Agenda

Demà és un d'aquells dies que tinc marcats al calendari des de fa temps i que em farà emprenyar el fet de no tenir la facultat de multiplicar-me per quatre. Per començar hi ha el concert que finalitza els actes del 25è aniversari de Ràdio Taradell, a la mateixa hora hi ha concert d'Antònia Font a Manlleu, alhora també hi ha els actes de la primera trobada blocaire d'Osona a Tavèrnoles amb sopar inclòs i a les 22:50 al C33 fan el documental "El llegat de la maternitat d'Elna".
Dels quatre actes l'únic que puc solucionar de moment és el documental del C33 que gravaré; què faig amb els altres tres? Taradell? Manlleu? Tavèrnoles?
Ah, i dissabte casori, descartem concerts?
Foto: "+ q blat" de JRoca

Fair Play vudú

Tot el que envolta l'Eurocopa 2008 em desconcerta una mica, hi ha reaccions que no sé si titllar de surrealistes o simplement ridícules i n'hi ha unes quantes que podríem titllar de... bé, deixem-ho. Entre totes les perles que corren pels mitjans n'hi ha una que em supera, es tracta de l'Otto: el ninot "guardián vudú de la selección". No és cap broma, Cuatro ha creat un ninot al qual has de posar la samarreta de la selecció que jugui contra "la furia española" i tot seguit li has de clavar agulles de vudú, d'aquesta manera "pasaremos de cuartos".
Ja sé que a aquestes alçades la majoria us penseu que us estic aixecant la camisa i per això aporto proves: "Otto, el amuleto de la Eurocopa 2008" (imprescindible veure el vídeo).
Un altre vídeo.
Per cert: compra'l per 9,95€ textualment diu 100% eficaz
NOTA: ESTE PRODUCTO NO ES UN JUGUETE. MANTÉNGASE FUERA DEL ALCANCE DE LOS NIÑOS.

La ràdio catalana està de dol

Avui ha mort Teodor Garriga als 99 anys.
La gent que estimem la ràdio i estimem el nostre país estem de dol.
Notícia al 324.cat

Empremtes

Durant aquestes dates de juny es comencen a conèixer detalls del que serà el curs que ve en molts aspectes.
De nou editorials que ens han enviat llibres n'hem escollit un de cada assignatura després de comparar-los durant hores imaginant com serà explicar les lliçons amb els continguts adaptats a les noves lleis educatives.
Els mestres i les mestres que tenen oposicions comencen a mostrar cares de preocupació i cansament de tant en tant, s'ha d'entendre, són moments difícils de molts nervis i tensió.
D'altra banda molts interins coneixen les destinacions pel curs que ve i en alguns casos hi ha sorpreses desagradables com una que ens ha colpit avui: una companya haurà de deixar l'escola per anar a treballar a una escola molt més llunyana. El pitjor del cas és que aquí és molt estimada per la seva tasca generosa i per la seva manera de ser sempre disposada a ajudar a tothom. A aquella escola hi guanyaran segur i nosaltres sabem que serà molt difícil igualar la seva empenta.. i empremta.

"Escola nova, poble lliure"

L'Honorable Conseller d'educació Ernest Maragall va inaugurar l'ampliació de l'escola Pinediques de Taradell amb un discurs basat en la llibertat dels ciutadans i dels drets i deures de l'educació al nostre país, va estar prou bé. Em quedo amb les referències que va fer de l'escola republicana i el lema que va esmentar: "Escola nova, poble lliure", unes paraules que ens recorden el gran esforç del CENU per a una educació de qualitat inclòs en temps de guerra. La paraula llibertat va sortir diverses vegades i va acabar el discurs amb un "Visca Taradell, visca Catalunya" que em va recordar al tràmit d'alguns jugadors del Barça quan agafaven el micro (quins temps!) en les celebracions d'algun títol. Tot seguit va visitar el centre, va menjar una mica de piscolabis i cap a casona. Com a obsequi es va endur un pi (de veritat, sí) que és el símbol de la nostra escola. Comparant amb l'anterior experiència amb Consellers em quedo amb la Marta Cid que va estar més propera.
Pel que fa a la festa de fi de curs la pluja va intentar deslluir l'acte però ens en vam sortir prou bé al gimnàs. Fa un mes em van demanar de fer alguna cosa amb els de tercer i se'm va ocórrer que seria divertit fer uns esquetxos humorístics al voltant del plint i un matalàs que havíem practicat fent expressió corporal. Va quedar força bé i els pares van riure de valent amb algun dels vuit gags preparats. Per mi van ser uns minuts estressants coordinant les entrades i sortides de l'escenari però ja se sap que amb canalla s'ha de tenir la paciència que ells no tenen.
Foto: "Inauguració amb autoritats" de JRoca

I Mira...

I demà dissabte l'Honorable Conseller d'educació Ernest Maragall inaugurarà (si no se'n desdiu) part de l'escola on treballo, es veu (segons protocol) que després vol petar la xerrada amb els mestres uns deu minuts, estarem atents, hi haurà maragallada? facin les seves apostes!.
La darrera vegada que he tingut ocasió de parlar amb un/a Conseller d'educació va ser amb na Marta Cid i us he de dir que la impressió va ser molt bona: o és molt bona actriu o realment s'interessa de debò per l'educació d'aquest país. Tinc ganes de veure com va demà però si he de ser sincer m'interessa més la festa de fi de curs de la tarda amb actuacions dels alumnes que la visita del Conseller.
Notícia a Osona.com

El purisme

En el concurs de monòlegs no va haver-hi sorpreses i com havia previst en el post d'ahir els tres premis van ser pels germans Font i en Lluís Jutglar (quin crac!).
Mireu-ne la crònica del 9Tv aquí.
Pel que respecta al monòleg interpretat per en Xevi Canet que vaig escriure jo s'ha de dir que no va funcionar com en les semi-finals pel que fa a rialles, tot i això la vetllada va ser més que positiva ja que vam riure de valent amb els tres merescuts guanyadors; el fet d'anar sense pressió ajuda molt a passar-ho bé.
En acabar l'entrega de premis vaig acostar-me a parlar amb en Godoy que com a jurat va fer la crítica del meu monòleg deixant el text força malament. Va ser interessant escoltar aquest professional de l'humor que va ser molt amable contestant les meves preguntes i donant-me bons consells per seguir escrivint. En Godoy és un purista dels monòlegs i li agraden els que no tenen parafernàlia ni personatges que expliquen històries, partint d'aquí era normal que no li agradés "El nou ordre mundial" que es basa en una història al voltant d'un personatge peculiar que diu haver salvat el món. El monòleg pur que defensa en Godoy és el que veiem al "Club de la comedia", els del gran Jerry Seinfeld (que idolatro) o els que explica en Buenafuente.
Entre d'altres coses em va dir:
- Tu prueba y prueba y si ves que no funciona lo cambias.
Ok, però no em surten aquests monòlegs, em sento més còmode amb històries rodones, potser deixaré els monòlegs per tornar al teatre d'humor, ja ho veurem, de moment entenc l'experiència com a molt positiva.

