu".

El Conseller economista corre per la banda, rep la pilota del Conseller Castells en bona posició , se'n va d'un, se'n va de dos, se'n va de tres sindicats, increïble jugada! el porter surt i li pica suaument per sobre! Gooooooooooooooool del Conseller Maragall! El Conseller Castells l'abraça mentre l'Ernest s'aixeca la samarreta i mostra la inscripció "Estatuet" a la samarreta interior imperio. ZP, dret, aplaudeix des de la grada i fa el signe de victòria.


Apunts relacionats:
Hores extres que trenquen equips. 20 gener 2009
Dos-cents vuitanta Euros i mala maror. 19 febrer 2009
Falta personal, temps mort i carbasses. 12 març 2009
Foto: "Olfacte golejador" del web Clubbol via Google imatges

Darrera una revista

En el darrer sopar d'ex-alumnes de 8è d'EGB algú va portar la revista que vam fer amb notícies de les colònies a la Garrotxa. Eren unes quantes fotocòpies grapades en les quals hi havia unes quantes fotos amb blanc i negre enganxades amb cola i una Times New Roman arcaica que ho dominava tot. El disseny era estil atapeït i de mala lectura, molt de moda a finals dels vuitanta.
- Us en recordeu d'aquells disquets plans?
Vam riure molt.
D'aquí a quinze o vint anys els meus alumnes actuals potser es reuniran per fer un sopar, o potser es reuniran a la xarxa social que estigui de moda. En cas de fer-se el sopar, algú treurà algun aparell mòbil i passarà l'enllaç del bloc de l'escola a la resta. Tots recordaran les notícies, les fotos, els vídeos i els podcasts; se'n fotaran del disseny arcaic, de la poca qualitat dels youtubes i de la inutilitat dels podcasts.
- Us en recordeu del Google?
LOL.

Foto: "Sempre de moda" de JRoca'09

El mite de l'"empollona" i la xacra de la gimnàstica

L'altre dia els mitjans entrevistaven la jove catalana amb la millor nota de selectivitat i deien que va treure un 9,82. Espectacular.
En una ràdio, que escolto cada matí, comentaven que les notes de la noia al batxillerat també havien estat molt altes però que hi havia una assignatura que li havia fet baixar unes dècimes. Quina assignatura van dir? la gimnàstica, sí, van dir gimnàstica i es van quedar tan amples, bé, però aquí no va acabar tot ja que van tenir ganes d'acabar-ho d'adobar per maltractar a l'audiència amb tòpics i dir que el plint i la vertical pont se li resistien.
I jo penso: a aquestes alçades encara han de dir que la gimnàstica és una assignatura? i és clar, si aquest és el missatge que rep l'oïdor de ràdio no vull ni imaginar-me la imatge que deu tenir una part important de la societat de l'assignatura d'educació física, m'esgarrifo.
Foto: "Petards" de JRoca'09

Una màquina que funciona amb aigua?

La Guarderia Teatre estrena aquest cap de setmana "La màquina d'aigua" de David Mamet i ahir em van convidar a l'assaig general a Balenyà (Osona). Una de les raons per les quals us aconsello anar-la a veure és la temàtica del text: un paio inventa una màquina que funciona amb aigua i uns poderosos li tallen les ales; a grosso modo els trets van en aquesta direcció. Escrita l'any 1976, l'obra, que originalment havia de ser radiofònica, transcorre als anys 30 del segle passat i podríem dir que encara és vigent perquè, en una era d'Internets i globalitzacions a un clic, encara depenem del petroli de forma exagerada.
I si a part de pensar una mica us agrada el teatre, les bones escenografies, els muntatges sorprenents del millor grup amateur d'Osona amb música pròpia creada per a l'ocasió i teniu 8 Euros, aneu a treure el cap al Rocòdrom de Balenyà, a l'Ajuntament mateix, obra d'Enric Miralles i Carme Pinós.
Més informació: www.laguarderiateatre.com
La Guarderia Teatre al Facebook