9TV 21:30

I avui dijous la final del concurs de monòlegs: El 9 Nou
Si una cosa he après, a base de clatellades, és que quantes més expectatives tens amb una cosa més cruel és la caiguda quan hi ha una desil·lusió; d'aquesta manera em prenc la final com un premi i si arriba algun premi doncs benvingut serà però entenc que és molt difícil tenint en compte la gran qualitat dels participants. Per mi hi ha tres favorits clars que són els germans Font i en Lluís Jutglar; en Xevi Canet amb el meu monòleg "El nou ordre mundial" crec que té alguna possibilitat perquè surt sense pressió, és una persona tranquil·la a més d'un gran actor, donarà la campanada?. L'altre dia vam repassar diverses vegades el monòleg a partir de les imatges de la semi-final i estic segur que el millorarà, tenim alguns asos nous sota la màniga...
És un honor tenir un monòleg a la final del concurs de monòlegs més important del nostre país (almenys que jo sàpiga).
Som-hi, anem a passar-nos-ho bé!
Ja us informaré.
Els que estiguin a Osona ho podeu veure en directe al 9TV a partir de les 21:30.

L'aigua que cau i la tempesta que s'acosta

La cortina de fum de l'aigua s'ha esvaït, ja podem omplir piscines, fer guerres d'aigua per fi de curs i treure la karcher per rentar el cotxe al bell mig del carrer, ningú es queixarà. Les botigues de xinos, que ara venen els paraigües, ja fan comandes milionàries de pistoles d'aigua d'última generació, sí, aquelles que tenen el dipòsit més gran i allarguen molt més. En aquest context alegre, de felicitat hídrica diria jo, re-apareix la maragallada, com qui no vol la cosa, en forma de tercera hora de castellà.

Educació ordena a les escoles de primària que facin la tercera hora de castellà

"Opció" i"obligació" són dues coses molt diferents.

I ara què hem de fer? ens hem d'empassar que els alumnes de les àrees metropolitanes del nostre país necessiten reforç de castellà?
L'objectiu és assolir competències lingüístiques en ambdues llengües oficials o és un altre?

Altres posts sobre el tema, mireu bé les dates:
Tinc potencial lingüístic a la biblioteca
Per fi una mica de seny
El decret de la llengua
Classes en anglès pel curs que ve?
Esborrany per esborrar
Les comissions de treball del Departament d'Educació
No és això companys, no és això.

Afegeixo una última improvisació.. vull dir, una última nota informativa sobre el tema:

Educació endarrereix un any l'aplicació de la tercera hora d'espanyol

Foto: "Stop!" de JRoca

Significatiu

Una nena se m'acosta amb un paper i em diu que no pot fer Educació Física. Al paper hi llegeixo:
" La ..... .......... no pot fer gimna educació física perquè .....".
Somric i la nena ho veu:
- El meu pare escrivia gimnàstica i li vaig dir que no, que és educació física.
- Molt bé, així m'agrada.
Significatiu.

Per cert, una petita batalla guanyada.
Treballar el cos per activar la ment. AVUI

Foto: "Plou?" de JRoca

Tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès

Des de les finestres de l'aula de tercer B mai es pot saber del cert què es pot veure, cada dia hi ha alguna cosa diferent. Abans d'ahir els nens em deien:
- Jordi, Tona ha desaparegut!
- Què dius ara?! hauré de venir a viure a Taradell?
- Sí! Mira!
La boira tapava tot Tona i els pobles del voltant. Al cap d'uns minuts la figura del turó del Castell sobresortia com si fós el campanar de l'església de Sant Romà al pantà de Sau en un mar de boires.
Aquesta setmana les darreres pluges s'han notat més que mai, tot el pati de l'escola guanya en tonalitats i els animals més porucs es deixen veure. L'altre dia un preciós esquirol es passejava pel pati i vaig parar un dictat perquè els nens el contemplessin aferrats a les finestres; el mateix esquirol s'ha deixat veure altres dies. Tornant de l'hora d'esbarjo un nen va venir amb la prova irrefutable que ens demostra que el nostre pati és el seu hàbitat: una pinya rossegada!
- Molt bé! ja no n'hi ha cap dubte.
També hem tingut visites memorables d'una majestuosa àguila planejant per sobre l'escola (tinc vídeo que penjaré algun dia), una puput, la parella coneguda de gaigs, un pit-roig, uns quants tudons , centenars d'insectes i també el gos d'una casa veïna que es va colar sense permís.
Foto: "Tactes nous" de JRoca

El soldadet de plom de l'Andersen mutilat, de sucre

Es veu que corre un llibre sobre el soldadet de plom de Hans Christian Andersen amb una versió molt més light. Avui en el curs que fem a l'escola sobre la biblioteca escolar l'hem vist i tocat i la peculiaritat principal que té és que el soldadet protagonista no és que no tingui cama és que la té embenada, està ferit. Això pot semblar una simple anècdota sense importància però crec que se'n pot fer una lectura diferent: per què aquesta alteració de l'original? és per endolcir la desgràcia que suposa tenir una cama amputada? és per donar esperança als menuts lectors que la cama embenada es curarà? no entenc gaire la finalitat d'amagar la versió original de l'escriptor danès, quin trauma li pot suposar a un nen el fet de saber que un soldadet de joguina no té cama perquè al seu creador se li va acabar el plom d'una cullera?
Aquest cap de setmana amb altres pares parlàvem de la crueltat d'alguns contes infantils i de les diferents versions que els pares expliquen per amagar la violència que porten contes com la Caputxeta per posar un exemple clar, en aquest cas entenc que a determinades edats s'endolceixin contes però no entenc el cas del conte del soldadet de plom amb la cama embenada.
He estat en escoles amb nens amb discapacitats i la resta d'alumnes aprenen moltíssim dels nens que tenen la discapacitat ja sigui física o psíquica, forma part de la vida.
Foto: "Treu banya" de JRoca

Península de debò

Anar de cap de setmana a una casa rural de la Cerdanya i que plogui el 95% del temps no seria el cap de setmana somiat però tot el que sigui bo pel país és bo per a nosaltres. Tornant veiem el Segre furiós que arreplega tot el que troba i a la Collada de Tosses l'espectacle de salts d'aigua és espectacular, aquesta aigua baixa a un torrent que va a parar al Freser a l'alçada de Ribes. Baixant veiem com a Campdevànol la gent omple els ponts per fer fotos, el llit del Freser feia mesos, potser anys que no s'omplia tant. A Ripoll entra en escena el Ter amb tot el seu esplendor i s'abasteix de centenars de rieres i torrents que l'omplen a uns nivells que inunden parts de la riba. Aquesta aigua quedarà aturada a Sau i per fi el monestir de Sant Pere de Casserres tornarà a ser una península de debò.
Mentrestant, els que hi entenen i els que no hi entenen seguiran omplint tertúlies, pàgines dels Mèdia i minuts d'ascensor; el tema dóna per això i per molt més.
Foto: "Raja sense treva" de JRoca

Interpretacions

Torno de la segona semi-final del concurs de monòlegs i avui el regust és millor, el monòleg "El nou ordre mundial" interpretat per Xevi Canet i amb guió meu ha passat a la final. Finalment dels tres monòlegs que vaig escriure i van entrar a semi-finals almenys un ha passat a la final, no està malament veient l'alt nivell que s'ha vist i tenint en compte que entre els participants hi havia algun professional. També estic content pels comentaris que està rebent el monòleg "La vaca jardinera" interpretat per l'Anna Sallent, que tot i no passar molta gent li ha fet saber va estar fantàstica, hi estic ben d'acord i no m'esperava menys de l'actriu que va interpretar magistralment "L'hostalera" fa tres anys amb la Guarderia Teatre.

Afegit dilluns 26: Vídeo del 9TV

D'altra banda recomano fermament l'adaptació teatral de la novel·la de Maria Barbal "Pedra de tartera" que es representarà a la sala La Canal de Tona el proper diumenge 25 a les 6 de la tarda. La vaig veure a Centelles i em va emocionar molt reviure un llibre que vaig llegir fa 20 anys quan en tenia 13. La interpretació, la direcció, l'escenografia, la música i tot plegat fan de "Pedra de tartera" una obra imprescindible.
Pedra de tartera a Tona. Font La Revistona
Foto: "4 grans actrius" de Josep Castanyer. Gràcies!

La cultura de l'esforç i les èpoques de bonança econòmica...

La cultura de l'esforç està en hores baixes, no cal ser ni pare ni mestre per comprovar-ho dia a dia. Ara no faré un anàlisi sociològic del que és viure en un país del primer món ple de Playstations, Wii, Ipods, ADSL, mòbils, navegadors, teles planes, consoles vàries i DVD portàtils de cotxe a l'abast de sectors amplis de la població. No cal, ja ho veiem, massa que ho veiem i de vegades ens hi tirem de cap. Digueu-ne globalització, consumisme o el que vulgueu.
Quan jo era petit el regal estrella era l'Scatlextic i els de la meva generació enteníem que els pares feien un esforç important per comprar-nos-el; ara molts infants tenen joguines i aparells electrònics que a més de distreure'ls, indirectament els diuen que la vida és força fàcil quan tens uns pares treballadors que paguen amb regals la culpabilitat que senten per estar tan poca estona amb ells.
La cultura de l'esforç i les èpoques d'abundància i bonança econòmica tenen relacions inversament proporcionals: a més abundància menys cultura d'esforç, a menys abundància més cultura d'esforç, que ho preguntin als avis que d'això en saben un munt.
Foto: "De cap" de JRoca

Cornuts i pagar el beure, com sempre

Aquesta setmana hi ha unes quantes notícies significatives, parlem-ne:
-La Generalitat va rebre per cada habitant un 25% menys que Extremadura l'any 2006
Em pregunto si Taradell o Tona (per exemple) tindrien piscina coberta amb el concert econòmic que tenen Euskadi i Navarra, ara fa anys que la somiem.
- Comença la campanya "Si us plau, parla'm en català". Em pregunto si el gran Johan Cruyff s'ha adherit a la campanya. No entenc com encara té aquesta legió de llepaculs.
- La COPE renova Losantos. Una mostra més del nul poder de l'església catalana.
- El primer vaixell va portar aigua de l'Ebre a Barcelona sense autorització. Ja no sorprèn res del envolta tot aquest tema.
- A l'escola escollim editorials pels llibres del curs que ve. A sobre de la taula hi ha un munt de llibres de matemàtiques més els respectius quaderns d'operacions i un conjunt de coses més d'una pila d'editorials. Tenim molts llibres per escollir i en algunes assignatures ens resulta ben difícil, el que està clar és que els pares hauran de pagar molts diners per aquests llibres, això de la gratuïtat dels llibres de text era una promesa electoral, oi? es veu que el govern català està estudiant com ho fan a les Comunitats on són gratuïts per copiar el model, suposo que fa temps que s'ho monten millor que nosaltres.

Tres-cents seixanta-cinc x vint-i-quatre x dos

I avui la pubilla ens fa dos anys.
Li falta mig centímetre pels noranta i encara no li han sortit els ullals.
Pesa quasi quinze quilos i calça un vint-i-tres.
Fa dos anys que dormim menys, sortim menys i gastem més.
Fa dos anys que som més feliços.

Aurèola monologuista

Com ja vaig informar fa quasi un mes, aquest any he tornat a escriure monòlegs per presentar al concurs de Caixa de Manlleu-el 9TV i ara ja tinc més novetats. D'entrada les expectatives anaven a presentar dos monòlegs amb sort però finalment en seran tres que ja han passat a semi-finals del concurs aquest proper dia 21 i 22 de maig al Casino de Vic i en directe pel 9TV (Osona). Dos dels monòlegs seran presentats per membres de la Guarderia Teatre: Anna Sallent i Xevi Canet i a l'altre per l'Ivan Pujols del grup Gottic Teatre de Taradell. Dels deu semi-finalistes en sortiran sis finalistes i espero que algun dels que he escrit estiguin a Manlleu a la final del 5 de juny, els actors ho han treballat molt i faran tot el possible per ser-hi.
Ja ho veieu, m'he animat a continuar escrivint després dels ànims que vaig rebre amb tot l'assumpte de l'aurèola Roca i ja us asseguro que passi el que passi en el concurs ho seguiré fent.
Foto: "El premi de fa dos anys" de Xevi Vilardell

Tot per l'audiència: l'alarma social dirigida

De tant en tant surten notícies relacionades amb l'escola que sobten i preocupen. Aquesta setmana els mitjans ens han fet saber que un nen de tercer de primària va estar a punt de morir asfixiat en fer una macabra juguesca que consistia en aguantar la respiració al màxim de temps possible i amb una tovallola al coll, tot plegat molt estrany i encara en investigació. Algun mitjà, en la seva peculiar dèria d'alarmar a la població, afirmava que aquestes pràctiques són habituals en alguns centres. Aquests mateixos mitjans que quan va sortir la "moda" del bulling es van dedicar a escampar als quatre vents que això del bulling és un fenomen més que generalitzat, ja sabeu, allò del "siempre toca". Està clar que obliden que la seva funció és informar i no alarmar, però és clar, ven més, té més audiència. A veure, d'assetjament escolar n'hi ha, sí, i també n'hi ha hagut sempre i certament hi ha casos que s'han de tractar molt a fons però no fotem, no hem de confondre petites pica-baralles i habituals "ara no t'estic amic" amb això del bulling. Si cada vegada que dos o més alumnes deixen de ser amics o de parlar-se per qualsevol coseta (que per ells és important en un moment concret) ho relacionéssim amb el bulling ja us puc ben assegurar que l'alarma social seria de dimensions catastròfiques. Per "secret professional" no us explicaré converses amb mares preocupades sobre aquest fenomen però ja us dic que hi ha programes i cadenes de TV que fan molt de mal, molt, als pares i als alumnes... i de retruc a l'escola.
Foto1: "Dues garses emprenyen a un pobre gatet" de JRoca
Foto2:"El gatet treu les urpes i una garsa pringa fort" de JRoca

Conductes imitatives

Ara sembla que el CAC es mou (una mica, no fos cas) en contra del programa de pressing catch que emeten en horari protegit i que és seguit per milers de nens arreu de l'estat. Aquí en teniu la notícia i aquí un post d'aquest bloc de principis de gener, uns quants mesos abans que el CAC es mogués una mica (no fos cas) el passat 29 d'abril. Ja ho sé, no tenim competències, som una nació sense estat amb un estatuet de pena que encara ens retallaran més i no tenim ni veu ni vot. Però cap problema, es veu que el CAC farà unes guies que ens ajudaran a mirar la tele, chapeau.
Mentrestant continua el Diario de Patricia i ara amb menors d'edat explicant les seves misèries a tort i a dret, llastimós. En diuen talk show...
Foto: "Conductes imitatives" de JRoca

Mestre primer i especialista després

Una de les coses que he hagut de re-aprendre aquest curs és a treballar en una escola més gran doncs els darrers quatre cursos els vaig passar en una escola cíclica on lògicament les coses són molt diferents. En aquest aspecte la coordinació amb altres mestres és molt més gran, l'any passat jo era el tutor de tot cicle mitjà i aquest any tutoritzo una sola classe i em coordino amb un equip de set persones, tot i això a aquestes alçades de curs puc dir que l'adaptació ha estat molt més ràpida i positiva del que m'esperava i era el que més em preocupava del canvi d'aires. Pel que fa a l'educació física aquest curs només faig sis hores, és per això que aquest bloc que va néixer com a un bloc d'un mestre d'educació física, de vegades deixa de banda l'assignatura en els escrits per centrar-se més en altres temes escolars i/o socials. Sé que tinc lectors que només busquen escrits d'EF i que segueixen el bloc a partir de la pàgina web o altres blocs d'EF i agraeixo el seu interès pel bloc, no us tinc oblidats, ja hi penso amb vosaltres!
A les colònies hem tingut moltes xerrades sobre EF amb altres mestres i no n'hi ha cap que no hagi tingut alguna mala experiència amb algun MEF o aquests auto-anomenats mestres de "gimnàstica". El que va sortir més és el "MEF" esportista, obsessionat amb l'esport d'alt nivell i el rendiment esportiu però que a nivell pedagògic deixa molt que desitjar. Aquests "MEF" basen les seves programacions només en esport, sigui quina sigui l'edat, i no es centren gens o gairebé gens en l'educació física de base que necessiten els alumnes per afrontar més endavant la tècnica dels esports. El que no faré jo serà assenyalar amb el dit a ningú però si que faré el possible per lluitar contra la mala imatge que tenim el col·lectiu MEF que des del meu punt de vista som per davant de tot mestres i després especialistes en EF.
Foto: "Una EF d'alçada" de JRoca

L'Aplec de la rosa

A Tona estem de celebració, estem d'Aplec de la rosa a Lurdes i al Castell, i ja en van seixanta-sis! Tota una tradició que va començar en ple franquisme i que perdura en el temps gràcies a l'esforç i al sentiments d'unes quantes persones que ho fan possible. La nostra pubilla, per segon any, s'ha vestit de pubilla catalana amb la roba que ja va portar la seva mare i ha pujat a la carrossa a fer el recorregut pel poble acompanyant a la Roseraire Major; qui sap si algun dia ella ho serà com ho va ser la seva àvia.
Ahir en ple recorregut feia un estudi ràpid de la tipologia de gent que hi havia seguint la festa: hi havia, com no, els tonencs de moltes generacions que des de sempre hi han estat presents. També hi havia els tonencs fills de la immigració andalusa dels anys seixanta i setanta amb els seus fills vestits amb la roba típica catalana, magnífic! I no oblidem el nou flux migratori que els darrers anys ha convertit Tona en un poble de poc menys de 6000 habitants a un poble de més de 8000, em refereixo als nous tonencs provinents majoritàriament de l'àrea metropolitana, em va agradar veure'n alguns seguint la festa. La reflexió a tot plegat és que ens agradin o no les sardanes, els esbarts dansaires i passejades de les carrosses guarnides, el més important és que l'Aplec fa poble i que ser tonenc, com ser català, és un orgull que està a l'abast de qui vulgui ser-ne, vingui d'on vingui.
Foto: "Passejada amb carrossa guarnida" de JRoca

En Sala i Martín i el florido pensil

Ahir dijous vaig escoltar el "Problemes domèstics" de Catalunya Ràdio on en Xavier Sala i Martín va explicar molt bé unes quantes coses d'economia i ho va fer d'una manera molt entenedora. Tot anava bé fins que el senyor economista va començar a parlar de l'escola i del sistema educatiu, va anar al recurs fàcil d'intel·lectualillo de tertúlia (de bar) que és deixar l'escola per terra dient, entre d'altres coses, que l'escola en aquest país no fomenta l'esperit crític i només anem a buscar la memorització de les coses per oblidar-les de seguida després de l'examen, un tòpic una mica gastat, no? si en fot d'anys que es diuen aquestes coses, diria que de l'escola franquista i les llistes dels "reyes godos".
Senyor Sala i Martín, ja sabem que als teus estimats Estats Units sou tan perfectes que tots els alumnes surten amb un nivell educatiu a l'elit mundial i per això el país funciona tan bé que volen estendre el seu "coneixement" arreu del món. En comptes de criticar, sense conèixer l'escola catalana, no seria millor que ens aportés solucions per ser tan llestos i competitius com els americans?
Us imagineu que Catalunya tingués un conseller d'educació que fos economista? .... bé... potser.. tan se val.
Hi fot un fred que pela.
Foto: "All star" de JRoca
Nota: Podeu escoltar l'entrevista a CatRàdio

Engargulladors que ballen rigaton

En aquestes colònies (esportives) a part de passar-m'ho bé practicant caiac, mini-golf, tir amb arc i alguna que altra activitat més amb els alumnes la impressió que m'emporto no és gaire satisfactòria en l'aspecte monitors. Porto uns quants anys anant de colònies cada any i abans de ser mestre havia estat monitor d'esplai per la qual cosa sé de què parlo quan dic que els monitors ( no tots, és clar), van a la llei del mínim esforç i aquí és quan em preocupo doncs estem parlant d'unes estades que per la majoria dels nens i nenes són una oportunitat única a l'any de conviure amb els amics durant tres dies i compartir experiències que recordaran durant molts anys, molts, potser tota la vida. M'agradaria veure quants d'aquests monitors estarien fent aquesta feina en el temps lliure i de forma no remunerada com fan milers de monitors arreu del país en esplais, escoltes i agrupacions; és una tema de vocació, de vocació educativa per ser més exactes.
Aquest matí he preguntat als alumnes quines han sigut les millors i les pitjors coses de les colònies i cap ha comentat com a millors els monitors i la majoria han dit com a pitjor la discoteca de la primera nit, no m'estranya. L'activitat anomenada discoteca consisteix amb un lloc amb una mirrorball, uns quants llums i uns altaveus a volum de discoteca de veritat, és a dir, a un volum poc apte per qualsevol nen de vuit anys. Un servidor, veient que el putu rigaton arribava a extrems de veure nens plorant i demanant anar a dormir, va demanar a la monitora punxa-discos que abaixés el volum i així ho va fer. Cinc minuts després el tornava a apujar per escoltar alguna cançó d'aquestes insuportables que va provocar que més del 70% dels nens deixessin la discoteca, tot plegat molt penós: un mestre-tutor demanant a una monitora abaixar e volum i la noia passant de tot.
"Joves esmaperduts,
gelosos i saberuts,
aixequen les mans enlaire
perquè al fons no els queda gaire."
"Hereus": Kitsch. Kitsch 10
Foto: "Lliteres" de JRoca

Macarrons

Ja he tornat de colònies i em sembla que podria escriure uns quants posts però de moment us deixo amb un clàssic.

3 cosetes

Demà me'n vaig de colònies i m'ensumo que seran divertides doncs hi ha programades un munt d'activitats, ja us diré si supero algun dels rècords d'altres colònies. Després de quatre anys anant de colònies amb tota l'escola les d'aquest any es presenten només amb el cicle mitjà, es nota que treballo en una escola més gran, d'avantatge hi ha el fet que els més grans no explicaran històries de por als petits i això és positiu perquè en teoria podré dormir més, algun any he hagut de dormir en una llitera amb els nens que tenien por.

D'altra banda aquest cap de setmana ha servit perquè es resolgués un dels misteris més ben guardats de la blogosfera catalana; per fi els autors del famós bloc de la Mireia Galindo han sortit de l'armari i ho han fet a COM Ràdio. Escolteu el que diuen en aquest enllaç, us asseguro que val la pena.

I una altra cosa: us deixo el nou vídeo d'Àcid Úric, l'alter ego de l'Oriol Cardona, un company de Ràdio Taradell, concretament del programa "Rock en viu".

Foc, cendra, llum

Diumenge 4 de maig a les sis de la tarda s'estrena "Foc, cendra, llum" de T.H.E. (Tribu Homo Erectus) al vestíbul de la sala La Canal de Tona.
Què és?
Foc, cendra i fum és un espectacle de creació
pròpia amb guió original, però en el qual
s’utilitzen diferents textos de la història
universal de la literatura, ja que la literatura,
amb el seu espai fictici i els seus símbols, és
un dels aspectes claus de l’espectacle. Tot i
que la proposta adquireix un format
pròpiament teatral (degut al seu esperit
paròdic, burlesc, desmitificador,
intranscendent: ¡humà!) la paraula i la seva
força poètica en són l’eix vertebrador. Com
tots els treballs de TribuHomoErectus el
símbol i el ritual són el punt de partida de la
creació artística.
Fotos de la preestrena: Xevi Vilardell
Text extret del seu web

I al final ha petat

Es veia des de feia temps que la manca de treball, de sacrifici, de vergonya i d'humilitat passaria factura a aquesta colla que idolatrem des de petits quan comencem a aprendre aquell himne del club que diuen que és més que un club.
Finalment ha petat: l'any passat ja hauria pogut petar quan van regalar la lliga, quan van fotre pena a la SuperCopa d'Europa amb un bany tàctic del Sevilla, quan van regalar la Copa del Rei perdent 4-0 a Getafe i quan van perdre el Mundial de clubs contra un equip fluixet. Doncs no, no va petar, van continuar amb un equip tècnic de gent que no treballa, gent que no estudia i gent que no s'implica i és clar, els jugadors se n'han aprofitat de valent: ni codi ètic, ni mesures correctives, ni entrenaments, ni compromís amb el club; molta festa, molt golf, molts restaurants cars i molt morro. Els jugadors segueixen ignorant a l'afició amb els seus auriculars a l'orella en els curts recorreguts que van de l'autocar a l'hotel.. de concentració, sí, és clar. Quina falta de respecte que demostren, els hauria de caure la cara de vergonya.
Aires i fums. 7 d'agost del 2007
L'escut. 11 de novembre del 2007
El club de la comèdia. 17 de març del 2008
Por la noche cargamos nuestras pilas. 7 d'abril del 2008
La clau. Youtube: "No va ser un gran futbolista però és un gran treballador"

Llegir per plaer i no per obligació

Cada dimecres els de 3er B tenim una hora de biblioteca i l'aprofitem al màxim. Fa un temps hem establert que durant aquesta hora els alumnes que hagin llegit algun llibre el comentaran a la resta de la classe i tot seguit es farà una mica de debat, ha estat un èxit que no m'esperava, sense precedents com s'acostuma a dir. Cada setmana tinc llista d'espera amb un mínim de cinc comentaris de llibres en una classe de disset alumnes. La setmana passada aprofitant que era Sant Jordi vam fer nou comentaris de llibres i ja hi ha alguns nens que després de la posada en comú es passen els llibres entre ells i podria dir que els devoren, comencen a sentir la necessitat de llegir per plaer i així ho manifesten en les exposicions públiques que fem. Alguns alumnes em demanen comentar un llibre cada setmana, n'estic molt content perquè també comencen a dominar el fet de parlar en públic amb una correcció i un posat que fan goig.
Us concreto el TOP 5 de les preguntes que fan més al comentarista:
- T'ha agradat? Per què?
- Creus que és adequat per a la nostra edat?
- De quin gènere és?
- Ens el recomanes?
- Fa riure? fa plorar?
Us asseguro que les respostes valen molt la pena.
Foto: "Les sabates, sobre els mitjons" de JRoca

Taronges de la Xina

A la classe de P5 els alumnes s'havien de dibuixar, va ser divertit utilitzar tots els colors i arrugar els papers una mica; com és habitual no s'estaven gaire quiets i va haver-hi petites baralles per la possessió dels colors. La Laia acabava d'arribar de la Xina on va ser adoptada per una família catalana, era una nena molt atenta i de seguida va començar a dominar la nostra llengua. El dibuix de la Laia era semblant als altres però en comptes de fer dues grans rodones desiguals que feien d'ulls ella va dibuixar-se amb dues ratlles gruixudes. Quan la majoria ja havien acabat de dibuixar-se, la Laia va veure que era l'única que tenia dues ratlles. Sense pensar-s'ho gaire va agafar amb força el llapis i a sobre de les dues ratlles gruixudes va dibuixar dues grans rodones desiguals.
Nota: Aquesta anècdota és real, me la va explicar fa un temps una ex-companya de feina que és mestra d'infantil, el nom de la nena és inventat.
Foto: "Mirall màgic" de JRoca

Eixavuiro umbilicus est

Com a creador i administrador del Fòrum MEF de tant en tant he d'anar esborrant missatges comercials on intenten vendre des de Viagra fins a Rolex a bon preu, tot plegat molt típic dels fòrums d'Internet i del correu electrònic. Avui però, al fòrum ha aparegut un missatge si més no curiós d'anàlisi signat per una tal Anaya:
"Que mierda de página.Solo sabéis miraros el ombligo. Ponerlo esn castellano y no en vuestro dialecto"
Bé, podria contestar però no seria picar ferro fred?
Foto: "Eixavuiro" de JRoca

Orgull

Si hi ha un grup català que des de sempre he tingut al costat aquest és sens dubte Kitsch. Segueixo la banda banyolina des del primer disc i no els he deixat d'escoltar mai. La primera experiència en el directe de Kitsch es remunta al sis d'octubre del 1990 en un mític concert a l'antiga Campsa de Vic quan un servidor tenia 15 anys. Avui puc dir que és el grup que he vist més vegades en directe, me n'he perdut ben pocs i en tots els concerts a Osona i rodalies sempre hi he vist la mateixa gent, gent que com jo hem estat i seguim fidels als Kitsch encara que passin els anys i passem de ser uns xitxarel·los a uns hipotecats pares de família amb monovolum. La samarreta negra amb el logo ha passat a tenir un color grisós però encara la porto amb orgull perquè orgull és el que fa falta per escoltar aquest grup, i "Orgull" és un tema del seu darrer disc que tinc des d'ahir.
Foto: Portada de Kitsch 10.
Font: www.kitschmusic.com

Pseudopoema de Sant Jordi sense gaire gràcia (ni estil)

La pilota que van penjar a l'hora del pati d'un dia d'hivern ja està recoberta de fulles.
La pluja ha accelerat l'assimilació de l'element indonesi a l'arbre de manera que ja en forma part. D'aquí un temps potser algun ocell en farà un niu d'alt standing amb aroma de cuir i plàstic rebentat.






Fotos: "Pilota penjada: 1/4/08 i 22/4/08" de JRoca

Monòlegs i Lliris d'una primavera

Ahir a la tarda vam estar al local de la Guarderia Teatre gravant un monòleg pel 3er concurs de monòlegs humorístics del 9TV i Fundació Caixa de Manlleu 2008. El monòleg, que ja tenia escrit des de feia quasi un any, es titula "El nou ordre mundial" i és interpretat per l'actor de la Guarderia Teatre Xevi Canet. Si passem a les semi-finals el monòleg s'interpretarà en directe pel 9TV la tercera setmana de maig, a veure si hi ha sort com fa dos anys, seguiré informant. També estic a l'espera d'un altre monologuista (d'un altre grup teatral) que està estudiant un altre monòleg meu, potser aquest any n'hi haurà dos de meus, seria fantàstic passar a semis amb els dos, els dos actors són molt bons.
D'altra banda avui us vull recomanar un disc que m'he comprat per mil peles a Internet. Es tracta d'un disc de debut (i mort) d'un grup osonenc que es va dir Lliris i que va sorgir l'any 95. No van tenir gaire repercussió tot i la qualitat del seu cd, una llàstima, les lletres de les cançons són impressionants, si no us fa por gastar-vos mil peles compreu-vos aquest disc i ja en parlarem. Els Lliris van tenir la mala sort d'enganxar la baixada de l'anomenat rock català de principis dels 90, en aquells temps sortien grups com xurros i la qualitat general va baixar de tal forma que molta gent se'n va cansar, molta gent va començar amb prejudicis i etiquetes comunes a tots els grups que cantaven en català i això va fer molt mal. Per sort actualment hi ha grups que canten en la nostra llengua que no tenen res a envejar a cap grup a nivell, com a mínim, europeu.
Foto: "Lectura al llit" de JRoca

Mar de boires

De bon matí a Tona hi havia un bona boira, sí, d'aquelles que donen la fama a la Plana de Vic. Arribant a Taradell me n'adono que tinc els llums encesos i no fa falta.
Quan pujo a la classe l'espectacle és fabulós: tota la plana sud està coberta per una capa blanca d'on sobresurt el magnífic turó del Castell de Tona com si es tractés d'un vaixell enmig d'un mar de boira.
Al llarg del matí la inversió tèrmica va treballant i movent la boira, a l'hora del pati ja no en queda, ara a més del turó es veu una part del meu poble.
Des de la finestra avui he tornat a veure un gaig al pati de l'escola, els seus colors es fan mirar però l'ocell és vergonyós i no es deixa veure gaire. La pluja que fa uns dies que cau sembla que ha tornat les coses a la normalitat, almenys això sembla per unes setmanes.
Ara estic mirant el reportatge d'en Tomàs Molina sobre l'aigua i penso que tenim sort de tenir una televisió pública com TV3 que ens explica de forma tan intel·ligent i didàctica temes vitals com l'estalvi de l'aigua.

Ràdio, teatre, karaoke, ballaruques i lectures

Cap de setmana de poc descans:
Dissabte al matí em van convidar a una taula rodona i entrevista a Ràdio Taradell dins dels actes del 25è aniversari. A l'entrevista vaig repassar la meva trajectòria des del 1994 i a la pregunta de sobre nous projectes ja vaig deixar anar que m'interessaria fer un programa infantil com a experiència escolar dins de la sisena hora, tot això no només depèn de mi però m'agradaria molt, ho vaig deixar anar, a veure si hi ha sort i el projecte surt a la llum.

A la tarda em van convidar a l'assaig general d'una obra que s'estrenarà el proper 4 de maig a les 18h a la sala La Canal de Tona. "Foc, cendra i fum" és el nom d'aquesta experiència de petit format del grup teatral Tribu Homo Erectus (THE) amb coproducció de la Guarderia Teatre. Per definir una mica de què va us podria dir que és un recorregut per la història de la literatura universal en relació als ritus de l'homo erectus, ja us anuncio que no és una obra fàcil però que val la pena. Més informació al seu web.

Al vespre sopar de colla amb karaoke inclòs: Demano disculpes públicament a en Thom Yorke per la meva interpretació de Creep i dono les gràcies als assistents per no fer ús dels seus telèfons mòbils per gravar-la.

Matí de diumenge després de dormir poc: em van convidar, com cada St.Jordi, a l'exposició de l'escola Joan XXIII de Balenyà on vaig treballar entre el 2000 i el 2003 i avui hi hem anat amb la família sencera, la majoria d'ex-companys encara no havien vist la pubilla. Ha estat molt agradable i passejar per l'escola m'ha portat molts records, m'han explicat alguns projectes que tenen en ment i ja m'han agafat ganes d'apunta-m'hi però ara em dec a una altra escola.
Tot seguit animació infantil a Masies de Voltregà amb "Jordi Patxeco i la colla". La pubilla s'ho ha passat molt bé tot i que en un principi no sabia ben bé de què anava la cosa, en Jordi Patxeco s'ha encarregat de fer moure el cos de la gent i la pubilla ha acabat aplaudint en el que ha sigut la seva primera experiència en animació infantil.

I demà dilluns reunió per decidir els guanyadors del concurs Escric 2008 de l'escola, en el meu primer any he format part del jurat.

Foto: "La bassa de la Canal es mostra receptiva a la pluja que ha de venir" de JRoca

Ha plogut força, no creieu?

Fotos: "Gairebé ple" de JRoca setembre del 2006

Pendents del cel

Aquesta tarda ha fet un temps ben curiós a Taradell, hi ha hagut un bon xàfec, una bona estona de sol i molt de núvol, tot ben barrejat; suposo que el vent que bufava ha fet que els núvols no s'estiguessin gaire quiets i per això la visita pluvial ha estat minsa pel que fa als ansiosos litres per metre quadrat. A les quatre els meus alumnes estaven a punt de fer anglès i abans de deixar-los perquè tenia una entrevista amb uns pares els he dit:
- Heu vist quin dia? hi ha una mica de pluja i una mica de sol, fa el típic dia d'Arc de Sant Martí..
En acabar la frase mitja classe s'ha acostat ràpidament a les finestres a la recerca del bonic fenomen però no hi ha hagut sort. A les cinc la mestra d'anglès m'ha comentat que no paraven de mirar per la finestra, demà em diran que els he enganyat i jo els diré que això de l'Arc de Sant Martí és un fenomen ben capritxós que no sempre surt quan se suposa que ha de sortir.
Foto: "La torre i la lluna" de JRoca

El bloc de les Pinediques

A l'escola engeguem un bloc d'Internet i se'ns ha acudit fer-ho el 23 d'abril, ja ho sé, en aquest país les dates d'inauguracions oficials són Sant Jordi o la Diada, què voleu que hi fem, són dates ben boniques i fàcils de recordar. Per començar a donar a conèixer el bloc demanem a les famílies que responguin una enquesta-concurs sobre la portada que presidirà el bloc fins l'any que ve. Jo aquest any no sóc ni coordinador d'informàtica ni tan sols estic a la comissió però com que em coneixeu una mica sabeu que sóc el màxim responsable de la introducció del bloc, no sé d'on treuré hores...
El bloc de les Pinediques de Taradell

La llengua de les papallones

Avui a la fila d'entrada a les nou se m'ha acostat un alumne i m'ha ensenyat una ala de papallona trencada de grans dimensions, una d'aquelles de les grans papallones amb "els ulls" grossos a l'ala i de colors macos. Entrant a l'aula hem anat a buscar el microscopi i un per un l'hem observada amb detall, els de la classe del costat s'hi han sumat després.
La pregunta és: hem perdut una estona de llengua que era l'assignatura que tocava o hem guanyat una estona de vivències fora del currículum escolar?
Ahir era 14 d'abril i a l'escola actual és només una data marcada amb guix a la pissarra , el meu més sincer record pels mestres de la República.
Salut i República

Vint-i-cinc anys de Ràdio Taradell, una de les emissores locals històriques del país

I avui diumenge he assistit a la presentació d'un nou llibre on hi he col·laborat una mica, es tracta del llibre "25 anys sense parar" de Laia Miralpeix (El 9 Nou) i Marc Güell (Rac1) que ha estat presentat per l'Albert Om dins dels actes del 25è aniversari de Ràdio Taradell. El llibre explica un munt d'històries sobre aquests 25 anys i el parlament de l'Albert Om ha estat simplement genial, com es nota que és un comunicador de cap a peus, ha sabut combinar l'emotivitat i el sentit de l'humor de manera senzilla i alhora ha enganxat el públic amb la seva simpatia. També ha explicat anècdotes com la retransmissió amb una tele petita de la final de la Copa del Rei de futbol del 83 amb botifarres del Schuster incloses! una altra anècdota que ha emocionat ha estat el desplegament informatiu de l'emissora en els incendis de l'estiu del 83 on es va cremar part del terme municipal de Taradell, aquells dies Ràdio Taradell va estar a l'alçada del que s'espera d'una emissora municipal que és una de les històriques del país.
Pel que a mi respecta he estat encantat de retrobar-me amb amics de fa molts anys com en Mariano Coma i l'Isabel Campos que va ser qui em va guiar en el món de la ràdio ara fa uns 13 o 14 anys i compartir taula amb gent interessant que ha parlat de música i de ràdio. Tots hem coincidit amb la màgia que té la ràdio que fa que no ho poguem deixar fàcilment. Del llibre, que he de llegir amb atenció, m'ha sorprès molt la foto de la portada on hi surto parlant pel micro en una instantània que calculo deu ser de l'any 2000 o 2001.
Després de l'entrega anual de premis de programació el grup local Gottic ha representat l'obra de teatre "La guilla" d'en Toni Casasses amb qui vam fer un dels programes històrics entre el 96 i el 98: "L'hora de la família Cabres". En aquell programa d'humor vaig fer els meus primers guions de ràdio tot i que els guions d'en Toni eren molt millors, tants anys després m'agrada veure que els dos continuem fent guions humorístics, bé, els tres doncs el meu germà que també formava part del programa també en fa en el seu bloc. Avui més d'un i més de dos ens han animat a continuar amb "L'hora de la família Cabres", just deu anys després del darrer programa, em temo que no podrà ser però ens ha animat sentir que va ser un programa tan estimat.
Foto: "Tresors a la ràdio" de JRoca

Cels de zafir

Ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre que ha de ser un dels llibres de l'any: Cels de zafir, les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils de l'Eduard Sallent. L'autor va explicar, a la llibreria "Muntanya de llibres" de Vic plena a vessar, que els seus primers llibres van ser escrits per necessitat i aquest ja el va fer per plaer. Pel títol haureu vist que es tracta d'un llibre de muntanya, d'himalaisme per ser més exactes, però no us espanteu si no sou escaladors o aficionats a l'alta muntanya doncs l'estil de l'Eduard entra a tothom i així ho va demostrar amb la seva opera prima "Mentre hi hagi llum". Amb el seu primer llibre on explica en primera persona l'ascensió al Nanga Parbat (8125m) és capaç de provocar en el lector una sensació molt difícil d'explicar en paraules, en el meu cas hi va haver moments que em va arribar a provocar una espècie de vertigen de trobar-me enmig d'una ascensió tan complicada i accidentada en un lloc tan remot, i aquesta és una de les claus de "Mentre hi hagi llum", un llibre que pot enganxar a la gent que com jo no som aficionats a l'alta muntanya o a l'escalada. Amb "Cels de zafir" l'Eduard ha recollit els testimonis dels millors escaladors nacionals i "ha fet d'altaveu", com ell mateix va explicar ahir, de molts fets i anècdotes que no havien sortit a la llum fins ara, ho fa amb un estil proper i original que defuig dels clàssics llibres d'escalada buscant el cantó més humà dels alpinistes, em sembla que no m'equivoco si dic que hi haurà un abans i un després d'aquest llibre.
Foto: "La presentació de Cels de zafir" de JRoca
Ampliació: El 9 Nou
Més informació sobre el llibre

El moment que no surt mai a les cançons

Anant a treballar avui he estat escoltant Mishima en comptes de la ràdio i això ha fet que tot el dia tingués al cap la melodia de "No et fas el llit", una cançó que considero que està per sobre de moltes coses, em té hipnotitzat.
Ara escolto a tot volum el Murray Street i comença a ploure, veig que hauria de fer-ho més sovint.
M'adono que el bloc ha arribat al tercer aniversari i penso en el que ha canviat la meva vida en aquests tres darrers anys. Les dues decisions més encertades que he pres en aquest darrer milenar de dies han estat per aquest ordre: ser pare i canviar d'escola.
Foto: " Les meves dones al pantà de Santa Fe" de JRoca

La tortuga Tuca

A la classe de 3er tenim una tortuga que es diu Tuca, és política d'escola que cada classe tingui algun animal i nosaltres vam escollir la Tuca, altres classes tenen des de peixos a conills o hàmsters. Aquest és el vuitè curs seguit que sóc tutor i no m'havia trobat mai amb animals a l'aula i tenen coses positives com la responsabilitat que els alumnes agafen vers aquests però no cal dir que no deixen de ser animals engabiats amb una vida solitària i trista. A l'aula també tenim unes alzines petites que van créixer a partir d'uns aglans que els nens van plantar a una torratxa l'any passat, les reguem de tant en tant i als alumnes els fa il·lusió perquè han vist l'evolució de la vida, en aquest cas vegetal, des de la llavor a l'arbre, bé arbret.
Avui l'encarregat no ha donat menjar a la Tuca i quan han marxat a la una li he donat quatre gambetes i he aprofitat per la gravar-la amb el mòbil, el soroll de fons ve del passadís i del pati, tenia la porta i la finestra oberta.

Què vols ser quan siguis gran?

Avui a classe parlàvem dels sectors del treball; us en recordeu d'allò del sector primari, secundari i terciari? els he preguntat què volien ser quan siguin grans i de les respostes en trec algunes conclusions:
- Fa temps que no fan "Veterinaris" per la tele.
- Bomber?, astronauta (rimador?), futbolista? tòpics en hores baixes.
Els he dit que em diguessin quines creien que eren les coses bones i dolentes de cada feina i les nenes que han dit que volien ser mestres de guarderia no trobaven res dolent a la professió.
- Vinga, farem una prova-joc. Que vinguin les que volen ser mestres de guarderia. Ara tots els altres us heu d'imaginar que sou nens i nenes d'un any i mig i les mestres us atendran, ja podem començar.
No cal que digui que hi ha hagut una disbauxa que ha fet que al cap de trenta segons s'hagi acabat la prova-joc. Tot seguit les nenes m'han mirat i una m'ha dit:
- Ara entenc perquè has dit que era complicat...
Com admiro les mestres de l'escola bressol de la pubilla!
Foto: "Mirada juganera" de JRoca

"Por la noche cargamos nuestras pilas"

He descobert un dels problemes del Barça i intentaré parlar amb algú del cos tècnic per aportar el meu granet de sorra a l'equip, espero no trobar-los massa enfeinats...
Bé, la meva teoria és que jugant a les 21h d'un diumenge el més normal és que juguin adormits i la piloteta no els vulgui entrar, m'explico: a aquesta hora els jugadors acostumen a dormir o ja van amb el pijama. El rigurós codi intern de Rijkaard fa que els jugadors se'n vagin a dormir entre les 21:30 i les 21:45 sens falta cada dia i és clar, quan han de rendir entre les 21h i les 23h el cos no hi està acostumat doncs a aquestes hores dormen o estan en preparació de la son.
Una altra raó del baix rendiment és l'obligació de Rijkaard de fer-los estudiar les jugades del rival i les pròpies d'estratègia, us hi heu fixat que sempre porten els auriculars de l'Ipod a l'orella? els més "hipòcrites" (que volen que el Barça perdi) diran que escolten música però la realitat és que estan escoltant les jugades gravades pel gran estratega Neskeens: cada partit és estudiat al mil·límetre i les jugades d'estratègia són el pa de cada dia, amb tanta pressió tàctica no ens ha d'estranyar que els jugadors rendeixin tant poc, són humans i no el Deep Blue!
Solució: jugar a les vuit de matí que és una bona hora ja que és quan els jugadors porten una estona desperts per assistir als entrenaments matinals imposats per Rijkaard i el seu equip, ah, i una altra cosa, que els deixin sortir una mica de tant en tant que entrenar vuit hores al dia no ha de ser bo.

Festes amb estil

Malbaratament lúdic de l'aigua

Jo, Jordi Roca i Font, major d’edat, de professió mestre de primària, amb domicili a Tona, província de Barcelona.

Exposo

Que el dia 2 d’abril del 2008 vaig comprar una ampolla d’aigua destil·lada envasada per fer un fórmula barrejada amb sabó amb la intenció de jugar a fer bombolles. La fórmula va anar bé per re-omplir la petita ampolleta model imitació Disney (Ànec Donald) comprada a un basar oriental per 75 cèntims d'Euro. D'aquesta manera exposo que no vaig utilitzar aigua de boca per re-omplir l'objecte en qüestió.

Demano
Que se'm retiri la multa de 480,93 € per malbaratament de recursos hídrics per activitats lúdiques en època de situació d'emergència nacional. El veí que em va denunciar em té mania perquè el meu FordFi és més maco que el seu cotxe.

Adjunto com a proves a l'annex

1- Factura on es veu que vaig comprar l'ampolla d'aigua destil·lada (marca blanca) a l'establiment d'inicials BP.
2- Vídeo demostratiu en el que es veu la meva filla gaudint de les bombolles.
3- Pàgina web on mostren com fer la fórmula de les bombolles i aconsellen fer-ho amb aigua destil·lada i no de boca.
4- Fotografia de la banyera de casa en la que es veu en el seu interior una galleda model "basar xino" amb el mànec trencat de tant reutilitzar l'aigua per regar les plantes.
5- Fotografia del meu jardí en la que es veu que no tenim ni piscina ni gespa i les plantes són autòctones, també es veu un petit cactus que no reguem mai.
6- Declaració jurada de l'alcalde de Tona on exposa que sóc bon ciutadà i que una de les meves màximes és fer bandera de les 3 R: Reciclar, re-utilitzar i en el cas que ens ocupa re-omplir. A la declaració s'hi apunta també la regidora de medi ambient i un paio de la brigada municipal.

Escrivint, llegint i dormint poc i malament

Aquesta setmana està sent dura doncs la pubilla s'ha llevat cada matinada cridant i plorant: un dia a les cinc, un altre a les tres i ahir a les quatre, a veure avui, suposo que toca a les sis. Ja ens havien dit que els ullals són així, quan han de sortir fan més mal que la resta de dents. El problema d'aixecar-se de matinada és que durant el dia es noten les seqüel·les en forma de son.
D'altra banda la setmana està sent fructífera pel que fa a la meva vessant farandulera: he escrit el pregó per la Festa Major d'estiu 2008 de Tona que representarà el grup Tona78-Talia i he enllestit un monòleg pel concurs de Caixa de Manlleu i el 9TV. Ara es gira feina pels assaigs i en el cas del monòleg per la gravació abans de final de mes per entrar al concurs. També tinc dos monòlegs més a la recàmera per si algú s'anima a representar-los, jo només els escric, no tinc fusta d'actor.
També m'ha arribat una nova tramesa dels llibres de l'escola republicana amb un llibre (a la foto) que em feia especial il·lusió, n'havia sentit a parlar quan em documentava per escriure Punxes a la sorra i ara ja el tinc als dits.
Foto: "L'auca del noi català, antifeixista i humà (1937)" de JRoca

El món al revés

Passejant pel parc, sortint de l'escola bressol o simplement fent una ullada al carrer em pregunto si sóc un antisistema perquè no fumo i si ho fes mai se'm passaria pel cap fer-ho davant de la meva filla o altres nens. Els paquets de tabac han canviat la inscripció per una que diu "Era broma: fumar no perjudica els teus fills, fuma, fuma, que els va bé!" ? és que no m'explico com pot haver-hi tants pares que prefereixen el plaer que els aporta el tabac a la salut dels seus fills, no ho puc entendre. Fa un temps vam tenir la pubilla amb problemes respiratoris (va estar hospitalitzada i tot) i el pneumòleg el primer que ens va dir és si som fumadors o la pubilla està en contacte amb el tabac d'alguna manera, ens va dir que un percentatge altíssim de problemes respiratoris es solucionen simplement allunyant a les criatures dels tabac.
- Jordi, tot això ho dius perquè no has fumat mai, si fumessis o fossis ex-fumador no series tan radical..
- Ah, resulta que el radical sóc jo, em sembla que demanar allunyar els nens del tabac no és una postura radical, diria que és una postura lògica.
- Si fumessis també ho faries davant de la teva filla.
- M'estàs dient que canviaria la meva escala de valors si fos fumador?
- No em parlis d'escala de valors, estem a l'aire lliure i no faig mal a ningú. Jo fumo perquè m'agrada, em relaxa i em sento bé, i si ho faig davant dels meus fills és perquè em dóna la gana, també els toca el fum dels tubs d'escapament i les radiacions del microones i ningú va amb lleis estúpides a prohibir-ho, no? doncs ja està, no ho pots entendre tu.
- Ja ho post ben dir, no ho puc entendre.